Invocat popularment com a advocat diví contra la pesta i altres malalties infeccioses, no sorprèn que a partir del segle XV, quan comencen a circular les primeres hagiografies, la devoció per Sant Roc s'estenguera per Europa Occidental al mateix ritme que ho feien les onades successives de la devastadora plaga, i que siguen encara multitud els pobles i ciutats que el tenen com a sant protector. Entre elles, i sense anar més lluny, Alcoi: tot i que a penes hi ha a hores d'ara cap celebració més enllà de la parròquia que porta el seu nom, el sant és el segon patró de la ciutat després de Sant Jordi, d'ençà que el 2 d'abril de 1600 --en plena epidèmia del que llavors es va conèixer com "la pesta de Xàtiva"-- va ser escollit, com era costum a l'època, per insaculació. A mi, que ja sabeu que en aquestes coses soc una mica descregut, que fora bon caminador, amic dels gossos i nascut a Montpeller, ja em semblen motius més que suficients per a que senta per ell una viva simpatia; més encara, per l'oportuna ubicació de la seua festivitat en aquest moment àlgid de les festes d'estiu. Així que per tot això, i per ser el sant patró de tants pobles que m'estime, farem hui cas dels seus ensenyaments: Sant Roc era molt devot, / també molt miraculós; / anava a fer-se un got / i se'n feia més de dos. Total, estic de vacances, i demà encara és Sant Gos.
Tant la portada dels "gozos" com la imatge de Sant Roc a l'església homònima d'Alcoi els he manllevat del magnífic blog "Goigs i devocions populars", molt recomanable si vos interessa aquesta manifestació de la cultura popular de les nostres terres. Quant als versets sobre Sant Roc, els he arreplegat del llibre d'Alfons Llorenç "El Sant del dia", del qual ja vaig dir alguna cosa fa temps (curiosament, també amb alguna referència al sant occità). I ja que estic per ací, deixeu-me dir-vos que vaig aprofitant aquests dies lliures per seguir provant-me per les serres de la rodalia; aquesta volta, al cim de Benicadell, que també feia temps que no hi anava. I mira, bé també...
