Boreal (II)

El camí que porta al cim de Haldde, segona caminada prevista per a la nostra estada a Alta, comença a llogaret de Kåfjord, a poc més d’un quart d’hora en cotxe des del nostre allotjament i situat a la ribera d'un petit ramal del fiord principal. El trajecte de pujada fins els 904 metres d’altitud del punt culminant de la muntanya --que he vist també esmentada, en sami, com Háldi, Stuora Hal’di o Vuorašnjárggaháldi, i en noruec com Halde, Hallde o Sukkertoppen-- salva el notable desnivell mitjançant un traçat d’aproximadament nou quilòmetres i pendents relativament suaus, tret potser del tram final, on el caminal s’enfila decididament cap amunt; de fet, la major part del recorregut podia fer-se abans amb carruatge, i encara hui n'hi ha una part substancial, almenys fins a l’altura de l’embassament d’Annasvannet, que permet el trànsit de vehicles tot terreny. Nosaltres, en tot cas, comencem a caminar des del poble, muntanya amunt, enmig d’un preciós bedollar, amb oportunes parades en els plafons que informen de les fites del paisatge, dels aprofitaments del territori --antics o moderns: mines de coure, pastura de rens o extracció de torba-- i d’aspectes sobre els què hauré de buscar més informació, com ara l’ocupació alemanya durant la Segona Guerra Mundial. I entre parada i parada, les mans brutes dels nabius que entapissen un bosc en el què els signes de l'arribada de la tardor, més que en altres llocs que hem visitat abans, comencen a fer-se clarament visibles.

Des de dalt: vista del cim de Haldde (Háldi) des del camí de pujada; plafó informatiu a l’inici del camí, al llogaret de Kåfjord; bedollar al paratge de Torvmyra, nabius, el bosc al seu límit i un exemplar de licopodi; el fiord vist des de la pujada, i l'estany (regulat) d’Annasvannet. 

Poc després de travessar la línia dels arbres i deixar enrere el bosc, el camí supera una empinada pujada per arribar a un tram de relleu més suau. A partir d’ací, el paisatge de tundra no ens abandonarà ja fins arribar al cim, que se’ns fa visible davant nostre amb el seu perfil esvelt i elegant: haldi és el nom que els sami donaven a les muntanyes aïllades, prominents i distintives, a les què consideraven com a protectores del territori circumdant. El sender avança en aquest sector vorejant un rierol, entre grups de rens que pasturen en la distància i deixant a la vora el testimoni d’antigues mines. A mesura que anem guanyant altura van fent-se notar cada volta més el vent i la costera, fins que el camí, que a aquesta alçada és ja un sender estret, pedregós i notablement empinat, fa una última revolta per arribar als edificis que s’alcen al capdamunt de la muntanya: la torre de l’observatori pròpiament dit, que es lloga actualment com a cabana per a fer nit; l’alberg per a investigadors, construït el 1912, i junt a ell un refugi d’emergència per a muntanyencs que ens va fer un bon paper per dinar arrecerats d’un vent cada volta més intens però que no ens va privar de gaudir dels extraordinaris paisatges que s’albiren des del cim, i que per sort va tornar a amainar tan bon punt començàrem a baixar. La tornada, tot i ser pel mateix camí, ens va permetre gaudir de perspectives diferents del paisatge gràcies a la llum, sempre canviant en aquests espais oberts domini dels ramats de rens i els seus pastors. De tornada a l’hotel, Alta ens va voler encara regalar les últimes aurores boreals, menys intenses que les que vam gaudir a Knivskjellodden, però igualment emocionants.

Rens pasturant a la tundra; el camí del cim; boca de l’antiga mina de coure d’Annas Gruva; el fiord d’Alta vist de la part alta de la muntanya; el cim d’Háldi i edificis bastits sobre ell; observatori d’aurores i construccions auxiliars; dinar al refugi del cim; vistes des de la muntanya; i de nou, grups de rens (després d’haver pasturat lliurement tot l’estiu, en aquesta època comencen a ser agrupats pels pastors sami per a fer la transhumància de tardor) i vistes de l'extens fiord d'Alta ja de tornada cap a Kåfjord.

Només ens quedava, per completar el viatge, desfer el trajecte fins a Tromsø travessant paisatges, ja coneguts però igualment captivadors, per carreteres que nosaltres anomenaríem probablement escèniques però que crec que allà se’n diuen, simplement, carreteres... Abans, però, vam voler aprofitar l’avinentesa per conèixer els extraordinaris petroglifs de Hjemmeluft (Jiepmaluokta), dels que no n’havia sentit a parlar abans d’anar a Alta però que van representar, junt amb la visita al museu que dona accés al propi jaciment, un final perfecte per a la nostra estada a la ciutat. Datades en un període que compren entre fa 7.000 i 2.000 anys, i declarades Patrimoni Mundial per la UNESCO el 1985, tant les figures què es mantenen en el seu estat original com aquelles que van ser realçades en el seu dia en roig per fer-les més visibles, representen un testimoni excepcional dels antics pobladors d’aquestes terres que, enmig d'un paisatge evocador, van voler deixar gravada en la roca una empremta perdurable dels seus costums i les seues creences, íntimament connectades amb la natura i els elements que la componen. 

Recorregut arqueològic a Hjemmeluft (Jiepmaluokta); vistes dels petroglifs, realçats amb roig o amb el seu aspecte original; una sala del magnífic Museu d’Alta, junt al jaciment; i diferents vistes de la carretera de tornada cap a Tromsø (que, com comentàvem allí, ve a ser com conduir dins d’un documental): els Alps de Lyngen, amb el fiord del mateix nom davant, vistos des de Rotsund, senyal de perill per la presència d'ants i rens a la via, i cascades Indre Iselva i Ytre Iselva al fiord de Kåfjorden (Gáivuotna)

Ja de tornada a Tromsø vam tindre encara temps, abans de començar l’endemà el degoteig de vols, per fer un esplèndid sopar de comiat amb tot el grup i, en el nostre cas (vam ser els primers en arribar i els últims en marxar),  fer un últim recorregut per la ciutat i la seua rodalia abans de cloure un viatge extraordinari que, en el meu cas, ha estat molt més que això: com diuen en noruec, det som går før går før; o, si ho preferiu, en sami del nord, bija sin váldit eret dan maid mii dánsuimet. Més clar, aigua...

Els ponts de Tromsø: el de Sandnessund vist des de l’illa de Håkøya, i el de Tromsø pròpiament dit des de Storsteinnes; la “Catedral de l’Àrtida”, com és coneguda l’església luterana de Tromsdalen; i pont d’accés a Håkøya; baix, arc de Sant Martí a la mateix illa, junt al monument al memorial que recorda l’enfonsament del cuirassat alemany Tirpitz per part de bombarders de la RAF.

Tanque ací (i demane disculpes per la broma de traductor de Google) el registre d’un estiu especialment animat quant a viatges, i ho faig amb l’esperança --vull creure que fundada-- de no haver-me fet massa pesat amb els records. I espere, també, que no haja de passar molt de temps abans que puga tornar a reprendre una agenda que, també pel que fa a açò, he deixat temporalment en pausa fins que les proves pendents ens marquen el camí que caldrà fer. Al remat, i no és la primera volta que ho dic, per conèixer, gaudir i fins i tot meravellar-se tampoc no cal anar molt lluny, o almenys, no sempre: una de les --poques-- coses que m’han quedat pendents en aquest viatge a Noruega ha estat poder dedicar algun temps a observar la fauna, i per a això (i per a les raquetes de neu) em tem que no hi haurà més remei que tornar a anar al nord. 

La mar nostra

Per tot el que al llarg dels mil·lennis ens ha arribat, per bé i per mal, des de totes les seues ribes. Però també per allò que nosaltres --el “nosaltres” d’ara, siga el siga el que això signifique, i el d’aquells que ens van precedir a aquestes terres--  hem anat portant a l’altra banda d’una mar a la què, encara que només fora per això, hauríem de sentir i defensar com a pròpia, però a la què massa sovint (quasi sempre, em tem) seguim girant l’esquena. Ja ho he dit alguna altra vegada, però potser no està de més tornar-ho a recordar: visca la terra, per suposat; però visca també la mar que va ser nostra, i que algun dia hauria de tornar a ser-ho si és que volem ser. 

Tot i tenir-lo ben a prop, feia molt de temps --molts anys, de fet-- que no ens acostàvem al Campello, terra (i mar!) especialment estimada per tants records com hem anat deixant-hi temps enllà, i on a banda de “mediterraneïtzar-nos” una mica, que aquest últim estiu hem tingut la nostra mar bastant abandonada, abellia visitar (o re-visitar) dos indrets que ho mereixen sobradament: la torre de guaita que diuen de la Lloma de Reixes o del Barranc d’Aigües, pendent com tantes altres d’una intervenció que garantisca la seua pervivència, i el cabdal jaciment de la Illeta dels Banyets, a hores d’ara afortunadament museïtzat i testimoni, com s’ha dit abans, d’una història que no es pot entendre sense comptar amb el paper d’una mar travessada mil vegades per persones, idees, invents, ferramentes, plantes, animals, déus i dimonis. Visites, per cert, amb un oratge de tot menys tardoral; i no seré jo qui parle de “bon temps”.

Dempeus

Tot i que amb certa controvèrsia, hom sol considerar a Ned (Edward) Maddrell, un pescador de l'Illa de Man, com l'últim parlant nadiu de gaèlic manx. Amb la seua mort el desembre de 1974, als noranta-set anys d’edat, aquesta llengua celta estretament emparentada amb l'irlandés i el gaèlic escocés va passar a considerar-se com a extinta, per bé que ja en aquell moment algunes persones, amb el suport d’entitats compromeses amb la llengua i la cultura locals, havien començat a ensenyar-la a les escoles a partir dels enregistraments que s'havien anat recollint des de mitjans del segle XX. A hores d'ara, el manx --classificat actualment per la UNESCO com a críticament amenaçat-- és parlat com a segona llengua per poc més de dues mil persones (un 2,6 % de la població de l’illa), s’hi considera com a llengua oficial juntament amb l'anglès, i s’utilitza de forma general a la senyalització i almenys en alguns documents del govern. Per contra, la seua presència als mitjans de comunicació és pràcticament testimonial, i pel moment només s’ensenya a una petita part dels centres educatius del país.

La història de la desaparició i el posterior ressorgiment --incipient encara, però aparentment decidit-- de la llengua pròpia és sense dubte una de les causes principals del meu ja antic interès per conèixer Ellan Vannin, però no és en absolut l'única. Deixant de banda allò de les carreres de motos i la fiscalitat notablement laxa, temes que no figuren ara com ara entre les meues prioritats, podria esmentar la meua curiositat pel peculiar estatus polític de l'illa, dependència de la Corona Britànica que no forma part del Regne Unit; la singularitat del seu autogovern, amb un òrgan legislatiu (el Tinvaal o Tynwald) format per dues càmeres i considerat com el parlament amb existència continua més antic del món; els nombrosos elements que configuren un patrimoni històric i natural certament remarcable, i fins i tot la seua heràldica distintiva i un poc xocant. Motius més que suficients, des del meu punt de vista, per justificar el desig d’una visita que s’ha fet esperar, però que finalment hem pogut complir fa només uns dies. I amb molt bona companyia, perquè a més de l'amic Rafa Enguix, company habitual en aquestes escapades, també hem pogut comptar en aquesta ocasió --i tan de bo que no siga l'última-- amb Francesc Gisbert, que a més de moltes altres coses, de llengües amenaçades en sap bona cosa. Tot plegat, un parèntesi curt però ben aprofitat --l’illa, amb una superfície pràcticament idèntica a la d’Eivissa i ben comunicada internament, és pot recórrer de cantó a cantó sense cap dificultat-- mentre arriben unes vacances que encara hauran d’esperar unes setmanes, i que em tem que tindran també enguany un caràcter marcadament viatger. I quant a aquest, a falta de dir alguna cosa més concreta en un altre moment, ho deixarem en que ha pagat sobradament la pena conèixer un poc millor un país que ha fet de la resistència un dels seus trets essencials: “Quocunque Jeceris Stabit” (“Onsevulga que el llances es mantindrà dempeus”), diu el seu lema, i sembla decidit a demostrar-ho.

Entre aquesta entrada i l’anterior ha transcorregut pràcticament un mes complet, el de juliol, que com veieu pot considerar-se en blanc a efectes del blog. I he de dir, a poc que hi pense, que no ha estat en aquest cas per falta de temes sobre els quals escriure, sinó perquè molts d’ells --la majoria, de fet--em posen de tan mal humor i em fan sentir tan impotent que cada volta que m’he enfrontat a la pantalla amb la voluntat de dir alguna cosa sobre ells he acabat per deixar-ho córrer. Què dir, que no haja estat dit ja, sobre l’inqualificable genocidi dels palestins a Gaza, la misèria moral de Mazón i els seus acòlits, la falta de pudor d’un supremacisme castellà cada volta més envalentit o la revitalitzada ofensiva contra el valencià --amb alguna complicitat ignominiosa-- per part de la dreta extrema i l’extrema dreta, per esmentar només alguns dels temes que m’amoïnen? Crec que hauria de pensar-ho amb un poc més de calma, però potser és aquesta sensació --que ja hi ha massa gent dient coses i expressant opinions tan prescindibles, com a mínim, com la meua-- la què ha fet que, a diferència d’unes altres èpoques de la línia, faça ja algun temps que allò que escric ací té a veure sobretot amb el que faig i no –o no molt—amb el que pense. O potser és, simplement, que fa molta calor, estic cansat i necessite unes vacances...

De dalt a baix: l'original bandera de Man amb la característica trisquela; l'illa d'Yn Cholloo (Calf of Man);
castell de Balley Chashtal (Castletown); Cronk-y-Keeillown (Tynwald Hill); far de Maghal (Maughold);
tombes neolítiques de Cashtal yn Ard; cim de l'Sniaull (Snaefell), la muntanya més alta de l'illa amb 621 m;
bosc de Ballaglass Glen; casa tradicional a Creneash; escut a l'edifici del Tinvaal, a Doolish (Douglas);
foca grisa a Yn Cheyllys (Calf Sound); Loch Promenade a Doolish; i una ovella de la raça Loaghtan Manx,
amb les quatre banyes --fins a sis, de vegades-- característiques.