Desenterrada glòria

Desenterrat, desenterrada glòria.

L’explosió, la terra escarbotada.

En un basquet, oferides magranes.

Temple brancut de l’Antic Testament!

Oh murs de fang! Lentíssima costera.

A Sant Miquel li ha florit l’espasa.

I Sant Vicent fa el sermó de les aigües.

Canta el metall, canta el poble, el País.

Vicent Andrés Estellés, "Llíria" (Mural del País Valencià)

Amb un pla com aquest era fàcil encertar: tornar a reunir-nos, tal i com fem des de fa ja un bon grapat d'hiverns al voltant del canvi d'any, amb un grup de bons amics amb els quals és sempre un autèntic plaer compatir passeig, taula i conversa; i trobar-nos enguany a un lloc tan eminent com la vila de Llíria, que teníem pendent de feia molt de temps per tot el que hi ha per veure i per conèixer, més encara amb l'opció de comptar amb guia d'excepció. No és gens sorprenent, doncs, que acabara sent una jornada magnífica en la què vam poder conèixer un poc millor alguns dels elements més rellevants de la ciutat romana, andalusina i medieval, però també saber de molts detalls, exposats per qui ho ha viscut de primera mà, de la lluita per preservar un patrimoni extraordinari que no sempre ha estat valorat com es mereix i que no ha dit l'última paraula perquè hi encara molta glòria que espera el moment de ser desenterrada. L'única llàstima: haver-nos deixat pendent, per falta de temps, la visita a les restes de la ibèrica i cabdal Edeta, encara que no sembla molt difícil posar-li remei. I estic quasi segur que aquesta vegada no haurem d'esperar massa temps per fer-ho.

Occam i el dimoni

Vaig sentir parlar per primer cop d'ella allà pels anys noranta, mentre preparàvem una guia ("natural, històrica i cultural") de l'Alcoià i el Comtat, de la qual potser algun dia hauria de dir també alguna cosa. El cas és que, mentre identificàvem possibles punts d'interès per a cadascun dels pobles d'aquestes comarques i amb referència al terme municipal de Millena, algú va esmentar una cridanera Penya del Dimoni, ben coneguda per la gent del poble però de la qual a penes hi havia informació disponible: només alguna referència genèrica, per part del companys del Centre d'Estudis Contestans, que n'havien fet esment --com a gravat sobre roca-- en el marc de les seues investigacions sobre l'art rupestre valencià. Perquè la tal penya és, essencialment, un curiós petroglif incís en una llosa lleugerament inclinada de roca calcària, molt a prop de la font i el barranc del Cossi (o de l'Aigüeta). Arreplegue la descripció que en férem, en aquella guia: "el conjunt representat consisteix en una creu i diversos signes accessoris, com ara dues figures en forma de huit als quartells superior dret i inferior esquerre. Les dimensions són de 2,10 metres de longitud per 1,40 d'amplada. Al marge de les múltiples especulacions que s'han fet sobre el conjunt, resulta molt difícil qualsevol interpretació o aproximació cronològica". Que jo sàpiga, no hi ha hagut en els últims anys cap aportació que haja permès avançar en el possible significat o la datació del petroglif.

Feia molt de temps que no hi pensava, en la Penya del Dimoni, i més encara que no m'havia deixat caure per aquell paratge. Però fa uns dies va arribar a les meues mans una imatge que me la va recordar. Es tractava d'una sèrie d'incisions en la roca trobades al Lluçanès, a la Catalunya Central, sobre l'explicació o utilitat de les quals una amiga demanava referència, i que van resultar ser ginebreres o forns d'oli de ginebre: llocs en els quals, a través d'un senzill procés, es destil·laven les soques dels ginebres per tal de recollir petites quantitats --la producció a major escala es feia en un altre tipus d'instal·lacions-- d'aquesta essència vegetal, molt apreciada per les seues utilitats medicinals i veterinàries. En el magnífic blog "La mirada de l'òliba", d'Eloi Font, podeu veure una descripció més detallada del procés, com també alguns exemples de forns, entre ells el de la imatge següent. Essencialment, la destil·lació es produïa situant les soques de ginebre sobre el dibuix de la part superior d'aquests "forns", a les quals es botava foc i es cobrien amb un recipient d'argila o, més recentment, de llanda. Les canals gravades sobre la roca servien per dirigir la reïna fins el punt on es recollia --generalment, un buit o un forat excavat en la part inferior de la roca--, per tal de decantar-ne posteriorment l'aigua que contenia i obtindre el resultat desitjat.

Forn de ginebre de la Tor, del blog "La mirada de l'òliba"

No vull dir amb això, evidentment, que el dibuix gravat a la Penya del Dimoni puga correspondre a aquest tipus d'estructures: deixant clara la meua absoluta ignorància sobre el particular, em fa l'efecte que només hi ha entre una i altres una vaga similitud. A més, no conec ara com ara cap testimoni de que aquesta activitat tradicional existira en algun moment en aquestes comarques, tot i que tampoc hauria de descartar-se. Però veure els forns d'oli de ginebre, que sense conèixer la seua utilitat mai haguera encertat a atribuir a aquest ús, m'ha fet pensar en com d'agosarades poden ser algunes interpretacions quan no hom compta amb la informació --i la formació-- adequada, o quan parteixen d'intuïcions i suposicions més o menys imaginatives i benintencionades però difícilment constatables amb fets o amb dades. Les coses, però, no sempre són senzilles: estirant fils, he sabut que fins i tot en casos, com ara el dels petroglifs de la Serra d'Irta, en que l'atribució a antics forns d'oli de ginebre sembla --des del meu punt de vista-- la més plausible per la tipologia dels gravats descoberts, hi ha qui defensa que es tracta de manifestacions vinculades a usos màgics i religiosos (i qui va encara més lluny i els interpreta com "una pregària ancestral dels recol·lectors de mel").

Jo, que com he dit d'aquestes coses no tinc molta idea, m'estime més deixar que siguen els qui ho entenen els qui diguen la seua, tot i que no ocultaré la meua preferència --a igualtat de condicions-- per les explicacions senzilles, elegants i basades en la utilitat: pel que fa a la Penya del Dimoni, sempre m'han cridat l'atenció els solcs, els regueralls i els forats que hi ha a la vora del motiu principal, i que potser amaguen la clau per a desxifrar el seu sentit. Potser, algun dia, algú trobarà la resposta correcta. Però pel moment, si per una d'aquelles haguera de triar, i sense treure-li gens d'importància als aspectes simbòlics i espirituals --sovint difícils de provar i de comprovar, en tot cas--, sempre m'inclinaré més cap al costat d'Occam que cap al dels deus, els esperits i els dimonis. Fins i tot assumint que aquests darrers solen ser, en general, molt més entretinguts.

Siga dit de passada, i encara que no vinga molt al cas: ben a prop de la Penya, i ben carregadet de fruits, hi ha un altre exemplar --que no coneixia-- del presumpte cirerer de pastor híbrid del qual parlava l'altre dia. I les oliveres monumentals, i l'extraordinari om de la plaça del poble... Si aneu a Milleneta, i a la Penya del Dimoni, no deixeu de mirar, també, els arbres. 

Tradicional(ment)

La pujada d'ahir --muntanyenca i festiva-- a Montcabrer per tal d'acomiadar l'any ha estat una de les poques tradicions nadalenques (o perinadalenques, si ho preferiu) que han pogut resistir, enguany, el pas del temps i el pes de les circumstàncies. Em va agradar, en tot cas, retrobar amics i coneguts als quals feia temps que no veia, i a molts dels quals és molt probable que no veja fins l'any que ve, quan és també probable que alguns dels costums i els usatges dels quals hem hagut de prescindir aquest Nadal resorgisquen adaptats a unes noves condicions; o potser seran substituïts per uns altres diferents, però que acabarem fent també nostres, que ja ho deia Fuster: "totes les tradicions, en el seu principi, són novetats, i les novetats no són mai massa encantadores". Pel moment, he decidit prescindir també d'una tradició curta però arrelada d'aquest blog, i no esperaré fins demà per desitjar, als mallorquins i mallorquines, que tingueu una bona Diada; i a tots, que 2014 siga --no demane gran cosa-- un any que pague la pena recordar. Feliç any nou!

No demano gran cosa:

poder parlar sense estrafer la veu, 

caminar sense crosses, 

fer l'amor sense haver de demanar permisos, 

escriure en un paper sense pautes.

O bé, si sembla massa: 

escriure sense haver d'estrafer la veu, 

caminar sense pautes, 

parlar sense haver de demanar permisos, 

fer l'amor sense crosses.

O bé, si sembla massa: 

fer l'amor sense haver d'estrafer la veu, 

escriure sense crosses, 

caminar sense haver de demanar permisos, 

poder parlar sense pautes.

O bé, si sembla massa...

Miquel Martí i Pol

Gossos i pastors

"Molt abans de ser terra de drapaires i telers, d’obrers i d’empresaris, vam ser, en gran mesura, una terra de pastors", vaig escriure una vegada: Mariola, com altres zones de les comarques de l'Alcoià i el Comtat, ha estat secularment vinculada amb la ramaderia i el pasturatge. Una extensa xarxa de corrals, abeuradors, descansadors i camins ramaders, a més de no pocs topònims, donen testimoni de la rellevància històrica de l'activitat ramadera, reduïda actualment a un àmbit pràcticament residual, però sense la qual no seria possible entendre la configuració actual dels nostres paisatges ni la importància que la indústria tèxtil va assolir en aquestes terres.

Afortunadament, i com passa a altres llocs del País, hi ha qui es resisteix a donar per perduda una activitat al voltant de la qual s'ha configurat un patrimoni històric i cultural d'interès excepcional, però que també pot ser, a hores d'ara, una font sostenible d'aliments i llana, a més de constituir, sota determinades condicions, una ferramenta de gran utilitat per a la gestió ambiental. En aquest context, i amb l'objectiu de "donar a conèixer i posar en valor el patrimoni immaterial i divulgar la cultura tradicional popular", un grup de joves entusiastes ha organitzat, per al cap de setmana del 4 i 5 de maig, el primer Concurs de gossos de ramat de la Valleta d'Agres, una iniciativa singular que mereix tot el suport i que justifica de sobres una visita a aquest preciós poblet mariolenc. El concurs pròpiament dit (s'anuncia la presència d'entre dotze i quinze participants vinguts de Catalunya, Euskadi i diversos pobles valencians com Torrent, Benissa, Ares, Morella, Borriol o Sot de Ferrer) tindrà lloc diumenge de matí, a partir de les deu i mitja; però al llarg de tot el dissabte hi ha previstes activitats de senderisme, rutes guiades i concerts. Si vos interessa, podeu trobar més informació ací; i si, malgrat tot, encara dubtàreu si passar-vos per Agres dissabte i diumenge, tingueu en compte que la primavera, en Mariola, no és cosa per deixar passar.

Sant Jordi (i altres patrons)

He de confessar que, més enllà de les connotacions històriques i simbòliques, açò dels sants patrons –o patrones-- m'interessa més aviat poc. Per això, desconec els detalls del procediment que s'aplica a aquestes qüestions, des de que es proposa un candidat al patronatge sobre un territori, poble o col·lectivitat, fins a que s'emet –imagine que després de múltiples formalitats i prèvia audiència als interessats-- resolució definitiva al respecte. Però com que diuen que Sant Jordi va ser també patró de l'antic Regne de València fins que el va reemplaçar Sant Vicent Ferrer, supose que en algun lloc ha d'estar arxivat l'expedient amb els tràmits que se seguiren per substanciar aquesta substitució i on conste, als efectes que pertoquen, que es desposseeix al primer dels seus privilegis patronals per atorgar-li'ls al segon. Que no es tracta, enteneu-me, de remoure aigües passades o de crear polèmiques gratuïtes: no puc negar les meues simpaties per Sant Jordi, però tampoc no tinc res contra Sant Vicent ni contra la seua forma d'exercir el patronatge, que considere tan digna i solvent com la que més. Però mira, tinc curiositat per conèixer com es tramiten aquestes coses, que un no sap mai en què s'ha de veure. I, sobretot, m'agradaria saber que passa amb un sant patró –o patrona-- quan deixa de ser-ho, no fóra el cas que, per culpa d'algun tecnicisme, resultara que Sant Jordi encara segueix sent patró del País Valencià. O compatró. O patró emèrit, jo que sé...

No és en absolut la primera volta, però encara se'm fa un poc estrany estar treballant a València mentre a Alcoi se celebra --enguany, amb un dia d'anticipació-- el dia del Patró. Per cert, si no n'havíem tingut prou amb la inevitable i tradicional polèmica amb el cartell, hui hem assolit ressò estatal amb l'ocurrència (des del meu punt de vista, de gust com a mínim dubtós) dels 'niqabs' i el capità moro. És cert que no s'ha de donar a certes coses més importància de la que tenen ni treure-les de context, però malauradament hi ha detalls que són tot un símptoma. En tot cas, les festes continuen i jo faig compte de deixar-me caure la vesprada de demà per allà, que ja he dit altres vegades com m'agraden els trons, encara que siga només una estoneta. Però per si se'm complicara la cosa, m'avance jo també: passeu una bona Diada de Sant Jordi!

Barrufets de l'infern

Realment, ningú no sap si ja hi vivien quan la Foradà es deia Mathqûba i als llogarets de la Vall de Gallinera s'escoltava encara la veu dels muetzins. Però allò més probable és que arribaren, amagats entre els fardells, amb els colons mallorquins que vingueren a poblar les viles i les hortes que els moriscos hagueren de deixar enrere per sempre. Fa ja segles, en tot cas, que els barrufets (o borrufets) de l'infern campen per aquestes terres: dimoniets entremaliats que aprofitaven les ocasions en què la gent de bé deixava sa casa --la missa de diumenge era un dels seus moments preferits-- per esmunyir-se pels forats del panys i furtar tot allò que hi trobaven de valor. Tantes i tan freqüents van arribar a ser les seues maleses, que conten que quan a mitjan segle XIX les autoritats van voler fer la primera carretera que havia de travessar Gallinera per substituir l'antic camí reial, la gent dels pobles va demanar que s'allunyara del centre de la vall i de la rodalia de les seues cases  ("que la facen baix ses penyes", diuen que es deia) no fóra cas que, aprofitant les majors facilitats de desplaçament, els barrufets hi pogueren arribar encara amb menys entrebancs.

Al final, la carretera es va fer --la van inaugurar, passant a tocar de quasi tots els pobles, el 1882-- i hi ha també qui sospita que, abans que a esperits malèfics, caldria atribuir desvalisaments i malifetes a lladres, roders i altres éssers gens sobrenaturals. En tot cas, i ara com ara, sembla que poca gent se'n recorda ja dels barrufets de l'infern. Jo n'havia sentit parlar a l'amic Joanjo d'Alpatró, de qui tantes coses he aprés sobre la Vall, i a qui vam poder escoltar de nou dissabte passat, amb motiu d'una passejada amb el reviscolat grupet de muntanya que vam muntar a la faena: coincidint amb la sempre estimable floració dels cirerers, i després de pujar des de Benitaia fins a la Foradà (amb prolongació opcional fins el Penyal Gros), Joanjo i Sílvia ens van fer d'amables amfitrions per Alpatró per tal de completar, amb les seues explicacions sobre la natura, la història i les tradicions de Gallinera, una jornada magnífica. Que ve a ser, al remat, el que volia vindre a dir: si no coneixeu la Vall, ara és un bon moment per posar-hi remei; si ja la coneixeu, segur que encara vos queda algun racó per descobrir o una bona conversa per gaudir. I si trobàreu per les penyes alguna mena de follet, vegeu d'esbrinar si es tracta d'un barrufet, o més aviat d'algun jinn...

M'he pres hui un dia de descans després de fer ahir una esplèndida i concorreguda travessia --semblàvem la confraria del santíssim bastó telescòpic-- per les serres de Corbera i les Agulles que ens va dur, començant des de Tavernes, fins a la màgica valleta de la Murta, i de la què he de contar-vos alguna cosa en tindre una estona. Pel moment, que seguiu gaudint del sant cap de setmana, i bona Pasqua!

Sants i dimonis

Ahir va ser Sant Antoni del porquet, sant d'antiga i estesa devoció a les nostres terres, moltes de les quals li fan festa assenyalada. Les males llengües li han volgut encolomar alguna picardia i una dubtosa traça a l'hora de fer miracles. Però ningú no ha gosat mai qüestionar la seua estima pels animals de pèl i de ploma --motiu més que suficient per a que compte amb les meues simpaties-- ni tampoc l'heroica determinació per resistir les temptacions de la carn, el poder i la riquesa; exemple, per cert, que potser haurien fet bé en seguir més d'un --i d'una-- que, pel que es veu, han estat poc mirats a l'hora de deixar-se seduir pel dimoni de l'avarícia (i, probablement, per alguns dimonis més).

Santantonada a Forcall. De comarquesnord.cat

En Alcoi ens limitem a visitar la seua ermita, al capdamunt de la muntanyeta que porta el seu nom, per rostir les xulles i l'embotit. Però en altres llocs --literalment, per tots els cantons del País, des del Rosselló al Baix Segura i del Cinca fins a Menorca-- són dies de fogueres i dimonis, pans i bèsties beneïdes, botargues, tombs i porrats, que en alguns casos s'allargaran fins diumenge i encara més enllà. Deixar-se caure per una d'aquestes festes majors d'hivern pot ser una bona alternativa per passar el cap de setmana. Però per si no poguera ser, aprofitaré per demanar-li des d'ací al sant que ens lliure de tots els mals. I, sobretot, que intercedisca davant qui corresponga per retornar a tota aquesta colla de lladres, corruptes, cínics i pocavergonyes, a l'infern del qual mai no haurien d'haver sortit. Per a que ràbie el dimoni, visca el pare Sant Antoni!

A banda de Sant Antoni, el dèsset de gener és, també, el dia que la meua filla Júlia compleix anys: setze, enguany, ben aprofitats. Hui, la cançó, va per ella; però també per mi... Pareu atenció al temps --si les previsions es compleixen, sembla que ens esperen uns dies ben mogudets-- i bon cap de setmana! 

Inobservances

Contravenint antigues i assenyades recomanacions, aquest no-pont de Tots Sants he tornat a anar a la Fira sense tindre diners, i a la Mare de Déu d'Agres sense haver-ho promés. A l'entranyable i concorreguda fira de Cocentaina, tal i com adverteix també la saviesa popular, he vist moltes coses i no he comprat res --bé, en realitat, quasi res: no està la cosa per a moltes alegries, però a firar-nos alguna llaminadura pròpia de l'estació encara arribem. I quant a Agres, he de reconéixer que, més que la devoció mariana, allò que m'hi ha portat a la rodalia del santuari--sense haver-ho promés abans-- ha estat la perspectiva d'una bona collita d'esclata-sangs. Ignore, en aquest cas, quines poden ser les conseqüències d'haver incomplit la tradicional admonició, de la qual diuen els paremiòlegs que es refereix a la importància de complir els compromisos adquirits; però el fet és que, quant a esclata-sangs, no pot dir-se que haja anat molt bé la cosa. Així que, per si fóra el cas, faig vot de tornar-hi tan prompte com puga. Probablement, demà mateix (i amb mitja cistelleta ja em conformaria, amén). Bon cap de setmana!

Els sants del dia

Els sants de la pedra en la seua ermita de Biar. De la xarxa.

"Jo no crec en Déu, però en Sant Jordi sí", li vaig sentir dir fa anys a un bon amic en un d'aquells moments d'exaltació patriòtico-festera que, fins i tot sense necessitat de grans abusos de cafè-licor, resulten consubstancials als moros i cristians alcoians. Vaig recordar la frase --que, si ho penseu bé, té el seu aquell-- aquest cap de setmana, mentre fullejava el magnífic llibre que Alfons Llorenç ha publicat a partir d'un any de col·laboracions diàries en la premsa, i del què he manllevat el títol d'aquesta entrada: s'anomena "El Sant del dia" (Edicions del Bullent), i constitueix un repàs del transcurs de l'any, de la mà de les diferents celebracions tradicionals --generalment vinculades al santoral catòlic, però sovint amb arrels que es remunten molt més enllà en el temps-- que durant segles han marcat el dia a dia dels nostres avantpassats. Una obra molt recomanable, farcida de curiositats antropològiques i notes erudites, que es presta més al petit tast diari que a la lectura continuada, i gràcies a la qual m'he assabentat que hui és la festa dels sants de la pedra Abdó i Senén, "els "benissants", duals patrons agraris del País Valencià, combatuts, i, en bona part, vençuts, durant l'oprobiosa, pel faenafuig madrileny Isidre".

Vora quaranta pobles valencians els tenen encara per patrons --n'eren molts més, abans-- i fan festa gran tal dia com hui; però segurament, dissabte passat, molta altra gent els recordaria vivament mentre una pedregada com feia molt que no se'n veia queia sobre Ontinyent i altres llocs de la Vall d'Albaida, la Costera, la Ribera i el Comtat. A l'Alcudieta, tot va quedar en quatre gotes i una espectacular llampegada; però no vaig poder evitar pensar que en el fons, i com li passava al meu amic, tots necessitem creure en alguna cosa. Jo mateix, que tampoc crec en Déu, no he perdut mai de tot la fe en la divina --i cada volta més necessària-- intercessió de Sant Roc per a alguns dels mals que ens afligeixen...

Puix sou pare de clemència
i a València feu favor,

mantingueu les quatre barres

penjant del vostre bastó.

Feu lliure la nostra terra

i destapeu els traïdors.

Amén.

imatge del Diari Digital d'Ontinyent



Ací em pica, ací em cou...

No et dic jo que això de poder clavar-li el ganivet a Bob Esponja, Hello Kitty o algun personatge de Disney  no puga resultar un acte catàrtic i alliberador, tot i que si del que es tracta és d'esquarterar --encara que siga en efígie i de xocolata-- "tota mena de temes vinculats amb el FC Barcelona" ja no m'apanya tant el simbolisme... En tot cas, com que nosaltres som (com el Gremi de Forners lleidatà) de les de tota la vida, m'estalvie plantejar-me aquest dilema moral. I esclafir-los per sorpresa en un front propici i oportunament desprevingut, també pot alliberar bastant: "...ací et trenque l'ou".

Un matí preciós, el de hui, per a fer una ràpida escapadeta per terres de moriscos i mallorquins. Alcalà i Gallinera, dues valls simplement imprescindibles per tanta història, paisatge i bona gent com guarden. I entre tantes caminades estimables, pujar a la màgica Foradà per gaudir de les vistes de les dues sempre resulta una opció tan sencilla com recomanable.

En casa del dimoni

El dimoni és molt ric

i ens tractarà d'amic.

Això és un vici antic

per ells treure'n profit.

Ovidi Montllor, “Els banyetes”

Ves per on, ha hagut de vindre un autèntic professional en la matèria per tal de confirmar una sospita que alguns presumíem des de fa molt de temps: segons l’exorcista de l’Arxidiòcesi de Barcelona, al País Valencià “hi ha un gran nombre de presències demoníaques”. I no sap ben bé, aquest home, fins a quin punt deu ser cert això. Només cal fer una ullada al voltant i, a la vista dels símptomes que segons els entesos caracteritzen les possessions diabòliques, els resultats posen els pèls de punta. Hi ha d'aquells que, quan veuen segons quins símbols (una senyera estelada, posem per cas; però en alguns casos extrems, simplement un llibre escrit en català) perden el poc coneixement que tenien, convulsionen i es posen extremadament violents. D’altres, de forma incomprensible, deixen de parlar la seua llengua i comencen a abocar incoherències i brofegades en algun idioma estranger (que, casualment, sempre sol ser el mateix; la qual cosa podria interpretar-se, i em limite a deixar-ho exposat per si algun demonòleg considera rellevant investigar-ho, com una certa predilecció satànica per segons quines llengües). Crida l’atenció, també, la força sobrehumana que poden arribar a mostrar, exemplificable, en el cas dels endimoniats valencians, per la inusitada capacitat per carregar-se coses feixugues a l’esquena –tan se val que siguen substancioses pagues vitalícies com contractes milionaris i inexplicables. Com també, segons diuen, destaquen per l’habilitat per fer bots espectaculars: conten que s’han donat casos de salts entre un ajuntament i el Palau de la Generalitat pràcticament sense despentinar-se; però no és estrany, fins i tot, que en plena possessió hi haja qui ha estat capaç de cobrir amb un sol brinco i sense fer servir l’AVE, la distància completa entre València i Madrid.

Imatge de la xarxa

Em preocupa, però, saber si hi haurà cap exorcisme realment efectiu que siga capaç d'alliberar aquesta terra de la infausta presència del maligne i els seus íncubes i súcubes. Els ritus tradicionals –altrament denominats democràcia representativa— no semblen haver donat els resultats esperats, i els casos de posseïts –i posseïdes— segueixen creixent sense pausa i desborden, ja, les entranyables fronteres de la comunidad: els comportaments estranys i els fenòmens inexplicables amb olor a sofre han començat a escampar-se per la resta dels Països Catalans, i encara més enllà (i, evidentment, no és dels correfocs que parle). Així que, mentre esperem l’exorcisme definitiu, potser ens convindria enterrar la por a l'infern i a les calderes de Pere Botero, fer una passa avant i, d’una vegada per totes, agafar –deixeu-me que ho diga així— al diable per les banyes…

Que són molts els que volen, tiroram

que el foc s'apague, ram tiroram

que cadascú tinga lo que és d'ell

que el foc s'apague

La bona notícia del dia, la declaració com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat de les festes de la Mare de Déu de la Salut, muixerangues incloses. Felicitacions al poble d’Algemesí per haver sabut servar aquest patrimoni col·lectiu, i una satisfacció per a tots els valencians i valencianes que ens sentim orgullosos de ser-ho cada dia.

Foto de la web de la Nova Muixeranga d'Algemesí

En passar Reis

Imatge de El Mundo

A Alcoi, els Reis deixen per la nit. Vull dir que, a diferència del què passa a la majoria dels pobles, no cal esperar al matí del dia 6 per veure els regals: alhora que ses Majestats van passant pel carrer, els singulars i mascarats patges que caracteritzen --entre altres trets-- la Cavalcada més antiga del món, van pujant als balcons al llarg del recorregut amb les seues escales, per tal de deixar els paquets, que són oberts immediatament. Per qui viu fora del trajecte de la comitiva, d'allò que es tracta és de tornar rapidet a casa, una vegada acaba la desfilada, perquè uns altres patges més discrets hauran aprofitat oportunament l'absència momentània per deixar-hi, també, els regals corresponents. 

Supose que aquest costum té, com tot, avantatges i inconvenients. És cert que, amb xiquets i xiquetes pel mig, la preparació discreta i l'adequada disposició dels regals resulta un poc més dificultosa, i exigeix un esforç afegit d'imaginació --que, sovint, solia ser resolt amb una sobtada i imprevista necessitat de tornar a casa un momentet per motius més o menys explícits, i aneu vosaltres davant que ara vos alcance. Però no haver d'esperar tota una nit, gestionant malament la infantil excitació produïda per la Cavalcada i l'espera, m'ha semblat sempre d'allò més pràctic i funcional, encara que tinga com a contrapartida que la nit del dia 5 no és gens fàcil fer dormir ningú. I també és cert que posar-se, a altes hores de la matinada, a llegir la lletra minúscula de les instruccions de l'aparell de torn --o a muntar les peces d'aquell complicadíssim joguet que probablement va ser dissenyat, després d'una nit de borratxera, per una colla d'enginyers bojos de la NASA-- no resulta sempre una feina sencilla i agradable, i pot acabar posant a prova la més responsable i pacient de les paternitats. La qüestió, en tot cas, és que a Alcoi ho fem així, i ja ens està bé. I també que, per tot això, el 6 de gener a Alcoi no és tant el dia de Reis, com l'endemà de quan deixen els Reis.

Hui és, aquest dia. Els reis van deixar anit, i ja podem dir que finalment, i no sense esforç, hem assolit de nou la fita que, fa només dues setmanes (sembla que haja passat tan de temps...), pareixia un repte pràcticament inabastable. Un any més, per sort, s'ha complert el temps i ja estem en passar Reis. Les xiquetes desborden de goig amb els seus regals (sense dubte, una de les majors satisfaccions que hom pot tindre un dia com hui), els aparells acabats d'adquirir funcionen decorosament tot i no haver llegit les instruccions, i el putxero es cou lentament al foc. En unes hores, també els contenidors desbordaran d'envasos, el pessebre tornarà a la seua caixa, s'acabaran les primeres piles, apurarem els últims trocets de torró --un poc oliós, ja-- i ens prepararem per tornar a la usual i quotidiana successió de situacions anormals que, en aquest País i a falta de res millor, hem convingut en anomenar "normalitat". S'ha acabat Nadal, i això, francament, és un regal afegit que, junt amb els llibres, els aparells electrònics i la sempre inevitable (i quasi sempre desconcertant) sorpresa anual, els agraisc cada vegada més a ses Majestats: que amb la seua vinguda --i posterior partida-- tinguen a bé donar per dignament finalitzat un període tan càlid, tan intens, tan summament entranyable, que haurem de necessitar tot un any de preparació per tornar a encarar-lo amb unes mínimes garanties d'èxit. Però això serà d'ací un any, i a saber tot el que ens passarà (i el que no ens passarà) abans d'arribar-hi. Així que, de moment, que tingueu un feliç en passar Reis. I, per suposat, que hagen vingut molt carregats, i que hi haja molta salut per disfrutar-ho.

Fer tradició

Allò que realment dóna consistència a les celebracions tradicionals és el seguit de gestos, costums i rituals que hom basteix al seu caliu, ja siga per decisió pròpia, o com a herència conscientment o inconscientment assumida. Aquests rituals no guarden necessàriament una correspondència directa amb la tradició que els aixopluga, ni amb la seua intenció o significat original; però la nodreixen, la matisen i la sustenten, fins el punt que poden arribar a esdevindre tan importants o significatius com ella. Aquestes festes, tal i com les entenc, en són un exemple clàssic. Segur que cadascú podria fer una llista, menys o més extensa, d'hàbits, pràctiques o ritus més o menys rellevants o anecdòtics que marquen --i, segons com, singularitzen-- la forma de passar les festes, des de determinats plats per dinar o sopar a la imprescindible visita al mercat de Nadal o, posem per cas, al Betlem de Tirisiti.

Recorde, de quan era un xiquet, molts costums (familiars o locals, especialment) associats a aquestes dates: des de l'eixida a la Font Roja a agafar molsa per al pessebre el matí de la Puríssima, a l'imprescindible putxero amb pilota de panís del dia de Nadal. D'ells, ben pocs han sobreviscut al pas dels anys, a les circumstàncies de la vida o a la desaparició de les persones que els conreaven perquè els consideraven importants i que, per això, ens els transmeteren. A canvi, però, hem anat adoptant altres hàbits que van convertint-se, a poc a poc, en les nostres pròpies, petites, apreciades tradicions. Hui, com passa des de fa ja uns quants anys, n'hem complert una, d'aquestes: aplegar-nos al cim de Montcabrer, amb ànims específicament festius i el trellat mínimament imprescindible, per avançar la celebració del Cap d'Any (el dia escollit és sempre el diumenge que cau més prop). A banda de fer --un poc-- el burro, saludar gent que feia temps que no veies i riure una estona, que no és poc, hem tornat a constatar que, com a tradició relativament novella, no deu estar malament, perquè cada vegada en som més gent (enguany, amb dolçaina i tabal i tot). Però la pregunta que acompanya, tradicionalment, a aquesta jornada, la què després dóna peu a múltiples converses i teories, segueix encara sense resoldre: és realment necessari que les ampolles de cava tinguen el cul tan gros? Perquè pujar carregat ja ho assumeixes; però és que al baixar pesen quasibé el mateix... O és l'efecte de beure-se-les abans? Un any més, tenim tot un any per meditar-hi.