Històries de l’ala oest

A falta d’opinió millor fundada, done per bones les ubicacions que sembla haver fixat la cartografia recent respecte als modestos cims mariolencs del Pic de la Creu i el Capollet de l’Àguila, tots dos ben pròxims al nucli urbà de Banyeres. El primer se sol identificar a hores d’ara amb un tossal de 959 m d'altitud, al qual s’accedeix fàcilment per pista forestal, i coincideix amb el punt que alguns mapes antics identificaven precisament amb el segon, un altre turó lleugerament més alt (962 m, segons el visor cartogràfic de l’ICV) i que se situa molt a prop del límit amb el terme municipal de Bocairent. No hi ha actualment cap creu al Pic de la Creu, però si en un altre alteró rocallós de 908 m situat a poc menys de mig quilòmetre al sud-oest d’aquest; quant al Capollet, sembla que aquest nom alterna (o alternava) amb el de Capoll i Cabecet, de l'Àguila tots dos, però també hi ha qui l'anomenava la Mola --jo mateix l'he vist com Muela en mapes antics-- o directament el considerava com el mateix que el de la Creu. 

Quant a l'anomenat Morro del Porc, inevitablement lligat per als qui ho vam viure al terrible incendi de 1994 i a l’accident d’avió que va costar la vida a cinc participants en les tasques d’extinció i en va deixar un altre greument ferit, sembla clara l'altitud (964 m) i la situació. El cim culmina un estret crestall rocallós que a penes destaca sobre la carena de la muntanya, densament coberta de nou pels pins, però ben delimitat a banda a banda per sengles colls; ignore quin pot ser l’origen del nom, que potser al·ludeix a l’aspecte de la lloma vista des d’algun punt en concret, però m’ha sorprès un poc saber que hi ha almenys dos Morros de Porc més, un a Centelles (Osona) i un altre a Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Una altra qüestió és parlar de Benifarraig, topònim que segons la cartografia antiga correspon realment a Benifaraig, homònim per tant de la pedania de València. Pel que fa a la seua situació, algunes fonts l'ubiquen --de vegades com una partida del terme de Bocairent, tot i que és dubtós que haja tingut mai aquesta consideració-- a la rodalia del Pla de Santa Bàrbara, però allò més habitual és que sota el nom de Massís de Benifaraig (o Benifarraig) s'abaste gran part del vessant bocairentí de la muntanya, quasi des de la fita amb Banyeres fins a prop del Cabecet de Montserrades, a tocar ja del terme d'Alfafara. Els mapes antics (de 1899 i 1903) que he pogut consultar al visor de cartografia històrica de l'IGN tampoc no aclareixen molt el tema més enllà, com ja s'ha dit, de fer servir la forma Benifaraig: sobre el paper se'n grafia un, que les llibretes d'itineraris identifiquen com a cim, molt a prop del Morro ("Cerro") del Porc i que fins i tot podria ser que coincidira amb el que ara anomenem així; un altre està retolat, en efecte, al nord de Santa Bàrbara, entre Sant Jaume i el Salt d'Alcoi. I entre tots dos, el nom de Loma de Benifaraig sembla referir-se, com s'ha esmentat abans, a una àrea extensa i de límits aparentment imprecisos; qualsevol informació sobre aquesta qüestió serà benvinguda. 

El sector al qual corresponen totes aquestes notes, a la vora occidental de Mariola, es caracteritza per un relleu suau ben diferent de l’agrest i empinada vessant de llevant de la muntanya. Una sèrie de fractures inverses delimiten aquest flanc de l’anticlinal que constitueix la serralada, la volta del qual es va enfonsar per donar lloc a un paisatge abellidor en el què alternen les llomes i les planes; masos i conreus han ocupat secularment aquesta àrea, en la que sovintegen les fonts i a través de la què discorren també nombrosos camins. Si més no per comparació amb altres parts que em queden més a ma, les meues visites a aquesta ala oest de la serra no són massa freqüents, i solen obeir a algun motiu concret (buscar alguna planta que sé que hi viu, o comprovar l’estat del riu Vinalopó per la rodalia del seu naixement, per exemple). També aquesta volta ha estat així, per bé que com veieu la motivació principal ha sigut geogràfica i toponímica: malgrat tants anys com fa que la recórrec, hi ha encara moltes coses que ignore de Mariola en general, i d’aquesta zona en particular; probablement, la meua idea de fer també un llibre sobre ella --el que em faltaria per completar una prevista trilogia que per diverses circumstàncies es va quedar en els dos primers-- no passarà mai de ser un projecte. Però no crec que deixe mai de voler conèixer-la més i millor, i no necessàriament per a escriure sobre ella. 

Ja heu vist que no he escrit molt al blog darrerament. I no ha estat perquè no haja fet coses. Caminar, per exemple: passejades tranquil·les quasi sempre, sol o en companyia, gaudint entre plantes i paisatges de les últimes alenades de la primavera; però també, per allò d’anar  provant-me, amb algun trajecte un poc més exigent i que diria que he resolt de forma digna.  He avançat (quasi he tancat, de fet) alguns compromisos adquirits fa temps, i que com sol passar sovint m’han costat més de fer –d’escriure, vaja-- del que m’havia fet el compte. He tingut la sort i el privilegi de conèixer en persona a la meua admirada Gioconda Belli (gràcies, Carmina, per això i per tot), i encara que he rebaixat un poc la llarga llista de llibres pendents de llegir, també n’he afegit algun de nou perquè de determinades persones cal llegir sense falta tot allò que publiquen. Podria dir que no he escrit més per culpa de l’oratge (ja sabeu com m’arriben a afectar aquestes primeres i sobtades calorades), o perquè llegir les notícies –d’ací, d’allà i pràcticament de tot arreu—em resulta cada dia més indignant i depriment i em falten les paraules per a dir-ho; alguna cosa haurà tingut a veure tot això, sense cap dubte, però em sembla que, en el fons, la causa d’aquest silenci temporal ha estat un poc de cansament i un altre de gossera. A  veure què puc fer, amb l’un i l’altra...

El nom i el territori

Al sud-oest de Mariola, a l'àrea en la qual se situa la incerta capçalera del riu Vinalopó i molt a prop del castell conegut a hores d’ara amb aquest mateix nom (o, simplement, com a Les Torretes), hi ha les restes d’una altra fortificació molt menys aparent i coneguda però d’un gran interès per la seua possible datació en els segles VIII o IX, en els primers moments per tant de la presència musulmana a aquestes terres. Situada al capdamunt d'una lloma anomenada l’Era (o Ereta) dels Moros, l'únic element visible que ha perviscut fins els nostres dies és el basament d'una muralla de pedra en forma d’ela, amb un únic bastió quadrangular adossat, que protegia la plataforma superior del tossal pel sud i l’est, on la topografia natural del terreny el fa més vulnerable; a l'oest i sobretot al nord, on el curs del riu voreja la lloma --el paratge dels Brulls s'hi troba pràcticament als seus peus-- els pendents més pronunciats i algunes petites cingleres actuarien com a defensa natural de l'enclavament, sobre la interpretació del qual hi ha encara moltes incògnites i que només ha pogut ser datat a partir dels fragments de ceràmica recuperats en superfície a l'interior de l'espai emmurallat.

L'Ereta vista des de ponent, restes de la muralla, i diferents vistes des de dalt de la lloma:
el castell del Vinalopó, al tossal contigu, i les valls que queden als peus de l'Ereta cap al nord i el sud 

Assut dels Brulls, actualment sec (el toll és
d'una tempesta recent), sobre el llit del riu (o rambla)

Malgrat la poca informació disponible sobre les restes de l’Era dels Moros, si s'assumeixen com a correctes la datació proposada i el caràcter defensiu de les estructures que hi perviuen, és certament temptador relacionar-les amb l’origen del topònim Vinalopó, respecte al qual s’han proposat almenys dues hipòtesis alternatives: una de caràcter orogràfic, que el fa derivar a través de l’àrab Binalûb del llatí Pinna Lupi ("Penya del Llop"), i una altra, àmpliament acceptada per la majoria dels investigadors, que remet precisament al poblament andalusí per la presència del patronímic àrab ibn. És el cas de Coromines, qui s'inclina per vincular-lo amb un suposat caràcter ramader ("on peixen les vaques") de l’enclavament original, per al que proposa  com a possibles noms Ibin-al-labbûn o Bina-l-labbû, mentre que altres autors remeten també al llop com a partença, però en aquest cas a través d'un apel·latiu clànic d’origen llatí (Ibn-lubb) vinculat amb aquest animal, el qual hauria donat lloc també a altres topònims de la zona com Benilloba o Benillup i que segons Josep Torró i Pere Ferrer podria referir-se a “clans o llinatges de formació autòctona, però és més probable que es tracte d’afârîq: berbers inicialment cristians procedents de la zona de Tunis”. En un cas o en altre, sembla raonable suposar que va ser el llogaret, del qual no queda a hores d’ara cap rastre i que probablement se situaria als peus o molt a prop de les Torretes, qui va acabar per donar nom primer a la fèrtil partida en la qual es va aixecar i, per extensió, al riu que s'hi origina.

La Rambla del Vinalopó aigües amunt
de l'Era dels Moros

Va ser precisament mentre buscava actualitzar informació sobre el topònim, que em vaig trobar amb un interessantíssim treball de Gabino Ponce i Ángel Sánchez, geògrafs de la Universitat d’Alacant, en el què defensen --m’ha semblat que de forma sòlida i ben fonamentada-- que la visió actual del riu Vinalopó com una unitat hidrogràfica des del seu naixement fins que desemboca (o hauria de fer-ho) a la rodalia d’Elx, és en realitat una construcció cultural atribuïble en gran mesura a Cavanilles, qui en les seues Observaciones va convertir en un sistema únic allò que en realitat en serien dos de diferents: un que podria anomenar-se Vinalopó (més o menys) estricte, des del seu naixement mariolenc fins a perdre’s als fondals de la Vall de Biar; i un altre, que drena els aiguamolls de la depressió de Villena, conegut històricament com a riu de la Fuente del Chopo, de Villena o de las Virtudes, i que arriba fins al Camp d’Elx. El tram que enllaça tots dos sistemes correspon en realitat a un llit pràcticament sec fora de temporals excepcionals (una rambla, nom que sovinteja a molts trams del caixer), sobre el qual es van dur a terme --almenys des del segle XIII, però sobretot des del XVIII fins el XX-- diverses obres d’adequació que van acabar connectant-los funcionalment. Segons els autors, és molt probable que en no haver analitzat amb detall el terme de Villena, part llavors del Regne de Múrcia, Cavanilles no valorara de forma adequada la realitat física del territori i la seua complexitat hidrogràfica. Siga com siga, el resultat ha estat que el nom Vinalopó, impròpiament utilitzat segons aquesta hipòtesi en fer-se extensiu al llit més enllà de la Vall de Biar, no solament ha acabat ocultant els topònims històrics --especialment, el de río de Villena-- aplicats al corrent que discorre entre aquest terme i l’horta d’Elx, sinó que a hores d'ara dona nom a una extensa unitat territorial àmpliament acceptada. Un llarg viatge, doncs, per a un topònim, i no solament a través del temps sinó també de l’espai: de designar un modest llogaret andalusí a la porta de la Mariola del qual no hem pogut trobar fins el moment cap vestigi material, a identificar un extens territori que s’estén des de la muntanya fins a la mar i que abasta tres comarques valencianes (quatre, en la proposta comarcal de Joan Soler) que porten el seu nom. 

El riu Vinalopó desbordat el maig de 2022 al paratge dels Fondets, entre els termes
 del Campet, la Canyada i Biar. Enfront, la Serra de la Fontanella. 

Malgrat haver estat a la vora desenes de vegades, mai no havia pujat a l'Ereta dels Moros fins que fa unes setmanes --i a causa en gran mesura d'haver tornat a llegir sobre ella arran de la visita al Castell Vell d'Albaida-- em vaig decidir a posar remei i traure-la per fi de la llista de la Mariola pendent. Com sol ser habitual, buscar després informació a la xarxa no deixa de ser aventurar-se per camins incerts que poden dur, com ha estat en aquest cas amb el tema dels topònims i la hidrografia del Vinalopó, a terrenys imprevistos sobre els quals deixe pendent fer alguna altra incursió amb més temps i calma; la qual cosa no lleva que, pel que fa a l'ús actual del nom de Vinalopó aplicat a segons quines comarques, aprofite l'avinentesa per manifestar una volta més el meu convenciment de que la Vall de Biar i els pobles que la formen haurien de formar part de la comarca que anomenem l'Alcoià, i que em sume de nou a les veus que ho defensen malgrat massa silencis clamorosos. I com no, des del País Valencià i com cada Onze de Setembre, perquè encara és forta la lluita i queda tant fer, bona Diada i visca la terra!

Vertical

"(...) Esto que miraba era algo como una titánica ciudad --ciudad de edificaciones múltiples y espaciadas--, con escaleras ciclópeas, mausoleos metidos en las nubes, explanadas inmensas dominadas por extrañas fortalezas de obsidiana, sin almenas ni troneras, que parecían estar ahí para defender la entrada de algún reino prohibido al hombre. Y allá, sobre aquel fondo de cirros, se afirmaba la Capital de las Formas: una increíble catedral gótica, de una milla de alto, con sus dos torres, su nave, su ábside y sus arbotantes, montada sobre un peñón cónico hecho de una materia extraña, con sombrías irisaciones de hulla. Los campanarios eran barridos por nieblas espesas que se atorbellinaban al ser rotas por los hilos del granito. En las proporciones de esas Formas rematadas por vertiginosas terrazas, flanqueadas con tuberías de órgano, había algo tan fuera de lo real --morada de dioses, tronos y graderíos destinados a la celebración de algún Juicio Final-- que el ánimo, pasmado, no buscaba la menor interpretación de aquella desconcertante arquitectura telúrica, aceptando sin razonar su belleza vertical e inexorable."

Alejo Carpentier, “Los pasos perdidos”

 

Amb freqüència se’ls ha comparat amb una processó, un exèrcit o una congregació, imatges totes elles poderoses i comprensiblement antropomorfes --també ho és, de fet, el seu propi topònim-- que s'adiuen amb un paisatge que sol despertar en qui el visita un inevitable misticisme. Però per a mi, si vos he de ser sincer, els Frares de Serrella són sobretot la sòlida i imponent presència física de la seua arquitectura extraordinària, urbanisme espontani de penyes i runars que evoquen alhora laberint, temple i fortalesa. Per això vaig pensar en ells, salvant tantes distàncies com fora necessari, quan vaig llegir per primera volta aquest passatge del llibre de Carpentier, i per això l’he recordat novament ara quan he tornar a visitar-los. D’acord, ni obsidiana ni granit, i potser dir-ne “catedral” resulta en aquest cas un poc exagerat; però estic segur que no posareu cap objecció pel que fa a la seua bellesa, també ací, vertical i inexorable.

 

Després de fer-li un pensament, faig servir per al paratge el topònim de Frares (de Serrella o de Quatretondeta, i pronunciat ací amb ela dialectal) per ser el que he conegut des de sempre, encara que he vist que ara s'utilitza també el nom d'Agulles. Alguns treballs, fins i tot, semblen diferenciar-ne unes i altres per ubicació segons a quina banda es troben del Barranc de les Figueretes, i també he vist qui opta per la fórmula sincrètica de les Agulles dels Frares, que tampoc no em convenç massa. Seguiré buscant informació, a veure què puc aclarir. I ara que em ve a mà, deixeu-me també que aprofite per citar dos dels autors que em van descobrir, amb els seus llibres, aquest i molts altres tresors de les muntanyes valencianes: Antoni Calero i Rafael Cebrián, amb tota l'admiració i l'agraïment.

 

Pel seu nom

Puc arribar a entendre la raó per la qual algú va començar a dir-li a la Serrella "el Pirineo alicantino". Fins i tot estic disposat a acceptar que aquells que utilitzen l'expressió, que sembla haver fet certa fortuna a la vista de seua presència a la xarxa i als mitjans, no ho fan amb cap mala intenció sinó motivats per una vaga voluntat promocional. Però res d’això no lleva que, a més de semblar-me una comparació tan odiosa com qualsevol altra (o potser un poc més: com deia Lisa Simpson, “Anything that's the something of something isn't the anything of anything”), ho trobe poc respectuós amb el nostre maltractat patrimoni toponímic i, en última instància, d'una coentor supèrflua i totalment innecessària: tant el nom dels seus cims més característics (el Recingle Alt, el Pla de la Casa, la Mallada del Llop...) com el de la pròpia i completa serralada tenen, des del meu punt de vista, encís, personalitat i força evocadora suficient com per no haver de menester cap altre "eslògan" o reclam suplementari. Deia el mestre Pellicer que, entre tots els noms de les grans serres diàniques "que sonen meravellosament i ressonen encara millor", el de Serrella és el "més suau, més sibilant, més penetrant i íntim, tot conservant sencera l'aspra càrrega agresta de la muntanya". Així és que puc arribar a entendre-ho, i potser no es fa amb mala intenció; però dir-li a la muntanya (a totes les muntanyes) el seu autèntic nom, hauria de ser un compromís indefugible per a tots aquells que ens estimem el territori, la seua cultura i la gent que viu. Ni “Pirineo”, doncs, ni “alicantino”; ara i ací li diem Serrella, una muntanya bellíssima i per molts motius extraordinària, i que mereix ser coneguda pel seu nom a tot arreu.

Pujar al cim del Pla de la Casa --en aquest cas, pel camí clàssic que hi duu des de Fageca pel Barranc del Moro-- sempre és una caminada estimulant, fins i tot quan has de compartir sender (cosa amb la què no comptàvem) amb uns quants centenars de corredors i corredores d’aquells que ara en diuen “de muntanya” disposats a gaudir, com no, del "Pirineo alicantino". Pel demés, les agressions sobre el nostre patrimoni toponímic provocades pel model turístic depredador són ben conegudes, i tot i ser especialment manifestes en les àrees més intensament urbanitzades, els seus efectes s'escampen molt més enllà: no es tracta només de substituir per un impersonal (i castellanitzador) "Cumbres del Sol" el tradicional Puig de la Llorença; és fins i tot començar a trobar-se senderistes britànics que, en lloc de pel Pas de la Rabosa de Benifato, et pregunten com es puja a "The fat man’s agony". I ja posats, i sense eixir de la Serrella, potser que tornàrem a dir "Recingle de la Finestra" i anàrem deixant també això tan modern i ocurrent de la “Penya d’Àfrica"...