Llegats

No tindria més de dotze o tretze anys quan hi vaig anar, en un d’aquells viatges que fèiem amb els Salesians. Però la impressió que em va causar llavors la visita a la Mesquita de Còrdova va ser profunda i duradora, fins el punt que no descartaria que la meua posterior fascinació pel mon andalusí enfonsara d’alguna forma les arrels en aquells dies remots. Han hagut de passar molts anys abans de trobar el moment oportú per tornar a la antiga capital del Califat; i he de dir que, malgrat que la recordava molt menys concorreguda, recórrer de nou el grandiós bosc de columnes --el primer dia, oportunament guiats, però tots els demés i aprofitant que ens hi allotjàvem literalment a la vora, en l’escàs període del matí en què es permet l’entrada lliure-- ha resultat ser una experiència tan fascinant i commovedora com la primera volta. Afegiu la visita, també llargament postergada, a les restes de l’extraordinària ciutat califal de Medina Azahara, la possibilitat de conèixer altres vestigis igualment remarcables de la Corduba romana i visigòtica i de la Qurtuba musulmana, o simplement de vagarejar pels carrerons d’un nucli urbà que conserva racons realment encisadors, i convindreu en que no calen moltes excuses per justificar una escapada a aquesta ciutat extraordinària. Altra cosa és la inevitable percepció --que cada volta m’assalta amb més freqüència-- d'estar contribuint a un model de turisme massiu que expulsa als veïns, aprofundeix les desigualtats i amenaça el propi patrimoni cultural i natural, però d'això ja en parlarem si de cas en un altre moment. Ara com ara només volia dir que, malgrat que s'ha fet esperar molt (tota una vida, com aquell que diu), m'ha agradat tornar a la que va ser al llarg de segles la capital d’al-Àndalus, i conèixer un poc més d’una etapa de la història que forma part també de la nostra: el llegat andalusí, en les abruptes muntanyes en les que visc i que van ser part del seu Orient, no es manifesta quasi mai a través de grandiosos monuments, però està encara molt més present del que podria pensar-se. I difícilment podrem comprendre allò que som sense acceptar-ho.

Aquesta setmana (els investigadors consideren el 5 de maig de 1276 com a data més probable del succeït) s’han complert set-cents cinquanta anys de la mort, mentre atacava la vila d’Alcoi amb un grup de genets nord-africans, del wazir Abu-Abd-Al·lah Muhàmmad ibn Hudhayl, més conegut amb el sobrenom d’Al-Azraq. La figura del cabdill andalusí que va encapçalar la resistència a la conquesta feudal de Jaume I és, com ja vaig deixar escrit ací mateix, ben coneguda a les comarques muntanyenques del sud valencià, però no tant fora del que va ser el seu àmbit principal d’actuació. Pràcticament, les úniques dades que es coneixen són les que ofereix el mateix Conqueridor a la seua crònica, i hi ha encara moltes incògnites del seu origen --no es coneix cap referència anterior al denominat Tractat del Pouet de 1245, on el seu nom apareix documentat per primera vegada-- i sobre molts altres episodis rellevants de la seua vida, la qual cosa ha contribuït a una idealització del personatge que potser està assolint, en segons quins cercles, unes connotacions una mica cridaneres. Per la meua part, des de la plena consciència de ser hereu d’aquells a qui combatia (i per tant, com ja vaig dir una vegada, “Sense culpabilitats estèrils, evidentment; però també sense mitificacions puerils i innecessàries”), seguiré defensant la necessitat de reivindicar el paper del Blau a partir d’una anàlisi rigorosa i rebutjant obertament relats potser benintencionats però sense cap suport històric i que, per tant, no contribueixen a comprendre una etapa tan convulsa com fascinant i que, en última instància, representa l’origen de la nostra pròpia existència com a poble.

Conèixer coses

Ha estat una Pasqua, la d'enguany, particularment viatgera. Abellia molt eixir després d'uns mesos una mica desficiosos, i en aquesta ocasió les circumstàncies (i poder disposar d'uns dies lliures a la faena) ho han posat senzill. Primer, per caminar --i quasi fer cim; ja vos contaré-- per l'imponent massís del M'Goun, un sector de l'Alt Atles en el què encara no hi havia estat i que una volta més ens ha oferit, per paisatge i companyia, una experiència memorable. I després, per (re)conèixer, molts anys després, l'extraordinari patrimoni de Còrdova: la primera volta que vaig estar a la Mesquita, sent un xiquet, em va impressionar profundament, i ha tornat a fer-ho de nou aquesta volta en la què, a més a més, hem tingut ocasió de visitar altres punts d'interès que encara tenia pendents. Descansar, la veritat, no he descansat molt, i el tancament del treball sobre l'Aitana s'allargarà una mica més; però puc assegurar que ha pagat sobradament la pena: aprendre, viure, ja sabeu. I conèixer coses, i més coses...

Boreal (II)

El camí que porta al cim de Haldde, segona caminada prevista per a la nostra estada a Alta, comença a llogaret de Kåfjord, a poc més d’un quart d’hora en cotxe des del nostre allotjament i situat a la ribera d'un petit ramal del fiord principal. El trajecte de pujada fins els 904 metres d’altitud del punt culminant de la muntanya --que he vist també esmentada, en sami, com Háldi, Stuora Hal’di o Vuorašnjárggaháldi, i en noruec com Halde, Hallde o Sukkertoppen-- salva el notable desnivell mitjançant un traçat d’aproximadament nou quilòmetres i pendents relativament suaus, tret potser del tram final, on el caminal s’enfila decididament cap amunt; de fet, la major part del recorregut podia fer-se abans amb carruatge, i encara hui n'hi ha una part substancial, almenys fins a l’altura de l’embassament d’Annasvannet, que permet el trànsit de vehicles tot terreny. Nosaltres, en tot cas, comencem a caminar des del poble, muntanya amunt, enmig d’un preciós bedollar, amb oportunes parades en els plafons que informen de les fites del paisatge, dels aprofitaments del territori --antics o moderns: mines de coure, pastura de rens o extracció de torba-- i d’aspectes sobre els què hauré de buscar més informació, com ara l’ocupació alemanya durant la Segona Guerra Mundial. I entre parada i parada, les mans brutes dels nabius que entapissen un bosc en el què els signes de l'arribada de la tardor, més que en altres llocs que hem visitat abans, comencen a fer-se clarament visibles.

Des de dalt: vista del cim de Haldde (Háldi) des del camí de pujada; plafó informatiu a l’inici del camí, al llogaret de Kåfjord; bedollar al paratge de Torvmyra, nabius, el bosc al seu límit i un exemplar de licopodi; el fiord vist des de la pujada, i l'estany (regulat) d’Annasvannet. 

Poc després de travessar la línia dels arbres i deixar enrere el bosc, el camí supera una empinada pujada per arribar a un tram de relleu més suau. A partir d’ací, el paisatge de tundra no ens abandonarà ja fins arribar al cim, que se’ns fa visible davant nostre amb el seu perfil esvelt i elegant: haldi és el nom que els sami donaven a les muntanyes aïllades, prominents i distintives, a les què consideraven com a protectores del territori circumdant. El sender avança en aquest sector vorejant un rierol, entre grups de rens que pasturen en la distància i deixant a la vora el testimoni d’antigues mines. A mesura que anem guanyant altura van fent-se notar cada volta més el vent i la costera, fins que el camí, que a aquesta alçada és ja un sender estret, pedregós i notablement empinat, fa una última revolta per arribar als edificis que s’alcen al capdamunt de la muntanya: la torre de l’observatori pròpiament dit, que es lloga actualment com a cabana per a fer nit; l’alberg per a investigadors, construït el 1912, i junt a ell un refugi d’emergència per a muntanyencs que ens va fer un bon paper per dinar arrecerats d’un vent cada volta més intens però que no ens va privar de gaudir dels extraordinaris paisatges que s’albiren des del cim, i que per sort va tornar a amainar tan bon punt començàrem a baixar. La tornada, tot i ser pel mateix camí, ens va permetre gaudir de perspectives diferents del paisatge gràcies a la llum, sempre canviant en aquests espais oberts domini dels ramats de rens i els seus pastors. De tornada a l’hotel, Alta ens va voler encara regalar les últimes aurores boreals, menys intenses que les que vam gaudir a Knivskjellodden, però igualment emocionants.

Rens pasturant a la tundra; el camí del cim; boca de l’antiga mina de coure d’Annas Gruva; el fiord d’Alta vist de la part alta de la muntanya; el cim d’Háldi i edificis bastits sobre ell; observatori d’aurores i construccions auxiliars; dinar al refugi del cim; vistes des de la muntanya; i de nou, grups de rens (després d’haver pasturat lliurement tot l’estiu, en aquesta època comencen a ser agrupats pels pastors sami per a fer la transhumància de tardor) i vistes de l'extens fiord d'Alta ja de tornada cap a Kåfjord.

Només ens quedava, per completar el viatge, desfer el trajecte fins a Tromsø travessant paisatges, ja coneguts però igualment captivadors, per carreteres que nosaltres anomenaríem probablement escèniques però que crec que allà se’n diuen, simplement, carreteres... Abans, però, vam voler aprofitar l’avinentesa per conèixer els extraordinaris petroglifs de Hjemmeluft (Jiepmaluokta), dels que no n’havia sentit a parlar abans d’anar a Alta però que van representar, junt amb la visita al museu que dona accés al propi jaciment, un final perfecte per a la nostra estada a la ciutat. Datades en un període que compren entre fa 7.000 i 2.000 anys, i declarades Patrimoni Mundial per la UNESCO el 1985, tant les figures què es mantenen en el seu estat original com aquelles que van ser realçades en el seu dia en roig per fer-les més visibles, representen un testimoni excepcional dels antics pobladors d’aquestes terres que, enmig d'un paisatge evocador, van voler deixar gravada en la roca una empremta perdurable dels seus costums i les seues creences, íntimament connectades amb la natura i els elements que la componen. 

Recorregut arqueològic a Hjemmeluft (Jiepmaluokta); vistes dels petroglifs, realçats amb roig o amb el seu aspecte original; una sala del magnífic Museu d’Alta, junt al jaciment; i diferents vistes de la carretera de tornada cap a Tromsø (que, com comentàvem allí, ve a ser com conduir dins d’un documental): els Alps de Lyngen, amb el fiord del mateix nom davant, vistos des de Rotsund, senyal de perill per la presència d'ants i rens a la via, i cascades Indre Iselva i Ytre Iselva al fiord de Kåfjorden (Gáivuotna)

Ja de tornada a Tromsø vam tindre encara temps, abans de començar l’endemà el degoteig de vols, per fer un esplèndid sopar de comiat amb tot el grup i, en el nostre cas (vam ser els primers en arribar i els últims en marxar),  fer un últim recorregut per la ciutat i la seua rodalia abans de cloure un viatge extraordinari que, en el meu cas, ha estat molt més que això: com diuen en noruec, det som går før går før; o, si ho preferiu, en sami del nord, bija sin váldit eret dan maid mii dánsuimet. Més clar, aigua...

Els ponts de Tromsø: el de Sandnessund vist des de l’illa de Håkøya, i el de Tromsø pròpiament dit des de Storsteinnes; la “Catedral de l’Àrtida”, com és coneguda l’església luterana de Tromsdalen; i pont d’accés a Håkøya; baix, arc de Sant Martí a la mateix illa, junt al monument al memorial que recorda l’enfonsament del cuirassat alemany Tirpitz per part de bombarders de la RAF.

Tanque ací (i demane disculpes per la broma de traductor de Google) el registre d’un estiu especialment animat quant a viatges, i ho faig amb l’esperança --vull creure que fundada-- de no haver-me fet massa pesat amb els records. I espere, també, que no haja de passar molt de temps abans que puga tornar a reprendre una agenda que, també pel que fa a açò, he deixat temporalment en pausa fins que les proves pendents ens marquen el camí que caldrà fer. Al remat, i no és la primera volta que ho dic, per conèixer, gaudir i fins i tot meravellar-se tampoc no cal anar molt lluny, o almenys, no sempre: una de les --poques-- coses que m’han quedat pendents en aquest viatge a Noruega ha estat poder dedicar algun temps a observar la fauna, i per a això (i per a les raquetes de neu) em tem que no hi haurà més remei que tornar a anar al nord.