Atavismes

Ekain és una cova guipuscoana molt coneguda per les importants pintures rupestres paleolítiques que alberga, moltes de les quals representen cavalls. Vaig esmentar-la, fa uns mesos, en l'entrada que vaig dedicar a les enigmàtiques atzebres: algunes d'aquestes representacions magdalenianes d'equins, com la que il·lustrava aquella entrada --i que reproduisc ací, a partir de la mateixa font-- mostren ratlles en el llom i les pates que recorden a l'aspecte que, segons es creu, devien tindre les desaparegudes atzebres ibèriques, i que van ser la causa que el seu nom servira posteriorment per a designar les zebres africanes.

El cas és que caminant aquest estiu pels prats d'Aralar, també en terres de Guipúscoa, em vaig trobar amb aquest exemplar --el qual, des de la meua absoluta ignorància sobre el particular, diria que és més un mul que un cavall-- que em va sorprendre d'allò més. Repareu en les pates llistades o en la línia negra en la base del coll, i digueu-me si la comparació no resulta com a mínim cridanera...

He sabut després que la presència d'aquestes marques --les pates zebrades, la línia longitudinal sobre el llom o la marca en la base del coll-- no són excepcionals en els cavalls. Es coneixen com a marques primitives per trobar-se presents en les espècies salvatges de cavalls (com el Przewalski o l'extingit tarpan) i en races domèstiques amb trets atàvics com els sorraia. La seua presència s'associa a un gen denominat dun, que dilueix els pigments del pelatge de l'animal tot donant lloc a una coloració més clara i, molt sovint, a l'aparició d'aquests trets característics.

Potser algun dia algú descobrirà, en alguna vall remota i oblidada, el rastre de les perdudes atzebres; tot i la sorpresa inicial, el fet de veure aquest exemplar cabestrat ja em va fer sospitar que no havia estat el meu cas. Però no deixa de ser, com tots els atavismes, una curiositat remarcable: jo mateix estic convençut d'haver-me creuat, entre els usuaris habituals del transport públic de València, amb individus indiscutiblement emparentats amb els neanderthals i, fins i tot, amb els antecessor. I això per no parlar dels votants de cert partit. O de la monarquia espanyola...

Larrunarri

Tret d'incursions ocasionals per la banda navarresa del Pirineu i algun passeig per la rodalia d'Arantzazu, en el massís de l'Aizkorri, a penes conec res de les muntanyes d'Euskal Herria. Tampoc aquest viatge, de pretensions bàsicament urbanes i litorals, tenia com a objectiu millorar significativament aquest coneixement; però entre unes coses i altres, encara vam trobar l'oportunitat d'atendre referències i recomanacions diverses --gràcies, Peio-- i acostar-nos, ni que fóra fugaçment, a la bellíssima serralada d'Aralar i a un dels seus pics més emblemàtics, el Txindoki o --sembla que més correctament-- Larrunarri. Amb 1.346 metres d'altitud i un perfil característic per la seua esvelta aresta rocosa, l'ascensió al Larrunarri és una de les més conegudes i freqüentades pels muntanyers d'aquesta zona limítrofa entre Gipuzkoa i Nafarroa, i una temptació massa gran com per deixar-la passar.

Partint, com va ser el nostre cas, des de l'ermita de Larraitz, el camí més habitual i concorregut per arribar-hi al cim --al qual també s'hi pot accedir escalant per la mateixa aresta, o bé per diverses travesses que hi ascendeixen més o menys directament pel vessant oest de la muntanya-- no mostra cap dificultat significativa, tret si de cas dels prop de mil metres de desnivell que cal salvar al llarg de la pujada, i d'algun tram més pedregós que, en mullat, potser requeriria alguna senzilla precaució. Pel demés, la pujada per aquest sender, sempre ample i ben marcat, és un passeig que va discorrent entre prats i herbassars on pasturen ovelles i cavalls (alguns d'ells, els famosos pottoka característics d'aquestes serres) fins guanyar finalment el cim, des del que hom gaudeix d'unes vistes realment privilegiades sobre les valls circumdants del Goierri i Tolosaldea i les extenses i immediates campes d'Aralar. Hom entén que Mari tinga, en aquest pic, una de les seues morades predilectes; conéixer també la resta dels cims que senyoreja, em queda pendent per a una altra ocasió.