Durant els segles VIII i IX, els grups tribals amazics que, d'ençà de la conquesta musulmana de la Península, s'havien establert a les àrees muntanyenques del sud de València (la Yibâl Balansiya de les fonts andalusines) van mantindre una resistència activa als intents de control del territori per part dels emirs omeies de Còrdova. Les dificultats d'accés i l'accidentada topografia de la zona --reforçada, en alguns casos, amb precàries fortificacions d'estructura senzilla i ús aparentment temporal, a les quals el bon amic Josep Torró s'hi refereix precisament com els husun de la dissidència-- van facilitar que aquesta situació es prolongara fins al primer terç del segle X, quan les campanyes militars d'Abd-ar-Rahman III sobre els grups rebels de Xarq al-Àndalus van aconseguir que l'incipient califat cordovès imposara finalment el seu control sobre el conjunt del País.
El Xillibre o Gelibre, també anomenat Almiserà (o
Miserà) pel pla que s'obre als seus peus, és un abrupte tossal de 756 m d'altitud, situat a l'extrem oriental de l'alineació muntanyenca que delimita pel sud la
Vall de Gallinera, i al cim del qual hi ha les restes d'un dels escassíssims testimonis arqueològics d'aquest moment històric. Tot i que lamentablement assolats per la instal·lació, a principis dels anys vuitanta del segle passat, d'uns repetidors de televisió i d'una caseta de vigilància d'incendis forestals, al replà superior de la muntanya són encara perceptibles les traces del que va ser un extraordinari fortí de planta rectangular, amb murs de pedra en sec reforçats per bastions i torres circulars en els seus vèrtexs, d'una estructura i tipologia que recorda les fortaleses omeies de l'Orient Mitjà i el nord d'Àfrica. La vinculació entre aquesta original construcció militar, d'ús probablement limitat en el temps, i les campanyes dutes a terme per Abd-ar-Rahman III contra els dissidents amazics entre el 924 i el 928, va ser establerta per André Bazzana, qui va excavar les restes en 1985 i 1986. A hores d'ara, el contorn de torres, murs i bastions del recinte, parcialment consolidat amb formigó, es pot resseguir encara entre les edificacions modernes com a testimoni no solament de l'època en què va ser bastit, sinó també d'una altra, molt posterior i que voldria creure definitivament superada, que no es caracteritza precisament pel seu respecte per la Història i els seus vestigis.
|
Dalt, plànol del fortí del Xillibre, de la pàgina lavalldegallinera. Baix, imatges aèries del cim el 1956 i a hores d'ara.
|
Feia molt de temps que no pujava al Xillibre, i he de reconèixer que mai no ho havia fet pel seu vessant nord, malgrat que des de l'immediat poblet de
l'Atzúbia hi ha no poques sendes, totes elles de bona traça i senyalització escaient, que s'hi enfilen pels empinats vessants de la muntanya en direcció a les valls veïnes d'
Alcalà i
Ebo. Per això, en aquesta ocasió, vam escollir l'evocadora senda empedrada de l'Asmaita (o
Esmeita), que porta des del poble fins al Pla d'Almiserà, a peus del pic, amb tornada per la denominada Costera de les Gralles i el sempre destacable
Castell de Gallinera. Poques flors, encara, en unes ombries a les què els falten unes setmanes per a lluir amb tot l'esplendor l'excepcional diversitat vegetal que alberguen; però perspectives extraordinàries, com sempre i pertot, al llarg del camí i des del capdamunt de la muntanya: mar, marjal, serres i valls en la rodalia més immediata, però amb vistes que s'allargaven en la distància fins a Eivissa i inclús
Penyagolosa... No sorprèn, del cim estant, que els exèrcits dels omeies l'escolliren com a punt de control i observació. Però tampoc que els orgullosos amazics de la muntanya hi pogueren persistir llargament en la seua obstinada dissidència, ni que
al-Azraq, segles després, s'afermara en aquesta mateixa geografia per fer front durant un temps a la irresistible embranzida dels feudals; però aquesta és, com se sol dir, una altra història.
