Rinxols

Seguint un cicle que no he reeixit encara a comprendre --altres vegades, el procés ha tingut lloc en primavera o fins i tot en ple hivern, per la qual cosa és molt probable que tinga més a veure amb les condicions ambientals que amb un o altre moment de l'any-- les recargolades fulles de la ciques del pati han completat aquests dies el seu desenvolupament anual: els foliols que les formen, inicialment plegats a banda i banda de l'eix central, han anat desenrotllant-se a poc a poc fins que, finalment, les fulles han acabat tenint un aspecte  molt similar a les de les palmeres. Semblança, en tot cas, només aparent, perquè malgrat les seues analogies morfològiques, no hi ha entre ciques i palmeres cap relació de parentiu: el propi recargolament dels foliols (que els botànics anomenarien circinats) posa de manifest que es tracta d'un grup de plantes de característiques singulars que, en contra del que podria suggerir el seu aspecte, presenten trets més pròxims als dels pins, els avets o els ginkgos. Com aquests, les ciques no es reprodueixen mitjançant flors, sinó a través d'unes estructures denominades estròbils que allotgen els òvuls i el pol·len i que, en aquest cas, apareixen en peus diferents, masculins o femenins. Les llavors, com en la resta de les gimnospermes, no estan integrades en un fruit, tot i que de vegades poden estan envoltades per una coberta carnosa, sovint acolorida.

A hores d'ara, hom reconeix al voltant de 300 espècies de ciques, repartides per zones tropicals i subtropicals de tot el planeta. Aquesta diversitat, però, només és un reflex pàl·lid d'allò que el grup va arribar a representar en el seu moment de màxima esplendor en el període Juràssic. En tot cas, les ciques estan reputades com un dels grups de vegetals terrestres més antics que es coneixen, amb fòssils que es remunten almenys 280 milions d'anys enrere; alguns gèneres, com ara Bowenia, a penes han canviat en els últims 150 milions d'anys, la qual cosa fa que puguen qualificar-se, amb tota propietat, com a fòssils vivents. Però la majoria de les ciques actuals són en realitat espècies relativament recents: potser els dinosaures van alimentar-se amb les fulles de Bowenia i d'altres cícades actualment extintes, però ja feia molt milions d'anys que havien desaparegut quan Cycas revoluta --que és l'espècie a la qual pertany el meu exemplar-- va aparèixer sobre la terra. En canvi, moltes d'aquestes espècies si que serveixen d'aliment per a la nostra pròpia espècie, per bé que per la seua elevada toxicitat –les tiges, de les quals s'obté la fècula anomenada sagú, contenen cicasina, una neurotoxina molt potent-- han de ser acuradament processades abans de poder-se consumir. La possibilitat que el consum continuat d'una espècie de ciques fóra la causa de la malaltia neurodegenerativa coneguda com lytico-bodig, pràcticament exclusiva de l'illa de Guam, no ha pogut comprovar-se; el meu admirat Oliver Sacks en parla extensament en el seu llibre "L'Illa dels cecs al color", del qual ja he parlat en alguna altra ocasió.

I el cas és que, a desgrat de la meua evident fascinació per les ciques i els seus trets biològics i evolutius, no és d'això del que m'havia plantejat escriure quan m'he encarat al teclat, sinó de la sensació de delicadesa i harmonia que m'han provocat els seus foliols plegats en elegants espirals. I és que, com deia el gran D'Arcy Thompson, "El nombre i la forma manifesten l'harmonia del món, i el cor, l'ànima i tota la poesia de la filosofia natural estan immersos en el concepte de bellesa matemàtica". O potser només és la calor...