Bons i dolents

Dues setmanes després de nàixer, els gatets de la Mixi han obert els ulls, tot i que realment encara tardaran bastants dies en fer-los servir com cal. També serà durant unes quantes setmanes més que seguiran dedicant la major part del seu temps a mamar i dormir; a poc a poc, però, els seus moviments dins la caixa que els fa de recer (i que ha estat impossible substituir per algun artefacte més digne perquè la gata no ho ha permés) van fent-se més vius. Quan sa mare els deixa sols per menjar o airejar-se --cosa que cada vegada fa amb major freqüència i durant més temps-- els gatets s’afanyen a buscar el contacte i l’escalfor dels altres, barallant-se per escollir la posició més confortable i esdevenint finalment un bolic càlid i tremolós en el què costa destriar a quin d’ells correspon cada cabet.

Resulta difícil creure, davant una estampa tan casolana i entendridora, que aquests animalets puguen representar un problema; però el cas és que ho són, i de vegades molt greu. Ho recordava aquesta setmana, quan la premsa es feia ressò d’un estudi –que realment va publicar-se fa ja alguns mesos-- sobre el paper dels gats assilvestrats en l’extinció de nombroses espècies de vertebrats insulars: segons aquest estudi, els gats han intervingut, en major o menor mesura, en un 14 % de les extincions conegudes. El gat del farer de l’Illa d’Stephens, anomenat --segons llegenda probablement apòcrifa-- “Tibbles”, i al qual s'atribueix la desaparició de tota una espècie d’ocell (l’acantisítid Xenicus lyalli), és un cas extrem i profussament citat, però no és l’únic exemple. A hores d’ara, i per tal de garantir la conservació de desenes d'espècies insulars amenaçades, s’estan fent grans esforços per tal d’eradicar els gats assilvestrats de moltes illes, la qual cosa provoca sovint una forta contestació social.

Xenicus lyalli, de la Wikipèdia

I és que, com se sol dir, cada cosa té un lloc i un moment: allò que en unes circumstàncies determinades resulta amable, commovedor o entranyable, pot amagar un potencial destructiu que només espera el moment escaient per manifestar-se amb tota la seua virulència. Tot és relatiu, ja se sap. O potser és que només ens ho sembla…

Les gelades de la nit han fet que a la Serrella (com a Mariola, Aitana o la Font Roja) encara quede un tallonet; suficient, probablement, per justificar una visita demà de matí. En tot cas, aneu alerta amb el fred, i que trobeu l'escalfor que calga allà on siga que la busqueu. Bon cap de setmana!

El rastre de les atzebres

"correns atzebres,
lludries, vebres,
hon bo ni bell
sino la pell
als no s’i troba"

Jaume Roig, L'Espill

L'anàlisi de la distribució històrica dels animals és un assumpte realment fascinant. Les fonts arqueològiques o, quan es tracta de temps més recents, les documentals, aporten dades interessants (i sovint sorprenents) sobre la sort que han seguit les diferents espècies de fauna que, des de fa mil·lenis, han hagut de conviure amb els humans en territoris com el nostre, i permeten aproximar l’evolució de les seues àrees de distribució al llarg del temps. Gràcies a aquestes fonts, per exemple, se sap de la caça de llúdries en la Cocentaina del segle XIII (prenc la referència del bon amic Josep Torró, tot i que l'episodi ha estat citat per molts altres autors; a més, com que el protagonitzaren quatre xiquets cristians i un musulmà, és invocat amb tenaç persistència pels defensors d'un suposat romanç parlat pels musulmans valencians abans de la conquesta). Es disposa, també, de nombrosa documentació sobre els esforços per exterminar els llops en moltes comarques valencianes, en base a la qual, i també com a exemple, es coneix la caça de més de dos-cents exemplars en Oriola en la primera meitat del segle XVIII, segons un magnífic treball de José Ojeda. El mateix Jaume Roig, en el fragment de l’Espill que obre aquestes ratlles, es refereix entre molts altres animals a les vebres. Aquest és el nom medieval dels castors, què van desaparéixer de la Península Ibèrica en el segle XVII –pràcticament es van extingir en tota Europa, tot i que a hores d’ara han estat reintroduïts en diversos països, entre ells i de forma il·legal, Espanya-- però que devien ser relativament freqüents en l'Edat Mitjana, quan eren caçats per la seua carn i la seua pell (es cridanera, per exemple, aquesta referència sobre la seua possible presència en l’Ebre en època andalusina).

La referència al llibre de Roig, però, és especialment interessant perquè és un dels aparentment escassos textos medievals valencians que parlen d'un animal sobre el qual se sap molt poc i què és, encara, objecte de vives polèmiques entre els especialistes. Ell els anomena atzebres, però altres fonts valencianes parlen d'azebres o enzebres, forma que coincideix amb un topònim (Les Enzebres, pedania de El Pinós, escrita també de vegades Les Encebres) que devia guardar-ne alguna relació, com assenyala Coromines i com succeeix amb molts altres noms de lloc arreu la Península. Les variants en les diferents llengües peninsulars són molt diverses (encebro, encebra, enxebre, zebro, cebra...) i fins i tot alguns adjectius recollits per Xavier Terradó en els llibres de mostra de cavalls medievals (açebru, adzebruno, azebruno, azembruno) deuen fer referència a alguna qualitat de l'aspecte o el temperament similar als de les atzebres en els animals als què s'aplicara. Però què era, en realitat, l’atzebra?



Una possible reconstrucció de l'atzebra, en la que no s'han
representat les línies fosques que serien característiques de
l'espècie. De la revista on-line "Murcia Enclave Ambiental"

Probablement, un dels estudis més complets que s’han escrit sobre aquest particular és el degut a Carlos Nores i Corina Lesau, que podeu consultar ací. També conté informació interessant sobre aquesta qüestió aquest treball, però hi ha moltes altres obres i pàgines que en parlen, com ara aquesta o aquesta altra. De les diverses descripcions històriques conegudes, moltes de les quals s’hi indiquen en els estudis abans esmentats, es desprén que les atzebres eren un èquids salvatges, similars als ases o als cavalls, el pelatge dels quals, de color cendrós (“a manera de yeguas cenizosas, de color de pelo de las ratas”), mostrava típicament unes llistes fosques en les pates i el llom, a l’altura de la base del coll. De fet, es pensa que aquestes ratlles són la causa que els primers portuguesos que descobriren, a Àfrica, el que ara coneixem de forma general com a zebres, els aplicaren un nom que originàriament havia servit per a designar un animal ibèric. Els mateixos textos fan referència a altres trets característics de les atzebres, com ara el seu caràcter esquerp –en alguns dels textos coneguts, i el mateix "Espill", s’aplicava l’apel·latiu d’enzebres a les dones poc dòcils--, la seua velocitat, per la qual eren muntures apreciades, i l’aprofitament de la seua carn.

Però més enllà d’aquesta atribució genèrica al grup dels cavalls i els ases, no hi ha un acord general sobre què era exactament l’atzebra. Per a alguns autors, es tractaria simplement d’ases salvatges, probablement relacionats amb l’onagre (Equus hemionus), atés que molts textos medievals en llatí o en romanç identifiquen totes dues parales (enzebro i onager) o, fins i tot, ases domèstics assilvestrats. D’altres s’inclinen per creure que el nom d’enzebra d’aplicaria en realitat a una raça autòctona de cavalls, i que fins i tot restes del patrimoni gènic de l’espècie s’haurien mantingut en els cavalls de raça sorraia, una varietat portuguesa que per les seues característiques s’ha relacionat amb els cavalls ibèrics primitius i que, segons aquests mateixos autors, podria correspondre als èquids representats en l’art rupestre paleolític en moltes coves ibèriques. Finalment, d’altres especialistes, com els esmentats Nores i Lesau, defensen que l’enzebra era diferent d’onagres i cavalls, i que en realitat correspondria a una altra espècie actualment extinta, Equus hydruntinus, present en els jaciments paleontològics i arqueològics ibèrics des de l’Holocè.

Cavall (o atzebra?) representat a la Cova d'Ekain, Gipuzkoa. Imatge estreta de la web Cave Paintings and Sculptures. En la mateixa pàgina apareix una il·lustració del famós poni de Devonshire esmentat per Darwin (l'amic Juan Jiménez, que d'aquestes coses sap molt, és qui me'n va parlar), i que mostrava també les característiques ratlles en pates i llom.

Ara com ara, les incògnites sobre les atzebres continuen obertes. L’únic que se sap del cert és que, cap a la meitat del segle XVI, els últims animals als que s’anomenava com a tals van desaparéixer definitivament dels reductes on sobrevivien, a prop de la frontera meridional valenciana. La qual cosa converteix les atzebres, a més, en un dels últims mamífers europeus extingits definitivament --i no sols localment, com els bisons o els mateixos castors, que comencen a recuperar-se després d’haver estat a la mateixa vora de la desaparició— en temps històrics, junt amb l’uro o bou salvatge o, molt més recentment, el bucardo dels Pirineus. Moltes altres espècies van ser incapaces de suportar la pressió humana i van desaparéixer molt abans, des de l’os de les cavernes, extingit fa uns 18.000 anys, als últims lleons europeus, abatuts el segle I, en terres gregues, per caçadors romans. Algunes espècies balears especialment notables van seguir una sort pareguda, però d’elles deixem pendent parlar en altra ocasió. La pregunta que ningú voldriem haver de respondre és: quina serà la pròxima?

Les serps, el paracetamol i els Simpsons

A l’illa de Guam, els talls de llum són un fet habitual amb el qual han de conviure residents i visitants. Com a mitjana, es produeixen unes dues-centes interrupcions en el subministrament elèctric a l’any, algunes d’elles degudes a les tempestes tropicals i a altres incidències climàtiques. Però la major part d’aquests talls, què afecten no solament a la vida quotidiana dels illencs sino també al transport, les comunicacions o la seguretat, no són culpa del mal temps, d’instal·lacions obsoletes o de falles tècniques: la causa són les serps. Ho conta també Oliver Sacks en un dels capítols de "L’Illa dels Cecs al Color" (Editorial Empúries, 2000), un dels seus llibres més estimables, que fa poc he acabat de rellegir i del qual ja avance que tornaré a parlar en aquestes planes. Sacks, qui va visitar Guam --convidat per John Steele, un metge canadenc afincat en l'illa-- per a estudiar la possible relació entre una estranya malaltia neurològica que afecta als nadius i el consum tradicional de les llavors d'una cícade (Cycas micronesica), ho relata així:

"Just haviem començat a menjar que se'n va anar la llum. Un "una altra vegada!" va omplir tot el restaurant, però els cambrers de seguida van anar a buscar unes espelmes i van saber acontentar els clients.
--Es veu que estan ben preparats per als talls de llum --vaig observar.
--I tant --va confirmar John--. Això és el nostre pa de cada dia. És per les serps.
--¿Com? --vaig fer.
¿Hi havia sentit bé? John no sabia el que es deia. Vaig quedar esbalaït, i durant uns instants vaig pensar que li havien servit peix verinós i començava a desvariejar.
--Sembla estrany, ¿eh? --va continuar--. A Guam tenim milions d'aquestes serps marrons que s'esmunyen pertot arreu. S'enfilen als pals de telefon, s'escolen pels conductes de les subestacions i, quan arriben als transformadors, puf!, s'apaga la llum. Potser hi ha dues o tres avaries cada dia. La gent ja ho sap, i està preparada. En diem snakeouts."

Potser Steele exagerava quant a la freqüència dels snakeouts. Però la Guam Power Authority ha estimat que les serps són responsables de que es produisca com a mitjana un tall de llum cada tres dies, amb un cost calculat, entre pèrdues de les diferents activitats afectades i les necessàries reparacions, que assoleix els 4,5 milions de dolars anuals.

Boiga irregularis. Foto de la xarxa.

Guam és una petita illa micronèsia de l’arxipèlag de les Marianes, situada a l’est de Filipines i al nord de Nova Guinea. Té una superfície de 541 quilòmetres quadrats, un percentatge significatiu de la qual es troba ocupada per instal·lacions militars dels Estats Units, sota la sobirania dels quals es troba com a territori no incorporat. La població originària de Guam (els chamorros) s'ha vist reduïda a la mínima expressió després de les ocupacions d’espanyols --la més prolongada, des del segle XVI fins el XIX--, japonesos i nordamericans. Però la darrera d’aquestes invasions no l’han protagonitzada exèrcits ni missioners: cap a l’any 1950, uns pocs exemplars d'una serp freqüent en Nova Guinea i el nord-est d'Austràlia, coneguda com serp arbòria marró o brown tree snake (Boiga irregularis) va arribar a l’illa, es pensa que accidentalment, a bord d'un vaixell militar. En trobar desocupat un nínxol ecològic en el qual s’havien especialitzat en el seu lloc d’origen, les serps arbòries es van reproduir a Guam de forma explosiva, fins assolir concentracions que actualment s’estimen en uns 25.000 exemplars per km2. Molt d’aquests exemplars s’enfilen pels pals de la llum, els tranformadors i altres instal·lacions elèctriques, i en són així la causa dels talls d’energia que sobtaren a Sacks.
 

Però deixar reiteradament a fosques els habitants de Guam no és, ni de bon tros, l’efecte més greu de la invasió d’aquesta espècie. Com passa sovint en els medis insulars, a l'illa no existia, abans que hi arribaren les primeres serps arbòries, cap predador comparable. Per això, la fauna autòctona de Guam, i en especial els ocells –molts d’ells, exclusius d’aquest petit territori—no estava adaptada per a fer front a una amenaça com aquesta. El resultat ha estat un dels majors desastres ecològics coneguts en temps recents: la pràctica totalitat de les espècies d’aus existents en l’illa s’han extingit en a penes unes desenes d’anys, i moltes altres es troben en una situació crítica. La prol·liferació de Boiga irregularis i els seus efectes catastròfics sobre una avifauna especialment rica i sensible com la què existia en Guam, ha esdevingut un dels exemples de referència sobre els efectes devastadors de les espècies invasores: la informació disponible sobre aquest cas és, a hores d’ara, molt extensa, i el Grup d’Especialistes en Espècies Invasores (ISSG) de la UICN considera la serp arbòria marró com una de les espècies invasores més perilloses del món.



Zosterops conspicillatus, una de les primeres espècies
de Guam extingides per les serps. Encara sobreviu en altres
illes de l'arxipèlag de les Marianes. Foto de la xarxa.

En gran mesura, els danys provocats per les serps arbòries a Guam són ja irreversibles. Però ara l'amenaça s'esten cap a altres illes del Pacífic, com ara Hawaii, on podria reproduir-se la situació i causar l’extinció de moltes espècies d'aus endèmiques que han esdevingut ja extremadament rares a causa de la influència humana i d’altres invasions biològiques prèvies. Per això, les mesures de control sobre el desplaçament --accidental o no-- d'exemplars de Boiga, i els esforços per tal de controlar la seua població a Guam, no han deixat de créixer. Ahir, el diari "Público", recollint informacions d’altres mitjans internacionals, donava compte --per bé que sota un titular un poc frívol--d’una de les últimes iniciatives per tractar de controlar aquesta pesta: des de fa uns deu anys, s’ha comprovat que el mateix paracetamol que fem servir per alleujar el nostre mal de cap, és molt tòxic per a algunes serps, entre elles la Boiga irregularis, fins i tot en dosis molt petites. Tot i que existeix encara certa controvèrsia sobre si l’ús d’aquesta substància podria tindre efectes no desitjats sobre altres espècies, després d'anys d'investigacions i propostes no reixides s’ha posat finalment en marxa un procediment experimental per tal d’avaluar la seua eficàcia. Per a això, es llançaran des d’avions ratolins morts als quals s’ha injectat aquesta substància –d’ahí el titular dels "ratolins paracaigudistes"—amb l’esperança que, en ser consumits per les serps, provoquen la seua mort. Si l’experiment funciona, la Força Aèria dels Estats Units preveu una actuació sistemàtica de "bombardeig amb ratolins" sobre Guam per tal d’erradicar --o almenys controlar-- la seua població de serps.

Les espècies invasores són, indiscutiblement, un dels majors problemes que afecten a la biodiversitat a escala planetària, sobretot quan incideixen sobre grups o territoris –com les illes oceàniques—on s'ajunten una elevada varietat d'espècies i una major sensibilitat a les pertorbacions. No cal que es tracte, a més, d’introduccions conscients o deliberades: la importància de les introduccions accidentals augmenta de forma constant en un món cada vegada més globalitzat. A més, i com s’ha dit, els seus perjudicis directes sobre les activitats econòmiques humanes poden quantificar-se en desenes de milions de dolars, per no esmentar els riscos sobre la salut –les serps de Guam causen també enverinaments a les persones, tot i que no són massa habituals. La imatge de ratolins llançats amb un paracaigudes de joguet pot moure al somriure; però el que hi ha darrere d’un titular anecdòtic és, realment, una situació dramàtica i malauradament massa frequent. Fins i tot els Simpsons, amb la seua habitual ironia, se'n van fer ressò en un antològic episodi, en el què Bart provoca una plaga de "fardatxos arboris bolivians" en no acceptar sacrificar-los tal i com li exigia Skinner --que fa de president d'una curiosa Springfield Birdwatching Society. Quan els fardatxos comencen a devorar els coloms de la ciutat, la seua invasió passa a ser considerada (fins i tot pels "observadors d’aus") com una bendició. Però quan Lisa es planteja si no serà pitjor la plaga de fardatxos que la de coloms, Skinner li assegura que, si fora així, per acabar amb ells portaran "serps agulla xineses". I quan les serps siguen un problema, introduïran "goril·les menjadors de serps". I puntualitza Skinner: "el millor de tot és que, quan vinga l’hivern, els goril·les simplement moriran de fred"... O potser no?

Els fardatxos de Bart eixint de l'ou. De la Wikipèdia.

Els efectes en cascada de les espècies invasores, sobre els que ironitzaven els Simpsons, no són cosa de broma i ho saben bé a Austràlia, a Hawaii o a Maurici. Però tampoc cal anar a indrets remots del planeta per detectar les conseqüències de l'arribada d'una espècie exòtica a un hàbitat diferent. També al País Valencià tenim, ara mateix, problemes importants per aquesta mateixa causa. Les caulerpes (C. racemosa i C. taxifolia), les gambúsies (Gambusia affinis), els musclos zebrats (Dreissena polymorpha) o els jacints d'aigua (Eichhornia crassipes) són només alguns exemples d'espècies forànies que estan causant danys més o menys greus en els nostres ecosistemes, i de les quals potser parlarem amb més detall en altra ocasió. Perquè pel moment, en aquests com en la majoria dels casos, l'única aplicació del paracetamol és alleujar-nos els mals de cap que ens provoquen.