Opinions, passions, i tres o quatre conviccions. Només.
"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster
Deixar-se caure sobre l'herba a la vora d'un rierol de muntanya, amb un llibre de poemes de, posem per cas, Espriu; i, almenys per una estona, ser --o sentir-se-- raonablement feliç... D'acord, potser podria haver-ho treballat un poc més; però ja veieu que les Nacions Unides, probablement a falta d'altres ocupacions de més trellat, han decidit que en aquests primers dies de la primavera (mira, m'havia descuidat l'equinocci: feu el favor, al pradell del principi, afegiu-li vosaltres mateixos unes fetgeres i unes prímules...) es concentren una quantitat inusitada de dies mundials i internacionals. I a més, ja se sap que aquestes setmanes curtes solen ser també setmanes-trampa, en les que s'amuntona la faena i manca temps per a quasi tot... Així que, per aquesta vegada, m'haureu de perdonar l'intent de síntesi, i la setmana que ve més. Feliç primavera i bon cap de setmana!
Jo sóc d’una petita terra
sense rius de debò, sovint assedegada de pluja, pobra d’arbres, gairebé privada de boscos, escassa de planures, excessiva de muntanyes, estesa per llevant al llarg de la vella mar que atansa el difícil i sangonós diàleg de tres continents. Salvador Espriu
Hui era precís que fóren ells. Gràcies, Obrint Pas, i --tan de bo-- fins prompte.
Diu Coromines que, mentre que el topònim Migdia pot al·ludir tant a llocs encarats al sud com a d'altres on el moviment del sol marca l'hora a les dotze, Migjorn sol indicar "el punt cardinal, més que l'hora, amb rares excepcions". Ignore quina de les dues causes --cardinal o horària-- s'aplicaria al cas de la Penya del Migjorn, per bé que cal reconéixer que aquest cim, punt culminant de la serra de la Penya-roja, ve a representar pràcticament l'extrem meridional d'aquesta aspra serralada que s'entén entre les foies de Xixona i Castalla. Coneixia, per arribar a la Penya, el llarg trajecte que hi porta des d'Ibi tot travessant els arbrats turons del Quarter i Vivens, i també el recorregut, molt més curt i costerut, que remunta la serra des de Tibi. Però mai no havia pujat al cim pel camí que ascendeix pel vessant xixonenc, potser el més abrupte i escarpat. I després d'haver-lo pogut contemplar, fa unes setmanes, des de la immediata Carrasqueta, calia trobar el moment per fer-lo: poques coses desperten més les ganes de recórrer una muntanya que haver-la pogut veure, en perspectiva, des d'una muntanya veïna. Mengem pels ulls, però sovint també és per ells que caminem.
Des de la mateixa Xixona, es pot ascendir fins a la Penya Migjorn per un sender abalisat, rost però quasi sempre de bona traça, i que permet a més enllaçar amb altres recorreguts dins la mateixa serra o, com va ser el nostre cas, bastir un estimulant recorregut circular al voltant del cim. La pujada, seguint el ramal de la senda que s'endinsa pel barranc del Xoquero, salva amb un pendent remarcable un desnivell que s'aproxima als mil metres (el cim assoleix els 1.226) i, just abans de guanyar la carena de la serra, travessa un pas entre roques i pedruscall que pot fer-se un poc dificultós amb poca pràctica de muntanya. La baixada, per contra, és un passeig encisador a través del barranc de la Cova dels Corrals que, de seguir sempre pel camí marcat, rodeja de nou --ara pel nord-- les cingleres que culminen la muntanya fins enllaçar amb el mateix sender pel qual s'ha fet la pujada. L'únic problema, aquest cap de setmana, ha estat que la Penya ens ha negat les seues vistes privilegiades sobre les terres --com no-- de migjorn: tot i el dia ventós i el cel majoritàriament ras, un núvol persistent cobria el cim, i només en perdre un poc d'altura vam poder albirar el perfil del Maigmó. "La Penya Roja és un pic molt gros i enlairat i de ben dificultós accés, puix que es troba voltat de cingles torbadors i de barrancs negres i aspres, i moltes vegades roman hores i dies i fins setmanes i tot, dins els espessos núvols que pugen carregats d'aigua des del Mediterrani". La precisió del mestre Enric Valor, sempre sorprenent.
Per cert, també del sud --de molt més al sud, encara-- procedeixen els arruís que ens van acompanyar en la distància durant un tram de la pujada: originaris de les zones subdesèrtiques i muntanyoses del nord d'Àfrica, van ser introduïts en 1970, amb finalitats cinegètiques, en la murciana Sierra Espuña. Des d'aleshores, ja siga des d'aquest nucli inicial com a partir d'altres vedats de caça major on també van ser introduïts amb idèntica finalitat, els arruís han anat colonitzant diverses serres del sud valencià, on poden arribar a ser localment abundants i, fins i tot, representar un problema per als cultius i algunes espècies de flora amenaçada, o bé entrar en competència amb altres espècies d'ungulats autòctons que, com la cabra salvatge, podrien recolonitzar aquestes serralades meridionals; serralades que, fa quasi vuit segles i durant uns anys --els que va estar vigent el Tractat d'Almisrà-- van representar la nostra frontera de migjorn.
Fa uns quants mesos, arran d’alguna de les entrades que de tant en tant dedique a les caminades muntanyeres, va sorgir la idea –inicialment comentada amb el porquet i Clidice-- de proposar una trobada blogaire que tinguera com a eix, precisament, les muntanyes. No es tractaria, evidentment, de fer cap proesa muntanyera, sinó més aïnes d’aprofitar la muntanya com a excusa per a trobar-nos, xarrar i conèixer (o reconèixer) algun paratge dels molts que mereixen una visita arreu del País. Malauradament, els maldecaps i les ocupacions han anat ajornant-la, però la idea de la trobada s’ha mantingut durant aquest temps, i crec que ha arribat l’hora de, si més no, proposar-la. Així que allà anem, i a veure que en surt: On? en el Penyagolosa: un dels cims més emblemàtics del País Valencià, no massa allunyat de tots els llocs –a tres hores de cotxe de València i quatre de Barcelona--, accessible sense gaire preparació i amb la possibilitat de fer passejades alternatives per la rodalia, per a qui no tinga ganes de pujar-lo. Quan? tot i que inicialment proposavemel cap de setmana del 20 i 21 d’octubre de 2012, hem canviat les dades per al 10 i 11 de novembre. Qui? tothom (i totdon) a qui li abellisca. El programa és per a tots els públics... Què? a falta de suggeriments i modificacions, aquesta seria la proposta inicial: el dissabte cap a migdia (per allò de no haver de fer grans matinades), podriem trobar-nos a Sant Joan de Penyagolosa, fins on s’hi pot accedir amb cotxe –en el seu moment, ja donarem detalls de com arribar. Després de dinar –o, fins i tot, preveient fer un mos sobre la marxa—podriem fer una passejada curteta per algun dels paratges pròxims a Sant Joan. L’allotjament sempre afegeix un punt de complicació, però en aquest cas hi ha diverses opcions. Potser la millor siga el mateix alberg de Sant Joan: hi ha habitacions de diferents tipus –des de dos fins a vuit places-- i possibilitat de menjars. També hi ha cases rurals a Vistabella del Maestrat, molt a prop de Sant Joan, i una àrea d’acampada per a qui s’estimara més aquesta opció. La idea seria facilitar els telèfons de les diferents opcions i que cadascú gestione aquella que li vinga millor. En tot cas, ja trobarem la forma de fer una bona xerrada abans de retirar-nos, preferentment vora el foc i amb un cremat de rom a la mà. El diumenge, a poc a poc i gaudint del paisatge, fariem la pujada fins el cim, amb opció de passejada alternativa per qui no vulga fer el recorregut complet, i amb la idea de tornar a Sant Joan a l’hora de dinar i fer ja marxa.
I ara? Doncs donar la idea per llançada, escoltar opinions --tot, des del lloc fins a la data, pot parlar-se-- i, si la cosa va avant, ja anirem concretant detalls. I si no pot ser a aquesta, no patiu: segur que trobarem una altra ocasió. Jo, en tot cas, ja me l'he reservat en l'agenda... Algú s'anima?
Imatge de la xarxa. Una raó més per anar-hi: he d'actualitzar les meues fotos sobre Penyagolosa...
M'interessen molt els comentaris --i els silencis, alguns d'ells especialment significatius-- que s'han suscitat aquests dies al País Valencià arran de la Diada, i sobre les oportunitats i els riscos que s'obren, a partir d'ara, per a nosaltres els valencians. Com que tot plegat són massa coses per a dir-les amb trellat en quatre ratlles, m'ho deixe pendent per a quan tinga un poc més de temps; però també podria tractar de resumir-ho tot en una sola paraula: independència! Bon cap de setmana!
L'amic Enric Senabre, observador perspicaç de la ciutadania i les seues circumstàncies i hàbil comentarista de la realitat del País, m'ha distingit amb una menció al seu sempre recomanable blog. Segons explica, la cosa, que s'anomena Liebster Blog Awards i que no se sap molt bé com va començar (jo quasi que apostaria per algun lloc en alemany...), té com a objectiu difondre llocs encara poc seguits --hi ha un límit màxim de dos-cents seguidors per a ser nominat-- però que, per qualsevol raó, meresquen ser donats a conéixer. Copie, de l'Enric, el funcionament: copiar i enganxar el premi en el blog i enllaçar-lo al blogaire que te l'ha atorgat; assenyalar els teus cinc blogs preferits amb menys de 200 seguidors i escriure comentaris en els seus blogs perquè coneguen que han rebut el premi; i, finalment, esperar que aquestes bitàcoles continuen amb la cadena i trien els seus 5 blogs preferits.
Com que a mi aquestes coses, per senzilles que siguen, sempre em fan il·lusió, seguiré la cadena i vos proposaré jo mateix cinc dels llocs que seguisc i que compleixen --pel moment-- la condició estipulada. L'únic que em sap mal és haver hagut de deixar per a una altra ocasió alguns blogs que m'agraden especialment, però com que no queda més remei que triar --i al blogroll d'ací al costat ja podeu veure per on van les meues preferències--, m'incline per aquests:
El porquet de Sant Antoni: hi ha muntanya, i molta; però també moltes altres coses. I sempre emociona llegir-les.
Encara estem així?: o de com treure un somriure fins i tot de la més dura de les realitats (que, com tothom sap, és la d'ací).
La poesia és una cosa seriosa: doncs això, molta poesia en molt poques paraules --cada vegada menys, aproximant-se perillosament als 140 caràcters...
Viciclisme: el món vist --i magistralment escrit-- a través dels rajos d'una roda. De bicicleta, evidentment.
Burrera comprimida: difícil de definir, francament; però amb les albardes plenes d'art i fina ironia. Una burrera de blog, vaja.
Espere que vos agraden tant com a mi. I moltes gràcies de nou, Enric!
Com probablement sabreu, hui 11 d'abril es compleixen dèneu anys de l'assassinat de Guillem Agulló a mans de la violència feixista. Un any més, el recordem. I un any més cal seguir denunciant les impunitats, les covardies, els silencis i les complicitats que van envoltar aquells fets i el posterior judici als culpables. Ni oblidem, ni perdonem: #19anyssenseGuillem #GuillemAgullóNiOblitNiPerdó
