Estan entre nosaltres (Relats d'estiu de la Carme. Juliol)

Refugi de l'Illa, Andorra. Fotografia de Xavier Pujol

Sobre el paper, el pla engegat pels dirigents del nostre planeta era tan senzill com efectiu. A grans trets, es tractava d’estacionar algunes de les nostres naus en inhòspits paratges muntanyencs de la Terra, i fer-les passar --cosa gens complicada, tenint en compte la insòlita predilecció dels terrícoles per les arquitectures extravagants i no necessàriament funcionals-- pel que s’anomena “refugis de muntanya”. Amb això, no solament podíem comptar amb una xarxa extensa i discreta de posts avançats d’observació; a més a més, en ser llavors visitades per un nombre molt limitat d’alpinistes, caminants i escaladors, les naus-refugi eren també idònies com a “centres d’abducció”. Avesats a aventurar-se durant dies (i sovint en solitari) per cims i viaranys, ningú trobava estrany no tindre notícies seues mentre dúiem a terme les nostres anàlisis, i atribuir al mal d’altura les eventuals llacunes de memòria derivades d’aquest procés --del qual, per cert, s’han arribar a dir moltes barbaritats totalment injustificades-- era també difícil de rebatre.

D’aquesta forma, i durant molt de temps, vam anar recollint una informació vital per a afrontar amb garanties la conquesta del vostre planeta i el complet sotmetiment de la raça humana, el qual s’hauria esdevingut finalment sense cap dubte de no haver-se produït un fenomen totalment inesperat que va trasbalsar els nostres plans. A poc a poc, el grup minoritari i específic de persones que fins llavors visitava assíduament els paratges on hi ha instal·lades les nostres naus, va anar sent substituït per un altre tipus de gent molt diferent, visiblement gregària, superficial i sorollosa, l’únic interès aparent de la qual era plasmar la seua pròpia imatge i compartir-la amb altres elements amb gustos i inclinacions similars. Sobretot en certes dates, autèntiques multituds uniformades amb estrafolàries robes multicolors van començar a aplegar-se fins a les nostres instal·lacions estratègiques, a les què s’hi referien sovint, ignorem per quina causa, com “l’últim racó secret a la muntanya” o “un refugi desconegut i encisador”.

Ben aviat, el nostre elaborat sistema de vigilància, abducció i anàlisis va quedar anul·lat per simple incapacitat material d’atendre una afluència tan aclaparadora, alhora que ens vam veure obligats, per evitar posar-nos en evidència, a adaptar-nos a les noves demandes de la multitud que ara ens visitava: després d’anys de servir a muntanyencs bregats sopars a base d’espaguetis i pollastre, hem passat a oferir experiències gastronòmiques on no falta l’alvocat, el salmó fumat i les cerveses artesanes. Així és que, ara com ara, la invasió de la Terra, que d’acord amb el nostre magnífic pla havia de ser imminent i incontenible, ha quedat pel moment en suspens fins que els nostres dirigents avaluen la situació i n’adopten la decisió que consideren més escaient. Això si, mentre s’hi decideixen, estem guanyant uns bons diners, la majoria de ressenyes que rebem són favorables i el nostre posicionament en xarxes és sense dubte immillorable...

La meua aportació als relats d’estiu de la Carme, que ja avançava en el seu magnífic relat que alguna cosa no estava del tot clara amb això dels refugis de muntanya... Jo, sense descartar tampoc els fenòmens quàntics, m’incline més aïnes per les invasions: ves a saber si gràcies als influencers pixavins no ens n’hem estalviat una de molt pitjor... o no.

Canvi de cicle (relats conjunts)

 

Thomas Cole, 1836, The Course of Empire: Destruction

--Llavors, un vel funest de caos i desesperació es va estendre sobre els nostres caps; tot el que s’havia bastit durant molts anys amb esforç i patiment, tot allò en el que creiem, s’ensorrava irremissiblement davant dels nostres ulls atònits, sense que ningú trobara la forma de posar-hi remei. Desapareguts els herois antics que tantes voltes ens havien conduït a la victòria, aquells que estaven cridats a substituir-los no van estar mai a l’altura d’allò que s’esperava i les derrotes, sovint a mans d’enemics que poc temps abans hauríem considerat molt inferiors, van esdevindre penosament habituals. La resignació i la desesperança es van convertir en els nostres companys fidels de viatge.

 --Mira, francament, crec que estàs exagerant. Val, és cert que no s’ha guanyat cap títol i que no ha estat una bona temporada, però sense voler treure gens de culpa a qui la té, aquestes coses passen, nosaltres mateixos ja hem passat abans per tot això i sempre hem trobat la forma de superar-ho, i crec que podrem fer-ho també ara. A poc que millore la situació econòmica, amb tota la gent jove que tenim i si deixem treballar l’entrenador, estic segur que tornarem a estar al lloc que mereixem. I al remat, tampoc cal posar-se tan dramàtics, que només és futbol.

--Resignació i desesperança, ja t’ho dic jo, poca cosa més ens queda. I ja només ens falta que vagen aquells i amb un parell de rebots a l’últim minut acaben guanyant també la final: “Els quatre primers actes ja passats, un cinquè tancarà el drama amb el dia”...

 

La meua aportació als relats conjunts de maig, sobre la qual em limitaré a dir que tot i estar escrita com a diàleg podria haver estat perfectament un soliloqui. Almenys no podem dir que la caiguda no s’hi veia vindre des de lluny... 

Trampa per a bocamolls (Ref. 0532)

Enginyós dispositiu especialment dissenyat per a capturar, atordir o desactivar bocamolls, dotors, saberuts i cunyats en general. Sota l'aparença d'una decorativa i inofensiva obra d'art de Paul Klee, s'amaga un sofisticat mecanisme electrònic programat per activar-se automàticament en escoltar frases com "a qualsevol cosa li diuen art, ara", "això ho pinta una criatura i fins i tot molt millor" o "una calavera, això? vinga, va, no fotes". Un cop activat, el mecanisme dispara un potent dard anestèsic que deixa fora de combat a l'element en qüestió durant un període garantit de sis a dotze hores, suficient per a poder gaudir d'un dinar, sopar o sobretaula tranquils i sense ensurts parlant de temes normals amb gent raonable. Disponible també en els models "Joan Miró", "Kandinsky" o "Antoni Tàpies". Tres anys de garantia, satisfacció assegurada o es reemborsarà.

La meua proposta (o el que siga) per als "relats conjunts" de març. Oferta de llançament: s'hi acompanya d'un joc de dotze dards anestèsics suplementaris, carregador universal amb cable USB, i una cistella de transport de grandària escaient per a casos pertinaços, homologada per les normes més exigents de benestar animal. Ah, i enviament gratuït per a clients Prime.

En campanya (relats conjunts)

Michael Archer, 1879, Vil han klare pynten?

--Allà mateix, ho veus? Pablo Casado en persona, com t'ho dic, amb aquella barqueta que quasi que es veu entre les ones. Ha arribat al moll tot mudat amb un seguici de periodistes i llepaires, s'ha fet unes quantes fotos amb una gorra com les nostres, i allà que ha anat amb el bot cap a la mar, que només pujar-hi ja li ha costat Déu i ajuda i al primer embat quasi es deixa les dents contra la borda.

--I on es pensarà que va, aquest tarambana? Mare de Déu Senyor, amb aquest temporal, que ni nosaltres mateixos hem gosat eixir del port, i el molt inconscient es llança a la mar amb una closqueta de nou, ves a saber per què... 

--Si, nosaltres li hem dit el mateix, que s'ho pensara bé que hui la cosa està ben magra, però ni cas. I damunt, tot digne, ens ha soltat una llauna sobre el Garzón, que es veu que ha dit alguna cosa del peix que no ens ha sabut dir exactament què era, i que ell i el seu partit sempre estaran per defensar-nos, "a las nobles gentes del mar", crec que ens ha dit, de filocomunistes, proetarres i separatistes en general. Ah, i que no patirem que ell va fer un màster sobre "les coses aquestes que floten", i que sabia perfectament el que havia de fer...

La meua proposta per als relats conjunts de gener. Una història totalment inversemblant, com podeu veure, que cal atribuir exclusivament a una imaginació desbocada i malaltissa. Això si, de peix, mengeu-ne bona cosa però sempre d'ací i de temporada, que la cosa ja està prou complicada per als nostres pescadors. I llegiu a @aguedamush, que ho diu molt millor que jo perquè ella sí que sap d'allò que parla... 

L'atzar i la necessitat (relats conjunts)

Vincent van Gogh, 1882, Die Staatslotterie

Mira-te'ls, pobres ingenus ignorants, tots amuntegats esperant aconseguir un bitllet de loteria que els ajude a deixar enrere les seues vides patètiques i miserables, com si això depenguera de l'atzar i no dels mèrits... Jo no crec en la sort, saps? Les coses només s'assoleixen amb esforç, treball i ambició, deixant-se la pell cada dia, i no esperant et caiga la fortuna del cel, quin despropòsit... L’altre dia, sense anar més lluny, li ho comentava al senyor president del Consell d’Administració: "Papà, jo m'esforce molt, tinc moltes idees i estic ací per al que faça falta, tu ja ho saps". Sort, diuen, quina bajanada, si tot fóra així de fàcil…

En el límit una volta més, però amb aquesta contribució als relats conjunts espere posar-me ja al dia, i no apurar tant en els següents. Una aportació, com veieu, totalment fictícia i que segur que no vos ha fet pensar en ningú en particular. Ja ho cantava l'Ovidi, "a tu t'han dat l'herència, a mi m'han dat la vida". I si, va com va...

Deriva sobiranista (Relats conjunts)

La policia, alertada per uns veïns, les va localitzar finalment en un racó poc freqüentat de la platja de Moraira. Les dues xiques, vestides només amb les restes estripades d'uns pareos, es trobaven visiblement nervioses i amb símptomes d'insolació i deshidratació. Amb la intervenció d'un intèrpret fet vindre a posta des de Motilla del Palancar, les autoritats van poder determinar que es tractava d'Almudena T. S. i Paloma ("Cuca") J. L. de la R. y D., dues turistes madrilenyes que s'hi haurien desplaçat a la costa del País Valencià en una data indeterminada. Des de llavors, i malgrat els seus abrivats esforços per comunicar-se amb els indígenes, no havien aconseguit trobar a ningú que entenguera el castellà. "Ja ens havien advertit que l'espanyol, d'ençà que al Levante mana qui mana, estava seriosament amenaçat de desaparició, però mai no ens hauríem imaginat que la cosa havia arribat a aquests extrems, que no ens entenien ni quan preguntàvem si tenien taula per menjar-nos una paella...", van declarar molt afectades. A hores d'ara, i després de rebre atenció mèdica i psicològica, totes dues es recuperen satisfactòriament en unes dependències municipals habilitades per a casos similars --molt habituals darrerament a les platges valencianes-- mentre esperen que el govern de la Comunidad de Madrid les repatrie a la major brevetat possible. Per la seua banda, la Presidenta Diaz Ayuso, després d'assenyalar iradament que ells ja ho havien avisat i que ningú no els feia cas, s'ha referit a elles com a "autèntiques heroïnes de Madrid que és Espanya i Espanya que és Madrid", ha lloat la seua capacitat de sacrifici i resistència en un entorn tan hostil com el d'ací ("que si no fora per nosaltres, que hi anem a les seues platges, a saber de què viurien"), i els ha proposat d'incorporar-se a la seua llista electoral, on ocuparien els llocs situats entre Toni Cantó i el pròxim trànsfuga a qui calga fer-li lloc. 

La meua proposta per als relats conjunts de març. Sabreu perdonar-me que haja hagut d'exposar un cas tan trist i lamentable, però no sabeu com està posant-se ací la cosa, que només cal fer una volteta per adonar-se'n que Casado i els seus es queden molt curts quan diuen que el castellà està amenaçat, també al País Valencià; pràcticament en les últimes, no vos dic més... I ara seriosament: l'obra (i la tècnica) de Vicente Romero Redondo, autor del quadre d'aquest mes, m'ha semblat simplement espectacular. Si teniu gust i una estoneta, no dubteu en fer una ullada a les seues xarxes socials, paga la pena.

La negacionista (relats conjunts)

 

--Pe... però... Açò és increïble, no ho puc entendre! Què no em veus? Mira'm: les dents, les orelles, la cua... Toca'm, vinga! Ho veus? Un llop de dalt a baix, com ha de ser! Com pots tindre la barra de dir que no existisc?

--No, si reconec que, com a semblar-ho, si que sembla que sigues real, però això encara em convenç més; simplement, t'ho torne a repetir, jo no crec en els llops. Crec que sou un invent del govern, els mitjans corruptes i les multinacionals farmacèutiques per a manipular-nos i fer de nosaltres el que vulguen. Però no ho aconseguiran, perquè alguns hem despertat i ja no ens xuplem el dit... I mira, no sé com ho hauran fet per a que fins i tot a mi em parega que realment hi eres ara ací: segur que ens posen alguna cosa en el menjar, o serà per tot el que ens llancen damunt amb això dels chemtrails; potser és el 5G aquell, o qualsevol altra cosa que no volen que se sàpiga. Ara, siga el que siga, la veritat és que és efectiu; fins i tot m'ha fet l'efecte, tal qual, que m'acabes de fotre un mos...

La meua proposta, totalment fictícia, per als relats conjunts. I si, jo també crec que la cosa no acabarà bé per a la Caputxeta conspiranoica; almenys, aquesta, no posa en perill a ningú més.

Bones Festes

Horrible, perdut, estrany, maleït... No és fàcil posar-li un qualificatiu a aquest any dos mil vint que acabarà, d'ací uns dies, en mig d'un Nadal tan estrany --deixem-ho així-- com els mesos que l'han precedit. Mesos que quedaran marcats per a sempre per tot el que hem viscut, i pel que hem hagut de deixar de viure; pel patiment de molts i la incertesa de tots, i pel record d'aquells --molts, massa- que ens han deixat. Ja ho he escrit, altres vegades, en dies com aquests: poc amic com soc de certs convencionalismes i de la majoria de parafernàlies, la meua relació amb aquestes dates és, com a mínim, ambigua. Però si hi ha un bon moment per recordar que, en el principi de tot, va ser la llum que renaix, és sense dubte aquest: també aquesta vegada, la foscor quedarà enrere i la llum i la vida renaixeran, a poc a poc però amb força, fins que tornen a imposar-se. I a aquest fil ancestral m'aclame, un any més però potser més que qualsevol altre any, per desitjar-vos, de tot cor, unes Bones Festes.

No voldria pecar de presumptuós, la veritat, però estareu d'acord amb mi en que els fets són els fets. I els fets són que l'any passat, amb el blog en diapausa, em vaig descuidar de felicitar-vos les Festes i desitjar-vos un Bon Any, i ja veieu com han anat les coses. Cert és, també, que tot i que hi he pensat molt no acabe de veure clar el possible mecanisme de causa i efecte entre una cosa i altra, però això no deixa de ser un detall sense importància. Així que, vistes les circumstàncies, millor deixar-ho escrit i no arriscar-se, no fora cas. D'una forma o altra, sigueu feliços. I cuideu-vos molt. 

Força major (relats conjunts)

Un segon abans de soltar les amarres, una ombra de dubte la va fer vacil·lar: ella sola, front al fred i a la foscor, aventurant-se en una fràgil embarcació sobre les aigües fètides i traïdores d’aquells pantans inhòspits que tantes vides s'havien empassat... Va bastar, però, el record de la seua pròpia imatge, reflectida poc abans en aquell maleït espill, per a que l'ombra es dissipara: calia actuar, era evident. Prou que va patir, feia només uns mesos, quan les circumstàncies no li van deixar cap altra possibilitat que haver d’apanyar-se-les amb els seus propis mitjans... Un estremiment li va recórrer l’esquena. Què hauria passat, si algú l’haguera pogut veure en aquells dies nefastos? I ara, l'espill ho havia deixat clar, no és que la cosa estiguera molt millor... No, no hi havia cap altra opció. Decidida, va començar a vogar; amb una suau remor, la barca va lliscar sobre les aigües fosques i silencioses. Sabia que no seria una tasca fàcil, i que hauria de fer front a multitud de reptes i a perills insospitats. Però ara estava segura de tindre el coratge per reeixir, i la recompensa bé que ho mereixia. Costara el que costara, per alt que fora el preu, arribaria al seu destí: una perruqueria.

La meua proposta per als relats conjunts de desembre. Certament, el quadre, el seu significat i el context victorià que l'envolta demanaven alguna cosa més profunda i reflexiva, potser fins i tot verdagueriana (Una barca va pel riu / d'una riba a l'altra riba, / fa cara de segador / la barquera que la guia...), però que hi farem... Deixem-ho, si vos sembla, en "basat --vagament-- en fets reals". 

Cinc (tristos) retrats

Vilhelm Hammershøi, 1901-1902, Fem portrætter

--I escolta, només cinc? Tan poca gent ereu llavors a la Penya Barcelonista de Copenhaguen?

--Que va, el que passa és que la majoria se'n va anar quan el Bayern ens va marcar el cinqué, que ja es veia vindre feia estona que la desfeta anava a ser històrica. Només nosaltres (i no sé molt bé per què, la veritat; per masoquisme, supose...) vam aguantar fins el final, quan Coutinho va marcar el dos últims; Coutinho, no t'ho perdes, que ja té nassos la cosa.

--Ja. I en això que va aparèixer el pintor...

--... En mala hora va aparèixer, però no vam tindre ànims ni per dir-li que marxara. Que hi farem, mira, almenys les nostres cares queden per a la posteritat com a testimoni d'aquella nit nefasta...

I, quan ningú hom pensava que l'any encara podria empitjorar, va i torna la Línia i les seues terribles i destrellatades propostes per als relats conjunts... No m'ho prengueu en compte, que estic molt desentrenat. I la ferida d'aquella nit --ai, aquella nit-- encara tardarà en guarir...

Mu kuriozo

Alguns, s'ha de reconèixer, s'ho han pres --com jo mateix, quan vaig veure fa uns dies la notícia-- més aviat com una anècdota més o menys pintoresca. Però ves per on que també hi ha qui, com l'inefable Pérez Reverte, ha expressat la seua santa indignació perquè home, això d'inventar-se llengües està bé quan es tracta de banalitzar i esquarterar dialectos aldeanos com el català; però que un idioma tan grandiós i universal com el castellà haja de rebaixar-se a aquestes coses, per més anecdòtiques i pintoresques que siguen, és simplement intolerable. És cert, i no convé obviar-ho, que el fet que l'autor de la traducció siga afí al SAT i a Podemos --mu kuriozo, això també-- és un factor a tindre en compte a l'hora de valorar algunes de les irades reaccions que ha provocat la publicació. A mi, personalment, em sembla irrellevant la suposada filiació ideològica de qui defensa certs arguments ("el andaluz es un sistema lingüístico con identidad propia, eso es innegable, y se puede catalogar como lengua, como dialecto o como habla. Y esa catalogación se hace desde un punto de vista ideológico. Hay academicistas que niegan la existencia del andaluz. Es más bien una cuestión política") que malauradament em resulten massa familiars, i que trobe igual d'aberrants i d'acientífics vinguen de la dreta o de l'esquerra i s'apliquen a la llengua que s'apliquen. Però no negaré que el fet que, ni que siga per una volta, hagen de ser ells els qui breguen amb la seua pròpia versió del blavero-gonellisme que amb tanta insistència atien --per acció i per omissió-- a casa nostra, no deixa de fer-me molta gràcia; una pechá, vaja.


Demane disculpes si en el títol he comés alguna errada ortogràfica (els meus coneixements sobre l'andalú són molt limitats, i a més no sembla fàcil: "Una beh, kuando yo tenía zeih z'añiyoh, bi un dibuho mahnífiko en un libro...") i vull deixar clar que no tinc cap prejudici a priori sobre l'estratègia que el "nacionalismo andaluz" trobe més escaient per a defensar els seus objectius, tan legítims com qualssevol altres, i per tractar de dignificar una parla que, com passa també en altres llengües, ha estat sovint injustament considerada com a pròpia de gent inculta i ignorant. Però que voleu que vos diga, hi ha coses que, ni que siga per una mínima coherència, no puc justificar de cap manera... Bon cap de setmana!

Pareguts raonables

Si els corbs marins pensaren en pel·lícules, crec saber el que li passaria a aquest pel cap en aquell precís moment: "sóc el rei del riu!!!"

D'acord, està un poc forçat, però un aire si que li té, no? Quant a la foto, està feta fa uns dies des de la presa de l'Embassament de Beniarrés, pràcticament ple després de les pluges i les nevades de la tardor i l'hivern passats; una imatge molt diferent de la de fa només uns mesos, i un bon dia, hui, per recordar la importància de l'aigua i de gestionar-la adequadament. I no, aquest exemplar no pateix cap trastorn de la personalitat que el faça creure's Leonardo di Caprio: la imatge dels corbs marins eixugant-se al sol amb les ales esteses és molt habitual en aquesta espècie i en altres parents pròxims que tenen el plomatge poc impermeabilitzat per facilitar els seus hàbits bussejadors, la qual cosa fa que després d'algunes immersions hagen d'eliminar l'aigua que els amara en excés.

Inspiració

Vista i estudiada la vostra petició
sol·licitud
o instància
cursada per la via reglamentàriament correcta
en virtud de la norma
i dels antecedents que consten
i havent analitzat 
amb l'atenció deguda
tots aquells aspectes que en són d'aplicació
(molt en particular, les circumstàncies tècniques
els riscos existents
els efectes previstos 
i, si ens ho permeteu, també els imprevistos
almenys en la mesura
que permet l'experiència
i un cert coneixement
de l'indret afectat)
Ens plau comunicar-vos
que no hi ha inconvenient
per part de qui subscriu,
en que tal petició, sol·licitud o instància
siga duta a efecte
de la forma indicada.
La qual cosa s'informa
a efectes oportuns.
Signatura electrònica
i peu de recurs
a dia de la data.

(Amb còpia, per favor,
a qui pertoque. Gràcies).



Treballant en el dia mundial de la poesia...

I ara seriosament, deixeu-me que, tot i trobar encertadíssima la tria d'Antònia Vicens per part de l'ILC per a celebrar aquest dia mundial, unisca l'efemèride de la jornada a l'any dedicat al poeta alcoià Joan Valls Jordà, amb un dels seus poemes que més m'estime:

Avui, cara al paisatge del meu poble

guaitant cada racó de les muntanyes,

m'he sentit la sang més fidel al ritme

universal del tot.

Capacitat de càrrega

Veus el que vull dir? Que a mi, d'entrada, això de llogar joncs als turistes no em sembla malament; però ha d'haver-hi un control, perquè el que no pot ser es que se te'n fiquen en el jonc del costat cent i la mare amb ganes de gresca, i els qui ho paguem som els pobres caragols que vivim al prat durant tot l'any, que porte quasi tot l'estiu sense dormir...




Per a la proposta, un any més, dels relats estiuencs de la Carme. I alerta amb les saturacions, no siga que acabem matant el caragol dels ous d'or...

Vides exemplars (III)

Sempre havia lamentat la seua escassa autoestima. Des de ben petit, ho havia provat tot per tal de fer-la créixer, però malgrat tots els seus esforços mai no va obtindre cap resultat apreciable. Finalment, cansat de tants fracassos, va prendre una decisió dràstica: passaria pel quirófan per tal que li implantaren una autoestima un poc major; res exagerat, només una de normaleta... Malauradament --culpa, segurament, dels nervis del preoperatori-- es va descuidar d'acordar amb el cirurgià alguns detalls importants, i tot i que l'operació va resultar un èxit indiscutible, ara tothom el coneix com "aquell pobre geperudet". Ell, però, en té igual: encara que siga implantada, ara té l'autoestima ben alta. Altíssima, de fet.

(De la sèrie "Destrellats que se t'acudeixen sense saber molt bé per què, i que no saps tampoc per què però els acabes publicant". Amb la que està caient en el PP, i jo escrivint aquestes ximpleries...) 

Desig

Va haver de fer memòria per recordar quan havia estat l'última vegada, i fins i tot es va espantar una mica en reparar en tot el temps que havia passat ja des de llavors. Amb raó en tenia tantes ganes, va pensar: un període tan llarg de privació no podia ser gens saludable per a una persona sana i amb les necessitats normals. Perquè tampoc és que abans, quan era més jove, les coses foren com per llençar coets; però almenys, llavors, hi havia una certa previsibilitat entre volta i volta, i una mena de convenciment de què, fins i tot quan venien mal dades i les ocasions es distanciaven entre elles més del que hagués volgut, no calia patir massa perquè tard o d'hora s'esdevindria i tot tornaria a seguir el seu curs natural. Mai, en aquells temps que ara se li figuraven com a remots, havia arribat a sentir aquesta feixuga sensació de carència, quasi diria que de penúria, com si mai més anara a passar... Amb tot, es va dir, quedar-se tancat a casa lamentant la seua sort tampoc no anava a arreglar res. Es va dutxar a consciència, va posar-se la seua millor roba, i es va disposar a eixir al carrer a provar sort. "Hui segur que si", va pensar encara mentre es feia una una última ullada a l'espill. "Hui plou".




Doncs mira, si: hui, després de moltes setmanes de cel ras i ponent pertinaç, ha plogut. Però ha estat poc, molt poc, per al que faria falta i per al que a molts ens hauria agradat. De fet, ara mateix, el cel torna a estar blau, i tot sembla indicar que gener se'ns acabarà esmunyint sense haver eixit, ni de bon tros, de l'abstinència. Ja veurem si a febrer, o potser a març, o si al remat haurem d'anar a Santiago si volem veure ploure... Bon cap de setmana!

(PS: tot i que no ve molt al cas, i per si no ho heu vist encara, no puc estar-me de suggerir-vos que feu una ullada a aquest enllaç, amb un fragment del concert que Luar na Lubre va compartir a Alcoi amb el grup de dolçainers "la Degollà". I ja em direu...)

Homònims

Els codis internacionals que regeixen la nomenclatura científica de plantes i animals estableixen com a regla bàsica --i indiscutiblement lògica, atès que allò que es busca és evitar ambigüitats-- que dos tàxons diferents que pertanyen a un mateix regne no poden tindre mai el mateix nom; és a dir, no poden ser homònims. Si un gènere, posem per cas d'insectes, va ser batejat per algú amb un nom determinat, cap altre gènere de cap altre grup d'animals --de mamífers o d'aus, per exemple-- pot fer servir el mateix nom. Si pel que siga es produeix aquesta circumstància, i seguint el principi de prioritat, aquell que haja estat proposat més tard serà considerat com a invàlid, i haurà de ser substituït per un altre (el primer disponible, per ordre d'antiguitat) que no done lloc a possibles confusions. Però quan l'homonímia afecta a animals, d'una banda, i a plantes, fongs o algues, per altra, la situació és diferent: tot i que tots dos codis --el de Nomenclatura Zoològica i el de Nomenclatura Botànica--- recomanen que s'evite, una planta i un animal poden tindre noms científics idèntics sense que això es considere una infracció de les normes nomenclaturals.

De les desenes de milers de tàxons que s'han descrit fins a la data, només n'hi ha uns pocs centenars --quasi sempre, a nivell de gènere-- que es troben en aquesta situació. Però no cal anar massa lluny per trobar-ne bons exemples. Així, si eixiu a passejar per les nostres muntanyes amb un ornitòleg i vos diu que ha vist una Prunella, una Linaria o una Oenanthe, heu de saber que està parlant-vos de pardals de bardissa, passerells i còlbits. En canvi, si qui vos acompanya en la vostra passejada és un botànic, és possible que faça servir aquells mateixos noms, però al que estarà referint-se és a una petita i acolorida labiada, a algun tipus de gallet i als fenolls d'aigua. Per la qual cosa, i a efectes d'evitar disgusts i malentesos, sempre és recomanable que tracteu d'identificar prèviament a quin grup pertany el vostre (o la vostra) eventual acompanyant: si va vestit com si anara a ocupar Bagdad, carrega amb un telescopi que pesa un quintar i té tendència a anellar tot el que troba, és quasi segur que esteu en mans d'un ornitòleg. En canvi, si s'acatxa contínuament, no para de fer fotos a tort i dret i s'acosta les herbes als ulls i les mira fixament com si volguera hipnotitzar-les, no ho dubteu: botànic. Això si, aquests últims són (som) molt més guapos. De llarg.

Ornitòlegs (de la subespècie gregaria) en el seu hàbitat natural. De la xarxa 

Bromes a banda: feia temps que no veia en les meues passejades per la comarca còlbits rossos, uns ocellets migradors relativament comuns però que sembla que, com moltes altres espècies pròpies de medis oberts, no són ara tan abundants com abans. Aquest mascle em va eixir al pas fa uns dies a la Serra d'Alfaro, i a la vista de la seua persistència en intentar captar la meua atenció, devia tindre el niu ben a prop. Per cert: el nom genèric Oenanthe, que comparteix amb els fenolls d'aigua, significa en grec "flor de la vinya"; això, però, ja és una altra història...

Hivern

Quan va despertar, ella encara seguia traient-se roba. "Sexe, hivern i dones fredolines, mala combinació", va pensar.

Imatge de la xarxa

I ara jo podria dir allò de "qualsevol paregut amb la realitat...". O no. Mentre m'ho pense: bon cap de setmana, i abrigueu-vos bé; però sense exagerar... 

En una galàxia molt llunyana... (relats conjunts)

Aquesta de dalt és la imatge que ens proposa relats conjunts per a aquest mes de novembre. I açò de baix, és el que m'ha vingut al cap... Que la Força us acompanye!

Imatge de la xarxa

Justícia poètica

D'acord, no ha estat cap sorpresa i ja feia temps que es veia vindre. I, al remat, només és una imputació, que d'entrada (i des del punt de vista processal, crec que en diuen) tampoc vol dir molta cosa, i menys encara si atenem a alguns precedents més o menys recents. I a més, posats a filar prim, la cosa se n'ha anat d'un dia, perquè va ser ahir i no hui, festivitat de Sant Martí de Tours, quan es va fer pública la notícia. Fins i tot podria al·legar-se que, encara que sembla que el refrany en qüestió es considera com a correcte, hi ha altres formes d'expressar-ho que semblen més genuïnes (sempre m'ha agradat especialment "tal faràs, tal trobaràs") i que, pam dalt pam baix, venen a voler dir el mateix. Però tot i aquestes necessàries prevencions, deixeu-me que ho diga: serà casualitat, però trobe que el fet que siga justament ara quan el tèrbol i inquietant ex-president  de les Corts Valencianes (a hores d'ara, esforçat conreador de caquis) haja estat formalment assenyalat pels tribunals, resulta especialment oportú, fins el punt que hi gosaria parlar, si m'ho permeteu, de justícia poètica. I si al final van i el condemnen, precisament, a causa de la visita del papa Benet XVI, la cosa ja serà digna de rondalla.

Sant Martí de Tours, segons el Greco. De la Viquipèdia.