En progrés

El de la dreta de la foto és Hades, un mascle que va nàixer a Berlín però que  abans de vindre ací ha estat un temps a Viena. Hera, una femella, ve de Jerez. Els seus  noms, escollits com sempre per la població local --i molt mitològics enguany-- havien de començar per hac, segons pràctica habitual en aquest tipus de projectes, perquè n’han passat ja huit d’ençà que el 30 de maig de 2018 els dos primers polls de crebalòs van ser alliberats a la Tinença de Benifassà. Amb ells es va encetar un llarg camí que esperem que culmine amb la tornada d’aquesta majestuosa au a aquelles terres, i que comença a donar alguns senyals esperançadors: des de l’any passat, Amic i Bassi --dos dels mascles alliberats els primers anys i que a penes acaben d’assolir la seua maduresa sexual-- s'han emparellat, i s’espera que puguen donar lloc, amb la futura incorporació d’una femella, a una de les unitats reproductives poliàndriques que no són excepcionals en aquesta espècie fascinant.

Feia ja alguns anys que, per unes coses o per unes altres, no m’acostava al preciós poblet de Bel a donar la benvinguda als polls facilitats per la Vulture Conservation Foundation, entitat que des del primer moment ha donat suport a un projecte que compta també amb la participació i la col·laboració de moltes institucions, entitats i persones sense les quals no haguera estat possible arribar fins a aquest punt, amb un record especial per a l’amic Martí Surroca, que ens va deixar abans de temps. Em va alegrar molt, per tot això, poder tornar a saludar a tanta gent estimable a qui feia massa temps que no veia, i em va agradar comprovar com el projecte segueix en les millors mans i gaudeix de molt bona salut. Quant a Hera i Hades, espere que tinguen molta sort i que, com molts dels qui els han precedit en aquests anys, comencen prompte a solcar els cels de la Tinença: si voleu mantenir-vos al corrent podeu fer una ullada a la Gaseta del Crebalòs, però si passa alguna cosa rellevant serà difícil que no em passe per ací a contar-vos-la.  

Camí de tornada

Fa unes setmanes, Tella --la de la imatge de l'esquerra-- i Génova, dues femelles adultes de trencalòs procedents del Pirineu d'Osca, van ser alliberades als terrenys del Mas del Peraire, a la Tinença de Benifassà. Abans d'elles, i des de la primavera de 2018, altres deu exemplars (sis polls i quatre adults) han anat arribant a la Tinença, en el marc d'un projecte en el qual he tingut la sort immensa de poder participar i que tracta d'aconseguir que aquesta emblemàtica espècie torne a aquelles terres on se'l coneixia com a crebalòs i que a penes conservaven viva la seua memòria. A hores d'ara, i de tots els alliberats, fins a set exemplars --quatre dels polls i tres dels adults, tots ells equipats per al seu seguiment via satèl·lit-- sobrevolen aquelles muntanyes que confinen entre Aragó, Catalunya i el País Valencià, en ocasions després d'haver fet llargs desplaçaments d'anada i tornada a altres serralades. De la resta, només un dels polls va morir (aparentment, després de l'atac d'una àguila daurada) poques setmanes després de volar, mentre que els altres adults han anat tornat als Pirineus, d'on procedien. Queda molt de camí encara fins que l'objectiu del projecte --la instal·lació en la zona d'una població reproductora estable-- puga donar-se per assolit; però és evident que en aquests anys s'han fet passes fonamentals en aquesta direcció, i no em puc resistir a fer un poc de memòria.

L'última volta vaig escriure ací dels crebalossos va ser l'abril de 2017, a tall d'un viatge a Jaca per conèixer de primera mà l'experiència aragonesa en el maneig de l'espècie. I la veritat és que la meua primera idea va ser partir d'aquell punt per ressenyar, amb una visió més aviat tècnica --i, per tant, voluntàriament asèptica-- algunes de les fites principals d'un projecte que en aquell moment i després d'un parell d'anys de treballs previs es trobava ja sòlidament perfilat. Ha estat l'amic i company Juan Jiménez, peça clau (junt amb els també amics i companys Juan Antonio Gómez i Martí Surroca) en tot el procés, qui m'ha convençut de provar un enfocament alternatiu: en primer lloc, perquè ja n'hi ha disponible un relat tècnic exhaustiu i detallat de tot el procés, des dels seus inicis fins a finals de 2019, al qual em remet i que vos anime a llegir si vos interessa conèixer les passes fetes fins aquell moment; però també, i sobretot, perquè Juan em suggeria aprofitar la llibertat del blog per contar algunes coses que no solen aparèixer en els informes oficials però que, en última instància, condicionen un procés com aquest i constitueixen  lliçons apreses que poden resultar útils per a casos comparables. No espereu, en tot cas, confessions sorprenents ni revelacions comprometedores; simplement, m'he posat a pensar en alguns d'aquests "factors ocults", no per misteriosos sinó per ser rarament esmentats; i, tal i com els recorde, els tractaré de contar...

I crec que el primer d'aquests factors al qual hauria de referir-me és, precisament, la motivació que va portar a un grup de tècnics, treballadors públics amb una extensa fulla de serveis (i, si em permeteu que ho diga, amb una cotna notablement desenvolupada després de decennis de treballar en i per a  l'administració), a anar més d'enllà de les seues tasques diguem-ne habituals i proposar-se desenvolupar un projecte complex i incert que, al remat, havia d'exigir un esforç suplementari gens menyspreable. La resposta més evident a aquesta qüestió és que es tractava --es tracta-- d'un projecte bonic: pel caràcter emblemàtic de l'espècie implicada, per la innegable atracció de l'àrea escollida per a la seua implementació, per la possibilitat d'experimentar una estratègia de reintroducció diferent a la seguida habitualment (translocació d'exemplars adults front al hacking de polls; haureu d'anar al informe tècnic abans indicat per a més detalls), fins i tot per ajudar a fer visible la rellevància del País Valencià, en matèria de conservació, en un marc estatal i fins i tot internacional. Estic convençut, però, que més enllà d'aquestes motivacions més o menys racionals, hi va haver un component d'oportunitat relacionat amb el moment en que es va plantejar la possibilitat d'iniciar el projecte, en un context de canvi --després de molts anys-- de govern i amb la percepció de que amb els nous aires que començaven a respirar-se pagava la pena intentar-ho, una volta més. Posar-se, de nou, un repte; com a tècnics, també, però sobretot com a persones.

Portada del pla de viabilitat, i algunes de les reunions tècniques prèvies al desenvolupament formal del projecte; la feina dels conservacionistes no sempre és tan glamurosa com es pensa...

Afortunadament, no vam ser els únics seduïts per la idea. Posar en marxa (i, sobretot, mantenir en funcionament cada dia) una iniciativa d'aquestes característiques representa un esforç ingent que només és possible gràcies a la implicació, discreta però imprescindible, de molta gent. I va ser molta, en efecte, la gent que s'hi va implicar per acabar formant un equip de treball extraordinari, per bé que tampoc no va faltar qui va tractar de posar --sense massa èxit, per sort-- tots els entrebancs possibles. Però si aconseguir aquesta implicació és un factor fonamental, encara ho és més comptar amb el suport (o, almenys, amb la conformitat) de les autoritats responsables que, en última instància, havien de ser les que decidiren la viabilitat del que es pretenia dur a terme. I crec que, també en aquest cas, va haver un factor d'oportunitat --en aquest cas, política-- gens menyspreable: vincular la recuperació d'una espècie emblemàtica extingida al discurs de Reconstrucció del País que prevalia en aquells primers compassos del Govern de Botànic no requeria un gran esforç d'imaginació. Restablir allò que s'havia perdut, recuperar l'orgull dels valencians --també-- pel seu patrimoni natural, posar en valor en el context estatal i internacional els esforços en la conservació d'aquest patrimoni (deixar de ser perifèrics i reclamar-nos com a centrals, en diem), i fer-ho a més a més en una zona severament afectada per processos de despoblament rural, van ser algunes de les idees força que --junt amb el compromís de que seria un projecte barat i, perquè no dir-ho, la valentia política d'encetar un camí nou i de resultats encara incerts-- van fer que la llavors consellera Elena Cebrián donara el seu suport decidit i imprescindible al projecte. I m'atrevisc a dir que també ella recordarà durant molt de temps aquell dia d'abril de 2018 en què, junt amb la Vicepresidenta Mónica Oltra, els alcaldes de Rossell, Vallibona i la Pobla de Benifassà i més d'un centenar de persones de la zona, vam donar la benvinguda a Bel als primers polls de crebalòs que retornaven a la Tinença. 

Cartell del projecte, presentació a Rossell i benvinguda als primers polls lliurats per la Vulture Conservation Foundation,  a Bel, l'abril de 2018, abans del seu trasllat als hackins prèviament enllestit. 

No voldria, arribats a aquest punt, fer-ho molt més llarg; potser en altre moment, perquè la veritat és que la cosa donaria encara de si. Però no puc estar-me d'esmentar, ni que siga per damunt, un últim factor que crec que mereix ser tingut en compte, i que de fet ha estat per a mi una de les majors fonts d'aprenentatge en tot aquest procés: les pròpies característiques de l'espècie i el disseny de les actuacions dutes a terme han exigit un esforç especial i permanent de coordinació, creació de complicitats i recerca d'acords entre persones i entitats molt diverses. D'entrada, i sense anar més lluny, amb els governs de Catalunya i Aragó i el propi Ministeri, que han fet seu el projecte i amb qui s'han establert vincles estrets de col·laboració, tant a nivell tècnic com institucional. Però a més, i en ser el crebalòs una espècie amenaçada i especialment emblemàtica, qualsevol iniciativa implica no solament una tutela estricta per part de les administracions, sinó també una especial atenció per part dels científics i els investigadors que, en ocasions, fa molt de temps que s'hi dediquen i que en alguns casos poden acabar desenvolupant un cert sentiment patrimonial sobre ella. Ha calgut parlar molt (en reunions, sovint, però també amb un gitam davant quan ha fet falta) i algun que altre ego ha requerit un esforç afegit, però fins ara les línies bàsiques acordades i els compromisos adquirits per totes les parts implicades segueixen vigents; i vull creure que la modèstia, gens impostada, amb la que vam encarar aquest projecte des del primer moment, ha estat un element clau per aconseguir-ho. I quant a mi, només puc dir que haver pogut viure-ho i participar-hi --en un moment professional, a més a més, molt més lligat a papers i a despatxos que al treball de camp-- ha estat un autèntic privilegi; que gràcies a aquest projecte, n'he après molt --sobre crebalossos i sobre les persones, ja ho heu vist-- i he conegut a gent extraordinària amb la qual estaré en deute permanent. I que tan de bo que, algun dia, l'espècie complete aquest camí de tornada que tot just s'acaba d'encetar, i el primer crebalòs nascut a la Tinença sobrevole de nou aquelles terres esquerpes i bellíssimes; i jo que ho veja, si pot ser.

De dalt a baix, la "Gaseta del Crebalòs", eina de comunicació del projecte confeccionada pel Parc Natural de la Tinença de Benifassà; moviments mensuals d'un dels exemplars, que poden seguir-se a la mateixa Gaseta; i un dels polls i un dels adults dels alliberats a la zona. 

Heràclit entre els boixos

Una vegada més ha quedat constatat que, en certes ocasions, cansar bastant les cames resulta útil per a descansar molt el cap. No ha estat, però, l'única evidència recollida en la llarga caminada del cap de setmana per les sendes de lo Port. També he pogut comprovar, de nou, que qui agafa una motxilla massa gran acabarà omplint-la indefectiblement de massa coses prescindibles, només perquè hi cabien. Ho sé, i sempre me'n penedisc quan l'esquena comença a protestar; però entre que costa renunciar a les manies pròpies, i que aquesta època de l'any és especialment insegura tot i les cada vegada més fiables previsions meteorològiques, l'única forma de no acabar carrejant tota mena de persis (per si plou, per si fa fred, per si em quede amb fam...) és agafar una motxilla petita i posar només el que hi càpiga. La qual cosa, a poc que s'hi pense, podria aplicar-se no solament a efectes muntanyers, sinó també quan d'allò que es tracta és, simplement, d'anar transitant dignament per la vida.

Quant a la caminada pròpiament dita, diria només que ha cobert sobradament les expectatives. És cert que, de bolets, pràcticament no en vam veure ni un; però a canvi, el Retaule i la Tinença ens han regalat una volta més imatges impagables dels seus paisatges tardorals. En qualsevol moment de l'any, aquestes terres resulten remarcables per la diversitat d'ambients que alberguen i per la rapidesa amb que se succeeixen; però és en tardor quan aquesta diversitat es fa més evident i acolorida. Si, com en el nostre cas, començàreu a caminar des del Molí de l'Abad, passarieu dels matollars amb llentiscle i les pinedes de pi blanc de les parts més baixes, a les ombries d'alzines, aurons, grèvols i corners de la Fou o la Cova dels Bous, per assolir al remat el domini dels pins negrals i les singulars i conegudíssimes fagedes. Des d'aquestes, podrieu recórrer amb calma les fosques pinedes de les Valcaneres i Refalgarí, on els elegants pins rojals cobreixen un dens sotabosc de boixos; i al capdavall, per qualsevol dels barrancs que davallen des de Fredes --posem que, com a aquest cas, pel sempre sorprenent Portell de l'Infern-- tornarieu de nou al punt de partida després de completar una ruta que només és una de les moltes i molt estimables opcions que poden traçar-se per aquesta terra de moles, boscos i barrancs. Per cert, el mapa --d'acurada toponímia i ric en informació-- que els companys de Tossal Cartografies han editat de la zona, ha estat, també en aquest cas, una companyia amable, sobretot quan la nit i la boira ens van sorprendre vora les Ombries del Bassiol.

Però les bondats terapèutiques de les caminades muntanyeres, els avantatges de conduir-se --per la serra i per la vida-- amb l'equipatge estrictament necessari, o els pros i els contres de confiar només en l'instint d'orientació sense cap ajuda suplementària, no han estat els únics pensaments que, a falta de bolets, he anat collint ací i allà vora els pins i els ginebrons. Potser el més rellevant ha estat que, a desgrat del que deia en l'entrada anterior, ni la memòria diguem-ne natural, ni els seus suports artificials --ja es tracte de registrar-la en un blog o de qualsevol altra forma-- no són, encara, suficients per a privar-me del plaer de la sorpresa i el goig del redescobriment. No solament perquè són molts els trets (una olor, un soroll, una emoció) que escaparan sempre a qualsevol intent de ser fixats en paraules, per més destresa que hi vulguem posar; sinó, sobretot, perquè és evident que per moltes vegades que visitem un lloc que estimem, sempre hi trobarem un matís, un detall, una companyia o una impressió que ens assaltaran per primera vegada: el riu pot ser el mateix, però l'aigua haurà canviat. I, ves per on, va ser pensant això, a punt d'arribar al refugi de la Font Ferrera, que em va semblar veure l'ombra d'Heràclit que s'esmunyia en la foscor. O potser només era una rabosa...

Efectes secundaris

Demà, ben enjorn, marxaré cap a la Tinença de Benifassà a passar-hi el cap de setmana. Anava a deixar escrit, per això, que els meus propòsits per als pròxims dos dies es limiten a gaudir de les caminades pels sempre estimables paisatges d'aquelles muntanyes, passar una bona estona amb els amics i, si es presentara (que espere que si), mitigar un poc la fam de bolets que arrosseguem des de fa ja massa temps. I anava a dir, també, que tot i que em deixe caure amb certa freqüència per allà per raons professionals o de lleure, fa ja anys que m'agrada reservar un cap de setmana de novembre per a fer aquesta escapada, perquè hi ha pocs llocs al país als que la llum i els colors de la tardor els resulten tan afavoridors.

Però ha estat llavors que he repassat les entrades anteriors del blog, que ja em sonava alguna cosa, i he constatat que tal dia com demà, farà tot just un any, estava contant si fa no fa el mateix i amb paraules molt semblants. Que no és això --l'eventual redundància o les possibles repeticions-- el que m'ha fet pensar, sinó aquesta nova i inapel·lable confirmació del pas rapidíssim dels anys. I és, aquest, un dels efectes secundaris del blog que més em costa, encara, d'assumir: per a bé o per a mal, tot allò que deixem anotat ens aquests dietaris virtuals, queda descrit i fidelment enregistrat com a part de la nostra història, lliure dels dubtes, les interpretacions i les vacil·lacions de la nostra memòria imperfecta. I em pregunte si això --disposar d'un registre exacte de certs records, que substituisca la percepció subjectiva i incompleta del pas del temps que ens és connatural-- no ens passarà, tard o d'hora, algun tipus de factura... M'ho pregunte ara, però renuncie a contestar-m'ho: potser d'ací un any -dia per dia-- que ho intentaré de nou. Bon cap de setmana!

Fa molt poc que he conegut, gràcies als amics Jordi i Ciro --amb els quals compartisc, entre moltes altres coses, el gust pel rock i la bona música-- la fantàstica guitarra de Jack White. Certament, aquest tema ("Old enough") resulta insòlit si es té en compte l'estil, sovint pròxim al punk, que caracteritza els seus grups (Raconteurs, The Dead Weather i The White Stripes); però el trobe apropiat i m'agrada, i per això deixe per a una altra ocasió alguna de les seues cançons més populars i en les que les guitarres elèctriques mostren la força i el vistuosisme que l'ha fet conegut arreu del món.

Frontera imaginària

Hi ha moltes coses que m'agraden d'aquelles terres esquerpes i fragoses que anomenem massís dels Ports. Una d'elles, el seu caràcter de divisòria que no ho és, d'unitat que ultrapassa ratlles i partions. M'agrada enfilar un barranc i no saber quan he eixit de la Tinença de Benifassà i he entrat en el Montsià, ni si les he travessades molt o poc abans de treure el cap al Matarranya. M'agrada arribar a Beseit i veure la sorpresa de qui m'acompanya per primera vegada perquè, tot i pertànyer a hores d'ara a Terol, la gent del poble parla català (encara que cada cop hi ha menys rètols oficials en la nostra llengua), i que al refugi de la Font Ferrera hagen de preguntar sempre si allò és Fredes o és la Sénia per decidir, finalment, que tant fa. M'agrada tot això, però allò que em duu una vegada i una altra a recórrer aquelles terres és, evidentment, el seu paisatge, molt en especial en aquesta època de l'any. Han estat ja molts anys i moltes vegades les què ens hem acostat per endinsar-nos en les boscúries de pi rojal; hem fet nit, si l'oratge ha acompanyat, a l'aixopluc del brancam esponerós del boix, i hem pujat i davallat cims i barrancs, hem tastat les aigües --sempre fredes-- de les Gúbies del Parrissal, hem vist les cabres senyorejar els cingles i hem remogut amb cura la fullaraca cercant bolets i --mai no se sap-- alguna fada. I cada una d'aquestes vegades hem trobat alguna cosa que no havíem copsat abans. Aquest any, el cap de setmana passat, no ha estat una excepció, per bé que una inoportuna avaria a la càmera només m'haja deixat captar imatges del primer tram --des del Molí l'Abad, vora el Pantà d'Ulldecona, fins a la Font Ferrera, passant pel Portell de l'Infern, Fredes, el Mas del Peraire o el cim del Negrell. De la Coscollosa i el seu bosc humit i fresc, del congost del Matarranya o del Pas del Romeret, les imatges me les he dut posades. Potser a l'any que ve, o quan els amics em passen les seues...

He tardat en escriure aquestes ratlles, entre altres raons, perquè aquests últims dies he tornat a Barcelona i el temps s'ha fet curt i escàs. El motiu del viatge, com en ocasions anteriors, seguir fent invisibles les fronteres imposades: potser hi ha formes més divertides d'invertir els dies d'assumptes propis que acudir a mitja setmana a reunions de l'Euroregió Pirineus-Mediterrània, de la què ja he parlat altres vegades. Però a mi ja em va bé així, perquè m'agrada anar-hi, retrobar a gent a la què m'estime, i tornar amb la sensació d'estar obrint camins per al futur. La reunió, fructífera: es perfila un projecte, al voltant de la custòdia del territori i la connectivitat ecològica --concepte especialment pertinent en aquest cas-- als diferents territoris que hi participem en la xarxa euroregional. I en la seua rodalia, moments impagables: barreja d'accents evocant ses Illes, amb un plis plai a la mà, en una taverna de Gràcia (gràcies, també, per dur-nos!)... Tot un símbol, no m'ho negareu, per Alcoi i per Sant Jordi.

I demà m'espera Bèrnia... M'estime aquella serra: una vegada hi vaig ser cec a l'ombra dels seus cingles, però no era culpa seua i, des d'aleshores, sempre m'ha estat amable i esclaridora. I més enllà, una altra setmana que s'anuncia complicada, amb la perspectiva de treballs i viatges vells i nous --Madrid ens reclama de nou. Probablement, avançarà aquest refredat incipient, tindrem bona cosa de feina i seguirem sense saber què està passant realment al Sahara. Però vull creure que també seguiran sent dies d'aprendre i descobrir, i de veure de debilitar fronteres sempre que es puga (dins i fora del país). Però sobretot, de seguir caminant. Tan de bo els déus siguen clements i no ens neguen mai aquest privilegi... Bon cap de setmana!

Gestionar rebalsos

Ja se sap que uns dels perills més temibles de les vacances fora de temporada és la dura tornada a la realitat. Les inclemències del retorn són ja moltes quan es tracta del període habitualment instituït per al lleure --ara i ací, els voltants de l'estiu--, però com que l'estat de torbament post-vacacional afecta a un percentatge significatiu de la població, s'hi escampa entre la gent una mena de sentiment solidari i comprensiu, i la tolerància cap a una reincorporació paulatina tendeix a ser també major. En canvi, en el cas de pauses extemporànies, les possibilitats d'un reingrés traumàtic augmenten exponencialment, i poden arribar fins i tot a esborrar ràpidament els efectes benèfics prèviament aconseguits. Marxar així, a mitjan tardor, a banda de constituir --ho reconec-- un privilegi que no està a l'abast de tothom, representa també assumir el risc de deixar penjades qüestions i assumptes que, a la tornada, s'hauran acumulat a la taula i no podran esperar molt. I a més, tampoc és raonable reclamar més comprensió que la justa, perquè al cap i a la fi i amb el cor a la mà, ningú ens manava marxar. El risc és el rebals. Evitar-lo és impossible; l'única opció, administrar-lo adequadament.

És per tot això que encarava aquesta setmana faenera --que, a més, ha tingut un dia menys-- amb una certa inquietud. Però, per sort, les meues previsions, sempre un punt pessimistes per si de cas, no s'han vist confirmades. Bo, un poc sí: tant a la faena, com fora d'ella, ha estat una d'aquelles setmanes de no parar, però afortunadament han estat també dies d'avanços i resultats, i això els ha fet indiscutiblement més passadors. Però és cert que l'acumulació de tensió i la necessitat --més personal que corporativa-- de donar sortida a diversos assumptes pendents, ha provocat també moments de tensió, i que algunes persones han patit els efectes indesitjables --i injustificables-- d'aquesta, per la qual cosa demane de nou disculpes a qui pertoca. A més, i entre unes coses i altres, no he tingut temps ni de fer una ullada a la premsa; la qual cosa, ben mirat, pot haver estat més un avantatge que un inconvenient atenent als antecedents recents en la matèria. Amb una excepció: he sabut d'una notícia, bona per variar, que per això fa goig també divulgar: pocs dies després que estiguerem trescant pels turons d'Escalona, un exemplar jovenil d'àguila imperial ibèrica (ni més ni menys) ha estat vist a la serra. Ja he traslladat la meua queixa a ASE per la falta de coordinació --era quan nosaltres hi erem, que hauria d'haver-se deixat veure--, però tot i aquest detall no negareu que es tracta d'una notícia remarcable per la seua excepcionalitat, i una mostra més del què ens juguem si no aconseguim preservar com cal aquella zona.


Faig Pare al Barranc del Retaule. Del web de Terres de l'Ebre

Però les victimes innocents de l'estrés mal administrat i els periòdics sense llegir no han estat els únics damnificats per aquesta setmana boja. Malauradament, he hagut de descuidar també la lectura de la majoria dels blogs amics, als quals no he parat l'atenció deguda i als què espere retornar en breu per posar-me al dia i evitar un rebals encara major. I els llibres que duc en dansa des de fa algunes setmanes, segueixen també en situació estacionària a l'espera de temps més propicis. "El Crucero del Snark" de Jack London i "En los Mares del Sur" de Robert L. Stevenson (efectes secundaris, tots dos, de la lectura de l'"Illa dels Cecs al Color" de Sacks, del què ja vaig parlar en el seu dia, i que m'ha fet renàixer una antiga i persistent fascinació per aquelles mars), segueixen llastimosament embarrancats esperant que puge la marea per tornar a salpar. La qual cosa no passarà, amb tota seguretat, aquest cap de setmana: d'ací unes hores marxe per passar-lo caminant, amb una colla d'amics, per la Tinença de Benifassà, els Ports i el Matarranya. Què no cal dir que m'abelleix d'allò més, però potser també em vindria bé esponjar un poc la meua agenda. La setmana que ve m'ho pense. O l'any que ve, potser: la vida flueix, i es rebalsa. Torna a fluir, i s'estanca, i de vegades es precipita... I entre unes coses i altres anem vivint-la.

La cançó de hui era inevitable. Pel títol, evidentment, i perquè --ho confesse-- jo també vaig tindre la meua època Oldfield; i fins al moll de l'os, com quasi tot el que faig. Tots tenim un passat fosc en el què crèiem que podriem tocar sols tots els instruments, i el meu va girar durant un temps al ritme de la cara A d'"Ommadawn"... Però el present és una altra cosa: som illes, però mai massa lluny... Bon cap de setmana!