Naturalment

Que l’amic Martí Domínguez es deixe caure per aquestes comarques del sud sempre és, per aquells que l’apreciem i que admirem i gaudim de la seua obra, una magnífica notícia. En especial si el motiu de la visita és presentar (aquesta vegada a Cocentaina i de la mà del també bon amic Rafa Enguix) el seu últim llibre, reveladorament titulat “Del natural”; i molt millor encara si, com ha estat el cas, les circumstàncies acompanyen per allargar un poc més l’estada i compartir caminada estimulant per la sempre encisadora serra Aitana. Del llibre, que tracta de les que gosaria qualificar com les dues grans passions de Martí --l’art i la natura, o potser a l’inrevés-- deixe pendent parlar-ne fins haver-lo acabat de llegir, cosa que no es farà esperar massa. I quant al passeig per la prodigiosa i valoriana mare Aitana, la temporada no ha estat en general massa propícia per a la majoria de les plantes (“matetes desconegudes, com terres remotes, criades davall les neus duradores i els sols abrasidors”) que han fet de la muntanya fita botànica de primera magnitud; però tot i que la majoria estaven ja granades, encara vam arribar a temps d'admirar --quasi sempre a una distància respectable-- les últimes corones de rei delicadament florides sobre les cingleres i els penyals. En qualsevol cas, i a falta de plantes --i d'animals, que tampoc se'n deixaren veure massa-- també aquesta volta anàvem sobre segur, perquè els extraordinaris paisatges de la serra mai no deceben. I puc donar fe que, fins i tot, milloren significativament quan es recorren en bona companyia.

Penyals, precipicis i misteris

"Guaitava els cingles grandiosos oberts en la carena immensa; les planes despullades per la tramuntana i el ponent; les matetes desconegudes, com terres remotes, criades davall les neus duradores i els sols abrasidors. L’aire estranyament prim, les diafanitats miraculoses i aquella sensació de vitalitat ferma que anava cada volta més..."

Enric Valor, "L'ambició d'Aleix"

Almenys a la vista de les que vam poder trobar florint per les cingleres i els roquissars, no sembla haver estat un any especialment bo per a les corones de rei que creixen a l’Aitana. O bé podria dir-se, depenent del punt de vista, que ha estat un any magnífic, ja que en tractar-se d’una espècie de les anomenades monocàrpiques, fer flor i fruit representarà també la mort d’aquells exemplars que assolisquen finalment aquesta fase del seu cicle. Sembla doncs que no naixeran moltes rosetes noves l'any que ve (menys, si més no, que uns altres anys de florida esponerosa), però tampoc hi haurà tantes baixes per cobrir... Siga com siga, de corones delicadament florides n'hi havia suficients com per donar un any més per ben complida la ja arrelada tradició d’aplegar-se en dates com aquestes a les altures de la serra per retre'ls homenatge i gaudir de l'espectacle de la randa de les flors retallant-se sobre el gris de la roca i el cel blau. I a més, per a moltes altres plantes --entre elles, algunes de les nombroses singularitats botàniques que fan de l’Aitana un espai excepcional també des d’aquest punt de vista-- l’any si que sembla haver estat ben favorable, i tot i que ja férem un poc tard per a la flor d'algunes de les més característiques, feia goig veure'n moltes altres lluir esplendoroses a recer dels imponents paisatges minerals de la muntanya, evocadors de les extraordinàries descripcions del mestre Enric Valor, que tant se l'estimava ("Més amunt encara, a la seua esquerra, la seda dels cingles altíssims, la carena sublim de l'Aitana clavada en la blavor profunda del cel muntanyés") i terreny propici, a més a més, per a seguir posant a punt les cames per als reptes que s'hi acosten. Molts motius, com es pot veure, per tornar a caminar una volta més per la  muntanya culminant d'aquestes terres de migjorn, si és que, de motiu, en fera falta algun: com més la conec, més convençut estic que a l'Aitana, "la gran serra prodigiosa de penyals i precipicis i misteris", cal anar, senzillament, per celebrar la sort de que existisca. 

A més de les corones de rei, i dels paisatges, algunes de les moltes plantes, moltes d'elles singulars, que vam anar trobant-nos al pas: treponeres (Verbascum thapsus), púdols (Rhamnus alpina), el raríssim timó blanc d'Aitana (Thymus serpylloides ssp gadorensis), el matapoll de muntanya (Daphne oleoides) i el coralet (Berberis hispanica ssp hispanica). El pardalet és un jove i eixerit pit-roig que ens va voler acompanyar una bona estona a la Font de Partagat.  

A la deriva

els cònsols, els pro-cònsols,
quina mesquina raça oficiosa de fills de puta, cautíssims,
de manera que mai no es note massa.
bastards,
parlen sempre en veu baixa
i tenen molt propícia una brillant sintaxi de marbres i d’espases.
són commemoratius
i practiquen un vici que hom diu necrologia.

Vicent Andrés Estellés

Li ho vaig sentir, fa alguns anys, a un conseller del ram: "la faena que feu té molt de mèrit", va dir-me. "Pensa que si a la gent li importara realment tot això del medi ambient, no ens votaria a nosaltres..." Encara no he estat capaç de discernir si aquesta declaració va nàixer d'un inesperat rampell de sinceritat o es tractava simplement d'una mostra més de cinisme, com seguisc també sense poder comprendre què és el que li importa, realment, a molta de la gent que els vota. Però recorde sovint aquella conversa, i molt especialment en setmanes com aquesta en les què al degoteig constant i quasi quotidià de retallades, arbitrarietats, agressions i ocurrències dels nostres governants, s'afegeix un context immediat --en l'àmbit diguem-ne professional-- especialment inhòspit, erràtic i descoratjador. Em recorde que, com per a moltes altres coses importants, són mals temps per a "tot això del medi ambient", però que cal fer el que es puga, impedir majors retrocessos i resistir fins que bufe millor vent. I tracte també de trobar recer en tot allò que m'envolta i que paga realment la pena: amistats i estimes, músiques, muntanyes i paisatges, una primavera que avança ferma i esplendorosa... I en la poesia, és clar: ara mateix, per exemple, aniria cara a ells i els recitaria (ben fort) aquell vers inspiradíssim d'Estellés, ja sabeu: aneu a mamar tots!

Malgrat tot, i encara que peque per botànic, he de reconéixer que la primavera m'agrada i m'ajuda a mantindre l'ànim: pràcticament en cada racó s'hi pot trobar alguna planta remarcable, de la què valdria la pena dir o escriure alguna cosa. La manca de temps i els maldecaps habituals m'estan privant de fer-ho, però no em puc resistir almenys a il·lustrar aquestes ratlles amb aquesta humil però bellíssima trencapedra (Saxifraga corsica subsp cossoniana), fàcil de veure aquests dies en les nostres cingleres i pedregars i representant d'un grup biològicament interessant i que em resulta especialment evocador. A la qual cosa cal afegir la seua admirable capacitat --inspiradora, si m'ho permeteu-- de créixer i florir en un ambient aparentment hostil i inhabitable, i el fet de què es tracte d'un endemisme compartit entre terres valencianes i balears, cap a les quals torne de nou d'ací unes hores. Bon cap de setmana!

Hui, monàrquic

De plantes, com de persones, n'hi ha algunes que ens resulten especialment grates. Parle, ara, de les primeres: potser per la bellesa, perquè ens fan algun paper, pel lloc on viuen o perquè conten històries que ens agrada saber, no és estrany que sentim, per algunes espècies, una estima especial. Jo, que sóc de natural enamoradís i un punt vel·leitós, en compte unes quantes entre les predilectes, algunes per una causa, d'altres per una altra. Però fins i tot en el grup de les escollides, n'hi ha una que destaca: ací li diem corona de rei; en altres llocs, herba de cingle. Arreu, i per entendre'ns, Saxifraga longifolia. Ara està en flor, i com tracte de fer quasi tots els anys al voltant de Sant Joan, m'he allargat a retre-li acatament allí on és més fàcil veure-la per aquestes terres: els roquers de l'Aitana.

De bonica, a mi, m'ho sembla, i molt. I no solament quan floreix, cosa que cada roseta fa només una vegada abans d'assecar-se; les fulles verd-grisenques, arrapades al cingle i cobertes d'incrustacions de carbonat càlcic, formen una elegantíssima corona que justifica el seu nom comú (i el meu entusiasme de súbdit lleial, que sabreu disculpar). L'ús més conegut, en medicina popular, ha estat l'avortiu, ben viu encara en la memòria dels pobles de les serres on es troba (dissabte mateix, a la Font de Forata, un avi de Benifato ens explicava que servia "per a això, ja saps, per llevar-se maldecaps"; dels riscos per la salut de les dones, l'home no en deia res...).

Quant als llocs on es troba, mereixen també comentari, perquè s'adiuen bastant bé amb la meua --diguem-li així-- "geografia sentimental": pel nord, els Pirineus, on és freqüent, i dels que només escapa esporàdicament en unes poques localitats cantàbriques; en l'extrem sud, l'Atlas del Marroc i Algèria. I, entre mig, unes poques localitats disperses per les serralades de l'est ibèric: sense ser exhaustiu, recorde la Sagra, en Granada; les muntanyes dels Ports; el congost del Túria en Titaguas; el Montgó i el Benicadell i, especialment i ja esmentada, l'Aitana. A més, a través de la seua distribució, la corona de rei també ens conta una història --les plantes sempre ho fan, si sabem escoltar-les-- de relacions biogeogràfiques, d'alçament de muntanyes i cordilleres, d'adaptació a condicions climàtiques diverses i canviants, de resistència al ramat i a les persones. De supervivència, en suma.

Ha estat un any de floració esplèndida. Ignore per quina causa: Font i Quer ho atribuïa, sense fer-ho segur, a hiverns freds i especialment plujosos, condicions que s'han complert aquesta temporada. Siga com siga, les blanques i florides vares que coronen les corones han tornat a omplir, aquest solstici, les parets de la muntanya. Cap de les rosetes que han florit enguany hi seran, ja, la primavera pròxima. Però n'hi haurà d'altres. Nosaltres, si l'any ens és propici, farem també per tornar al Trinquet del Bardalet i al Passet de la Rabosa, a veure-les i celebrar-les. Que totes les Corones no tenen perquè fer nosa.