"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Tetraclinis. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Tetraclinis. Mostrar tots els missatges

dimarts, 14 de gener del 2025

Despausa

Me n’adone, a la vista de l’arxiu, que no sol haver-hi terme mitjà: pel que fa a l’activitat del blog en les setmanes que envolten el Nadal, ha hagut anys especialment prolífics amb entrades pràcticament a diari, i uns altres en què les publicacions van ser com a molt ocasionals, quan no simplement inexistents. Enguany ha estat, com haureu pogut comprovar, un d’aquests darrers, per bé que la que podria denominar-se "pausa nadalenca" ha estat més aviat la prolongació d’un parèntesi que va començar unes quantes setmanes abans, i que vull atribuir a una d’aquelles èpoques de cap dispers i cos un poc carranquejant en les què allò que més abelleix, fora de les inevitables obligacions, és instal·lar-se per un temps en la indolència. Però només per un temps, en tot cas, perquè fins i tot quan encara persistisquen dispersions i carranquejos, mai no convé allargar aquests períodes d’atonia més enllà del que resulte estrictament inevitable. Done doncs i pel moment el blog per despausat, i ja anirem veient com va la cosa. I encara que a deshora, deixeu-me que no deixe de desitjar-vos, un any més i de tot cor, que tingueu un molt bon any 2025.


Tal i com ja ha estat dit, els dies lliures de què vaig poder disposar aquest Nadal passat van ser majoritàriament dedicats a no fer res, perquè era precisament res el que apetia. L’excepció van ser, evidentment, les trobades familiars pròpies de les dates, però també (i encara que un poc a espentes perquè el cos no donava per a més) dues tradicions nadalenques que ja fa temps que conreem: una trobada --la “Sant Silvestre”, en solem dir-- amb bons i vells amics que ens va dur enguany a conèixer alguns dels extraordinaris tresors arqueològics que amaga la vila de Llíria i dels què potser que diré alguna cosa en un altre moment; i el més recent però igualment afermat costum, del qual en són testimoni les imatges que acompanyen aquestes ratlles, de començar l’any creuant la ratlla amb Múrcia per recórrer alguna de les seues muntanyes. En aquesta ocasió, i per allò de canviar un poc, vam triar la costa de Portmán, on un senzill recorregut pel denominat “Monte de las Cenizas”, al parc regional de Calblanque, posa a l’abast del caminant, a més del lamentable testimoni d’una de les majors desfetes ecològiques recents a la Mediterrània, preciosos paisatges costaners, una vegetació realment singular --amb una de les poques poblacions europees considerades naturals del xiprer de Cartagena--  i nombroses i variades restes de la secular activitat humana a la zona, des de mines i camins a pintoresques instal·lacions militars... i acabar amb un caldero, per allò de poder-lo comparar amb el nostre amb coneixement de causa. I per cert, i a tall del meu desig de bon any, caic ara en el compte de que si més no en cert sentit no vaig gens a deshora, perquè és precisament hui (almenys al Marroc; a altres llocs és fa el 12 o el 13 de gener) que se celebra el Yennayer o any nou amazic. Bon any, doncs (el 2975, segons el seu calendari) a tots els imaziguen, i en especial als nostres amics de l’Atles. Assegas ameggaz! ⴰⵙⴻⴳⴳⴰⵙ ⴰⵎⴻⴳⴳⴰⵣ!




 

dimecres, 8 de febrer del 2017

Símbols



Les últimes ventades els han fet caure de l'arbre que els produeix, i al qual donen el nom amb què és conegut pels botànics: Tetraclinis  prové del grec i significa "quatre llits", per les quatre escates llenyoses que allotgen les llavors i que formen el característic estròbil o pinya que singularitza el gènere. Quan el vaig plantar al pati, ja fa uns quants anys, no ho vaig fer només pel seu innegable valor ornamental, ni tampoc per la seua provada resistència a condicions ambientals extremes: l'araar (Tetraclinis articulata) és l'únic representant d'un gènere endèmic de la Mediterrània sud-occidental, relativament freqüent en el nord d'Àfrica, on és molt apreciat per la seua fusta i per les seues propietats medicinals, però extremadament escàs en Europa, on només es consideren com a naturals les poblacions de les serres de la rodalia de Cartagena --la qual cosa justifica el nom de savina o xiprer de Cartagena amb el què sovint és també conegut-- i les que apareixen a l'Illa de Malta, on és considerat com a arbre nacional i on se'l anomena għargħar. No he pogut esbrinar quina de les múltiples qualitats que adornen aquest arbre singular va fer que els maltesos li atorgaren aquesta honorífica consideració. Però quan veig, escampades arreu del pati, les petites pinyes blavenques obertes i perdudes ja les seues llavors, no puc deixar de pensar en el seu paregut --segons se les mire-- amb minúscules creus. De Malta, evidentment, i se non è vero, è ben trovato, o com siga que es diga en maltès.



Xiprers de Cartagena plantats a la Serra de Crevillent (dalt) i l'Orxa (baix)