Per març, marcets

No són les úniques plantes que reben aquest nom, i de fet els nostres diccionaris l’assignen de forma preferent al seu parent conegut també com a jacint bord. Però encara que marcet només siga només una de les nombroses denominacions populars amb què són conegudes les diferents espècies del gènere Muscari que creixen a les nostres terres (calabruixa i les seues variants sembla ser una de les més esteses, però també se’ls diu barralets, frares, caps blaus i de moro, penitents o alls de bruixa, de serp o de fardatxo), trobe que l’apel·latiu resulta, per raons evidents i fenològiques, d'allò més apropiat. Més encara en un any com aquest en el què les condicions semblen haver estat especialment propicies per a l’espècie més freqüent a casa nostra (la que els botànics anomenen Muscari neglectum), que s'ha deixat veure en abundància en conreus, erms i caminals; abundant, comuna i fins i tot i si voleu vulgar, però indiscutiblement bonica i sense dubte, i també per això, digna d’atenció. Que no tot han de ser orquídies...

 

D’ençà de la plujosa primavera de l’any 2022, han hagut de passar uns quants marços per a què, a més de buscar flors, les nostres caminades puguen tindre també com a objectiu explícit veure córrer l’aigua. No tanta, a prop de casa, com en altres llocs, perquè encara que ha estat molt ben caiguda la quantitat arreplegada no ha estat extraordinària i en molts llocs no ha passat de ser discreta. Suficient, en tot cas, per millorar un poc una situació que ja era més que preocupant, i per tal que una visita a la Valleta d’Agres, el Barranc de l’Encantada o la Vall d’Alcalà (i fins i tot a Aialt) ens haja permès collir algunes imatges que feia temps que trobàvem a faltar. Bé estan per començar, però a  veure si hi ha sort i podem seguir sumant, que encara ens en fa falta molta més.

A la vista

El senyal encara recent del pas del foc (l'esgarrifós incendi que va consumir més de dotze mil hectàrees de les valls de la Marina l'agost del 2022, l'últim d'una llarga i lamentable llista) accentua més si cap el caràcter marcadament mineral del paisatge. De tant en tant, quan travessa el pedregar, és fàcil perdre el rastre del precari senderol i fins i tot en algun cas hem hagut de recular per trobar la traça bona i evitar algun pas un poc més compromès; quasi sempre, però, el camí és deixa resseguir sense problema sobre la carena que separa les valls de Gallinera i Alcalà, que és d'on venim. Feia temps que no caminàvem per aquesta banda de l'abrupta i penyalosa serra Foradà(da), i saber d'una ruta abalisada que la recorre, ens va acabar de decidir: es tractava sobretot de caminar, però sempre és millor fer-ho per allà on, mires cap on mires, hi ha tantes coses que val la pena veure. Encara que ja les coneguérem --quasi totes-- de tants anys i tantes caminades; encara que encara dolga haver de tornar veure-les cremades una volta més.

És difícil que les meues fotos els puguen fer justícia, però m'heu de creure que les vistes d'aquest racó del món que tant m'estime paguen sobradament la pena, i més en aquest camí que permet recórrer en només una estona corrals, fonts, castells, poblats ibèrics i despoblats moriscos. I encara una cosa més: aquesta caminada --especialment pedregosa, irònicament-- va ser l'última que vaig fer abans de passar fa uns dies pel quiròfan per a que em llevaren el càlcul que m'ha fet tanta companyia aquests últims mesos, i al que vos assegure que no trobaré gens a faltar. Ara ja recuperant a casa, i espere que en uns dies de nou a la seguida. I per cert: recordeu aquell videojoc antic de la nau que disparava un raig als asteroides? doncs no sé per què serà, però ara no me'l puc treure del cap...

Renaixements

Arribar fins el recòndit i captivador Racó del Condoig, com sap bé la bona amiga Maria Josep Escrivà, pot arribar a ser una tasca complicada. Pràcticament desapareguda la senda que hi portava des del poblet de Margarida, de la què només algunes traces enrunades dels murs de pedra que la sustentaven posen de manifest el seu antic traçat, el trajecte més utilitzat a hores d'ara per aquells que s'hi aventuren és el vell camí que parteix del despoblat morisc de Cariola, a Beniaia, per davallar després l'abrupta vessant, antigament abancalada, que tanca pel nord el llit del barranc. Les dificultats, però, no s'acaben quan hom arriba finalment fins a la llera: moure’s per dins del congost, habitualment entollat, sobre les restes dels antics marges de pedra i al mig d'una vegetació exuberant en la qual abunden espècies tan poc afectuoses amb els caminants com arítjols o esbarzers, no resulta tampoc feina senzilla i requereix quasi sempre un temps i un esforç gens desdenyables.

Feia temps que no tornava a aquest preciós paratge, evocador com pocs de la memòria de l'enyorat Joan Pellicer, que tant se l'estimava. I tot i que no solen fer falta moltes raons per a dedicar-li una visita a un indret tan singular, aquesta vegada tenia una especial curiositat --i un poc de por, no ho negaré-- per veure els efectes de l'incendi que el va assolar, junt amb gran part de les Valls de la Marina, ara fa deu mesos. Comptàvem, per això, amb les dificultats afegides que el pas recent del foc podria imposar-nos al llarg de la baixada, però ens va sorprendre un poc trobar el barranc amb molta aigua; tanta, de fet, que entre això, els troncs cremats caiguts i l'embull de verd que ha rebrotat esponerós pertot arreu, no vam poder aplegar fins a la base de la penya ni comprovar, per tant, si les extraordinàries llengües de cérvol que hi creixien han sobreviscut també aquesta vegada. Marfulls, freixes, cues de cavall i, sobretot, arítjols i esbarzers, gaudeixen a hores d'ara d'una magnífica salut. 

Encara va haver temps, deixant enrere ja el Condoig i de tornada per una ruta diferent cap al punt de partida a Beniaia, per allargar-nos fins les encimbellades restes del castellet de Margarida (de qui em contava l'amic Rafa que es contava que va esdevindre inaccessible quan uns pobletans hi van dinamitar el pont d'accés convençuts que s'hi amagava un tresor dels temps dels moros) i el solitari Mas de Cantacuc, a la carena de la serra d'igual nom i amb signes alarmants d'una accelerada decadència. Un magnífic passeig, en tot cas, sota uns núvols que en aquesta ocasió no van passar de l'amenaça i per unes terres que m'estime especialment malgrat totes les ferides, o potser precisament per elles. I amb una idea que, des d'aquell dia, no ha deixat de rondar-me pel cap: solem donar per descomptat que allò que hom pot esperar, després de la desfeta, és el caos i el desordre; però poques voltes reparem en que el camí per a renàixer pot arribar a ser igualment caòtic, convuls i desconcertant. I em sembla que ara, que és moment de reconstruir, convé tindre-ho present.
 

Sol eixit

Bé, ho he de reconèixer: després de pràcticament dues setmanes de pluja i núvols, veure el sol traspuar des de fa una estona en el cel encara tèrbol ha estat una agradable sensació. Més encara, després del final sonat amb què ens va obsequiar ahir el temporal (més de cent litres damunt de casa, però amb registres que superen els dos-cents, a afegir a tot el que ja havia caigut fins el moment, a alguns llocs del Comtat i les Marines) i d'un matí de pujada a la Foradà, encara un poc més màgica hui entre boires i plugims, amenitzada pels intents sovint infructuosos d'esquivar tolls i bassals i per la vida que comença a esclatar pertot arreu, i que ben aviat --diuen els pronòstics que potser encara tindrem algun arruixonet els pròxims dies, però que després el sol s'acabarà instal·lant per una temporada--  se'ns mostrarà sota una llum ben diferent. I a mi, ho de reconèixer, tampoc m'ha de saber gens greu.

A l'entrada de divendres, abans de tota la pluja caiguda ahir, vaig posar algunes imatges de com estava el riu d'Alcoi al seu pas pel poble veí de l'Alqueria; ahir hi vaig tornar, i no em puc estar de posar també un parell de fotos, per si teniu gust de comparar-les. Tot i que és evident que d'aquestes ja en deuen d'haver passat unes quantes, feia cosa veure les pobres tortugues de rierol maldant per resistir-se a la força del corrent...