A banda i banda

"Hemos dicho que el valle de Agres se termina en los cerros de Bocayrént; más sin embargo puede considerarse como continuación del de Biár, unidos ambos por el canal ó marjales de Bocayrént que se extienden una legua desde esta villa hasta el collado de San Antonio. (...) Caminando desde el collado á la ermita se ve una humilde loma con dirección de norte á sur, que divide el curso de las aguas de tal modo, que puesto en ella y sin mudar los pies puede uno verter un jarro de agua ó hácia el Xucar por el oriente, ó hácia Elche por el rumbo opuesto. Porque desde aquel punto empiezan á correr las aguas unas hácia el barranco de la Fos y pantano de Ontiniént continuando por el rio Albayda hasta entrar en el Xúcar; y otras hácia Bíar en busca del rio de Vinalapó, que sigue por Villena, Saix, Elda, Novelda y Elche". 

Antoni Josep Cavanilles, "Observaciones"

Situada en una zona plana i intensament modificada per l'activitat humana, la partió entre les conques del Xúquer i el Vinalopó a la què fa referència Cavanilles no és una d'aquelles divisòries evidents en les quals els vessants divergeixen visiblement cap a una i altra banda. Però el prevere coneixia bé aquella zona de la qual formen part les terres del mas de la Linda, propietat del seu amic Josep Joaquim Castelló --il·lustrat bocairentí autor d'un extraordinari manuscrit titulat "Descripción general del Reyno de Valencia e introducción a la particular del mismo"-- i en el qual es va allotjar en diverses ocasions. De fet, va ser en una d'aquestes estades, l’estiu de 1792, quan Cavanilles va herboritzar a l'immediat Cabeço de Sant Antoni (la "humilde loma" a la que es referia a les "Observaciones") el material que li va servir de base per a descriure dues noves espècies de rabet de gat (Sideritis chamaedryfolia i S. leucantha) procedents d'aquesta mateixa zona, per bé que l’eminent botànic lleidatà Pius Font i Quer, que s’hi va desplaçar el 1919 per a buscar-les, no les va poder trobar. Vaig recordar totes aquestes coses en passar per Sant Antoni --collado, ermita i cabeço-- aquest darrer dissabte, com a part d'una preciós recorregut amb origen i final al mateix Bocairent, que ja sabeu que és terra que m'estime especialment, i caminant per banda i banda de la seua vall: d'anada, per la Senda de les Haques cap l'obac de Mariola fins el Morro del Porc i la Font del Roglar, i de tornada pels turons i barrancs del Posolo, la Replana i la Frontera. Bones vistes es mire cap on es mire (incloent-hi, en un moment donat, la inconfusible silueta del Penyagolosa alçant-se en la distància sobre el poble), i molts elements d’interès al llarg del camí: paisatges i natura, per suposat, però també rastres, històries, fets i succeïts --des de les coves-graner andalusines fins a les batalles de les guerres carlines-- de tots aquells que al llarg dels segles han ocupat aquestes contrades, de les què ja sabeu que m’agrada tot. O quasi.

Aitanejant

Sembla que, si més no per ara, tot el blanc hivernal que veurem per aquestes muntanyes serà el de les flors dels ametlers. Que tampoc és que estiga malament, la veritat, però no puc negar que trobe molt a faltar la neu, i em tem que les circumstàncies no acompanyen, també i almenys per ara, per a que puga anar fins altres terres i altres serres a buscar-la. Encara queda hivern, però, i mentre arriba --si és que arriba-- el moment de retrobar-nos, és qüestió d'aprofitar aquests dies de cels clars i llum radiant per trescar per les muntanyes que em queden més a prop, que ja sabeu que, per sort, en tinc bona cosa per triar, de serres i de camins. La darrera tria, aquest mateix cap de setmana, ha estat una volta més l'Aitana, i el camí, fugint un poc dels indrets més freqüentats de la muntanya, ens va dur des de la Moleta d'Aitana fins al mateix cim tot resseguint la carena de la serra, en un trajecte encisador malgrat la presència lamentable de les instal·lacions (militars i de telecomunicacions) que fa anys que la profanen, farcit de fites singulars, i amb vistes com sempre extraordinàries siga cap on siga que un s'encare.

De totes les opcions per accedir fins als 1.468 metres d'altitud de la Moleta, potser la més interessant és la que remunta les cingleres que culminen la muntanya per l'indret anomenat Arrant dels Esquiladors, no molt lluny de la coneguda Font de l'Arbre, tot i que no és un camí recomanable si no es coneix la traça o no es té almenys un cert hàbit de muntanya. Siga com siga, el trajecte, que a penes s'arriba a endevinar vist des de baix, permet gaudir de ben a prop de la imposant bellesa de les parets calcàries i dels seus habitants característics, com el sempre interessant pela-roques. Una volta guanyat el replanell cimer de la Moleta, no hi ha més que seguir cap a llevant el sender que voreja els penya-segats i que, després de perdre un poc d'altura al Coll de l'Arbre, remunta ja pràcticament sense pausa fins a les primeres antenes i les tanques del recinte militar que barra l'accés al molló cimer de la serra, a 1.558 m. Quant a les vistes, ja les he qualificat abans d'extraordinàries: no hi ha moltes serres que, des d'un mateix punt, permeten albirar les costes d'Eivissa, els cims de Penyagolosa i Peñarroya i fins i tot el perfil característic de la serra granadina de la Sagra, a 215 km en línia recta des d'ací. 

I encara em permetreu que, a més de penyals i precipicis (després de pujar per l'Arran, baixàrem pel molt més conegut però també impressionant Passet de la Rabosa), parle també d'algun misteri: el del mateix nom de la muntanya, popularitzat com a antropònim d'ençà que María Teresa León i Rafael Alberti, enamorats dels paisatges d'aquesta terra des de la qual partiren a l'exili, l'escolliren com a nom per a la seua filla, però l'origen i significat del qual segueix sent ara com ara desconegut. Hi ha qui en la seua rotunda sonoritat hi ha volgut trobar, no diré que injustificadament, remotes reminiscències basco-ibèriques, i el mateix Coromines, després de descartar sense contemplacions la presumpta ascendència àrab a la qual es refereix l'Alcover-Moll, proposa com a origen una hipotètica muntanya dels Edetans (o Montanea Edetana) que a mi, que de tot açò conec ben poc, em sembla agafada un poc per pèls. Tard o d'hora, algú que en sàpiga d'aquestes coses acabarà desvetllant l'origen del nom de la muntanya, i tot el que podem fer pel moment és esperar; però gosaria postular que, qui finalment ho aconseguisca, ho farà amb la vista posada en la llengua que van dur a aquestes terres els amazics que les poblaren durant segles, i els rastres de la qual, per bé que a penes perceptibles (em ve al cap el cas, significatiu, d'Artana, posat de manifest per Miquel Barceló, però també probablement d'altres com Tafarmatx o Tamargut, no molt lluny de la mateixa serra) comencen a ser tinguts cada volta més en compte. Per si de cas, i aprofitant que mentre aitanejava aquesta volta duia la bandera a la motxilla, no vaig voler deixar passar l'ocasió; i als meus amics de l'Atles, que de noms en Ait- en coneixen bona cosa, segur que els farà gràcia...