L'illa de la Fusta

És evident que els boscos constitueixen un dels trets distintius i característics de Madeira, fins el punt que un dels seus components –segurament, el més útil des de la pragmàtica visió de João Gonçalves Zarco i Tristão Vaz Teixeira, els primers navegants portuguesos que hi desembarcaren el 1419—va acabar donant nom a l’illa. Però ja abans, almenys des del segle XIV, aquesta apareixia esmentada en diversos atles i documents --junt amb les veïnes Desertes i Porto Santo—sota els noms de Legname, Ligname o Leiname, problement derivats també de “legna”. Hui sabem --alguns— que els boscos són molt més que fusta, i han estat ells (i, en particular, la meua reconeguda fascinació per les laurisilves macaronèsiques, de les quals ja he parlat en un altre lloc), la causa principal del meu interés en conéixer Madeira. Per això, em permetreu que tanque aquesta série d’entrades –que tampoc no convé abusar de la vostra benevolència-- amb quatre ratlles sobre el que constitueix, des del meu punt de vista, un dels majors tresors naturals que encara hui, i malgrat tot, guarda Madeira: la seua floresta laurissilva, joia biològica i Patrimoni Mundial.

Principals hàbitats de Madeira, estrets de la pàgina Madeira Gentes e Lugares, de recomanable visita. En verd més clar, la distribució actual de la laurisilva a l'illa.

No m’estendré, però, en descripcions sobre les característiques i peculiaritats d’aquest bosc singular; són moltes les pàgines on podeu trobar-ne complida i detallada informació, tant pel que fa al cas específic de Madeira, com per a la resta d’illes de la Macaronèsia on encara apareixen retalls més o menys ben conservats d’aquestes formacions relíctiques i excepcionals. Si és d’aquesta illa que parlem, em permet suggerir-vos una visita al magnífic blog “Árvores da laurissilva”, un projecte didàctic en el qual podeu trobar una senzilla però precisa descripció de les principals espècies que configuren el bosc, com també un breu estudi sobre les característiques i distribució d'aquest. També són interessants les pàgines de Madeira Nature o de WWF, per esmentar-ne només un parell, mentre que per a una introducció més general a la riquesa vegetal de l’illa, pot consultar-se per exemple aquest article de la pàgina Rincones del Atlántico. Des d’una perspectiva més excursionista, i entre la també abundant informació, pot ser interessant escomençar per fer una ullada al portal de Turisme de Madeira, en el seu apartat dedicat al senderisme.

Tal i com he dit en les entrades anteriors, les circumstàncies no m’han permés gaudir d’aquests espectaculars paisatges illencs tant com haguera volgut. Però almenys he tingut ocasió de poder caminar per algunes de les àrees on encara apareixen retalls interessants d’aquest ecosistema, entre elles les conegudíssimes levadas que discorren a prop de Rabaçal i Ribeiro Frio. Tot i ser, també, dues zones molt visitades per caminants i turistes, una i altra permeten fer-se una idea consistent sobre les peculiaritats d’aquest bosc i d’altres ecosistemes característics de l’illa --com les brugueres de muntanya--, com també d’algunes de les espècies de flora i fauna més característiques: és molt fàcil veure en aquestes àrees animals com l’endèmic colom de Madeira (Columba trocaz), el pinsà (Fringilla coelebs ssp madeirensis) o les confiadíssimes sargantanes (Podarcis dugesii), també endèmiques i omnipresents per tota l’illa.


En tot cas, poder fer un passeig per les ombrívoles, humides i antiquíssimes laurisilves, acompanyat pel soroll de l’aigua de les fonts i séquies i emmarcat per la boira dels cims i el blau de la mar, m’ha tornat a semblar un d’aquells plaers íntims i intensos dels què saps que voldràs tornar a gaudir sempre que la vida t’ho permeta. Tant de bo, i que no tarde massa. I vostés que ho vegen.

As mais belas e livres

La primera impresió que dóna Madeira en aplegar al seu aeroport no és molt diferent de la que hom tindria davant qualsevol altra destinació turística intensiva: urbanitzacions, hotels, carreteres i vies ràpides --l'illa està corcada per desenes de túnels-- i "complexos balnears", llocs habilitats per al bany que supleixen la falta de platges. El mateix Funchal apareix, a primera vista, com una ciutat corrent, dispersa i costeruda, solcada de barrancs canalitzats --no són estranyes les innundacions catastròfiques, com les de febrer d'enguany--, a penes distinta d'altres nuclis vacacionals arreu del món; però és només una imatge superficial. N'hi ha prou amb acostar-se al centre, on es troben els tres nuclis històrics --la Zona Velha, la més primitiva, amb el fort de São Tiago i la capella do Corpo Santo; la Zona da Sé, amb la catedral dels segles XV i XVI, i la Zona de São Pedro, amb les monumentals quintas de les famílies benestants de l'illa o l'emblemàtic Convent de Santa Clara-- per veure que, sense assolir l'espectacularitat d'altres ciutats d'aire colonial, convé fer una volta pausada pels seus carrers, jardins i monuments, pràcticament els únics de certa rellevància de tota la illa, tret de les esglèsies i capelles --quasi sempre barroques-- existents en les diferents freguesias.

Palau a la Zona da Sé, fort de São Tiago i capella do Corpo Santo

La mà humana, en tot cas, està ben present en tots els racons de l'illa. Es diu que, en iniciar la seua colonització en el segle XV, i per tal d'artigar terrenys per al cultiu, els incendis provocats pels portuguesos van cremar els boscos de Madeira durant set anys seguits. Els cereals, la canya de sucre --hui pràcticament desapareguda--, la banana o la vinya van ser conreus (i, en part, ho són encara) què, gràcies a la fertilitat dels sòls volcànics i l'abundància d'aigua , van fer d'aquesta una illa relativament pròspera entre els segles XVII i XIX, a despit de la competència d'altres colònies portugueses como Brasil. Terratinents i mercaders es van enriquir a l'ombra d'aquestes i d'altres activitats com la pesca, la caça de balenes o el comerç d'ultramar. Les espectaculars quintas o finques d'aquestes famílies, moltes d'elles amb jardins esponerosos --a conéixer les que s'alcen en el barri de Monte, com la quinta do Bom Sucesso, actual Jardí Botànic de Funchal, o la quinta do Palheiro, propietat de la família Blandy-- en són testimoni d'aquesta època d'esplendor.

L'herència d'aquesta història agrícola és perceptible pertot arreu, però té algunes fites de referència obligada per al visitant: les peculiars i emblemàtiques cases de la zona de Santana, cridanerament similars, amb el seu sostre --o colmo-- de palla de blat, a les barraques de l'Horta; els enginys de canya de sucre, dedicats hui dia a obtindre mel de canya i vinculats a la producció de poncha, el deliciós licor característic de l'illa que mescla el rom de canya amb llimona, taronja o maracujà; però, sobretot, les omnipresents levadas, que formen una xarxa extensíssima sobre la que es recolzen, en part, els nombrosos itineraris senderistes que recorren l'illa. Bastides principalment entre els segles XVI i XX, la seua funció era traslladar l'aigua des del vessant nord al sud per a la irrigació i altres usos, per a la qual cosa travessen --sovint obertes a pic en la roca o mitjançant túnels-- barrancs, muntanyes i vessants. Després, van vindre les crisis agràries, l'emigració --molts madeirenses van marxar a Veneçuela, país amb el qual l'illa manté per això una estreta relació-- i, finalment, l'extensió d'un turisme que ha configurat l'actual paisatge, amb les seues llums i les seues ombres: al capdamunt de l'imponent penya-segat de la Ponta do Pargo, a l'extrem occidental de l'illa, ho han assolat tot per fer un camp de golf.

Casa típica a Santana (una de les icones turístiques de Madeira) i Levada do Risco

La gent de l'illa, en general, m'ha semblat oberta, amable i raonablement comunicativa. Indefectiblement, i detectat l'origen valencià, el primer comentari sempre té a veure amb el barri de Santo António de Funchal, on sembla que va néixer un tal Cristiano Ronaldo. Però una vegada aclarit que, posats a parlar de futbol, Messi és molt millor, ningú sembla tindre problemes per canviar de tema i parlar del que siga. Fins i tot, algun taxista locuaç es va permetre assabentar-nos sobre alguns matissos de la política local, i sobre la peculiar i controvertida figura de Alberto João Jardim, President de la Regió Autònoma els últims trenta-dos anys: un polític dretà --tot i militar en el PSD-- amb vinculacions amb el salazarisme, a qui s'atribueixen actuacions i comportaments si més no dubtosos, i al voltant del qual sembla existir una densa i opaca xarxa de fidelitats, favors, subvencions i concessions relacionades amb l'urbanisme, les obres públiques, els serveis i els mitjans de comunicació, malgrat els quals --o gràcies als què-- obté una majoria absoluta rere altra sense que l'oposició reïsca a oferir-ne alternatives que il·lusionen a la població. Temiblement familiar, de fet.

Recorde la divisa de l'escut de Madeira ("De les illes, les més belles i lliures") mentre plou a València i sembla refermar, també, la tempesta del Gürtel. I és què, fins i tot en els llocs més bells, la llibertat no brota de la terra, sinó que cal guanyar-la a pols.

Tot s'acaba...

Doncs ja està. Simplement, un entre tants com acaben vacances. En unes hores s'haurà consumat, com cada any, l'inapel·lable retorn als horaris i al mòbil. Torna el despertador, els pantalons llargs, la maleïda agenda i els maldecaps habituals. Però també --siguem positius-- els bolets, el dormir amb llençol, la cervesa del divendres, els gols del Barça i, perquè no dir-ho, la possibilitat de reobrir aquesta finestra virtual, després del breu parèntesi --brevíssim, m'ha semblat a mi-- d'aquests dies passats, amb persiana baixada i desconnexió absoluta, vagant per una illa al mig de l'Atlàntic. Queda per tant despassat el pestell, i oberts els batents perquè córrega l'aire i tornar a traure el cap per veure qui hi passa; i, si passara algú i hi haguera ganes, fer una barcelleta sobre com ha anat l'estiu. A mi, sabreu perdonar-me, m'abelleix contar un poc del que he vist per Madeira, perquè han estat només uns dies (i potser no els millors, per culpa dels incendis, per als meus plans inicials), però han pagat la pena. I perquè fer memòria ajuda a fer més suau el reingrés a la realitat quotidiana. O, almenys, això diuen.

De l'illa, el primer que es percep en començar a recórrer-la és la diferència entre les bandes sud i nord. La primera, més eixuta, de relleus --relativament-- més suaus, intensament urbanitzada i on viu el vuitanta per cent de la població (només Funchal, amb 130.000 persones, arreplega la meitat dels habitants), concentra també les zones més humanitzades --sovintegen cultius, eucaliptus i acàcies-- i la major part de les infraestructures turístiques. El centre i el nord de Madeira, per contra, són terres esquerpes, de vessants vertiginosos, boires freqüents i barrancs encaixats, densament cobertes per boscos i brugueres, molts d'ells encara ben conservats. Els pobles són també més menuts, i els cultius es limiten a les zones baixes i els fons de les valls. De fet, i en un principi, era aquesta zona per la que preveia moure'm amb més freqüència, però els incendis que s'han anat succeïnt per tota l'illa han forçat al canvi de plans: malauradament, el foc m'ha privat --pel moment-- de conéixer algunes de les zones més interessants de Madeira (l'accés als pics Ruivo i Arieiro ha estat tallat tots els dies que hi he estat pel risc de solcides i de revifament del foc) i han limitat molt la possibilitat de fer caminades per les espectaculars sendes que aprofiten el traçat de les séquies o "levadas" i que solquen els vessants de tota l'illa, penjades sobre pendents impressionants i cobertes per brucs, tis, folhados, barbusanos i loureiros.

Imatge satèl·lit dels focs actius a Madeira el 26 d'agost, estreta del blog Tempo nas ilhas. Els majors incendis van tindre lloc els dies 14 i 15 i van afectar sobre tot a zones de vegetació exòtica --i, lamentablement, al Parque Ecologico do Funchal--, però focs més petits no han deixat de cremar fins ara arreu de l'illa, sovint zones de laurisilva ben conservada.

Així és que, sense renunciar en absolut a fer algunes incursions per les esplèndides laurisilves --les quals deixe pendents per a una altra entrada--, la costa i la mar han assolit un major protagonisme del què inicialment preveïa. I ha valgut, també, la pena, no solament pels impressionants i espadats paisatges volcànics que caracteritzen quasi tot el litoral, sinó perquè també la mar alberga elements que justifiquen una visita i dels que a penes havia sentit a parlar. El primer, probablement, la presència en les Ilhas Desertas --uns illots deshabitats molt a prop de Madeira, parcialment protegits com a reserva natural-- d'una colònia reproductora dels escassíssims llops marins (els nostres vells marins o foques monjos), extingits per la mà de l'home en la nostra Mediterrània fa més de mig segle, i que semblen tindre en aquesta zona una de les últimes poblacions viables del planeta. No he tingut la sort de veure-les en viu, tot i que de tant en tant s'acosten a les platges, i fins i tot al port de Funchal. Però ha estat interessant veure les cales i coves de la Ponta de São Lourenço on comença a ser habitual trobar-les, i somniar en què algun dia animals procedents de Madeira, de Cabo Blanco o d'alguna altra de les comptadíssimes localitats on ha pogut sobreviure, tornen als seus antics dominis en les costes de Xàbia, Tabarca o Columbretes.

Baia d'Abra, en la Ponta de São Lourenço, amb les Ilhas Desertas al fons

Lobo-marinho (Monachus monachus) dissecat al Jardí Botànic de Funchal.

La mar que envolta Madeira és, també, un lloc idoni per a l'observació d'aus marines --una d'elles, el raríssim petrell freira o de Madeira, ha estat posada pels últims incendis a la vora de l'extinció-- i de diverses espècies de cetacis. Abunden per això les possibilitats, més o menys serioses però sempre divertides, de fer eixides d'observació d'unes i d'altres per les aigües costaneres, prop de les quals és molt habitual veure alguna balena comuna o, almenys, algun dels nombrosos grups de dofins de diverses espècies que sovintegen aquestes costes. A més, amb sort, pot ser que el patró --en la curiosa barreja de portugués, castellà i català que tothom sembla entrendre perfectament en aquesta illa-- vos conte alguna història sobre baleners i catxalots, o vos explique què són realment els famosos peixes-espadas, omnipresents --exquisits amb banana i molho de maracujá-- en la cuina madeirense, i que no tenen res a veure amb el que nosaltres anomenem igual ni, molt menys, amb el nostre emperador. I veure des del mar els negres penya-segats basàltics i fer un bany, és clar, en aquestes aigües fresques i d'un blau profund: probablement, un dels records que les meues filles conservaran durant més temps.

Golfinhos, dofins comuns (Delphinus delphis) a prop de Câmara de Lobos

Peixes-espadas (Aphanopus carbo) en el Mercado dos Lavradores de Funchal

En una altra estona, si sembla bé, deixarem alguna cosa escrita sobre els boscos, les plantes i les muntanyes, i sobre la gent de l'illa i les seues obres, que també deixen coses per veure i recordar. I el vi --un malmsey o malvasia de deu anys dels cellers Blandy, posem per cas--, la poncha de cachaça i els populars i improvisats despiques madeirenses. Però ara, quasi que em pose a carregar el mòbil. I a buscar uns pantalons llargs, que ves a saber per on deuen parar.

Macaronèsia, potser

No sóc d'aquelles persones que decideixen els viatges amb molta antelació. Per unes coses o per altres, quasi sempre acabe deixant un marge a la improvisació, sobre tot quan viatge sol. Només quan hi ha alguna circumstància especial (per exemple, alguna incursió a l'alta muntanya) tracte d'escollir amb temps, i de preparar-ho de forma més acurada. Per això, que a aquestes alçades encara no tinga encara decidida cap destinació cara a l'estiu, és cosa habitual. Per segon any consecutiu, ha calgut ajornar l'objectiu d'intentar un set mil al Pamir --que no està la cosa molt clara al Kirguistan. A canvi, la possibilitat d'aprofitar l'estiu austral per encarar-se amb l'Aconcagua va prenent consistència, i convé reservar dies, recursos i mitjans per si de cas. Amb això, les alternatives van restringint-se i el temps esgotant-se; però algú m'ha suggerit una opció que, pensada amb calma, m'ha resultat especialment atractiva i raonablement accessible: Madeira.


Ja sabeu que Madeira és un dels arxipèlags que, junt amb Canàries, Açores, Cabo Verde i les Illes Salvatges, configuren la regió biogeogràfica anomenada Macaronèsia (que diu la Viquipèdia que ve del grec makárôn nễsoi, "illes afortunades"). Serà per això que és, també, una zona que m’atrau especialment per moltes coses. A hores d’ara, a penes conec un poc de Canàries i un altre poc de les Açores, però puc dir que cap dels dos llocs van decebre les meues expectatives. Biogeogràficament, la Macaronèsia és una regió ben caracteritzada per la seua flora única, excepcionalment rica en endemismes exclusius i amb la presència de formacions vegetals singulars --com la laurisilva, el fayal-brezal o el tabaibal-cardonal-- més o menys ben representades en les diferents illes i arxipèlags. A més, i tot i que amb certa controvèrsia, s’hi inclou també dins aquesta regió una estreta franja continental del nord-oest africà, en la qual s'hi troben de forma relíctica alguns grups característics de la flora macaronèsica, com ara els bejeques (Aeonium), els cardones i tabaibas (Euphorbia) o els verodes (Kleinia). Dins aquesta àrea, a l'Antiatles, hi ha un enclavament especialment remarcable (descobert per la ciència occidental fa molts pocs anys, als congosts del riu Umarhuz), en el què apareix una espectacular població de drago –descrit com a Dracaena draco ssp ajgal—que mereix un comentari específic que deixe per a un altre moment. Sense tindre el grau de singularitat de les plantes, tampoc falten alguns animals característics de la regió, com ara el coloms rabiche i turqué (característics de la laurisilva canària) o el famós fardatxo gegant de El Hierro.

Dalt, fulles de bejeque (Aeonium canariense); baix, el colom turqué (Columba bolii). De la Viquipèdia.

Recorde, de la primera vegada que em vaig endinsar en la laurisilva (en Anaga, a Tenerife) una sensació quasi religiosa. Fulles verdíssimes de llorers i grèvols (parents illencs dels nostres), barbusanos, viñatigos i tiles; les branques dels arbres tapissades de líquens, la boira donant al paisatge un aire irreal. A l’esponerositat d’un bosc bellíssim, s’unia a més la impresió d’estar caminant pel què podrien haver estat els boscos mediterranis de fa vint milions d’anys... També la bruguera arbòria –que a les nostres terres no passa de ser un matoll—, freqüent a la mateixa laurisilva i, sobretot, al que a Canàries s’anomena fayal-brezal, em va causar una impressió profunda; el retrobament amb l’espècie (i amb formacions molt similars) a les faldes del Kilimanjaro no ha fet sino augmentar la meua fascinació per la biogeografia. Com la resta de la vegetació canària -–les pinedes que rebroten després del foc, les brolles d’alta muntanya amb els espectaculars taginastes-- que, sobretot a les illes de relleu més marcat, es distribueix en uns estatges de vegetació que van meravellar a Alexander von Humboldt. I el Teide, encara, com a (una altra) assignatura pendent.

La vegetació de les Açores, més temperades i humides i profundament alterades per la ma humana, té un aire menys subtropical, més europeu. Tot i això, no manquen tampoc els endemismes (exclusius o compartits amb altres illes macaronèsies), un dels més emblemàtics dels quals és la campanulàcia Azorina vidalii. La laurisilva, en aquestes illes, ha quedat confinada a alguns escassos enclavaments, com a l’illa de São Jorge, però no per això perd la seua bellesa i significació. Açores, a més, comparteix amb Canàries paisatges volcànics bellíssims i, tot i no assolir d’altitud del Teide, l’ascensió als 2.351 m de la Montanha do Pico, en l’illa d’igual nom, resulta una experiència francament recomanable (amb permís del més que notable pendent).

No sé que trobaré a Madeira, si és que la cosa no s’embolica a última hora i cal ajornar-ho també per a una ocasió més propícia. Però si hi vaig, amb aquests antecedents i el poc que conec de Funchal intuïsc que m'agradarà. Em faig almenys propòsit de pujar al Pico Ruivo (1.862 m) i d’endinsar-me, de nou, per una laurisilva que té fama de ser de les millors conservades del món. De platges, festes i vins –famosos, també—no cal dir-ne massa però ja es donen per suposades, tot i que qualsevol suggeriment serà benvingut. Almenys, i passe el que passe al remat, aquests propòsits (com qualssevol altres) fan més passadores aquestes llargues, feixugues, espessíssimes setmanes que separen el principi de l’estiu de l'adveniment gloriós de les vacances.