Cauen

"Siga com siga, el que resulta inqüestionable és que les condicions que van permetre que Blasco arribara a ser, durant dècades, un astre rutilant en el firmament polític --diguem-ho així-- d'aquest País, no solament no han millorat, sinó que probablement s'han degradat encara més; i és sobre això, i no sobre l'eventual desaparició (temporal o definitiva) d'un o d'altre cos celeste considerat individualment, sobre el que hauriem de preocupar-nos". Ho escrivia fa quasi un any, a tall de l'expulsió de Rafael Blasco del grup parlamentari popular quan va ser imputat per l'anomenat "cas Cooperació" (o, millor dir: quan va gosar qüestionar a Alberto Fabra en unes declaracions a la premsa, que sembla que la presumpció de robatori no era suficient per fer-lo fora). I ves per on que, en l'espai d'uns pocs dies, no solament sembla confirmar-se, sentència en mà, que l'eclipsi va de bo, sinó que també aquelles 'condicions' de les quals parlava, i que l'ex-conseller --ara ja condemnat-- va saber administrar hàbilment per al seu propi benefici durant tants anys, comencen també a canviar. Queda molt de camí per fer, és evident; tant pel que fa a l'astre en qüestió --i als previsibles recursos que encara hauran de resoldre's abans que la sentència siga ferma-- com respecte a un firmament que, tot i els signes esperançadors, presenta encara massa incògnites: no ha d'oblidar-se que, malgrat tot, el Partit Popular segueix sent la força més votada al País Valencià. Però hui, vint-i-huit de maig de dos-mil catorze, és sense dubte un dia per recordar. I no serà l'últim, estic convençut. 

Imatge de El Mundo

És just reconèixer i agrair la feina de tots aquells i aquelles que, fent front a amenaces i desqualificacions de tota mena, han fet possible que el camí que va començar fa més de tres anys haja culminat hui en penes de presó per als responsables d'una trama que resulta, per les seues característiques, especialment repugnant. Hi ha molts que han furtat molt més, però fa falta ser molt pocavergonya per ficar la mà on aquesta banda l'han ficada. Ni que haguera estat només per un euro. 

Astres

De tots els fenomens còsmics que s'han esdevingut aquests últims dies (ja sabeu: el solstici d'estiu, la lluna plena en perigeu i l'eclipse de Blasco), ha estat aquest últim el que m'ha resultat més interessant i commovedor. És tan poc encara el que coneixem sobre aquesta classe d'esdeveniments --esdeveniments raríssims, si més no en aquest hemisferi-- que el seu estudi representa un repte intel·lectual de primera magnitud. Penseu, per exemple, en el seu caràcter excepcional i pràcticament impredictible: solsticis i perigeus són fenomens cíclics que tenen lloc amb una periodicitat coneguda des de temps immemorials. De l'eclipse de Blasco, en canvi, ho ignorem quasi tot: se sap que no és la primera volta que passa, però ningú pot assegurar, a la vista de la innegable tenacitat de l'astre en qüestió (i de la seua òrbita, més aviat erràtica), que aquesta siga la darrera. I aquest és, només, un dels misteris que envolten un fenomen que, pel que va veient-se, no sembla que vaja a culminar amb un discret i melancòlic enfosquiment del personatge; enfosquiment, per cert, que no ha estat causat per l'espesa ombra projectada sobre l'exconseller pel saqueig dels fons de cooperació, sinó per una mera qüestió de disciplina interna. 

Tot fa pensar, doncs, que l'eclipse va per a llarg, malgrat els desitjos evidents d'aquells que fins fa pocs dies eren els seus fervents coreligionaris. Fins i tot gosaria aventurar que, si tot segueix així, el procés pot acabar provocant, entre els seus antics companys de files, un efecte devastador comparable al de la col·lisió d'un cometa o l'explosió d'una supernova. Caldrà anar seguint-ho, en tot cas, perquè ja se sap que en aquestes coses siderals, la més mínima variació en qualsevol paràmetre fa que calga reformular totes les hipòtesis, i tampoc seria la primera vegada, sobretot quan hi ha jutjats pel mig, que apareix algun forat negre i s'ho acaba engolint tot (responsabilitats penals incloses). Siga com siga, el que resulta inqüestionable és que les condicions que van permetre que Blasco arribara a ser, durant dècades, un astre rutilant en el firmament polític --diguem-ho així-- d'aquest País, no solament no han millorat, sinó que probablement s'han degradat encara més; i és sobre això, i no sobre l'eventual desaparició (temporal o definitiva) d'un o d'altre cos celeste considerat individualment, sobre el que hauriem de preocupar-nos.

Anava jo buscant punts d'inflexió, i m'he trobat sense esperar-ho amb un petit però interessant parèntesi: demà de bon matí agafe el cotxe i enfile cap a la Reserva de la Biosfera d'Urdaibai, en Biscaia, on m'han convidat a intervindre en un seminari sobre la xarxa Natura 2000 que organitzen els companys d'Europarc. Potser la setmana que ve, en veure la faena rebalsada, no pensaré el mateix; però trobe que ja m'aniran bé, aquests dies, per pensar en allò que fem i en com podriem --amb astres i tot-- fer-ho un poc millor. Si de cas, ja vos contaré. 

Agudesa visual

Entre els molts records que em va despertar la recent lectura de “Primavera, estiu, etcètera”, de la qual parlava en una entrada anterior, hi ha el d’una de les meues sèries de televisió de culte, a la què en un dels capítols s’hi refereixen --amb merescut entusiasme-- els protagonistes de la novel·la. Segurament també vosaltres recordareu, si és que ja teniu una edat, les esbojarrades aventures de l’Escurçó Negre ("Black Adder"), una sèrie un pèl surrealista de la BBC, protagonitzada per un impagable Rowan Atkinson i que fa ja uns quants anys va emetre TV3. En aquella sèrie, el personatge de l’Escurçó Negre, acompanyat dels seus fidels Percy i Baldrick (“ets un carallot”) es dedicava, a través de diferents èpoques de la història anglesa –en les quatre temporades en què es va emetre, des de l’Edat Mitjana fins la Primera Guerra Mundial— a ordir, més aviat amb poca traça i amb resultats imprevistos, ardits i maniobres de tota classe per tal de millorar la seua posició social i enriquir-se sense cap escrúpol ni mirament.

Imatge de la xarxa

Aquest matí, esmorzant amb uns amics que --entre moltes altres coses-- són un autèntic pou d'erudició i saviesa, i a tall d'una conversa sobre la nostra esquifida memòria històrica, m’han assabentat d’alguns detalls que desconeixia respecte a un assumpte que no deixa de tindre el seu aquell. Si esteu al corrent de la història recent del País Valencià i alguns dels seus protagonistes, potser també vos resultarà cridanera  una de les notícies que apareixen en la pàgina 32 de l’edició de La Vanguardia (Española) del dia 6 de juny de 1976; deixe que endevineu de quina es tracta, i de quí parla. No és res que no se sapiguera, evidentment; però se m'ha fet curiós veure-ho tan detallat (amb àlies i tot) i negre sobre blanc en un retall de premsa, encara que la font fóra la Jefatura Superior de Policia del règim. El cas és que, mentre em mirava la notícia en qüestió i pensava sobre les vel·leïtats de la història i les voltes que fa la vida, m’ha vingut també al cap la figura de l’Escurçó Negre i les seues tèrboles i atemporals estratagemes per tal de surar al preu que fóra. I no sé molt bé a què es deurà aquesta associació d’idees, perquè està clar que es tracta de casos tan diferents com dos coses completament diferents dins d’un pot. Oi, Baldrick?