Rituals

Els dubtes previs sobre la seua utilitat i oportunitat, amb referència inevitable a l'escàs entusiasme que desperten la major part de les organitzacions que convoquen o en donen suport. La malícia que dóna regalar una part ben necessària del sou --i, a més, haver de fer demà la faena que no s'ha fet hui. La decisió, ferma però sempre un poc a contracor, d'estar del costat dels que la fan, encara que només siga per no estar del costat dels que no voldrien que la férem. Els exabruptes impúdics i totalment prescindibles de la dreta cavernària, i els arguments --respectables però sovint no gaire consistents-- dels qui no han cregut oportú participar-hi. La guerra estúpida i pueril de xifres, dades i percentatges (enguany, fins i tot de trending topics). La satisfacció de veure els carrers del País plens de gent clamant contra la injustícia i defensant uns drets que han costat massa de guanyar, i la insatisfacció de saber que, en algun lloc, ha d'estar tota l'altra gent que atorga majories absolutes i que ha acceptat dòcilment seguir alimentant-se amb molles en lloc d'exigir el pa sencer... Tots els ritus s'han complert --incloent-hi, per suposat, els contenidors cremats a Barcelona-- i la litúrgia d'una (altra) vaga general ha estat de nou consumada. Demà serà un altre dia, i a l'espera de veure per on ens vindran les noves retallades, només gosaria fer una valoració, ara: Islàndia queda molt lluny, i a nosaltres ens espera encara un camí llarg, molt llarg...

Camí de l'Infern

Una bona forma de desentumir cames i trellat és dur-los una estona a caminar per un barranc. Encara que siga a peu pla i amb simple pretensió de passeig, els paisatges esquerps i minerals de les gorges i els congosts sempre resulten atractius i recomanables. Així és que hui, aprofitant el matí festiu i radiant (i responent també a la preocupació sobre la meua estabilitat mental que, arran de l'entrada d'ahir, m'han fet arribar alguns amics i amigues: no patiu, ja estic millor...), m'he acostat a fer una volteta pel barranc de l'Infern, entre Ebo i Laguar. Camí conegut i mil vegades recorregut: davallar des de la Font de Gili pel pedregós caixer de la frau, entre baladres cepats i marfulls florits, fins allà on comença l'Estret (el tram inaccessible sense equipament escaient), i des de la seua rodalia i seguint el traçat del famós PR-V-147, pujar cap a la font de Reinós i les Jubees d'Enmig fins tancar (reseguint, ara, un altre sender abalisat, el PR-V-58) fins al punt de partida. A cada revolt, la primavera que s'anuncia amb força. I cada vegada que hi vaig, ho pense: temps estranys, aquests, que han convertit en paradís (i en catedral) el que no fa tants anys només era, per a la gent de la terra, un erm inaccessible, estèril, infernal...

I, parlant d'inferns: com que hui és divendres, em permetreu que vos propose una música que em sembla que ve al cas. Amb falles o sense elles, que passeu un bon cap de setmana!

PS: encara que puga semblar-ho, no ens oblidem del Japó. Hui, al menys, he sentit dues notícies que m'han semblat esperançadores dins la negror general: d'una banda, i segons les últimes actualitzacions que ens fan arribar puntualment els amics de la Colla Ecologista la Carrasca, la situació en la central de Fukushima sembla haver-se estabilitzat, la qual cosa, vistes les previsions, és una millora substancial i tan de bo es confirme. D'una altra, hui es parla de l'esforç que empreses i ciutadans estan fent, a Tokio, per reduir el consum energètic. No serà fàcil, però tampoc no hauria de ser impossible mantindre una qualitat de vida acceptable sense seguir dilapidant recursos limitats i ni haver d'acceptar riscos certs. Tret, evidentment, de qui basa els seus guanys en ocultar els riscos i fomentar el malbaratament...