Aialt i primavera

A força de ser punt de partida i arribada de moltes i molt notables caminades (cap a la Xortà i la seua extraordinària rodalia, per exemple, o bé per arribar-se, pel camí que puja pel Cocoll, fins al cim que diuen del Molló o Tossal de Migdia), sovint no se li presta, al Pla d’Aialt de Castell de Castells, tota l’atenció que mereix per propis mèrits. I és fàcil que a nosaltres ens haguera passat el mateix també aquesta vegada, si no haguera estat perquè les recents i generoses pluges li han donat a l'encisador fondal un aspecte ufanós i vagament marjalenc que va fer inevitable que li dedicàrem almenys una estoneta; dues, de fet, sota els núvols a l’anada i ja a ple sol a la tornada. I entre mig, un preciós trajecte que, a més de pujar al cim, ens va dur a recórrer, ja dins del veí terme tarbener, la preciosa clotada d’Albirec (una dolina, com el mateix Aialt, el nom de la qual ve de l'àrab al birak i vol dir precisament llacunes) i la cabdal Cova de Dalt. Per cert, a més del seu interès natural i paisatgístic, tant Sa Cova com Aialt són enclavaments d'un excepcional valor arqueològic i patrimonial: de la primera, objecte de lamentables espolis anys enrere i pendent encara i pel que sé d'una investigació profunda i sistemàtica, s'han recuperat abundants materials que es remunten al Neolític antic i a l'Edat de Bronze (mil·lennis V i III aC) que demostrarien que va ser utilitzada com a lloc d’habitació i també d’enterrament. Quant a Aialt, a la seua rodalia es va aixecar una interessant alqueria andalusina que ha estat estudiada amb detall pel bon amic Josep Torró per tractar-se d'un dels escassos exemples de poblament, a Xarq al-Àndalus, que no s'associen amb un perímetre irrigat sinó que semblen basar-se en els conreus de secà i l'activitat ramadera, present encara actualment a la zona; segurament, que a la vora d’alguns dels corrals bastits sobre les restes medievals hi cresquen a hores d’ara garrofers de moro --alguns d'ells, d'una grandària respectable-- no deixa de ser una casualitat. O no.

Fa un poc més de tretze anys li vaig donar ací mateix la benvinguda, i malauradament ha arribat ara el moment d’acomiadar-la: uns dies després de que li diagnosticaren una gravíssima malaltia de la què fins fa a penes una setmana no havia mostrat cap símptoma aparent, Isis ens va deixar ahir. Ens consola pensar que no sembla haver patit molt, que ha tingut fins el final el que pensem que pot considerar-se com una bona vida, i que la seua companyia ha fet també la nostra més feliç tots aquests anys. Però res d'això no lleva, evidentment, que ens sàpiga molt mal, i que la trobem molt a faltar. I crec que Mixi i Blanca també. 

El pati blau (relats conjunts)

Santiago Rusiñol (1913), Pati blau 

Si, fills meus, jo també vaig nàixer ací, com ara vosaltres. Ací va nàixer ma mare, i la mare de ma mare; moltes generacions dels nostres hi han viscut des d’uns temps tan remots que es perden en la memòria dels més vells. I ací he passat pràcticament tota la meua vida, com potser la passareu també vosaltres. Són tants, els records que tinc entre aquestes parets… Els primers jocs amb els germans i les germanes, la veu dolça de la mare cridant-nos al seu costat, les llargues migdiades a l’ombra en els calorosos dies de l’estiu i la benèfica escalfor d’un raig de sol quan arribava el fred hivern... Però també el descobriment del món immens i fascinant que hi ha més enllà d’aquests murs, a la protecció dels quals sempre sabíem que hi podríem retornar després d’haver viscut aventures i perills... Ara, aquest pati, que ha estat la nostra llar des de fa tant de temps, serà també la vostra casa, i per això heu de conèixer els vells pactes que tots nosaltres hem hagut d’aprendre i respectar, així que escolteu-me amb atenció: no sigueu mai ni massa dòcils ni massa esquerps; no esgarrapeu en excés sota les seues plantes, això els molesta molt; deixeu en pau els peixos i eviteu fer mal als ocells, però no tingueu pietat amb els ratolins. Si els accepteu alguna cosa de menjar, que semble que ho feu sobretot per cortesia i no per necessitat. I recordeu que esperen de nosaltres que ens fem els desmenjats, però valoren molt que, d’improvís, ens amanyaguem distretament entre les seues cames... Feu-ho així, i tot anirà bé; ells, els humans, seguiran creient que el pati es seu, però nosaltres coneixem la veritat: els autèntics propietaris d'aquest pati, de tots els patis ací i arreu del mon, som en realitat nosaltres, els gats.

La meua proposta per als relats conjunts. La veritat, no sé com se m'ha pogut acudir una idea tan absurda i esbojarrada...

Cadena tròfica

L'havia sorprès un parell de vegades esmunyint-se discretament sota un tronc deixat caure en un racó del pati, al qual acudia a atipar-se amb els tèrmits que, al seu torn, van fent bon forat en la fusta morta. Malauradament, els gats tendeixen a ignorar el paper rellevant que desenvolupen les musaranyes, consumidores voraces d'aquests i d'altres invertebrats tan fascinadors com potencialment molests, i amb el posat de satisfeta suficiència que solen mostrar en ocasions com aquestes, m'han presentat el que quedava de l'animalet, tot esperant --supose-- la meua aprovació. No m'ha fet l'efecte que el desconcert momentani que han mostrat quan els he bonegat per una captura tan desafortunada com innecessària els haja afectat excessivament. Simplement, m'han ignorat, han cercat un lloc confortable a l'ombra del llidoner, i han seguit amb els seues ocupacions de gat: tombar-se a la fresca a pensar en les musaranyes; per bé que, probablement, aquesta expressió té per a ells un sentit totalment diferent al que li donem nosaltres.

Per a l'amiga Xelo Miralles, que contava fa uns dies al seu facebook un succeït similar amb un dragonet. Reconec que aquestes coses em fan un poc de malícia, però supose que allò que pot esperar-se dels gats és que es comporten com a tals, per a bé i per a mal. Quant a la meua musaranya, tot sembla indicar que es tractava d'un exemplar de Suncus etruscus, espècie relativament comuna a les nostres terres, i que a la vista de la relativa freqüència amb que trobe les seues restes escampades pel pati, deu comptar amb una població significativa amagada pels seus racons. Malgrat els gats, i els seus mals pensaments...

Bons i dolents

Dues setmanes després de nàixer, els gatets de la Mixi han obert els ulls, tot i que realment encara tardaran bastants dies en fer-los servir com cal. També serà durant unes quantes setmanes més que seguiran dedicant la major part del seu temps a mamar i dormir; a poc a poc, però, els seus moviments dins la caixa que els fa de recer (i que ha estat impossible substituir per algun artefacte més digne perquè la gata no ho ha permés) van fent-se més vius. Quan sa mare els deixa sols per menjar o airejar-se --cosa que cada vegada fa amb major freqüència i durant més temps-- els gatets s’afanyen a buscar el contacte i l’escalfor dels altres, barallant-se per escollir la posició més confortable i esdevenint finalment un bolic càlid i tremolós en el què costa destriar a quin d’ells correspon cada cabet.

Resulta difícil creure, davant una estampa tan casolana i entendridora, que aquests animalets puguen representar un problema; però el cas és que ho són, i de vegades molt greu. Ho recordava aquesta setmana, quan la premsa es feia ressò d’un estudi –que realment va publicar-se fa ja alguns mesos-- sobre el paper dels gats assilvestrats en l’extinció de nombroses espècies de vertebrats insulars: segons aquest estudi, els gats han intervingut, en major o menor mesura, en un 14 % de les extincions conegudes. El gat del farer de l’Illa d’Stephens, anomenat --segons llegenda probablement apòcrifa-- “Tibbles”, i al qual s'atribueix la desaparició de tota una espècie d’ocell (l’acantisítid Xenicus lyalli), és un cas extrem i profussament citat, però no és l’únic exemple. A hores d’ara, i per tal de garantir la conservació de desenes d'espècies insulars amenaçades, s’estan fent grans esforços per tal d’eradicar els gats assilvestrats de moltes illes, la qual cosa provoca sovint una forta contestació social.

Xenicus lyalli, de la Wikipèdia

I és que, com se sol dir, cada cosa té un lloc i un moment: allò que en unes circumstàncies determinades resulta amable, commovedor o entranyable, pot amagar un potencial destructiu que només espera el moment escaient per manifestar-se amb tota la seua virulència. Tot és relatiu, ja se sap. O potser és que només ens ho sembla…

Les gelades de la nit han fet que a la Serrella (com a Mariola, Aitana o la Font Roja) encara quede un tallonet; suficient, probablement, per justificar una visita demà de matí. En tot cas, aneu alerta amb el fred, i que trobeu l'escalfor que calga allà on siga que la busqueu. Bon cap de setmana!

Al dia

Una vegada més, entre faenes i desfaenes, se m'ha esgotat la setmana sense haver sabut trobar una estona per escriure d'algunes de les coses per les què vaig i anem passant. M'hauria agradat, per exemple, explicar amb certa calma que la setmana passada ens trobàrem a València les xarxes de custòdia del territori dels Països Catalans (xct, ictib i avinença), per tal de concretar un protocol que enfortirà els vincles sòlids que ja existeixen entre les tres organitzacions, i que servirà com a marc estable i preferent de col·laboració i treball en comú. El protocol es va presentar al Centre Octubre, i probablement tornaré a parlar d'ell en ocasió més propícia perquè sóc del parer que iniciatives com aquesta, per bé que modestes i limitades, ho mereixen. I tampoc no he dit res, i bé que podria haver-me recreat, de l'enèsima lliçó de futbol --i de moltes més coses-- que el Barça ha tingut la cortesia d'impartir-li a un Real Madrid que sembla que no s'hi fixa prou i que, a més, comença a recollir tempestes després de sembrar vents --i ditades-- aquests últims anys; però també quant a açò, quasi que m'esperaré a dimecres que ve, i així (si no passa res estrany) farem la festa completa.

Pel moment, i per veure de completar una setmana que al remat ha tingut més claredats que foscors, em limitaré a ressenyar la satisfacció per saber que, finalment, sembla que veurem a l'inefable Carlos Fabra assegut a la banqueta; que el concert d'Antònia Font d'anit, a Alcoi, em va semblar simplement magnífic i m'ho vaig passar en gran. I que, des de fa unes hores, hi ha cinc inquilins més a casa: dos mesos després d'una breu però, pel que es veu, ben aprofitada escapada, Mixi ens ha omplit la casa de gatets. Així que, sabreu disculpar-me, música i imatge són hui simplement inevitables. Bon cap de setmana!

Fill de gat, gatet

He rebut un correu electrònic bastant inquietant i que m'ha deixat un poc preocupat. Procedia d'un organisme que diu anomenar-se Kittens Without Borders (KWB) i el seu contingut, que traduisc directament de l'anglès, deia el següent:

"Benvolgut senyor, lamentem comunicar-li que en un dels nostres programes de seguiment rutinari de continguts hem comprovat que, a diferència de la immensa majoria de pàgines web arreu del món, el seu blog "La línia de Wallace" no disposa encara de cap fotografia de gats o de gatets. Si aquesta inacceptable situació no es corregeix a la màxima brevetat, ens veurem obligats a adoptar les mesures escaients. Tot esperant que subsane immediatament la deficiència detectada, quedem a la seua disposició. Atentament,

Charles Francis Harper, Departament de Seguiment, KWB"

Ja havia sentit parlar d'aquestes coses, però mai no hauria pensat que podriem passar-me a mi --i potser també a vosaltres, aneu alerta. Així que, en previsió de mals majors, he decidit atendre l'amable suggeriment i sumar-me, per aquesta vegada, al corrent majoritari. Se'n diu Mixi, i és la gata de les meus filles. Encara no té un any i, pel moment, s'ha limitat a demostrar gran habilitat en trobar llocs còmodes i dormir quan ho considera convenient, que és quasi sempre; és a dir: un gat com cal, ni més ni menys. I tot i que supose que, amb açò, els  de la KWB s'haurien de donar per satisfets (si més no, les meues filles ho estan), em curaré en salut i hi afegiré, a més, el que potser constitueix un dels documents més crus i punyents sobre la no sempre senzilla relació entre humans i felins (gràcies, clidice, per descobrir-me'l).

Ja ho deia el mestre Perich, que d'aquestes coses sabia molt: que potser hi ha gats policia?

PS: potser hui hauria estat convenient escriure sobre coses molt més serioses i que, encara que de vegades no ho semble, em tenen realment preocupat. Podriem haver dit de les terribles dades d'atur, o del degoteig continu de notícies econòmiques que anticipen un futur encara més inhòspit. O bé de la perversa i manipulada interpretació que, segons tots els indicis, ha fet Espanya d'allò què des d'ací s'ha vingut anomenant "corredor mediterrani" i que ara, en contra de tota lògica geogràfica o socioeconòmica, ha de passar per Madrid --paradigma de la mediterraneïtat-- i no per les comarques d'Alacant. O, fins i tot, d'un 9 d'octubre que, a tenor del moviment que s'hi detecta, passarà amb tota seguretat per ser un dels més ensopits de la nostra història recent. Però és el cas que, si parle d'economia, caldrà tornar a qüestionar el model en la seua totalitat i recordar que hi ha un decreixement que potser ens convé més del que ells voldrien. I hauria de dir que el tal corredor, més o menys mediterrani, no deixa de ser una obra faraònica que, presumiblement, consumirà una quantitat immensa de recursos públics i tindrà uns efectes ambientals difícils d'avaluar. I també, bé que ho sabem, que els mals que afecten al meu País van molt més enllà de quatre pocavergonyes amb els seus vestits regalats. Així que he decidit quedar-me hui amb la gateta, que ja tindrem temps en altre moment per parlar d'atur, d'expoli i de traïdors. Malauradament.