"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dissabte, 31 de desembre de 2011

Bon any!

En clau de temps i amb molt de patiment.
Vet ací com podem guanyar el combat
que de fa tant de temps lliurem, intrèpids.
En clau de temps i potser en solitud,
acumulant en cadascú la força
de tots plegats i projectant-la enfora.

Solc rera solc pel mar de cada dia,
pas rera pas amb voluntat d’aurora.

Miquel Martí i Pol




Que l'any que comença vos siga amable i propici. Que trobeu la felicitat allà on siga que la busqueu, i que no la deixeu escapar si és que vos surt al pas sense cridar-la. I, sobretot, que no falten mai les forces per seguir imaginant camins, trencant foscors i cercant aurores. Solc rera solc, pas rera pas.



divendres, 30 de desembre de 2011

Tots som uns

Demà, com cada 31 de desembre, Mallorca celebrarà la seua Diada. La Festa de l'Estendard, que commemora l'entrada a Ciutat de les tropes de Jaume el Conqueridor el 1229, és la festa cívica més antiga d’Europa, i va precedir d’altres celebracions similars com les de València o Oriola. Tot i els intents de menystenir-la, i d’haver quedat oficialment reduïda a una festa local (l’any 1997, el Consell Insular la va substituir per una jornada espúria i postissa que té lloc el 12 de setembre), la celebració segueix conservant el seu caràcter popular. A més, i des de fa alguns anys, el 31 de desembre ha esdevingut una jornada de reivindicació dels drets nacionals, i la manifestació que s’hi celebra tal dia com hui, representa un dels referents més clars i contundents de la voluntat dels mallorquins i mallorquines de no renunciar a la seua llengua, la seua cultura i la seua nació, que és també la meua, la nostra.

Mai no he estat a la Diada, i no podré estar-hi tampoc en aquesta ocasió. Però enguany, per moltes raons, m’hi sent més a prop que mai del que aquesta jornada representa. Per tot el que, al llarg d’aquest any que s’acaba, he seguit aprenent, coneixent i estimant de les Illes i la seua gent; però també per la virulència amb que el govern de Bauzà està aplicant-se per reduir a la mínima expressió qualsevol rastre de la llengua o la cultura catalanes en aquelles terres. Com recordava ahir Vicent Partal, els canvis legals absurds i injustificables, la repressió desproporcionada de l’independentisme o el revifament de projectes que amenacen el territori, formen part d’una estratègia premeditada i conscient, de la qual els valencians i valencianes venim sent víctimes, també, des de fa molt de temps: el premi per avergonyir-se en públic per parlar valencià, és que et nomenen consellera d'educació.

Per tot això, ho deia també Partal, els mallorquins i mallorquines que eixiran d’ací unes hores al carrer ens defensen a tots. I encara que siga des d'una distància que només és física, des d’aquesta banda de la mar serem molts els qui estarem fent-los costat, perquè la seua lluita és també la nostra; perquè, mal que pese a algú, tots som uns.






Ja sabeu que, en general, sóc persona més donada a l’avaluació continua (i un poc precipitada) que al balanç pausat, sistemàtic i meditat, que és el que tradicionalment demanen dates com aquestes. Així que també enguany me’l deixe pendent per a un moment més propici. De totes formes, i sense pensar-hi molt, crec que de totes les coses bones i dolentes que m’ha portat aquest any 2011 que està a punt d’acabar-se, han pesat molt més les primeres que les segones, i per tant no puc dir que, quant a mi i pel que fa a allò realment important, haja estat un mal any. I encara gosaria menys dir-ho quan, fent escandall de tot el què s’està esdevenint al meu voltant, veig a tanta gent que m’estime afrontant incerteses, dificultats i injustícies amb una determinació i una fermesa admirables. Tan de bo que l’any que comença porte per a tothom noves esperances i forces renovades per seguir lluitant; i tan de bo que unes i altres arriben primer allà on més falta fan.




dimecres, 28 de desembre de 2011

Beneïda innocència



De menut ja m'ho deien a casa, que hi ha voltes que peque per tendre. Fixeu-vos si no que m'estava mirant la premsa del dia, em trobe aquesta notícia --que, per cert, ja és casual que haja aparegut en tots els mitjans-- i vaig i quasi me la crec... Com si un ciudadano ejemplar com ell, que ha demostrat sobradament la seua honradesa, fóra capaç de fer aquestes coses. O molt pitjor encara: com si els valencians i valencianes estiguérem imbècils, ens xuclàrem el dit i poguérem votar a gent capaç de burlar-se de nosaltres, d'estafar a Hisenda o de buscar-li a la novia una canongia ben remunerada sense cap mirament... Vinga, home, ni que fórem uns pobres innocents.

dimarts, 27 de desembre de 2011

Enyor de muntanya


"La sacralització blanca de la muntanya es concreta en dues imatges. La muntanya-refugi, refugi per als dissidents i marginals, però al mateix temps refugi de les llibertats. La segona imatge deriva del caràcter de refugi i de l'origen sagrat, és la muntanya reserva de puresa enfront de les ciutats. Aquesta antinòmia, fixada en el segle XVIII amb Rousseau, perviu àmpliament atorgant a les àrees muntanes virtuts regeneradores i guaridores, tant en el pla físic com en el moral".

Jorge Cruz Orozco

Fa dies que trobe a faltar la muntanya. No és res estrany: sempre m'ha passat quan, per la raó que siga, he hagut de distanciar més del desitjable les meues caminades per la serra. Però si a més, i també per la raó que siga, estic covant algun neguit o em trobe capficat en qualsevol desassossec ordinari o extraordinari, aquesta enyorança se'm fa encara més palesa. La muntanya sempre m'ha resultat un escenari idoni per ordenar idees, esbandir foscors i carregar energies; o almenys, per tractar de fer-ho. Per això, quan aquest matí m'han proposat --de forma tan inesperada com oportuna-- d'ajornar l'habitual treball de despatx i fer una mà en una de les captures periòdiques de voltors que fan els companys i companyes que s'hi dediquen, no he hagut de fer-li moltes voltes: feina són, totes dues, però no es pot negar que hi ha lleugers matisos que les diferencien.

Feia fred a la Creu del Gelat, en el Bovalar de Cinctorres. Tampoc els voltors no han mostrat cap disposició a col·laborar i, després d'algunes hores d'espera infructuosa, ha calgut deixar-ho per a un altre dia i millor ocasió: són coses que passen quan el treball no depén només de papers i ordinadors. Però potser el major regal que ens ha deixat el dia ha estat albirar, rere Sant Cristòfol de la Todolella i sobre les moles que tanquen els horitzons dels Ports, el perfil nevat dels Pirineus. I ha estat només amb l'evocació d'aquells cims llunyans, i amb la perspectiva d'uns altres molt més pròxims i familiars que recorreré de nou d'ací poc, que una part del neguit i del desassossec ha començat a esvair-se...



divendres, 23 de desembre de 2011

Nadal a les portes

Reconec que desembre mai m’ha resultat especialment simpàtic, i aquest no ha estat una excepció: entre sotsobres i mudances --generalment simultànies; em tem que mai no he estat seguidor fervent dels prudents consells d’Ignasi de Loiola— el mes ha anat consumint-se fins posar-nos, quasi per sorpresa, a les mateixes portes de Nadal. I un any més, com ve sent tradicional, afronte aquestes dates entranyables amb les ganes justetes, els ànims un poc minvats i un constipat considerable. Tractar de gestionar algunes pèrdues sensibles, digerir dues o tres frustracions o administrar adequadament més d’una ràbia i alguna que altra indignació, han estat activitats que m’han ocupat no poc temps aquestes darreres setmanes. Però també han estat dies de comprovar que alguns esforços acaben donant fruit, d’assentar les bases per a nous reptes i, perquè no dir-ho, de veure com el pis de València va mereixent finalment la qualificació d’habitable (i, fins i tot, de confortable). En poques paraules: hem anat vivint...

Siga com siga, torna a ser Nadal, i un any més he decidit que tractaré d'ignorar, en la mesura possible, la densa capa de cursileria, hipocresia i llepacirisme que ens envaeix com una boira espessa i apegalosa, i faré per quedar-me només amb allò que puguen tindre de positiu aquestes dates: essencialment, i en el meu cas, la possibilitat de compartir-les amb la gent que m’estime i a la què no sempre dedique el temps que mereixen. I és per això, també, que un any més em prenc la llibertat de desitjar-vos que, siga el que siga el que entengueu per Nadal, el passeu de la millor manera possible. O, com se sol dir sense tant de romanç: que tingueu unes bones festes!




D'acord, com a il·lustració resulta tòpica i poc original; deu ser que el meu esperit nadalenc no presta per a més, perquè no he sabut trobar res que em semblara més escaient. A més, vist el que passa quan poses "nadal" al buscador d'imatges de Google, quasi que em done per satisfet: podria haver estat molt pitjor...

dissabte, 17 de desembre de 2011

Mapes


Transitar per la vida sense mapa ni brúixola és una opció tan vàlida com qualsevol altra. De fet, no són pocs aquells que, després de passar molts anys tractant de dotar-se d'una cartografia fiable i adequada, acaben prescindint-ne per una raó o per una altra, i comencen a guiar-se només per la intuïció, o bé per vagues referències. En aquest cas, allò més recomanable és assumir que no sempre serà possible saber on ni quan acabarà la senda que s'haja finalment triat. I si fóra el cas que es comparteix amb algú algun tram de caminada, convé també fer-li saber que no és assolir una concreta destinació, ni complir cap horari, allò que ens mou: només caminar. I anar gaudint, tant com es puga, de cada moment, de cada paisatge.


dimecres, 14 de desembre de 2011

Cal·lipígia

Fins i tot vista des de la distància, és evident que no és, ni de bon tros, l´única gràcia que l’adorna. Parle del que es veu, naturalment: res no puc saber, ara com ara, d’altres trets –sense dubte remarcables—de la seua persona, perquè tot el que ens uneix és l’instant efímer en què les nostres trajectòries s’encreuen, cada matí, en sortir del metro. Però és evident també que hi ha una part que, per la seua esfèrica excel·lència, destaca poderosament sobre un conjunt indiscutiblement atractiu. Intuïsc que ha de ser-ne ben conscient, atesa la seua admirable habilitat per remarcar sàviament esplendors i turgències sense perdre l’elegància ni caure en la vulgaritat. La tardor que avança ha anat encobrint, sota abrigades capes, altres contorns igualment suggeridors; però no ha aconseguit, encara, amagar la torbadora sinuositat, les rodoneses admirables, la irrebatible perfecció --tant en repòs com en harmònic moviment-- d'un cul insigne. En dies com aquests, en que els cossos s’amaguen però les pitjors vergonyes van surant sense pudor ni mesura, s’agraeix trobar recer, ni que siga només per un segon fugaç i furtiu, en la serena i devota contemplació de tanta i tan generosa bellesa. I poder recordar, mentre s’allunya majestuosament carrer enllà, els versos del poeta...


Mires la mar per la finestra oberta.
Vola una sal per les parets de l'aire.
Jo et mire el cul alíger i tendral.
Galtes de cul com mai n'havia vistes!
Avui comprenc l'encert precís del mot.
Galtes de cul fresquíssimes, lleugeres.



Tot i que si que sembla acceptar-se en llengües com el portugués o l'italià, no he trobat en cap diccionari català "cal·lipígia", així que sabreu perdonar-me la llicència. La paraula és una adaptació lliure del grec "Kallipygos" (Καλλίπυγος), significa "natges boniques", i s'aplica a un tipus específic d'estàtues d'Afrodita que mostren aquesta part de la seua anatomia. Com era esperable, no és l'única referència que relaciona la deesa de l'amor i la bellesa amb aquesta part del cos: els clotets de Venus són dues petites fosses que s'obren en la part inferior de l'esquena i que, tot i no ser exclusives de les dones, tenen fama de despertar grans entusiasmes entre la concurrència masculina. Els clotets representen, així mateix, els vèrtexs laterals del conegut com rombe de Michaelis, una zona amb forma de diamant estudiada en detall pel ginecòleg alemany Gustav Adolf Michaelis, a la qual també s'atribueix una gran càrrega eròtica. És el que té el cul: com a tema de conversa, sempre dóna joc... 

diumenge, 11 de desembre de 2011

Caca de lluna


Aquests dies, pels racons del pati, han aparegut unes estranyes masses toves i blanquinoses que s'arrapen a pedres, branquetes i fulles seques. Tot i que el seu aspecte recorda més aïnes a un esguit d'escuma o al resultat d'haver digerit malament un iogurt, es tracta en realitat d'un ésser viu que, a més, forma part d'un dels grups més interessants i desconeguts que podem trobar a les nostres terres. Quant al nou habitant del jardí, i a falta d'una anàlisi més detallada, diria que es tracta de Fuligo cinerea; pel que fa a la seua filiació, és una de les espècies que integren allò que els britànics anomenen slime molds i que els biòlegs designen com a mixomicets, que vindria a significar 'fongs gelatinosos'. Però tot i aquest nom, i malgrat que els mixomicets van ser considerats durant molt de temps com un tipus peculiar dins el regne dels fongs, la realitat és que es tracta d'un grup de característiques realment fascinants, que s'assembla ben poc als típics xampinyons i esclata-sangs.

Només durant una petita part del seu singular cicle de vida, els mixomicets --i d'altres grups pròxims-- recorden vagament als fongs. Però aquests éssers fascinants passen la major part de la seua vida com a amebes microscòpiques, que es mouen lliurement pel sòl i la fullaraca per alimentar-se de bacteris i protozous. Quan les condicions ambientals són les adequades, aquestes amebes unicel·lulars s'hi agrupen per formar masses mucilaginoses o plasmodis com els que he trobat aquests dies al meu jardí, els quals llisquen lentament sobre el substrat --no són estranyes velocitats d'un milímetre per hora-- en busca d'aliment. Finalment, quan les característiques del medi esdevenen altra vegada desfavorables, el plasmodi comença a endurir-se i acaba donant lloc a petits cossos fructífers --pareguts a minúsculs fongs-- productors d'espores que, en germinar, originaran de nou les amebes que tancaran el cicle. És per aquesta peculiar combinació de característiques al llarg de la seua vida, que els mixomicets no resulten fàcils d'enquadrar entre la resta dels éssers vius. Ara com ara, i per si sou aficcionats a les classificacions, l'opinió majoritària els ubica dins el regne dels protists, un dels cinc en què, segons la proposta més generalment acceptada, tendeixen a agrupar-se totes les formes vives que habiten el planeta.

Els mixomicets viuen pràcticament a tot el món. Moltes espècies són també freqüents en els nostres camps i boscos, tot i que evidentment només resulten visibles quan assoleixen la fase de plasmodi o, més sovint, quan els seus petits --i sovint acolorits-- cossos fructífers o esporocarps cobreixen fulles i branquillons. I és en aquesta fase quan les seues singulars característiques, la velocitat amb que apareixen i desapareixen, i el seu aspecte informe i no sempre fàcil de relacionar amb altres coses més familiars, els ha envoltat a molts llocs d'una aura de misteri: hi ha referències que els vinculen amb l'enigmàtica gelea d'estrelles, una substància gelatinosa que, segons la tradició, cau a la terra quan es produeixen les pluges de meteorits, i a Finlàndia s'associen algunes espècies a esperits malvats que les bruixes invoquen per espatllar la llet. Però la menció que m'ha resultat més cridanera és la d'una espècie europea i centreamericana (anomenada Enteridium lycoperdon), els cossos fructífers joves de la qual són fregits i consumits a certes zones de Mèxic. Allí en diuen cacas de luna, i m'ha semblat una forma tan poètica d'anomenar-los que ara, quan els veja aparéixer pels racons del patí, me'ls miraré d'una altra forma.







Aquest mati, fent la segona passada al pis, m'he hagut de contindre per no acabar pintant alguna paret de blau i de grana. S'ha de dir, i ben fort: anit, al Santiago Bernabeu, es va fer justícia i va guanyar el millor; i ho va fer d'una forma que, una volta més, ens fa  sentir-nos orgullosos d'aquest equip.

I, parlant de justícia, potser demà, a València, començarà també a fer-se'n i qui sap si no acabaren veient, d'ací un parell de setmanes, com els patètics protagonistes d'alguns comportaments obertament immorals han de pagar també per fets il·legals. Poc viurà qui no ho veurà. Llàstima que, posats a demanar, no hi hagen perspectives immediates de poder jutjar també --amb jurat popular, per suposat-- als responsables d'avantposar l'avarícia i els interessos misserables dels 'mercats' als drets més bàsics dels ciutadans d'açò que anomenem Europa, i que cada vegada s'assembla menys a allò que alguns creiem que hauria de ser. O, fins i tot, als irresponsables que han dilapidat, a Durban, una nova oportunitat --i ja en són massa i els temps s'esgota-- de limitar, ni que fóra tímidament, la contribució humana a la seua pròpia autodestrucció. No són bons temps, ni per al planeta, ni per a Europa, ni per a la justícia; si més no, quan no hi ha el Barça pel mig...



divendres, 9 de desembre de 2011

Sobre gris

Imatge de la xarxa

Dia d'ànims plomissos per tancar aquesta estranya setmana de discontinuïtats i intermitències, en la qual, irònicament, he passat quasi totes les estones lliures de què he pogut disposar pensant en colors. Pensant, i fent: a falta d'un últim esforç, el pis ja està pràcticament acabat de pintar i a punt, per tant, per a habitar-lo. Però hi ha dies, com hui, en què les petites felicitats quotidianes, que alegren i acoloreixen les diferents habitacions de la vida, no reïxen a cobrir el fons fosc i cendrós que hi havia a sota i que sovint ve de lluny i d'antic. Quan això passa, no queda cap altra solució: s'agafa la felicitat que més convinga, i es dóna una segona i generosa capa. I, si calguera, fins i tot una tercera. Bon cap de setmana!










dimarts, 6 de desembre de 2011

De bon conformar

Quan busques esclata-sangs, només hi ha una cosa que faça més ràbia que tornar amb les mans buides: trobar-ne només un. I encara sort que els fredolics ho han torcat una miqueta i han evitat que la cistella tornara només amb la mostra... Es diu a la "xarxa" que per la Vall d'Alcalà o per l'Orxa estan eixint-ne bona cosa, però pels voltants de Malafí, aquest matí, la cosa no ha anat com s'esperava. Almenys, ha estat un passeig magnífic per uns paisatges al què sempre val la pena tornar. I, a més, feia temps que no veia una bandada tan nombrosa de gralles de bec roig com la que m'ha acompanyat bona part d'aquest matí radiant en el què, com molta altra gent, he fet festa malgrat no tindre res a celebrar. Diumenge, si no passa res, farem un altre intent. I convé ser positiu: només que en trobe dos, d'esclata-sangs, ja n'hauré collit el doble que hui...






dilluns, 5 de desembre de 2011

Agudesa visual

Entre els molts records que em va despertar la recent lectura de “Primavera, estiu, etcètera”, de la qual parlava en una entrada anterior, hi ha el d’una de les meues sèries de televisió de culte, a la què en un dels capítols s’hi refereixen --amb merescut entusiasme-- els protagonistes de la novel·la. Segurament també vosaltres recordareu, si és que ja teniu una edat, les esbojarrades aventures de l’Escurçó Negre ("Black Adder"), una sèrie un pèl surrealista de la BBC, protagonitzada per un impagable Rowan Atkinson i que fa ja uns quants anys va emetre TV3. En aquella sèrie, el personatge de l’Escurçó Negre, acompanyat dels seus fidels Percy i Baldrick (“ets un carallot”) es dedicava, a través de diferents èpoques de la història anglesa –en les quatre temporades en què es va emetre, des de l’Edat Mitjana fins la Primera Guerra Mundial— a ordir, més aviat amb poca traça i amb resultats imprevistos, ardits i maniobres de tota classe per tal de millorar la seua posició social i enriquir-se sense cap escrúpol ni mirament.

Imatge de la xarxa

Aquest matí, esmorzant amb uns amics que --entre moltes altres coses-- són un autèntic pou d'erudició i saviesa, i a tall d'una conversa sobre la nostra esquifida memòria històrica, m’han assabentat d’alguns detalls que desconeixia respecte a un assumpte que no deixa de tindre el seu aquell. Si esteu al corrent de la història recent del País Valencià i alguns dels seus protagonistes, potser també vos resultarà cridanera  una de les notícies que apareixen en la pàgina 32 de l’edició de La Vanguardia (Española) del dia 6 de juny de 1976; deixe que endevineu de quina es tracta, i de quí parla. No és res que no se sapiguera, evidentment; però se m'ha fet curiós veure-ho tan detallat (amb àlies i tot) i negre sobre blanc en un retall de premsa, encara que la font fóra la Jefatura Superior de Policia del règim. El cas és que, mentre em mirava la notícia en qüestió i pensava sobre les vel·leïtats de la història i les voltes que fa la vida, m’ha vingut també al cap la figura de l’Escurçó Negre i les seues tèrboles i atemporals estratagemes per tal de surar al preu que fóra. I no sé molt bé a què es deurà aquesta associació d’idees, perquè està clar que es tracta de casos tan diferents com dos coses completament diferents dins d’un pot. Oi, Baldrick?


dissabte, 3 de desembre de 2011

Sic transit...


...i el viu al rebost, que no ens en queda una altra. Plovisqueja, encara: em done de termini el que dure el plugim i la nuvolada, per acabar de restaurar programes, acostumar els ulls a la flamant pantalla i, sobretot, anar fent-me al nou teclat, que no sé com m'ho faig per acabar sempre amb les majúscules bloquejades quan no toca. I també per seguir redreçant la resta de desperfectes causats per una setmana que, vista en perspectiva, no em sap gens greu haver deixat arrere. Sospite que la que ve --fins i tot sense pont, o potser per això-- serà millor; i tothom sap que la sospita és la primera forma de la fe...





Dient d'ànims i de redreçar: aquest matí, a Carcaixent, hem fet l'assemblea anual d'Avinença. No hi erem tots, però si molts. I sota la pluja suau, amb les finestres obertes als tarongers centenaris de l'hort del què té cura Paco Tortosa --i els seus companys i companyes--, ha estat un bon moment per retrobar amics, per avançar propostes de futur i per confirmar que, tot i les dificultats, sempre s'hi pot avançar. De vegades, molt més del que sembla quan el dia a dia no et deixa parar-te a valorar com cal la feina que fa molta gent i el camí que, a pesar de tot, va recorrent-se.

(I per a algú que m'ho ha preguntat: el bolet és --diria jo-- Bolbitius vitellinus, una espècie freqüent vista a la Vall d'Almonesir, a l'Alt Palància, la setmana passada)

dijous, 1 de desembre de 2011

Avaries

Fa alguns dies que em trobe un poquet acatxat. Supose que és el que té estar sobrevolant assíduament les línies enemigues: tard o d’hora, és molt probable que alguna andanada antiaèria t’acabe atenyent (i això, quan no és directament una bala perduda de foc amic la que t'abat). Pel moment, però, les conseqüències no semblen passar d’algunes rasquinyades en el fuselatge --reporten danys lleus la gola, el cap i la panxa– i una petita fuga en el dipòsit d’ànims, que ja venia un poc espatlat d’abans perquè, d’un temps ençà, el balanç entre entrades i eixides es troba clarament descompensat a favor de les segones. Malauradament, qui sí que es troba en un estat realment crític és el meu ordinador: per raons que encara està tractant d’esbrinar aquell que ho entén --però que probablement només siguen els efectes del temps i l’ús sobre no-sé-quins mecanismes molt delicats-- el meu entranyable i antiquat portatil es troba en el dic sec. I el diagnòstic provisional s’ha de qualificar, segons el que em diuen, com francament pessimista. Si més no, s’ha pogut recuperar tota la informació del disc dur, però em fa l’efecte que, tret que la cosa canvie molt i malgrat que els temps no estan per a alegries, no en quedarà una altra que anar pensant a donar-li un merescut relleu.

Privat, per tant, d’un element tan bàsic (ara mateix escric aquestes ratlles des d’un ordinador amablement prestat) i amb el cos que amb prou feines –i mai millor dit-- aguanta la jornada laboral, he decidit dedicar tot el temps lliure a la noble tasca d’arropir-me en el sofà, llibre en mà i manta en peus. I és així, fent com deia aquell de la necessitat virtut, que pràcticament he acabat “Primavera, estiu, etcètera” de Marta Rojals. Si seguiu habitualment aquestes planes ja sabreu que, quan vinc a dir alguna cosa sobre un llibre, ja l'ha llegit, assimilat i comentat tothom abans, la qual cosa m'estalvia la feina de calfar-me molt el cap per dir-ne res brillant i original. Aquest cas, evidentment, no és una excepció: tot i que me'l van recomanar fa temps, no ha estat fins ara que he pogut fer-me amb un exemplar, i potser que em limite a dir que m'ho he passat realment bé, llegint-lo. Perquè si es tracta de coses més concretes, i tal i com ja intuïa, sempre podeu trobar a la xarxa algú que en parle, millor del que jo ho faria, de tots els aspectes que m'han cridat l'atenció: des de la naturalitat amb que es tracten fets i circumstàncies quotidians però que ens han marcat a tots --també als que som d'algunes generacions anteriors a la del 75-- fins a l'ús oportú i desinhibit de la parla ebrenca, que tan pròxima ens resulta als valencians d'aquestes comarques centrals. Temes, junt amb les reflexions sobre la vida dels llauradors o el pas dels temps i les seues etapes, que m'han fet parar-me a pensar més d'una vegada, i dels què potser naixerà alguna idea digna de ser ressenyada. Però segurament això serà, ja, en tornar a volar. I amb un altre ordinador...

      --Lo que vui dir, que no sé si m'explico tampoc, és que pel pagés això és lo menjar de casa seua, és lo plat a taula, i amb això s'hi pot fer tota la literatura que vulguis, però no deixe de ser el seu mitjà de subsistència.
      --Sí, sí, res a dir sobre això. Però en el fons estem parlant del mateix, ja ho veuràs. Estem d'acord que dependre de la meteorologia és com una ruleta russa, i que ja té delicte que l'oli el paguin a preus de fa trenta anys, i tantes coses que no arreglarem ara. Però si mirem l'activitat en sí, aïlladament, pam, pam...
      Projecta al mig de la taula un tancat imaginari, i jo el segueixo, ara les mans, ara els ulls.
      --El que intento dir és que, d'entre totes les feines, aquesta té fil directe amb els orígens. Els aliments, la terra, tot allò que és bàsic i primer. I per això crec, humiiiiilment, que anar al tros és la feina més natural que hi ha, i la més civilitzada. La terra i el follar són la base de totes les civilitzacions.
      Aqui jo també hi fico teoria: I les guerres, Trau.

dilluns, 28 de novembre de 2011

En casa del dimoni

El dimoni és molt ric
i ens tractarà d'amic.
Això és un vici antic
per ells treure'n profit.

Ovidi Montllor, “Els banyetes

Ves per on, ha hagut de vindre un autèntic professional en la matèria per tal de confirmar una sospita que alguns presumíem des de fa molt de temps: segons l’exorcista de l’Arxidiòcesi de Barcelona, al País Valencià “hi ha un gran nombre de presències demoníaques”. I no sap ben bé, aquest home, fins a quin punt deu ser cert això. Només cal fer una ullada al voltant i, a la vista dels símptomes que segons els entesos caracteritzen les possessions diabòliques, els resultats posen els pèls de punta. Hi ha d'aquells que, quan veuen segons quins símbols (una senyera estelada, posem per cas; però en alguns casos extrems, simplement un llibre escrit en català) perden el poc coneixement que tenien, convulsionen i es posen extremadament violents. D’altres, de forma incomprensible, deixen de parlar la seua llengua i comencen a abocar incoherències i brofegades en algun idioma estranger (que, casualment, sempre sol ser el mateix; la qual cosa podria interpretar-se, i em limite a deixar-ho exposat per si algun demonòleg considera rellevant investigar-ho, com una certa predilecció satànica per segons quines llengües). Crida l’atenció, també, la força sobrehumana que poden arribar a mostrar, exemplificable, en el cas dels endimoniats valencians, per la inusitada capacitat per carregar-se coses feixugues a l’esquena –tan se val que siguen substancioses pagues vitalícies com contractes milionaris i inexplicables. Com també, segons diuen, destaquen per l’habilitat per fer bots espectaculars: conten que s’han donat casos de salts entre un ajuntament i el Palau de la Generalitat pràcticament sense despentinar-se; però no és estrany, fins i tot, que en plena possessió hi haja qui ha estat capaç de cobrir amb un sol brinco i sense fer servir l’AVE, la distància completa entre València i Madrid.

Imatge de la xarxa
Em preocupa, però, saber si hi haurà cap exorcisme realment efectiu que siga capaç d'alliberar aquesta terra de la infausta presència del maligne i els seus íncubes i súcubes. Els ritus tradicionals –altrament denominats democràcia representativa— no semblen haver donat els resultats esperats, i els casos de posseïts –i posseïdes— segueixen creixent sense pausa i desborden, ja, les entranyables fronteres de la comunidad: els comportaments estranys i els fenòmens inexplicables amb olor a sofre han començat a escampar-se per la resta dels Països Catalans, i encara més enllà (i, evidentment, no és dels correfocs que parle). Així que, mentre esperem l’exorcisme definitiu, potser ens convindria enterrar la por a l'infern i a les calderes de Pere Botero, fer una passa avant i, d’una vegada per totes, agafar –deixeu-me que ho diga així— al diable per les banyes

Que són molts els que volen, tiroram
que el foc s'apague, ram tiroram
que cadascú tinga lo que és d'ell
que el foc s'apague






La bona notícia del dia, la declaració com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat de les festes de la Mare de Déu de la Salut, muixerangues incloses. Felicitacions al poble d’Algemesí per haver sabut servar aquest patrimoni col·lectiu, i una satisfacció per a tots els valencians i valencianes que ens sentim orgullosos de ser-ho cada dia.


Foto de la web de la Nova Muixeranga d'Algemesí

diumenge, 27 de novembre de 2011

La xarxa social


En aquesta època, és el tema principal i inevitable quan dos o més adeptes s'ajunten per xarrar-ne. Però moltes vegades és només una frase deixada caure de passada al mig d'una conversa, potser un comentari escoltat mentre es posa gasolina o fent un café en el bar. Però d'una forma o altra, se sap: "estan traent-ne en la Vall d'Ebo", "ahir, culets de cistella en Mariola", "en Sant Antoni comencen a eixir-ne, però encara està un poc parat..." són informacions que, aquestes setmanes i en aquestes terres, s'escampen ràpidament i de boca en boca, i que ajuden a configurar escenaris i programar prioritats. Sense necessitat de fòrums, féisbucs o tuíters, abans que la vida sense mòbil i internet fóra inimaginable, els boletaires ja constituïen una autèntica xarxa social, una comunitat més o menys local, circumstancial i passatgera, per la qual circulen fluidament les notícies i les novetats, en la què la informació es transmet, des de l'origen fins als receptors, a una velocitat (i, segons he pogut comprovar sovint, també amb una fiabilitat) realment sorprenent, i seguint canals i mecanismes elementals però indubtablement efectius.

Ho pensava hui, en Benicadell i sota la boira, on per cert no he vist res de trellat: uns poquets fredolics, un parell d'anisats i algun peu blau, però d'esclatasa-sangs cap ni un, ni en els rogles de tota la vida. La sensació, però, és que si l'oratge no es desbarata pot ser que encara hi haja sort, perquè la serra es veu amb ganes de moure. Ja veurem com pinta el cap de setmana que ve. Pel moment, demà, a parar l'orella; a veure què es diu en la xarxa...

dissabte, 26 de novembre de 2011

A ritme d'arboç

Tot té el seu moment, diuen: hi ha un temps de plantar, i un temps de collir... Cada etapa ha d'anticipar i preparar el camí d'aquella que la succeirà, seguint un ordre universal, lògic i perfecte. Hi ha vegades, però, que els cicles s'encavallen, les fases s'entrellacen i les estacions --i les edats-- semblen confondre's i diluir-se. Donar fruit, anar madurant i, al mateix temps, lliurar-se, sense pors ni recances, a una nova i esplendorosa floració: si l'arbocer ha reeixit a fer-ho cada tardor, no veig perquè no n'hauriem d'aprendre també nosaltres...



divendres, 25 de novembre de 2011

Barrejadissa


No negaré que aquestes setmanes d'anar amunt i avall tenen el seu aquell. En general, sóc dels que consideren la rutina com una cosa més aïna feixuga i que convé mantindre, sempre que es puga, sota nivells controlats. Per això, tot i que siga per raons de feina, venen d'allò més bé uns dies a Madrid (i rodalia: entre tanta presentació formal i paperassa oficial, una ràpida escapadeta a les espectaculars pinedes de Valsaín, en les que no havia estat mai, s'agraeix especialment). L'inconvenient, que sempre n'hi ha algun, és que els innegables efectes benèfics de mantindre una certa seguida s'esvaeixen també, i en tractar de reprendre-la et trobes amb massa coses empantanades, blogs i notícies que no havies llegit després d'uns dies de desconnexió, i --a efectes específics d'aquestes planes-- idees que hauran d'esperar el seu moment. O bé poden agafar-se unes i altres (notícies i idees), i veure de preparar una macedònia de divendres, per bé que sempre s'hi corre el risc, a la vista del que hi ha a l'abast, que quede un poquet cítrica.

Provem-ho, en tot cas, i a veure què resulta: agafem una mica (més) de desmantellament sistemàtic del sector públic, acompanyat d'uns trocets de l'inqualificable pillatge al què determinats individus han sotmés els comptes de certes administracions (a costa, per exemple, del delirant episodi de les traductores rumanes). Posem-hi, també, un pessiguet de generosa aportació dels diners de tots per tal de rescatar i sanejar la pobra i maltractada banca privada. Afegim un poc d'impúdica exhibició d'ignorància executada amb virtuosisme per algú a qui anomenen consellera de cultura (si en lloc de Joanot Martorell i Ausiàs March haguera confós Cervantes amb Lope de Vega, no vull ni pensar el que hauria hagut de sentir) i adobem-ho tot amb un poc d'allò que Ferran Suay anomena amb el seu encert habitual terrorisme toponímic, aplicat --només per començar-- al cas de Palma. Et voilà. Convé servir-ho fred, i anar fent-se l'ànim que, vist el vent d'on bufa, ens ho acabarem empassant amb ganes o sense...

Però hui és divendres. I potser només per això, per poder descansar un parell de dies, o perquè els esclata-sangs comencen a treure el cap, per aquells ulls en el fons dels quals encara volem perdre'ns, o potser simplement perquè encara trobem suficients raons per no renunciar al dret --quasi diria a l'obligació-- d'escandalitzar-nos davant un panorama com el que se'ns presenta, que paga la pena donar-li una oportunitat a la setmana que ve. Bon cap de setmana!





No puc deixar de recordar ací la desaparició, fa uns pocs dies, de la biòloga Lynn Margulis, una de les figures científiques més rellevants dels últims temps, i per la que sent una gran admiració. La doctora Margulis, que mantenia una estreta relació amb les Universitats de Barcelona i València, no ha estat solament una investigadora cabdal --i controvertida-- en la comprensió dels complexos mecanismes de l'evolució, sinó també una divulgadora excel·lent i, sobre tot, una persona amb una talla humana excepcional. En el magnific blog de Mercè Piqueras podeu trobar informació sobre algunes de les reaccions que ha despertat la seua mort el proppassat dia 22, entre elles les paraules del company Juli Peretó. A nosaltres sempre ens quedarà el record la seua visita a Alcoi, allà per l'any 99, quan va atendre la nostra invitació per impartir una conferència en el marc de les Jornades Mil·leni, que organitzàvem des de la Gerència de Medi Ambient amb la col·laboració de l'obra social de la CAM. Per unes hores, vam tindre ocasió de gaudir no solament dels seus coneixements, sinó també --i sobretot-- de la seua energia i amabilitat. La trobarem a faltar.


dilluns, 21 de novembre de 2011

Pronòstics complerts

Al País Valencià, el gregal ens deixa cels coberts amb precipitacions persistents i moderades, que poden seguir sent localment fortes o molt fortes i acompanyar-se de tempesta en àrees pròximes al litoral. A Madrid, l’aiguat dretà, que ha causat ja els primers danys significatius i ha emmascarat, per la seua torrencialitat devastadora, dèbils però esperançadores ullades de sol, fa témer una violenta revinguda involucionista d’efectes encara difícils de quantificar: la gente canta con ardor que viva España...

Dóna certa tranquil·litat confirmar que, en l'oratge com en les eleccions, la fiabilitat dels pronòstics ens estalvia una part substancial del neguit de la incertesa. Altra cosa serà trobar l’aixopluc adequat per capejar dignament el/s temporal/s, sobretot perquè sembla confirmar-se també que els fronts tempestuosos, lluny d’amainar com esperaven algunes ments ingènues i benintencionades, seguiran succeint-se sense treva durant bastant temps. A nosaltres, en tot cas, no ens en queda cap altra que seguir: no és la primera borrasca a la que ens enfrontem, i com diu un dels blogs que més m'agraden, "mostraré el cansanci d'un navegant, però no el d'un nàufrag".






D'anàlisis serioses i detallades dels efectes dels dos 'temporals' que ens assoten amb força i que no han fet més que començar, hui se'n poden trobar moltes i molt variades en la premsa i en molts dels blogs amics (en els què, a més a més, he trobat sovint una alenada d’esperança que sempre s'agraeix per encarar el que ens queda per davant). A mi m’agradaria dir alguna cosa de més trellat, perquè hi ha molts matisos, elements i detalls sobre els què convindrà parar-se a reflexionar; però d’ací una estona marxe per motius de feina cap a Madrid, i no serà fins a finals de setmana que torne a poder treure el nas per aquestes planes. A veure si, quan torne, ja ens han canviat a Rajoy per algun 'tecnòcrata'...

(La fotografia, evidentment, no és d'ara ni d'ací: són les inundacions en Austràlia el gener d'enguany) 

dissabte, 19 de novembre de 2011

Mentre arriba el gregal


Pel matí, una Mariola que també llueix esplèndida sota totes les llums de la tardor, i en la que els bolets semblen voler començar a donar els primers i esperançadors senyals de vida. Al capvespre, Pau Alabajos, Cesk Freixas i Andreu Valor ens han regalat un magnífic concert que ens ha fet sentir, per una estona, part d'un País normal i amb futur. Demà, si les previsions no erren, el gregal i les pluges esbandiran la boira de la muntanya. I dilluns, potser el camí se'ns haurà fet una mica més llarg i costerut; però que no tinguen cap dubte: seguirem avant...
 

divendres, 18 de novembre de 2011

Canvi de moliner


Diumenge que ve, si no es produeix cap cataclisme d'última hora, milions de persones validaran amb els seus vots les enquestes que, des de fa temps, atorguen a la dreta espanyola --i al seu inefable i sibilant líder-- una majoria aclaparadora al parlament de Madrid. Milions de persones entre les què s'hi trobaran molts dels beneficiaris de l'extraordinària gestió que el mateix partit ve aplicant, des de fa molts anys, al País Valencià i que, citant a Marx, ens porta camí d'assolir les més altes cotes de la misèria (econòmica, territorial i moral). Però a la vista de les xifres, cal pensar que el partit en qüestió també rebrà el vot de molts altres treballadors, assalariats i aturats --actuals i imminents-- d'arreu l'Estat que, legítimament i per les raons que siguen, han decidit que ha arribat l’hora de canviar de moliners. Supose que els experts en sociologia (o, eventualment, els entesos en trastorns de la personalitat) tindran una explicació que faça al cas. A mi, el que em sembla, és que al remat només es tracta de completar, amb una estètica un poc més conjuntada, l’ètica de dretes que ha presidit l’exercici de govern dels últims anys. Tot plegat, per tant, poc més que una qüestió de decoració i interiorisme, sense tocar cap envà.

Amb tot, no voldria caure en la simplificació –per altra banda gens innocent—de considerar que tots els polítics o els partits són iguals: dins la majoritària submissió als dictats despòtics i immorals de qui realment ostenta el poder (allò que anomenem eufemísticament mercats, però que té noms, cognoms, iots i comptes en paradisos fiscals) sempre hi ha ritmes, matisos i detalls, i amb els temps que corren aquestes petites diferències poden tindre una importància cabdal per a moltíssimes persones. Però una vegada més, i com era previsible vist el panorama general, he experimentat la més absoluta decepció pel que he vist, sentit i llegit quant a les propostes de tots els partits i coalicions que, suposadament, es disputen el meu vot. En general, corrues d’eslògans buits i consignes antiquades, molt pocs arguments --i escassament consistents-- i pràcticament cap al·lusió a l’arrel autèntica dels problemes que ens afecten. En el millor dels casos, allò que ens proposen és seguir abocant benzina per a apagar l'incendi (és a dir, anar trampejant amb açò del deute via retallades públiques, eurobons o el que calga, només per veure de seguir endeutant-nos indefinidament), o bé seguir clamant en el desert sobre com és de dolent el propi incendi i els piròmans que el provoquen, però sense reeixir a trencar, amb propostes concretes, il·lusionadores i viables, la frustració, la desesperança i la resignació que s’han instal·lat en molta, massa gent.

Que les coses no són fàcils i que ningú –tampoc jo, evidentment— té solucions màgiques resulta, a hores d’ara, una penosa obvietat. I tampoc voldria ser injust amb molta gent que, des dels partits de l’esquerra més o menys testimonial o minoritària, segueixen pensant que és des de dins que les coses canviaran. Però jo, si més no pel moment, no ho veig gens clar. Açò que anomenem crisi és, per a mi, el resultat lògic i esperable de la dinàmica natural d’un sistema socioeconòmic que basa la seua pròpia supervivència en un principi que sembla haver impregnat, també, la major part de la societat: ja que és inevitable que hi haja rics i pobres, fem-ho de manera que de la taula dels primers caiguen molles suficients per a que els segons vagen fent. El problema és que els senyorets, que ja no necessiten ni criats perquè els paren la taula,  no volen soltar ni les molles; i els poders “democràtics”, quan tímidament opten per fer alguna cosa, és sobre això –sobre incrementar un poquet la producció de molles—sobre el que s’hi fixen, quan el que podríem esperar és que d’una vegada començaren a fer passes per repartir millor el pa sencer. Per a ells, la injustícia i l’expoli no són corregibles, ni tan sols qüestionables; només s’han de mantindre en nivells discrets i que no generen una alarma excessiva. Aquesta democràcia espúria i manipulada que viurà diumenge una altra de les seues festes, ha deixat de ser –si és que ho ha estat alguna vegada—una via per canviar el sistema, i ha esdevingut, cada vegada de forma més evident i impúdica, un dels principals mecanismes per a garantir la seua estabilitat per damunt dels interessos i els desitjos reals de la majoria de la població a la qual diu servir.

I així, al final d’una setmana encesa de feines, amb el diferencial per damunt dels cinc-cents punts i absolutament estupefacte per la substitució de proxenetes per tecnócrates en països als què ens assemblen molt més del que voldríem, se suposa que hauria de saber a qui votaré diumenge. Però una vegada més hauré de deixar la decisió per a l’últim moment, perquè cap de les opcions que se’m presenten em provoquen molt d'entusiasme. Per això, em tornaré a debatre entre votar aquells que defensen dir prou al llast que representa per a la nostra economia –i per a la nostra vida—seguir formant part de l’Estat espanyol, o fer-ho als que ni que siga de passada encara creuen en els criteris ecològics com a base per a un canvi real i efectiu de sistema; segurament, acabaré inclinant-me per una de les dues opcions. O també podria ser que ho fera per les dues alhora: posar dues paperetes al mateix sobre es considera vot nul, el qual --i en aquestes circumstàncies-- és, probablement, un del menys nuls de tots els vots possibles.





Per davant, un cap de setmana que s'espera plujós, especialment adient per a mantindre vives les meues esperances micològiques i per encarar-se, també, als últims llibres que esperen torn (si, he tornat a anar a la perruqueria). Jaume Cabré, Borges i Montserrat Roig amb la llar encesa, l’Atles enharmònic d’Arthur Caravan, i un platet de codonyat casolà i formatge de Maó per acompanyar. Si vos abelleix, només heu de dir-ho. Bon cap de setmana!

dilluns, 14 de novembre de 2011

Heràclit entre els boixos


Una vegada més ha quedat constatat que, en certes ocasions, cansar bastant les cames resulta útil per a descansar molt el cap. No ha estat, però, l'única evidència recollida en la llarga caminada del cap de setmana per les sendes de lo Port. També he pogut comprovar, de nou, que qui agafa una motxilla massa gran acabarà omplint-la indefectiblement de massa coses prescindibles, només perquè hi cabien. Ho sé, i sempre me'n penedisc quan l'esquena comença a protestar; però entre que costa renunciar a les manies pròpies, i que aquesta època de l'any és especialment insegura tot i les cada vegada més fiables previsions meteorològiques, l'única forma de no acabar carrejant tota mena de persis (per si plou, per si fa fred, per si em quede amb fam...) és agafar una motxilla petita i posar només el que hi càpiga. La qual cosa, a poc que s'hi pense, podria aplicar-se no solament a efectes muntanyers, sinó també quan d'allò que es tracta és, simplement, d'anar transitant dignament per la vida.

Quant a la caminada pròpiament dita, diria només que ha cobert sobradament les expectatives. És cert que, de bolets, pràcticament no en vam veure ni un; però a canvi, el Retaule i la Tinença ens han regalat una volta més imatges impagables dels seus paisatges tardorals. En qualsevol moment de l'any, aquestes terres resulten remarcables per la diversitat d'ambients que alberguen i per la rapidesa amb que se succeeixen; però és en tardor quan aquesta diversitat es fa més evident i acolorida. Si, com en el nostre cas, començàreu a caminar des del Molí de l'Abad, passarieu dels matollars amb llentiscle i les pinedes de pi blanc de les parts més baixes, a les ombries d'alzines, aurons, grèvols i corners de la Fou o la Cova dels Bous, per assolir al remat el domini dels pins negrals i les singulars i conegudíssimes fagedes. Des d'aquestes, podrieu recórrer amb calma les fosques pinedes de les Valcaneres i Refalgarí, on els elegants pins rojals cobreixen un dens sotabosc de boixos; i al capdavall, per qualsevol dels barrancs que davallen des de Fredes --posem que, com a aquest cas, pel sempre sorprenent Portell de l'Infern-- tornarieu de nou al punt de partida després de completar una ruta que només és una de les moltes i molt estimables opcions que poden traçar-se per aquesta terra de moles, boscos i barrancs. Per cert, el mapa --d'acurada toponímia i ric en informació-- que els companys de Tossal Cartografies han editat de la zona, ha estat, també en aquest cas, una companyia amable, sobretot quan la nit i la boira ens van sorprendre vora les Ombries del Bassiol.


Però les bondats terapèutiques de les caminades muntanyeres, els avantatges de conduir-se --per la serra i per la vida-- amb l'equipatge estrictament necessari, o els pros i els contres de confiar només en l'instint d'orientació sense cap ajuda suplementària, no han estat els únics pensaments que, a falta de bolets, he anat collint ací i allà vora els pins i els ginebrons. Potser el més rellevant ha estat que, a desgrat del que deia en l'entrada anterior, ni la memòria diguem-ne natural, ni els seus suports artificials --ja es tracte de registrar-la en un blog o de qualsevol altra forma-- no són, encara, suficients per a privar-me del plaer de la sorpresa i el goig del redescobriment. No solament perquè són molts els trets (una olor, un soroll, una emoció) que escaparan sempre a qualsevol intent de ser fixats en paraules, per més destresa que hi vulguem posar; sinó, sobretot, perquè és evident que per moltes vegades que visitem un lloc que estimem, sempre hi trobarem un matís, un detall, una companyia o una impressió que ens assaltaran per primera vegada: el riu pot ser el mateix, però l'aigua haurà canviat. I, ves per on, va ser pensant això, a punt d'arribar al refugi de la Font Ferrera, que em va semblar veure l'ombra d'Heràclit que s'esmunyia en la foscor. O potser només era una rabosa...


divendres, 11 de novembre de 2011

Efectes secundaris

Demà, ben enjorn, marxaré cap a la Tinença de Benifassà a passar-hi el cap de setmana. Anava a deixar escrit, per això, que els meus propòsits per als pròxims dos dies es limiten a gaudir de les caminades pels sempre estimables paisatges d'aquelles muntanyes, passar una bona estona amb els amics i, si es presentara (que espere que si), mitigar un poc la fam de bolets que arrosseguem des de fa ja massa temps. I anava a dir, també, que tot i que em deixe caure amb certa freqüència per allà per raons professionals o de lleure, fa ja anys que m'agrada reservar un cap de setmana de novembre per a fer aquesta escapada, perquè hi ha pocs llocs al país als que la llum i els colors de la tardor els resulten tan afavoridors.

Però ha estat llavors que he repassat les entrades anteriors del blog, que ja em sonava alguna cosa, i he constatat que tal dia com demà, farà tot just un any, estava contant si fa no fa el mateix i amb paraules molt semblants. Que no és això --l'eventual redundància o les possibles repeticions-- el que m'ha fet pensar, sinó aquesta nova i inapel·lable confirmació del pas rapidíssim dels anys. I és, aquest, un dels efectes secundaris del blog que més em costa, encara, d'assumir: per a bé o per a mal, tot allò que deixem anotat ens aquests dietaris virtuals, queda descrit i fidelment enregistrat com a part de la nostra història, lliure dels dubtes, les interpretacions i les vacil·lacions de la nostra memòria imperfecta. I em pregunte si això --disposar d'un registre exacte de certs records, que substituisca la percepció subjectiva i incompleta del pas del temps que ens és connatural-- no ens passarà, tard o d'hora, algun tipus de factura... M'ho pregunte ara, però renuncie a contestar-m'ho: potser d'ací un any -dia per dia-- que ho intentaré de nou. Bon cap de setmana!





Fa molt poc que he conegut, gràcies als amics Jordi i Ciro --amb els quals compartisc, entre moltes altres coses, el gust pel rock i la bona música-- la fantàstica guitarra de Jack White. Certament, aquest tema ("Old enough") resulta insòlit si es té en compte l'estil, sovint pròxim al punk, que caracteritza els seus grups (Raconteurs, The Dead Weather i The White Stripes); però el trobe apropiat i m'agrada, i per això deixe per a una altra ocasió alguna de les seues cançons més populars i en les que les guitarres elèctriques mostren la força i el vistuosisme que l'ha fet conegut arreu del món.

dijous, 10 de novembre de 2011

Homenatge a Montserrat Roig

Reconec que no he estat un gran lector de Montserrat Roig. Només recorde haver llegit d'ella (i ja fa uns quants anys d'això) "El temps de les cireres", del qual a penes si conserve uns pocs records... De vegades, la vida té aquestes coses: ens apropa o ens allunya d'algú --o de la seua obra-- sense que sapiguem molt bé per què. En aquest cas, és evident que una mort prematura (que, per cert, recorde com una notícia que em va colpir) és una circumstància rellevant, però potser no seria suficient per explicar-ho. Per deixar saó, les coses --i les persones-- no solament ens han de passar, sinó que han de fer-ho en el moment oportú i de la forma adequada. Potser és simplement per això que no he estat un gran lector de Montserrat Roig: per falta d'oportunitats, o per no haver estat suficientment atent quan s'han presentat. Però si no de l'obra, al llarg d'aquests anys si que he anat sabent un poc més del seu perfil cívic, de la seua tasca periodística, de les seus lluites i els seus compromisos; i és per això, sobretot, que he decidit afegir-me hui a aquesta crida blogaire (gràcies, Carme). En realitat, però, el meu autèntic homenatge a Montserrat Roig s'haurà d'ajornar uns dies: en el meu pròxim --i imminent--  event literàrio-capilar, els seus llibres tindran un paper protagonista. En el meu cas, al menys, que aquest record de vint anys d'absència servisca per omplir un buit que potser mai hauria d'haver existit en les meues prestatgeries. Ni en les meues lectures.


dimecres, 9 de novembre de 2011

Job, Murphy i el piset

Sabreu disculpar-me si semble superficial, tòpic i poc original. Però tot i ser cosa ben sabuda, no voldria privar-me de recordar-ho: sembla increïble fins quin punt dotar un pis de les mínimes condicions d'habitabilitat, pot esdevindre una autèntica prova per a la paciència i la determinació humanes. I això comptant que la inevitable burocràcia municipal no ha estat, en aquesta ocasió, excessivament feixuga --potser perquè ja m'havia preparat per a una situació molt pitjor-- i que compte, a més, amb professionals de confiança que em consta que estan fet tot el possible perquè els subministraments bàsics hi arriben tan aviat com siga possible. Però quan no és el comptador de la llum que està fet una merda i cal posar-ne un de nou, és un colze de plom que ajorna l'escomesa de l'aigua, aquesta paret que l'haurem de picar més del que pensàvem per passar-hi bé els cables, o l'escalfador que quasi millor comprar-ne un de nou perquè jo d'aquest no em fiaria molt... I així, esguardant amb ansietat la mirada severa i analítica de l'electricista, el fontaner o l'instal·lador mentre avaluen les dificultats de la tasca a mamprendre, pregant als déus no haver de tornar a patir l'esglai de sentir-los remugar entre dents la terrible sentència ("açò no ho veig jo gens clar..."), vaig passant aquestes setmanes mentre espere poder obtenir, dels seixanta metres quadrats del pis, tot el que aspire a treure d'ells: habitar-los. I encara done gràcies a  Murphy --beneït siga per sempre-- que, pel moment, no he trobat a la casa cap vici ocult més enllà dels que jo espere aportar quan, finalment, hi visca. Amén.


"Job esperant un pressupost", de Bonnat
(cite el nom del quadre de memòria; igual no era exactament així)



I ara deixeu-me que em pose un poc seriós: potser serà una mania meua, però em resulta inevitable, en aquests temps terribles per a tanta gent, no pensar-hi quan escric d'aquestes coses: si tot va com ha d'anar, només amb els retards i contratemps inevitables, estic a punt d'encetar una etapa nova i il·lusionant de la meua vida, quan moltíssimes persones estan lluitant per conservar el poc que tenen, o han vist ja com ho perdien a mans de l'avaricia i la immoralitat d'uns pocs. Però --deixeu-me que ho diga-- em preocupa que els "podria anar molt pitjor", "encara podem donar gràcies" o "tinc molta sort, encara faig faena" s'estiguen convertint, cada vegada més, en respostes habituals a un innocent i protocolari "com va tot?". Tindre una feina més o menys digna, disposar dignament d'un habitatge, tindre la possibilitat de governar mínimament la pròpia vida, són drets de tots i totes, i no hauriem de permetre que comencen a percebre's com a prerrogatives d'alguns afavorits per la sort o les circumstàncies. És més fàcil dir aquestes coses quan tens treball, casa i il·lusions per al futur; però no som, per això, uns privilegiats. Són uns altres, els qui ens furten la vida. I potser convindria recordar-li-ho, posem per cas, a qui pense votar el dia 20 de novembre.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...