La invasió del taro

Els botànics l'anomenen Colocasia esculenta, i pel que he anat veient ací i allà, no solament es tracta d'una de les plantes cultivades més antigues i esteses arreu del planeta, sinó que també deu ser una de les espècies amb més noms populars diferents, per bé que alguns d'ells siguen compartits amb altres espècies més o menys similars. Amb tot, sembla que la forma més habitual de referir-se'n és el nom polinesi taro; malanga s'utilitza també a molts països sud-americans, mentre que les varietats ornamentals solen anomenar-se, per les seues vistoses fulles, orelles d'elefant. De la planta s'aprofiten sobretot els seus corms o tubercles, molt rics en midó però tòxics en cru, per la qual cosa han de coure's prèviament a ser consumits; les fulles, també cuites, es consumeixen com a verdura.

Hom pensa que el taro és originari de les zones pantanoses del sud-est d'Àsia, des d'on el seu cultiu va anar estenent-se fins assolir pràcticament totes les zones tropicals i subtropicals del món. Capaç de viure sota condicions ecològiques molt diverses (incloent-hi sòls inundats), amb un creixement molt ràpid i amb una gran capacitat reproductiva --tant mitjançant llavors com asexualment-- la Colocasia escapa amb freqüència dels cultius, i pot arribar a representar un greu problema en desplaçar a altres espècies autòctones: a Texas i Florida, per exemple, és considerada una espècie invasora per la seua capacitat per ocupar ràpidament extensions significatives d'aiguamolls i altres zones humides. A la Península Ibèrica s'ha detectat per primer cop a Andalusia, on creix en les riberes de rius; però la Colocasia invasora també ha arribat al País Valencià: des de fa uns pocs anys, una vigorosa població s'ha instal·lat en l'Ullal de l'Estany del Duc, en l'extraordinària i amenaçada marjal de Gandia.

No se sap de cert quin ha estat l'origen d'aquesta població; potser algú la va plantar al mateix ullal per raons estètiques o bé pràctiques --aprofitar les seues arrels--, però també és possible que hi haja arribat a partir d'algun exemplar conreat proper. Ja fa algun temps que l'Ajuntament tracta de mantindre sota control les plantes, que fàcilment arriben a ultrapassar els dos metres d'altura, amb segues i altres actuacions, però malgrat tot, la presència de Colocasia és ben visible, sobretot en les illes de l'ullal, i sembla que la població es troba en expansió. Aquesta setmana passada vam acompanyar als companys que s'ocupen d'aquest assumpte, per tal de valorar les possibles estratègies per poder eradicar-la. Probablement, el cobriment amb plàstic o alguna altra cobertura opaca, que ha donat bons resultats en el cas d'altres plantes invasores, siga també la millor opció en aquest cas, però caldrà esperar per avaluar l'eficàcia d'aquest mètode a partir de les proves que van fer-se. En uns mesos sabrem els resultats. Però en tot cas, una cosa s'ha de reconèixer: invasora, ho és; però bonica, també.

Qualsevol nit...

Dissabte passat, com cada any per aquestes dates, el Grup d'Amics de la Natura de Marxuquera va celebrar, amb la col·laboració d'altres entitats i col·lectius de la Safor, la seua pujada nocturna al Mondúber. Tampoc enguany vaig poder acompanyar-los --dissabte a la nit jo estava de boda per terres del Vinalopó-- però, atenent a la seua amable invitació, els vaig fer arribar quatre ratlles, una part de les quals no em puc resistir a reproduir ací:

Han passat moltes coses des de l’última volta que em vaig aplegar ací amb tots vosaltres. Bones, moltes, però també dolentes. Ens han deixat amics i companys; el foc ha tornar a assolar les serres del País, de la comarca i el mateix Mondúber, i la cobdícia i l’estupidesa d’uns quants segueix amenaçant les planes, les platges i les marjals que queden ara mateix als vostres peus. Però a tot això, i a molt més, vosaltres, les persones i les entitats de la Safor, molts dels què aquesta nit esteu ahí, heu sabut donar-li resposta des del coratge, la fermesa i la imaginació. Fent bandera de les paraules –encertadíssimes-- de Maria Josep Escrivà, heu treballat i seguiu fent-ho sense descans per tal que sempre, sempre, vença el verd.

Hi ha molta gent, al nostre País i fora d’ell, interessada en fer veure que som una societat adormida, tova, dòcil i vençuda. No seré jo qui negue que, amb massa freqüència, els fets --i les majories absolutes-- semblen donar-los la raó; però nosaltres sabem que només ho sembla. Malgrat tots els entrebancs, malgrat els silencis, els menyspreus, les dificultats i les agressions --moltes de les quals venen de qui se suposa que ens representa a tots i a totes-- hi ha un País Valencià diferent, real, actiu i compromès, que mai s’ha resignat al paper al què han volgut relegar-lo, i que creu en un futur diferent i més digne per a la seua terra, la seua llengua i la seua gent. Un País Valencià del qual vosaltres –persones, col·lectius, entitats—en sou exemple viu i part insubstituïble.

M’agradaria que, si més no amb la mateixa freqüència amb que la nostra terra és notícia per la corrupció, la incompetència i els excessos dels nostres governants, ho fora també per la capacitat de resistència, per l’entusiasme i la creativitat amb que una part gens menyspreable de la nostra societat fa front a una situació de la qual l’autèntica majoria de valencianes i valencians no és còmplice, sinó víctima. M’agradaria que es reconeguera el vostre esforç i el de molta gent com vosaltres arreu de les nostres comarques; que es divulgaren i es valoraren com mereixen experiències originals i pioneres que van molt més enllà de la mera conservació ambiental i que exploren nous models en l’àmbit econòmic, social o cultural, projectes que obrin camins i que representen un referent imprescindible per a tots aquells que ens interessem per aquestes qüestions. 

Estic convençut que comencen a bufar nous vents per a la nostra terra. Potser es tracta, encara, d’una brisa suau, però vull pensar que res no podrà parar-la i que anirà a més. Vivim encara temps complicats, però la situació ha de començar a canviar, i és probable que ho faça abans del que ens pensem. Serà llavors l’hora d’aprofitar l’experiència, de les propostes en positiu, dels acords, de la generositat, d’unflar les veles i mirar avant. Serà, o millor encara, comença a ser-ho, i convé que no ens encantem perquè ens queda encara molta faena per davant i –ho dic sovint—ens han deixat molta merda per agranar. Ells, malgrat tot, faran el possible per evitar que gire el vent, i no ens ho posaran gens fàcil: tenen els diners, les màquines, mentides que han volgut fer-nos passar per veritats i lleis fetes a la seua mida. Però la nostra força és molt major, perquè pot encabir-se sencera en uns pocs versos d’Estellés: 

Segueix, empeny, ens agrupa, ens convoca

i no podrem defraudar-la o deixar-la. 

M’estime molt el meu País.

Ja ho dit més d'una volta: al meu parer, qualsevol possibilitat de canvi real i durador al País Valencià passa per consolidar, estendre i enfortir el paper dels seus moviments socials. I una bona forma de fer-ho és, també, conèixer --i reconèixer-- la tasca de moltes persones i entitats que, des d'àmbits molt diversos i sota visions també diferents, segueixen malgrat tot fent camí. I per cert, i ja que parlem de la Safor: em sume també a les veus que exigeixen a l'inefable alcalde de Gandia que faça ús del poc coneixement que sembla tenir, i que respecte l'escultura d'Antoni Miro que commemora la Batalla d'Almansa. Encara que els madrilenys "no l'entenguen".