Rastres

Una de les poques estones que m'he pogut deslliurar, aquesta setmana, de papers i ordinadors, em va dur a les rodalies de Monòver i el Pinós per tal de cercar dades per a una aproximació a la distribució històrica d'algunes rapinyaires, en la que està treballant un bon amic. L'objectiu, bàsicament, era seguir el rastre dels nius d'àguila de panxa blanca; però no solament dels actuals, sinó també dels que hi havia per aquestes serres fa seixanta o setanta anys, i que coneixem tant per referències de la gent de la terra, com pels testimonis que van deixar investigadors i visitants il·lustres com Tono Valverde o el mateix Félix Rodríguez de la Fuente, qui va mantindre durant molts anys una estreta relació d'amistat amb falconers d'aquestes comarques. De fet, el millor del dia va ser evocar, gràcies a les cartes manuscrites de Félix que ens va mostrar, com un autèntic tresor, el fill d'un d'aquells falconers, els detalls d'algunes d'aquelles escapades en els anys 50 i 60 per les serres del Reclot, Oriola o Callosa. Per a mi, que reconec en Félix un dels referents que em va dur a dedicar-me a aquestes coses, poder tindre a les mans aquells papers va resultar especialment emocionant; però també ho va ser poder comprendre un poc millor la seua vinculació, de la què sabia ben poc, amb aquestes terres del Vinalopó i el Baix Segura. I és que, per sort, sempre ens queda molt per conéixer, fins i tot de les coses que millor creiem que coneixem. O potser especialment d'aquestes.

La meua relació amb el 'rock progressiu' és un poc contradictòria. Mai no he estat capaç d'escoltar un disc complet de Yes, Genesis, Kansas o King Crimson; però m'agraden algunes coses dels primers Supertramp o d'Emerson, Lake & Palmer, i tinc una reconeguda debilitat per Pink Floyd. Però sobretot, m'ha fascinat sempre la música inclassificable de Jethro Tull, als qui, malauradament, no m'ha estat possible anar a veure en cap dels concerts que estan donant aquests dies; a la pròxima serà. Bon cap de setmana i feliç Carnestoltes!

Referents

Tots dos ens van deixar amb la primavera a les portes, per bé que amb tres dècades --i un parell de dies-- de diferència. Félix Rodríguez de la Fuente va morir a Alaska, tal dia com hui, ara fa trenta-dos anys. Només dos, en fa, de la desaparició de Miguel Delibes el 12 de març de 2010. Tots dos, fills de la Castella profunda i adusta; units per la seua passió per una natura a mesura humana, en la què les persones formen part substancial i inseparable dels paisatges en els quals viuen (o sobreviuen), però també per la seua capacitat extraordinària --amb la literatura, amb la imatge o la paraula-- per comunicar, per incidir directament sobre les emocions i els sentiments d'aquells als quals es dirigien.

Imatges de la xarxa

Félix i Delibes mantenen, en el meu imaginari personal, una estreta vinculació, no solament pel que em semblen trets comuns d’origen i visió, sinó també per com han anat, després, les coses. Un dels fills de Delibes –Miguel Delibes de Castro-- és un conegut biòleg, especialista en mamífers (un dels principals experts mundials en la conservació del linx ibèric) que va ser, en la seua joventut, col·laborador directe de Rodríguez de la Fuente en algunes de les seues obres. És un divulgador brillant, i sobretot darrerament hem coincidit diverses vegades, en part gràcies a la seua relació amb la Fundación Félix Rodríguez de la Fuente, amb la qual les xarxes i entitats que promouen la custòdia del territori en l’àmbit de l’Estat mantenen un marc de col·laboració especialment interessant i pertinent: el refugi de rapinyaires de Montejo de la Vega, establert l'any 1974 a proposta de Félix mitjançant un acord entre WWF i l'ajuntament d'aquest poble de la muntanya segoviana, es considera a hores d'ara com un dels primers exemples de custòdia del territori en tot l'Estat.

Quant a mi, a tots dos els dec, com a mínim --i si voleu, amb les inevitables llums i ombres-- que foren els primers en mostrar-me algunes coses que, després, han resultat ser especialment rellevants en la meua vida. A Félix he d'atribuir-li, sense cap mena de dubte, la primera espurna d'una fascinació per la natura que ha acabat duent-me a dedicar-me a aquestes coses. De Delibes i de molts dels seues llibres, vaig aprendre una certa manera d’entendre la relació entre la natura i les persones (magnífica la reflexió d'Àgueda Vitòria a l'Informatiu) que anys després --coses de la diglòssia-- he cregut retrobar també, amb tots els matisos que calga posar-hi, en l’obra inestimable del mestre Valor. Afortunadament, tots dos –Félix i Delibes-- ens van deixar un llegat immens en la seua obra, i qui se’n preocupa perquè aquesta no caiga en l’oblit. Així és que, encara que tot plegat vagen resultant massa records per a un sol mes, no volia deixar passar l’ocasió de dir-ho.

Montejo de la Vega. De la Wikipedia

Aquesta nit, a Alcoi, el periòdic Ciudad entrega els seus premis del 2011, entre ells el que fa referència al medi ambient i que, com ja vaig dir fa unes setmanes, ha tingut a bé atorgar-me. Ja vos dic que a mi, açò de les gales i d'haver de parlar --encara que siga només un poquet-- davant de tanta gent, se'm fa un poc costera amunt. Però també és cert que estic content i agraït, i que tot i els nervis que sé segur que passaré, espere gaudir-ho tant com puga. Ja vos contaré...