És cert que els detalls concrets no els coneixíem, i cal reconèixer que n'hi ha alguns que resulten especialment
cridaners --i d'altres, fins i tot,
repugnants. Però em costa creure que hi haja algú amb dos dits de trellat que estiga realment sorprès per tot el que està sortint a la llum, aquests dies, gràcies a la
vendetta particular de l'inefable Barcenas. Com tampoc crec que puguen qualificar-se de sorprenents els papers que estan interpretant els principals personatges d'aquest sainet lamentable: allò insòlit hauria estat veure a Rajoy donant explicacions, a Cospedal acceptant una crítica o a González Pons dient alguna veritat. Insòlit i, a aquestes alçades, un poc desconcertant, malgrat que hi haja qui ha optat per l'escarafall i la
sobreactuació, com si tot açò l'hagués agafat per sorpresa.
No diré, per tant, que tot el que està passant al voltant dels papers en qüestió siga irrellevant, sobretot tenint en compte la possibilitat --remota, a la vista dels precedents-- que algú, a més de l'ex-tresorer, acabe assegut al banc dels acusats. Però al costat de tots els mèrits que ha acumulat en el seu compte el Partit Popular d'ençà que governa a Madrid --la llista, al País Valencià, és infinitament major-- l'eventual confirmació, per via judicial, d'unes pràctiques mafioses que des de fa temps s'intuïen no altera substancialment la meua percepció: els responsables de la reforma laboral, la llei Wert, la destrucció del territori o el desmantellament dels serveis públics podrien ser les persones més honrades del món (i de fet n'hi haurà que ho
seran) i no per això deixaria de considerar la seua gestió com un
gran despropòsit del qual ens costarà molts anys i molts esforços recuperar-nos.
Amb aquests antecedents, i
tenint en compte a més que, com ha estat constatat en repetides
ocasions, la corrupció –pressumpta o confirmada-- no sembla ser un
factor rellevant entre els votants de dreta, m'estic mirant tot açò
de Barcenas i els seus papers amb una certa distància i un notable
escepticisme. Si de cas, i a banda d'una innegable i si voleu morbosa
curiositat per algunes dades pintoresques sobre la trama i el seu funcionament, m'interessa saber com
acabarà afectant tot açò a la branca valenciana del partit: les
lluites internes de poder a Madrid, raó última, segons em sembla,
de tot el que està passant, poden ser la sentència definitiva per a
un govern –el valencià-- dèbil, confús i pràcticament inoperant
que ja es troba, segons tots els símptomes, en un avançat estat de
descomposició. I això que, en apariència, encara els queda passar
pel pitjor, amb Gürtel i sense.
Fariem bé, doncs, en no
distreure'ns massa amb les formes, i tractar d'anar al fons: encara que els seus mitjans no foren sempre legítims, el
Partit Popular ha governat aquest País durant vint anys llargs perquè, una volta i una altra, ha obtingut les majories
necessàries per a fer-ho. Ara, tot sembla
indicar que pot iniciar-se una nova etapa; però per garantir que
aquest canvi es produirà realment (i, sobretot, per evitar que siga flor d'un
dia i que servisca per encetar un redreçament que s'antoixa llarg i
complexe) ens queda encara molta feina per fer. Cal demostrar a molts
valencians i valencianes que els van votar, que les
polítiques que van afavorir amb els seus vots han servit per fer-los
més pobres, per deixar-los sense serveis públics, per devastar els paisatges i per portar la llengua i la cultura a un estat
crític. I convencer-los, també, que hi ha alternatives viables, idees noves i
persones capaces de dur-les a la pràctica. I davant d'això, el que
Rajoy diga o faça no deixa de semblar-me, sabreu perdonar-me,
una qüestió secundària; que la justícia faça camí i nosaltres, cabet a la faena, que hi ha molta merda per agranar.
