Biofília

S'ha fet esperar un poc més que altres anys, però quan ha arribat ho ha fet amb força i, a poc a poc, els senyals de la primavera van imposant-se definitivament per muntanyes, camps i jardins. També al raconet que a casa anomenem pati --uns quants metres quadrats al darrere, el Montcabrer de fons, suficients per encabir quatre arbres i una hamaca-- es nota, i molt. Han minvat ja, fins quasi desaparèixer, les violes semi-salvatges que animen les últimes setmanes de l’hivern. Lledoner, glicínies i algun altra caducifòlia mostren encara les seues branques nues, en les que a penes comencen a apuntar-se les primeres gemmes. Però lliris blaus, narcisos, safrans i d'altres herbes de bulb han esclatat amb entusiasme en una floració general i generosa. Amb elles, s’han fet també més visibles vespes, abelles, papallones de la col i d’altres bitxets matiners, presidits pel brunzit inquietant dels borinots negres, que allí diem brumerols. Encara no he vist entre les flors cap dels altres borinots (els vellosos i llistats Bombus, senyaladors fiables del final definitiu dels freds) que també semblen anar un punt retardats.

A falta que les oronetes es decidisquen a començar una cria que ve quasi tres setmanes desfasada respecte a l’any passat, he comptat tres ous al niu de les merles (disculpeu la qualitat de la foto; està feta braç en alt sense mirar) i una parella de verderols canta, des de fa uns dies, al cormull del xiprer. És molt probable que s'hagen incorporat, també, a la petita comunitat d'ocells que crien, han criat o es deixen veure en aquest racó, i de la qual, amb merles i oronetes, formen part teuladins, estornells, capellanes, coloms i tórtores domèstiques, papamosques grisos, cagamànecs, busqueretes de casquet, caderneres, passerells i gafarrons. Xapi, el rateret nascut a València i trasplantat a la muntanya, ja no està aquesta primavera per gaudir dels primers raigs de sol i lladrar indignat a les oronetes, que se’l miraven amb curiosa i distant condescendència. Pel moment, doncs, la fauna estrictament domèstica ha quedat limitada a un hàmster i un periquito, sense comptar evidentment a qui vos conta açò.




Perquè, a qui vos conta açò, ja es veu que la proximitat d’altres sers vius no humans (plantes o animals, domèstics o no) li resulta agradable, plaent i relaxant. Potser el meu cas siga un poc extremat (ja parlarem un altre dia de Gerald Durrell), però no es tracta de cap cosa excepcional: la major part de les persones, sobretot les procedents d’entorns urbanitzats, experimenten aquestes sensacions positives en presència de plantes i animals, a les que per això procuren fer un espai als seus habitatges, o cap als què es desplacen, de vegades de forma marcadament gregària, quan l’ocasió ho permet. Un sentiment que el biòleg Edward Osborne Wilson, des del meu punt de vista un dels més brillants i influents científics vius, anomena biofília. La biofília de Wilson recull un concepte apuntat –amb altres matissos--per Erich Fromm, però en essència es defineix com la necessitat humana d'interactuar amb un nombre determinat d’altres espècies vives, per al propi benestar i salut mental. Una necessitat que deu tindre, segons aquest autor, unes profundes arrels en la nostra història evolutiva, si es té en compte la universalitat de determinats trets que la caracteritzen. Podeu trobar una detallada formulació al llibre homònim, de 1984 (en castellà, "Biofilia", Fondo de Cultura Económica, 1989)

El concepte de biofília no és, ni de bon tros, l’única aportació remarcable de Wilson, qui com dic ocupa un lloc destacat en el meu panteó particular de pensadors indispensables. A finals dels anys 60, i en col•laboració amb el prematurament desaparegut Robert MacArthur, va formular la Teoria de Biogeografia d’Illes, una brillant aproximació a la relació entre superfície dels hàbitats insulars, distància al continent i nombre d’espècies que poden albergar, que ha tingut aplicacions fecundes en camps com el disseny d’àrees protegides o la conservació d’espècies amenaçades. El llibre de MacArthur i Wilson (“The Theory of Island Biogeography”, 1967) és a hores d’ara un autèntic clàssic de la literatura ecològica, i per algun lloc dec guardar una edició en català que va fer l’Editorial Moll l’any 1983, la procedència balear de la qual em va semblar, per raons òbvies, d’allò més escaient. Uns anys després vaig retrobar Wilson en una altra de les seues obres clàssiques: “Sociobiology: The New Synthesis”, 1975 (en castellà, "Sociobiología", Omega, 1980). Es tracta d’un llibre fascinant dedicat essencialment als insectes socials (l’especialitat de Wilson és la mirmecologia o estudi de les formigues, sobre l’ecologia i evolució de les quals ha fet aportacions cabdals) i a altres societats animals, i que va assolir una notòria repercusió no solament per ser considerat com a tret fundacional d’aquesta branca de la biologia evolutiva. També per l’atreviment de l’autor, que en un dels últims capítols de l’obra gosa de fer algunes consideracions al voltant del comportament i la societat humanes i el seu significat evolutiu. Aquesta proposta, discutible en alguna de les seues afirmacions, va ser completada en altres obres posteriors (sobre tot, “On Human Nature”, 1979; en castellá, “Sobre la naturaleza humana”, Fondo de Cultura Económica, 1983) i li ha valgut crítiques acarnissades des de determinats sectors científics, filosòfics i ideològics liderats pel paleontòleg Stephen Jay Gould i el genetista Richard Lewontin. Segons els seus detractors, el determinisme biològic extrem que atribueixen a la sociobiologia pot ser invocat per a justificar l’egoisme humà, el racisme o les posicions polítiques autoritàries. La controvèrsia encara es manté viva en molts aspectes, pel que almenys caldrà reconéixer l’aportació de les idees de Wilson a un debat sobre la humanitat i les seues societats que, fal·làcies a banda, només hauria de servir per conéixer-nos un poc millor.

Una altra aportació de Wilson a la història recent de la biologia --si es vol més anecdòtica que les anteriors, però no per això menys important-- és la popularització del terme “biodiversitat”, un concepte ben conegut des de fa temps pels biòlegs i ecòlegs, però que amb el seu sentit actual va començar a ser emprat per Wilson en una série de treballs i articles publicats des de mitjan dels anys 80, i en els que alertava de l’alarmant pèrdua d’espècies que està patint el planeta i que pot tindre repercussions irreversibles per a la nostra. “The diversity of Life” (“La Diversidad de la Vida”, Crítica 1994); el ja esmentat “Biophilia”, o els nombrosos llibres i articles divulgatius que, en els últims trenta anys, ha publicat sobre aquestes qüestions, han convertit Wilson en un dels majors activistes científics a favor de la conservació de les espècies a tots els seus nivells. Una conservació que, per aquest autor, representa una autèntica prioritat d’abast mundial, que ha de transcendir creences i ideologies i que exigeix, per això, de ferramentes (científiques, polítiques, socials i ètiques) realment eficaces. Com diu en un dels últims capítols de “La Diversidad de la Vida”, de lectura tan amena com recomanable, "Els avanços humans estan determinats no sols per la raó sinó també per les emocions peculiars de la nostra espècie, complementades i temperades per la raó. Allò que ens fa persones i no computadores és l'emoció. No tenim massa idea de la nostra vertadera naturalesa, del que ha de ser humà i per tant de cap a on els nostres descendents voldran algun dia que haguéssem dirigit la Nau Espacial Terra. Els nostres problemes, com Vercors va dir en "You Shall Know Them", sorgeixen del fet que no sabem què som i no ens posem d'acord en què voldriem ser. La causa primera d'aquest fracàs intel·lectual és la ignorància dels nostres origens. No vam aplegar a aquest planeta com a extraterrestres. La humanitat és part de la natura, una espècie que va evolucionar entre altres espècies. Com més estretament ens identifiquem amb la resta de la vida, més ràpidament podrem descobrir les fonts de la sensibilitat humana i adquirir el coneixement sobre el què poder construir una ètica perdurable, un sentit de direcció preferent".

Com els passa a milions de persones, les flors al meu patí i els ocells que el sobrevolen em fan sentir bé, i no m'importa fer segons quines coses per intentar que, l'any que ve, hi seguisquen o hi tornen. Probablement és així perquè la biofília està escrita en els meus gens, en els gens de tothom. O potser és que en tindre altres necessitats bàsiques cobertes, puc permetre'm el luxe de gaudir amb aquest sentiment. Però tampoc això és rellevant, o almenys no ho és tant com reconéixer en aquesta sensibilitat, "complementada i temperada per la raó", una base sòlida sobre la que construir –atenció, amics i amigues ensenyants— una acció decidida i necessària a favor del planeta i totes les espècies que l’habiten. Necessària i egoista.




Un dels últims projectes impulsats per Edward O. Wilson és la “Encyclopedia of Life” (EOL), una eina col·laborativa que tracta de documentar i sistematitzar tota la informació disponible sobre les prop de dos milions d’espècies conegudes, en un projecte científic liderat per diverses institucions (entre elles, la Universitat de Harvard, Missouri Botanical Garden, Smithsonian Institution, els Museus d’Història Natural de Nova York o Londres, o els Royal Botanic Gardens de Kew). Com diuen els promotors, en completar-se la Enciclopèdia (aspiren a cobrir un milió d'espècies en cinc anys) "servirà com una eina sobre la biodiversitat global, i proporcionarà als científics, polítics, estudiants i ciutadans la informació que necessiten per a descobrir i protegir el planeta i promoure el coneixement i la conservació”. Tan de bo els vaja molt bé, pel bé de tots.

La línia i el nom

Posem que vos trobeu a Java, ja sabeu: aquella illa indonèsia relativament gran i estreta, a l’est de Sumatra i al sud de Borneo. I que heu estat fent una volta per aquestes terres de cultura mil·lenaria, ballarines exòtiques, platges paradisíaques i jungles espeses i minvants en les que encara habita una part important de la biodiversitat del planeta. Haureu sabut de la raresa del tigre de Sumatra, a punt de seguir les passes de la desapareguda subespècie que, fins fa setanta anys, vivia també a Bali i a Java. En aquesta última encara romanen algunes desenes d’exemplars del rinoceront més amenaçat del món, parent del també escassísim rinoceront de Sumatra. A Borneo és probable que hageu vist algun orangutan. Fins i tot pot ser que algun banteng (un mític bou salvatge, amenaçat també d’extingir-se en llibertat) s’haurà creuat al vostre camí a Java o a Balí. En totes aquestes illes, caminant amb dificultat per les selves que esguiten els pocs espais que encara no han estat artigats, haureu vist o sentit algunes espècies de simis, civetes, esquirols gegants, galeopitecs, gats pescadors... Tot plegat, un seguit de mamífers les àrees dels quals s’estenen des de l’Índia, Tailàndia, Burma o Vietnam, o que tenen parents més o menys pròxims en aquestes zones.



Si seguiu viatge cap a l’est, per les Cèlebes (o Sulawesi) i Timor fins a la gran illa de Nova Guinea, no retrobareu cap d’aquestes espècies. Per contra, a mesura que avanceu cap a l’orient aniran apareixent més i més espècies de marsupials, fins que a les selves de Papua pràcticament no trobareu cap altre tipus de mamífer arborícola (cangurs, wallabis, opóssums), com un avanç del que succeeix a la ja veïna Austràlia. Fins i tot, la primera nit que aplegueu a Nova Guinea potser podreu trobar algun equidna (representant del grup més primitiu i cridaner de mamífers, els monotremes, al què pertany també l’ornitorrinc), mentre les espectaculars aus del paradís ompliran les copes dels arbres de cants tan acolorits com els seus plomatges irreals i extravagants, representats a la bandera i l'escut de Papúa.



Wallace, que va recórrer aquesta zona durant anys, va ser el primer en adonar-se expressament d’aquest fet, o al menys en escriure sobre el tema: a l’est de Bali, alguna cosa representa (o ha representat) una frontera que ha impedit que la fauna que caracteritza el sud-est asiàtic i les illes que el perllonguen s’estenguera cap a l’orient –almenys, els mamífers i algunes aus; no passa el mateix amb altres grups de fauna, ni amb la majoria de les plantes. Per contra, en aquestes terres, han estat els llinatges procedents del continent australià els que han colonitzat amb èxit la major part dels ecosistemes, donant lloc a conjunts d’espècies (biotes, ho anomenen els biòlegs) radicalment diferents. A partir d’aquesta observació, Wallace va proposar l’existència d’una discontinuïtat biogeogràfica, una “línia” que discorre entre Bali, Borneo i el sud de Filipines, d’una banda, i Lombok, les Cèlebes i les Moluques, a l’altra. El que ara es coneix, en el seu honor, com a Línia de Wallace: una barrera –ara sabem que coincident, en gran mesura, amb una fossa submarina que també ha estat batejada amb el nom d’aquest naturalista—que va limitar l’avanç de determinades espècies i que separa, a efectes biològics, els continents asiàtic i australià.

Com tantes altres coses, dec a Félix Rodríguez de la Fuente (i a la seua mítica enciclopèdia “Fauna”) la primera notícia sobre aquesta línia, que em va provocar de seguida –no tindria jo més de dotze anys—una estranya fascinació. Des d’aleshores, la biogeografia ha estat una de les meues passions, i el desig de comparar faunes i flores a costat i costat de ratlles, cordilleres i fosses submarines, un repte que encara em queda per complir... Des d’aquells anys d’infantesa, la línia de Wallace ha format part de les meues fantasies biològiques i viatgeres, i ni els dubtes científics sobre la seua existència han debilitat aquesta percepció: de fet, a hores d’ara, més que d’una línia es parla d’una regió (la Wallàcia), limitada a l’oest per la ja coneguda línia, i per l’est per la línia de Lydekker; una tercera línia, la de Weber, marca aproximadament el punt on s’equilibren les faunes procedents d’un costat i l’altre.



I el nom? Doncs mira, m’haureu de perdonar, però en algun moment em va pegar per pensar que també a la vida hi ha aquestes fronteres que passem més o menys inadvertidament, que quasi sempre responen a accidents –com les fosses submarines—que no sabiem que hi estaven, però que canvien dràsticament el paisatge, els companys, les expectatives que queden a banda i banda. Algunes admeten viatges d’anar i tornar, d’altres no; sovint, com passa allà, no es tracta de línies netes sinó més aïna de regions senceres en què no sabem si estem ací o allà, si anem o tornem, però en les que intuïm un canvi que poc a poc anirà confirmant-se. O no. Jo mateix dec d’haver-ne travessat alguna d’aquestes ratlles no fa massa, perquè la fauna que albire cada vegada em resulta menys familiar, per bé que tampoc m’inquieta... Ja aniré contant-vos. Pel moment, des de la que sembla ser una de les regions wallàcies de la meua vida, a l'espera de saber si vaig o vinc o m'hi quedaré a viure, rebeu aquesta afectuosa postal.

Ignacio, el filantrop i l’ós formiguer

Ignacio (Jiménez) és un biòleg valencià que treballa a l’Argentina. No és el seu primer treball: de fet, tot i la seua joventut i com a especialista reconegut en conservació i reintroducció d’espècies de fauna, ha voltat per mig món, des de Madagascar a Costa Rica. Fa ja alguns anys que viu als Esteros d’Iberà, una extensa zona (la meitat de la superfície del País Valencià) coberta de prats i aiguamolls a la província de Corrientes, al nord-est argentí i a tocar de Brasil, Uruguai i Paraguai. Ignacio sap d’espècies i la seua conservació –a banda de la seua envejable experiència pràctica, ha publicat molt i bo sobre el tema--i, per això, cada vegada s’interessa més per assumptes diguem-ne externs a les espècies pròpiament dites: els habitants dels llocs on treballa, els equips científics i tècnics, els conflictes, la governança, la difusió i la conscienciació…

L’ós formiguer és el protagonista del penúltim projecte d’Ignacio. Quan dic ós formiguer podria ser qualsevol dels exemplars que, des del 2007, s’han alliberat a Iberà fins aconseguir una població silvestre estable que ja es reprodueix; però posem que és l’ossa Beba (rebatejada després com a Iboty pora, “flor bonica” en guaraní), un exemplar capturat quan cadell, coix d’una pata i mantingut en captivitat com animal de companyia per una família de Jujuy. Tot i considerar-la quasi com un més de la família, van ser conscients de que el millor destí per a ella era reintegrar-se a la natura, de la que apenes coneixia res (ni tanmateix havia menjat mai formigues o tèrmits…). Ara, és un dels components d'aquesta població, i un símbol del projecte per als habitats de la zona.



Però la feina d’Ignacio no és remarcable només per la singularitat de les espècies amb què treballa (com podeu veure més amunt, junt amb altres biòlegs també està duent avant la reintroducció en la zona del “venado de las pampas”, i pensa ja en el retorn del jaguar...) o per l’exòtic d’aquesta terra que parla guaraní, d’horitzons immensos i gent dura com poca. Tot i que una part dels Esteros està protegida pel Govern Argentí, Ignacio no treballa per l'administració: els seus projectes són duts avant per a un propietari americà que, des de fa uns anys i mitjançant una fundació creada amb aquesta finalitat, es dedica a comprar terres en la zona per a conservar-les; Ignacio treballa, doncs, per a un filantrop. I no per a qualsevol: es tracta de Doug Tompkins, fundador de marques de roba com The North Face o Esprit, i figura singular i controvertida com poques; la fundació és The Conservation Land Trust. En conjunt, una experiència única en la que es barregen les motivacions personals i ideològiques, la voluntat d’invertir diners (molts diners) en projectes que no semblen buscar beneficis econòmics, la reacció social front a un americà d’intencions difícils de comprendre, una solidesa tècnica i científica inqüestionable, el paper (peculiar) dels governs en aquest assumpte...

Tot això ens va contar l’Ignacio fa un parell de setmanes, quan vam convidar-lo a compartir les seues experiències en una conferència i alguna trobada informal i fecunda a València. El vam convidar des d’Avinença, una xarxa valenciana d’entitats i persones vinculades o interessades per la custodia del territori, que és com anomenem ací a aquesta forma (voluntària, basada en l’acord i amb el protagonisme dels propietaris) de conservar el patrimoni natural; no dubteu que, de custòdia del territori i de la mateixa Avinença, parlarem més avant. Simplement, no volia deixar passar l’ocasió de suggerir que dediqueu una estoneta a conéixer aquest projecte pel que té de singular, que no és poc. Perquè des de fa unes setmanes, i a banda d'haver parlat bastant amb Ignacio i de somiar en conèixer sobre el terreny a Iboty pora, no deixe de pensar en la importància de la difusió i la conscienciació feta com cal, amb modèstia i responsabilitat; en les diferents formes –en absolut excloents—d’afrontar un conflicte quan es produeix; en allò que ell anomena “planificació adaptativa” front als esquemes rígids i les rutines estàtiques que sovint dominen aquestes actuacions; i, sobre tot, en filantrops. Pense en filantrops i les seues motivacions, i si seran o no de fiar, i perquè no n’hi ha quasi cap, d’aquests, en aquestes terres. Si prestem l’atenció deguda als pocs que tenim. I, fins i tot, si voldríem tindre’n més...




(si entreu a la web de The Conservation Land Trust trobareu aquest video de 26 minuts on es presenta "el treball lligat a la conservació, restauració, activisme i agroecologia de Kristine i Douglas Tompkins; els valors que orienten les seues accions i la seua visió d'una futura societat verda". I després em direu que en penseu...)

In memoriam

Hui, la premsa (i la Comtessa d’Angeville) m’han recordat que la Gerència de Medi Ambient d’Alcoi ja no existeix, a falta que el Ple de l’Ajuntament ho ratifique en els pròxims dies. No existeix formalment, perquè tot i que sense acords plenaris que ho refrendaren, em fa l’efecte que la defunció funcional ja fa temps que va produir-se. Potser algú ho recordarà, però jo hi vaig ser, des del primer dia fins que l’abril del 2000 vaig presentar a Sanus, que estava també a punt de marxar (i de quina manera) la primera dimissió de la meua vida. Des d’aleshores, i no sense certa recança, vaig decidir que no faria comentaris sobre el destí, futur o funcionament d’aquell invent en el que vaig deixar moltes hores, més il·lussió i cinc anys llargs de la meua vida personal i professional.

Fins i tot en aquestes darreres setmanes, quan a tall de la notícia (anunciada) de la seua desaparició definitiva, vaig rebre algunes propostes de mitjans de comunicació per parlar-ne, he declinat fer-ho. Algú pensarà que ha estat per por (por a què? amiguets i amiguetes, jo tinc la meua faena a València bufe d’on bufe el vent; són altres el qui, tard o d’hora, hauran de plegar...), però realment ha sigut (o ha pretés ser) per coherència. En marxar de la Gerència renunciava, també i conscientment, a donar lliçons de ninguna mena a qui continuava, fóra qui fóra. Amb aquell dinar de comiat a la piscina de Benimarfull vaig donar per tancada una etapa de la meua vida que, mirada amb perspectiva, mereix un balanç positiu, però que va ser també dura i difícil, com ho és sempre posar en marxa alguna cosa que aspira a obrir camí. Mai no és fàcil dur a la pràctica aquelles coses en les que creus i que, quasi sempre, són molt més complexes del que pensaves. Vaig entendre, i ho entenc encara, que havia tingut la sort (i l’oportunitat) de viure una etapa irrepetible. Vaig marxar quan vaig pensar que tocava, i qui s’hi quedava havia de tindre també la seua oportunitat i bregar amb les seues circumstàncies. Si fora el cas, ja jutjaria qui volguera o poguera. Cadascú és cadascú, i a mi em va molt bé això de passar pàgines i seguir endavant amb el llast justet.

Recorde quan Àlvar Seguí, flamant regidor que intuïa que calia fer alguna cosa diferent, ens va convocar –a Setla, te’n recordes?-- a un grup d’amics i coneguts del gremi del medi ambient, per proposar-nos donar una ma. I com després d’un parell de dies de pensar-ho, li vaig dir que per mi endavant però amb dues condicions: que volia que fóra temporal –jo ja treballava, llavors, a la Conselleria, i a la Conselleria pensava tornar quan donara per acabada la faena al meu poble—i que la proposta per a dirigir allò que encara no tenia ni nom es fera per unanimitat de tots els grups polítics. Totes dues van complir-se, i allà que vam anar.

Després, i en un context polític entretingut --si voleu, repasseu l’hemeroteca de fa catorze o quinze anys-- van vindre les llargues reunions amb Intervenció i Secretaria per convèncer-los de que una “Gerència” (un “òrgan desconcentrat”, si no recorde mal la terminologia) era el més adequat per al que preteníem fer. Que en contra de la tendència habitual volíem una estructura àgil, tranversal, amb poca gent adscrita i amb pressupostos tan baixos com fora possible, però amb una capacitat real d’intervenció en les polítiques i decisions de la resta de departaments municipals (un “virus”, en diem; la “in-gerència”, també). I l’aventura d’inventar-se un reglament de funcionament des del no res, i el Consell d’Administració i la Mesa Local de Medi Ambient, i posar en marxa quasi sense mitjans tot allò, sota mirades condescendents, desconfiades o directament hostils. I la convicció --debatuda i assumida-- de que no pagava la pena renunciar a certes coses per pragmatisme ni per eficàcia, per dur que poguera resultar...

Perquè van haver estones dures, molt dures, d’incomprensió i de discussions i debats amb pràcticament tot el món (amb els anys, ja m’he adonat que una de les coses que té aquesta faena és que tard o d’hora tothom trobarà raons per a posar-te a parir). Hores baixes que en eixir del carrer Major ens duien, a l’Àlvar i a mi, al soterrani del De Dins a tractar d’alçar-nos els ànims i a pensar alternatives que segur que n’hi haurà alguna. I Mariu, la gran Mariu, multiplicant-se i fent sempre molt més del tocava des del primer dia. I Carles, i els objectors i els becaris i becàries i tota la colla de gent que voltava per allí i que ara encara segueix fent de les seues ací i allà. I les jornades de Mil·leni, una altra bogeria que va acabar eixint bé amb la complicitat impagable de Ramon de la CAM, tot i que els elements (i les goteres de la Llotja Sant Jordi) feren el possible per llançar-la a perdre abans de començar. I el descobriment de l’Agenda 21 Local i la decissió de posar-la en marxa; els cursos de formació i les visites de tècnics i regidors de molts llocs d’Espanya per interessar-se per aquella cosa... I alguna que altra cagada, obviament, que també ens equivocàrem, i més d’una vegada. Però d’això no m’abelleix parlar ara.

De la meua època en la Gerència vaig traure una amistat sòlida i persistent amb l’Àlvar, i una manera de treballar junts que encara funciona en els embolics en que ens movem per FAPAS i AVINENÇA; molts altres amics i amigues, a Alcoi i fora, i a l’Ajuntament i més enllà (d’enemistats i tipities procure no recordar-me’n massa); bastants nits sense dormir, i una tendència malaltisa a mirar i olorar el fum de les ximeneres de les fàbriques; la sensació de no haver passat massa temps amb la meua filla major, que llavors tenia uns pocs anyets i a la que almenys banyava totes les nits (poc a poc he procurat anar posant-me al dia amb ella); i la idea --que conserve i conree-- que ser del Barça no és garantia de res més. Però sobretot, recorde la sensació d’estar aprenent molt, però molt molt, sobre moltes coses, no totes elles enquadrables en allò que anomenariem “medi ambient”.

Tan de bo algú altre, el dia que toque, vulga tornar a arriscar-se. El meu poble, malgrat tot, s’ho mereix. Encara que no isca tan bé com hauries volgut. Encara que, al final, s’acabe. Perquè el que no s’acaba, ni s’acabarà, és gent que lluite perque les coses es facen com cal. Que no ho dubte ningú.

Wallace, evolució i biogeografia

La veritat és que potser hauria d’haver començat per ací, però he anat deixant-ho i ara convé aclarir-ho, per si de cas. Perquè potser algú s’haurà preguntat per què Wallace, i quina és aquesta línia sota l'advocació de la qual es troba el nom d’aquest espai. Anem per parts, doncs.

D’Alfred Russel Wallace (1823-1913) caldria dir moltes coses, i probablement anirem dient-les a poc a poc, perquè reconec que em resulta una de les figures més interessants i singulars de la biologia moderna. Si us interessa, podeu consultar alguna de les nombroses pàgines que en parlen. Per exemple, The Alfred Russel Wallace Page, d’on he manllevat la imatge que il·lustra aquestes ratlles; o The Alfred Russel Wallace Website, web de la A.R. Wallace Memorial Fund, totes dues en anglés; en català no hi ha tant, però a banda de la Wiki, podeu cercar treballs interessants sobre Wallace i el darwinisme, molts d’ells a la reviste Mètode de la Universitat de València.

Pel moment, és suficient amb recordar que aquest naturalista anglés, procedent d’una família treballadora i que va desenvolupar els seus treballs viatjant per mig món, com era costum a l’època, va tindre una influència decissiva en la formulació i divulgació de la Teoria de la Selecció Natural: Wallace va aplegar, per vies independents i paral·leles a les de Charles Darwin, a les mateixes conclusions que aquest. De fet, i com és ben conegut, s’atribueix a Wallace un paper rellevant en forçar a Darwin a publicar les seues idees, que fins llavors havia mantingut en cercles molt reduïts. Tot i que ja n’havia escrit alguna cosa abans, Wallace va acabar en 1858 un article en el qual proposava la selecció natural com a mecanisme per a explicar la variació de les espècies i el va enviar a Darwin per a la seua revisió. El resultat va sorprendre a aquest de tal manera, que després de consultar-ho amb el seu amic, el geòleg escocés Lyell, i amb el propi Wallace, va preparar una presentació conjunta per a la Linnean Society de Londres, la qual representa de fet el tret de sortida de la Teoria de la Selecció Natural. Aquesta comunicació (“On the Tendency of Species to form Varieties; and on the Perpetuation of Varieties and Species by Natural Means of Selection”), va ser signada per Charles Darwin i Alfred Wallace, i comunicada el juliol de 1858 per Sir Charles Lyell i J.D. Hooker perquè els autors no hi eren presents. Per a qui tinga curiositat, pot consultar-se integra en la web de la Society. Poc després (el novembre de 1859) ja va vindre "On the origin of species by means of natural selection" de Darwin, i la nostra forma de veure el món i a nosaltres mateixos va canviar per sempre, encara que hi haja qui se'n resisteix.

Wallace és, per tant, coautor per merits pròpis de la que sense dubte representa una de les teories científiques més rellevants de la història de la Humanitat, per més que massa sovint el seu nom no aparega associat ni es reconega –almenys popularmente-- la rellevància de la seua contribució. Si a això s’afegeix una personalitat complexa i una biografia plena de trets singulars –va defensar postures qualificades de socialistes, es va interessar per l’espiritisme fins el punt d’acabar interpretant la seua pròpia contribució a la formulació de l’evolució des d’una clau mística…— potser s’explique aquest negligiment; però no em negareu que tot plegat en resulta una figura digna de ser tinguda en compte. De la línia, per no fer-ho llarg, ja en parlem un altre dia.