Apamar

Es tracta, de vegades, d'un ramal de camí en el qual feia temps que havíem reparat però que encara no havíem trobat el moment de recórrer amb la calma deguda. O bé d'un pou de neu, o d'un antic corral, d'un mas o d'un castell que ja coneixíem però als què feia anys que no havíem tornat, o dels quals hem llegit sobre algun detall que ens havia passat desapercebut fins ara. Podria ser també, i hi ha èpoques de l'any que ens passa molt sovint, que es tracte de tornar al lloc on vam trobar un rotgle de bolets, o alguna orquídia en flor, o aquell ocell que sabem que  també aquest hivern s'hi ha deixat veure al peu de les cingleres... Nosaltres, a això --a tractar de conèixer millor allò ja conegut, objectiu habitual de les nostres caminades per les serres que ens envolten-- li diem apamar, que és paraula viva per aquestes terres i no solament sembla que s'adiu amb el significat que se li atribueix: potser només és cosa meua, però no se m'acut una forma més bonica d'expressar-ho... 

De totes les eixides d'apamar que hem fet darrerament, em quede amb aquesta recent de la preciosa Vall de Seta, que estiguérem recorrent no fa molt per la rodalia del seu castell i de la monumental olivera de Gorga, a la què les imatges mai li fan justícia. I per cert, i encara que només siga per deixar-ne testimoni: heu de saber que aquesta entrada l'ha escrita una persona amb seixanta anys. I tot i que no negaré que això d'ingressar en la seixantena fa una mica de vertigen, tampoc no m'ho he de prendre massa fort; confie --i toque ferro-- en tindre encara bona cosa de ruta per davant...

Seta

El blanc de la neu ha deixat pas, tot just un mes després, al blanc dels ametlers que acaben de florir. Blanc sobre blanc, llavors i ara, per les blanques llicorelles que el riu de Seta deixa al descobert en el seu curt recorregut, i sobre les que han anat bastint-se pobles, camins i bancals. Podria ser, per això i amb propietat, una (altra) vall blanca; però tampoc no li va malament l'apel·latiu de reclosa ("saepta"), d'on el mestre Coromines fa derivar el nom amb que a hores d'ara la coneixem, i amb el que la van conèixer abans moriscos i mallorquins. Hi tornaré, en unes setmanes, quan el blanc dels ametlers --esguits de blanc, perquè en aquestes terres, l'ametler és quasi sempre un arbre de vora, o bé comparteix l'espai amb les verdes oliveres-- haurà deixat pas al rosa esplendorós de les bresquilleres. Però hi ha dies que el cos demana serra, i d'altres que demana vall; hui, quan he eixit de casa camí de la Serrella, em pensava que seria dels primers, però al remat ha pogut més la Vall de Seta, blanca i tancada, preciosa sempre.

Triar serra o vall per caminar no és, només, qüestió de costeres: en aquestes terres abruptes, trescar per l'"ager" --la "ruralia" de l'enyorat Joan Pellicer, de la desaparició del qual s'acaben de complir deu anys-- pot arribar a ser tan exigent com fer-ho pel "saltus". Sobre tot, quan l'ager en qüestió està solcat per rierols i barrancs profundament encaixats, i els senders que el recorren acusen els més de 1.000 litres per metre quadrat que s'han arreplegat a la zona entre novembre de 2016 i gener de 2017: demà serà dia de cruixidures, i he eixit de fang fins a les celles; però ha pagat la pena...