Entre el Penyal d’Ifac i la Punta de Moraira, i encara més enllà cap al nord i cap al sud fins on la vista abasta, el territori urbanitzat domina aclaparadorament el paisatge. Quasi tot el trajecte del camí, presentat com a passeig ecològic, discorre de fet per l’espai sovint minúscul que separa els murs dels xalets i la vora dels penya-segats, i que només molt puntualment s’eixampla per deixar lloc a algun retall, quasi sempre oportunament integrat com a zona d’esplai o de descans per a residents i passejants, de la singular vegetació d’aquest sector del litoral de la Marina Alta; poc més que migrades restes del naufragi, no puc evitar pensar cada volta que m’aprope a aquesta costa que m’estime especialment i que trobe malgrat tot bellíssima, i és a aquesta bellesa innegable --causa última de tot plegat, pense també aquesta vegada-- que m’aclame. Si més no encara ens queda la mar, la nostra pàtria antiga; i la Punta de Moraira i el Penyal d’Ifac, a un extrem i a l’altre del recorregut, per donar testimoni de que no totes les batalles es van perdre. Almenys, no per complet.
