25 d'Abril

Persistim i persistirem, malgrat tot i malgrat ells, en la terra i en la lluita... Tres-cents dènou anys després hi ha tant --i tants-- per posar cap per avall que no sabria ni per on començar, així que deixeu-me que recórrega de nou al clàssic per tal de representar-los a tots (i a totes): contra botiflers, renegats, lladres i traïdors, pel futur del País Valencià i la seua gent, bona Diada i visca la Terra!

Sant Jordi

Podria haver-ho avançat ahir, més encara tenint les roses tan a mà. Però com que no vaig caure en el compte (amb això que a Alcoi enguany ho celebrarem diumenge vaig una mica despistat), i encara que siga només per complir amb una arrelada tradició d'aquest blog, que com sabeu té una marcada predilecció per les flors, els llibres i tot allò que ens uneix com a País, ho diré hui, que al remat és quan toca fer-ho: visca Sant Jordi, bona Diada! 

No cal ser molt observador per adonar-se’n de les notables diferències entre la iconografia de Sant Jordi que em vaig portar fa uns anys de Romania, on és un sant d’estesa devoció popular, i la del cartell de festes d’Alcoi d’enguany, que entenc basada en el monument al patró de l’escultor Gonzalvo. Supose que són coses d'una figura tan sincrètica com aquesta. I dels gustos de cada lloc i època, també; els meus, quasi que me'ls reserve...

El nom i el territori

Al sud-oest de Mariola, a l'àrea en la qual se situa la incerta capçalera del riu Vinalopó i molt a prop del castell conegut a hores d’ara amb aquest mateix nom (o, simplement, com a Les Torretes), hi ha les restes d’una altra fortificació molt menys aparent i coneguda però d’un gran interès per la seua possible datació en els segles VIII o IX, en els primers moments per tant de la presència musulmana a aquestes terres. Situada al capdamunt d'una lloma anomenada l’Era (o Ereta) dels Moros, l'únic element visible que ha perviscut fins els nostres dies és el basament d'una muralla de pedra en forma d’ela, amb un únic bastió quadrangular adossat, que protegia la plataforma superior del tossal pel sud i l’est, on la topografia natural del terreny el fa més vulnerable; a l'oest i sobretot al nord, on el curs del riu voreja la lloma --el paratge dels Brulls s'hi troba pràcticament als seus peus-- els pendents més pronunciats i algunes petites cingleres actuarien com a defensa natural de l'enclavament, sobre la interpretació del qual hi ha encara moltes incògnites i que només ha pogut ser datat a partir dels fragments de ceràmica recuperats en superfície a l'interior de l'espai emmurallat.

L'Ereta vista des de ponent, restes de la muralla, i diferents vistes des de dalt de la lloma:
el castell del Vinalopó, al tossal contigu, i les valls que queden als peus de l'Ereta cap al nord i el sud 

Assut dels Brulls, actualment sec (el toll és
d'una tempesta recent), sobre el llit del riu (o rambla)

Malgrat la poca informació disponible sobre les restes de l’Era dels Moros, si s'assumeixen com a correctes la datació proposada i el caràcter defensiu de les estructures que hi perviuen, és certament temptador relacionar-les amb l’origen del topònim Vinalopó, respecte al qual s’han proposat almenys dues hipòtesis alternatives: una de caràcter orogràfic, que el fa derivar a través de l’àrab Binalûb del llatí Pinna Lupi ("Penya del Llop"), i una altra, àmpliament acceptada per la majoria dels investigadors, que remet precisament al poblament andalusí per la presència del patronímic àrab ibn. És el cas de Coromines, qui s'inclina per vincular-lo amb un suposat caràcter ramader ("on peixen les vaques") de l’enclavament original, per al que proposa  com a possibles noms Ibin-al-labbûn o Bina-l-labbû, mentre que altres autors remeten també al llop com a partença, però en aquest cas a través d'un apel·latiu clànic d’origen llatí (Ibn-lubb) vinculat amb aquest animal, el qual hauria donat lloc també a altres topònims de la zona com Benilloba o Benillup i que segons Josep Torró i Pere Ferrer podria referir-se a “clans o llinatges de formació autòctona, però és més probable que es tracte d’afârîq: berbers inicialment cristians procedents de la zona de Tunis”. En un cas o en altre, sembla raonable suposar que va ser el llogaret, del qual no queda a hores d’ara cap rastre i que probablement se situaria als peus o molt a prop de les Torretes, qui va acabar per donar nom primer a la fèrtil partida en la qual es va aixecar i, per extensió, al riu que s'hi origina.

La Rambla del Vinalopó aigües amunt
de l'Era dels Moros

Va ser precisament mentre buscava actualitzar informació sobre el topònim, que em vaig trobar amb un interessantíssim treball de Gabino Ponce i Ángel Sánchez, geògrafs de la Universitat d’Alacant, en el què defensen --m’ha semblat que de forma sòlida i ben fonamentada-- que la visió actual del riu Vinalopó com una unitat hidrogràfica des del seu naixement fins que desemboca (o hauria de fer-ho) a la rodalia d’Elx, és en realitat una construcció cultural atribuïble en gran mesura a Cavanilles, qui en les seues Observaciones va convertir en un sistema únic allò que en realitat en serien dos de diferents: un que podria anomenar-se Vinalopó (més o menys) estricte, des del seu naixement mariolenc fins a perdre’s als fondals de la Vall de Biar; i un altre, que drena els aiguamolls de la depressió de Villena, conegut històricament com a riu de la Fuente del Chopo, de Villena o de las Virtudes, i que arriba fins al Camp d’Elx. El tram que enllaça tots dos sistemes correspon en realitat a un llit pràcticament sec fora de temporals excepcionals (una rambla, nom que sovinteja a molts trams del caixer), sobre el qual es van dur a terme --almenys des del segle XIII, però sobretot des del XVIII fins el XX-- diverses obres d’adequació que van acabar connectant-los funcionalment. Segons els autors, és molt probable que en no haver analitzat amb detall el terme de Villena, part llavors del Regne de Múrcia, Cavanilles no valorara de forma adequada la realitat física del territori i la seua complexitat hidrogràfica. Siga com siga, el resultat ha estat que el nom Vinalopó, impròpiament utilitzat segons aquesta hipòtesi en fer-se extensiu al llit més enllà de la Vall de Biar, no solament ha acabat ocultant els topònims històrics --especialment, el de río de Villena-- aplicats al corrent que discorre entre aquest terme i l’horta d’Elx, sinó que a hores d'ara dona nom a una extensa unitat territorial àmpliament acceptada. Un llarg viatge, doncs, per a un topònim, i no solament a través del temps sinó també de l’espai: de designar un modest llogaret andalusí a la porta de la Mariola del qual no hem pogut trobar fins el moment cap vestigi material, a identificar un extens territori que s’estén des de la muntanya fins a la mar i que abasta tres comarques valencianes (quatre, en la proposta comarcal de Joan Soler) que porten el seu nom. 

El riu Vinalopó desbordat el maig de 2022 al paratge dels Fondets, entre els termes
 del Campet, la Canyada i Biar. Enfront, la Serra de la Fontanella. 

Malgrat haver estat a la vora desenes de vegades, mai no havia pujat a l'Ereta dels Moros fins que fa unes setmanes --i a causa en gran mesura d'haver tornat a llegir sobre ella arran de la visita al Castell Vell d'Albaida-- em vaig decidir a posar remei i traure-la per fi de la llista de la Mariola pendent. Com sol ser habitual, buscar després informació a la xarxa no deixa de ser aventurar-se per camins incerts que poden dur, com ha estat en aquest cas amb el tema dels topònims i la hidrografia del Vinalopó, a terrenys imprevistos sobre els quals deixe pendent fer alguna altra incursió amb més temps i calma; la qual cosa no lleva que, pel que fa a l'ús actual del nom de Vinalopó aplicat a segons quines comarques, aprofite l'avinentesa per manifestar una volta més el meu convenciment de que la Vall de Biar i els pobles que la formen haurien de formar part de la comarca que anomenem l'Alcoià, i que em sume de nou a les veus que ho defensen malgrat massa silencis clamorosos. I com no, des del País Valencià i com cada Onze de Setembre, perquè encara és forta la lluita i queda tant fer, bona Diada i visca la terra!

D'orígens

Un any més i malgrat tot, recordem els nostres orígens perquè sabem qui som i d'on venim, però també i sobretot on volem anar. I com que no tinc ganes hui de dedicar ni un sol segon a hipòcrites, toreros, ignorants, arribistes i beates, ho deixarem així: no són, és evident, temps fàcils, però ni els feixistes declarats ni aquells que, amb cínica complaença, els han obert les portes per a què vagen avançant-los la faena bruta, han de poder amb nosaltres. Pel País Valencià, ara i sempre, visca la terra i feliç Diada!

Repasse allò que he escrit ací al llarg dels anys tal dia com hui, i seguisc quedant-me amb la que va ser la primera entrada un 9 d'Octubre allà pel 2010. La qual cosa, segons es mire, no deixa de ser un poc depriment: no solament els feixistes segueixen fent de les seues, sinó que ara ens governen. Seguim ací, en tot cas, i la lluita serà llarga ...

Partences

Sembla indiscutible que, quan es tracta d’oronetes, els fem més cas quan tornen que quan se’n van. Cosa que té, crec, la seua lògica, perquè per a moltes persones el fet que durant uns mesos aquests bellíssims ocells ompliguen els nostres cels amb els seus vols vertiginosos és motiu indiscutible d’alegria, i també perquè el seu retorn s’associa amb l’arribada de la primavera, la fi de l’hivern i el consegüent renaixement de la natura. Però res de tot això no treu que pugam veure també els aspectes positius del moment de la partença. Per exemple, per anticipar el final de les calorades estivals i l’imminent adveniment de la tardor, amb tot el que això implica. Però sobretot, perquè el fet de partir ara cap al sud, en aquest com en molt altres ocells que qualifiquem de migradors, està en la seua pròpia naturalesa en formar part d’un cicle ancestral que, almenys mentre els humans no siguem capaços també de subvertir-lo, ha de renovar-se any rere any, i que com escrivia Rachel Carson (“There is something infinitely healing in the repeated refrains of nature - the assurance that dawn comes after night, and spring after winter”) té una bellesa tan simbòlica com real. Me n’alegraré, doncs, quan l’any que ve tornen  --previsiblement-- les oronetes; però ara, estic content també que puguen marxar, perquè és així com ha ser. I perquè estic ací, ara mateix, per poder veure-ho.

 

És inevitable fer hui esment, ni que siga per motius ben diferents, a Catalunya i al Marroc. A la primera, per desitjar-li, des del sud, una feliç i fructífera Diada: hereus d’un temps de dubtes i renúncies, com deia el poeta, però sense donar-se per vençuts, i via fora. I quant al segon, profundament colpit per la magnitud inabastable de la tragèdia que ha afectat directament a una terra que m’estime especialment i a molts amics amazics, de Marràqueix i sobretot de la Muntanya, de qui sabem que han salvat afortunadament la vida però que han patit pèrdues importants en tot el demés. Fins i tot veient les imatges em costa imaginar tanta devastació, i sé que de poc serveixen les paraules en aquestes ocasions. Però no és molt encara el que podem fer, més enllà de fer-los arribar, a ells i al seu poble admirable que sap com pocs què significa fer front a les adversitats, tota la nostra estima i solidaritat, i comprometre també el nostre suport, en allò que estiga a les nostres mans, per ajudar a una reconstrucció que s’anuncia llarga i dolorosa.

Poble

Ja he dit altres voltes que mai no he acabat de sentir-me còmode amb tot el que envolta aquesta data: lluny som --o hauríem de ser-ho-- de records inútils i de velles passions. Però em costa també resignar-me a veure-la reduïda, any rere any, a banal festeta autonomista o, encara pitjor, a festí propiciatori per a feixistes, botiflers i altres infames carronyaires. Així que ho deixarem, com altres voltes i un any més, en allò que el 9 d'Octubre té de símbol, de desig d'un futur per al País Valencià que encara és lluny però al qual no renunciem. Visca la terra, doncs, ara com sempre, i feliç Diada!

Poble, recorda't

del que de tu s'espera

al cap dels segles.

Dus, damunt els teus muscles,

el feix de l'esperança

Poble, retroba't

en la profunda argila

de compartides

passió i confiança.

Retroba't en la fúria!

Vicent Andrés Estellés

En la pell i la batalla

Perquè era verda i encara pot ser verda.

Perquè és la veu dels morts que l'estimaren.

Perquè era una i encara pot ser una.

Perquè és cançó d'un mar sense memòria.

Perquè era clara i neta i no sabia

dir paraules de parla estrangera.

Perquè és batec a les goles incendiades.

Perquè era nostra i encara pot ser nostra.

Perquè és un cor que agonitza entre cadenes.

Perquè era blat i gavina en el matí.

Perquè ens la volen morir com si fos núvol.

Perquè encara naix fills amb l'alegria

de saber-se-la en la pell i la batalla.

Marc Granell, "Terra lliure"

"València era guanyada, s'havia perdut Balànsiya", podria dir-se, estrafent al mestre Saramago, d'aquell 9 d'octubre de fa set-cents vuitanta anys. Nosaltres vam quedar, per atzar de la Història, del costat dels vencedors, i per això en férem, d'aquell fet, símbol i Diada. Valga, doncs, com a tal, i com a tal l'agafe; però no per mirar cap al passat, sinó per seguir bastint un futur que encara hui se'ns nega: ens la volen morir com si fos núvol, però encara és nostra, malgrat tot, en la pell i la batalla... Visca la terra, i feliç 9 d'Octubre!

Conserve, com una relíquia, alguns d'aquells mítics cartells d'Andreu Alfaro --com aquest de més amunt-- que feia servir Acció Cultural del País Valencià, diria que cap a finals dels anys de 1980, per convocar els actes del 9 d'Octubre. D'acord, podria haver-ne tingut més cura; però és el cas que, tot i que un poc esvaïts i amb alguns esvorancs, han sobreviscut als anys i les mudances. Com allò en el que crec, si fa no fa...

Som

Hi ha molt per fer, és evident. I hi ha dies, molts, en que això pesa, perquè tot el que queda per fer ho hem de fer nosaltres mentre ells, els de sempre, ho fan i ho faran tot contra nosaltres. Però hi ha dies també en què cal parar-se un poc, agafar aire i mirar tot el que ja s'ha fet, el llarg camí que ja hem recorregut i que ens ha dut fins ací malgrat tot, malgrat ells i molts com ells; dies per reafirmar la pròpia voluntat de ser, una voluntat que ha sobreviscut a temps foscos --més foscos, encara-- i a silencis estrictes, i que mira decididament cap al futur mentre ells, els seus insults, la seua ràbia i el seu menyspreu, estan condemnats a ser passat. I hui, 9 d'Octubre, és un bon dia per recordar-ho. Bona diada, valencians, i visca la terra!

Diria Catalunya

I, com deia Estellés, diria molt poc més. Diria, si de cas, allò que ja s'ha dit: que som molt els qui, des del sud, estem al vostre costat, per tot el que ens uneix i perquè ens estimem més, ara com sempre, estar del costat de la democràcia. Dic, diem Catalunya, i acariciem amb els dits la terrosa cal·ligrafia, com s'acaricia un desig llargament cobejat i que ara és tan a prop. Des del País Valencià, com tantes altres voltes però com mai abans, bona Diada!







Hui hauria volgut parlar d'alguna muntanya a la que esperava haver pujat ahir, i fins i tot és molt probable que haguera pogut posar ací alguna foto de la senyera feta des del cim. Però les circumstàncies manen, i la notable pedregada que ens va caure damunt la matinada del dissabte em va mantindre ocupat tot el diumenge retirant fulles --moltes-- del pati i tractant de recompondre, en la mesura possible, els danys ocasionats pel pas de la tempesta. Danys estètics, en tot cas, i per tant poc remarcables, sobretot per comparació amb el mal que pot haver fet a les oliveres i a altres conreus. I a més, sent positiu, tota la fullaraca que he arreplegat ara no l'hauré d'arreplegar a la tardor... 

Tres-cents u

Amb el desig, sincer i compartit, de que el Tres-cents dos siga, alhora i sobretot, l'any Primer d'una nova història per a Catalunya --i també, estic convençut, per a nosaltres els valencians. Des del sud, bona Diada i via lliure!

V

De Voler, de Vèncer, de Viure. Però V, també, de Valencians: d'aquells que van deixar la vida en els murs de Barcelona defensant, ara fa tres-cents anys, els mateixos drets que poc abans ens havien arrabassat també a nosaltres; dels qui hui compartiran, en el carrer, el vostre crit; però, especialment, de tots aquells que no hem pogut estar presents en aquesta jornada històrica però que fem nostra la vostra lluita per una llibertat que, més prompte que tard, aspirem a compartir. Des del sud, amb el cor --més que mai-- mirant al nord i amb v de valencià, que tingueu una bona Diada!

Tradicional(ment)

La pujada d'ahir --muntanyenca i festiva-- a Montcabrer per tal d'acomiadar l'any ha estat una de les poques tradicions nadalenques (o perinadalenques, si ho preferiu) que han pogut resistir, enguany, el pas del temps i el pes de les circumstàncies. Em va agradar, en tot cas, retrobar amics i coneguts als quals feia temps que no veia, i a molts dels quals és molt probable que no veja fins l'any que ve, quan és també probable que alguns dels costums i els usatges dels quals hem hagut de prescindir aquest Nadal resorgisquen adaptats a unes noves condicions; o potser seran substituïts per uns altres diferents, però que acabarem fent també nostres, que ja ho deia Fuster: "totes les tradicions, en el seu principi, són novetats, i les novetats no són mai massa encantadores". Pel moment, he decidit prescindir també d'una tradició curta però arrelada d'aquest blog, i no esperaré fins demà per desitjar, als mallorquins i mallorquines, que tingueu una bona Diada; i a tots, que 2014 siga --no demane gran cosa-- un any que pague la pena recordar. Feliç any nou!

No demano gran cosa:

poder parlar sense estrafer la veu, 

caminar sense crosses, 

fer l'amor sense haver de demanar permisos, 

escriure en un paper sense pautes.

O bé, si sembla massa: 

escriure sense haver d'estrafer la veu, 

caminar sense pautes, 

parlar sense haver de demanar permisos, 

fer l'amor sense crosses.

O bé, si sembla massa: 

fer l'amor sense haver d'estrafer la veu, 

escriure sense crosses, 

caminar sense haver de demanar permisos, 

poder parlar sense pautes.

O bé, si sembla massa...

Miquel Martí i Pol

Senyes d'identitat

Entrada de Jaume I a València. Imatge d'Harca

Orgullosament ho sent, i orgullosament ho dic: alcoià, valencià i dels Països Catalans. O, si voleu, alcoià, valencià i bacavès. Però també podria ser alcoià, valencià i catalànic, o fins i tot alcoià, valencià i ibèric; i, si molt m'apureu i de moment, alcoià i valencià, i ja anirem veient. Però alcoià, valencià i espanyol, a mi, ara com ara, ja no m'interessa. Perquè per a ells –ens ho segueixen demostrant cada dia, per si encara no fora prou evident-- ser espanyol significa acatar sense condicions les seues regles i les seues lleis, acceptar el menyspreu i l'esquarterament de la nostra llengua, ofrenar-los glòries --noves i velles-- i rebre molles a canvi; i, al remat, seguir sent dòcils i submisos ("muelles", que deia aquell) i vendre barata la nostra dignitat. I a mi, aquesta (la nostra dignitat com a poble, i el dret a decidir lliurement el nostre futur) és l'única 'senya d'identitat' que em val. I no només quan arriba el 9 d'Octubre. Feliç Diada!

Pels carrers de València aquest 9 d'Octubre. Si fa no fa, el que deiem
 al principi, però en ordre invers i expressat en senyeres...

Murèth 1213

imatge de la xarxa

"E aquell dia que féu la batalla havia jagut ab una dona, si que nós oïm dir depuis a son reboster, qui havia nom Gil, e fo puis frare de l'Espital, qui havia estat en aquell consell, e altres qui ho viren per sos ulls, que anc a l'Evangeli no poc estar en peus, ans s'assec en son seti mentre es deïa. E ans que fos la batalla volia's metre En Simon de Monfort en son poder per fer sa volentat, e volia's avenir ab ell; e nostre pare no ho volc prendre. E quan viren açò lo comte Simon e aquells de dins, preseren penitència, e reeberen lo cos de Jesucrist, e dixeren que més amaven morir al camp que en la vila. E, sobre açò, eixiren combatre ensems en una. E aquells de la part del rei no saberen rengar la batalla ni anar ajustats, e feríen cada un ric hom per si, e feríen contra natura d'armes. E per lo mal ordonament, e per lo pecat que era en ells, hac-se a vençre la batalla, e per la mercè que no hi trobaren aquells qui eren de dins. E aquí morí nostre pare; car així ho ha usat nostre llinatge totstemps, que en les batalles que ells han feites ne nós farem, de vençre o morir." 

Jaume I, "Llibre dels Feits" 

Si ahir va fer dos-cents noranta-nou anys de la caiguda de Barcelona davant les tropes borbòniques, hui en fa huit-cents de la batalla de Muret (Murèth, en occità gascó), en la què va perdre la vida el rei Pere, pare de Jaume I. Muret és considerada com el final de la influència catalanoaragonesa i l'inici de la dominació francesa sobre les terres que ara anomenem Occitània, i tret del que he pogut anar espigolant ací i allà, poca cosa més puc dir sobre aquest tema; però no volia deixar passar l'ocasió de fer-ne esment, encara que només siga per lamentar la la meua ignorància --i de la majoria dels valencians i valencianes, em tem-- sobre un (altre) episodi sense el qual, probablement, la nostra història podria haver estat molt diferent. I per recordar també aquell País germà, tan proper i tan llunyà alhora, que lluita, malgrat tot, per sobreviure.

Tot i que viscuda des de la distància, resulta difícil posar en paraules l'emoció d'haver pogut presenciar ahir una expressió de voluntat de ser de la magnitud i la rotunditat de la Via Catalana. Potser em quedaria, simplement i tal com deia ahir mateix Vicent Partal, amb la sensació d'estar vivint un moment històric. Històric, evidentment, per Catalunya; però també per a nosaltres, pel que té de simbòlic i encorajador veure com una part del País, espentada per la pròpia societat, ha encetat un camí que no té marxa enrere. I emocionant, també, poder resseguir baula a baula la cadena de blogs que, gràcies a l'esforç i l'entusiasme de Carme, Assumpta i Sargantana --moltíssimes gràcies!--, ha enllaçat aquests últims dies més de tres-centes veus, de llocs diferents i amb diferents accents, però amb una mateixa idea: serem allò que vulguem ser. 

Via Catalana a Vinaròs. Imatge de la Veu del País Valencià

Enllaçat: una baula i una flor

M'arriba, la cadena, des del Quadern de mots, i segueix avant cap a Jo Rai!. Jo només hi pose, amb accent valencià i des dels peus de Mariola, una baula més. Perquè el Sénia no és frontera i com més curt ens lliguen, més perill tindran. Perquè crec que Catalunya és també una part de la meua terra, i la vull lliure. I perquè aspire a que el País Valencià hi puga compartir, algun dia, aquest futur en llibertat. No és miracle, ni és un malson: m'ha tocat, i és la meua feblesa...

Hi ha molts països que tenen flors o plantes com a símbol, des del card escocès al ceibo argentí, tot passant pel roure basc, la dàlia de Mèxic o el lliri d'aigua d'Etiòpia, per citar només uns pocs exemples. Alguna volta, com a passatemps sense més pretensions, he pensat quina planta podria fer aquest paper als Països Catalans. Mai he gosat passar d'ahi, perquè hi ha massa factors --històrics, simbòlics, estètics-- que ignore i que caldria prendre en compte; però quasi sempre, quan pense en aquestes coses, acaba venint-me al cap el bruc d'hivern, que al sud anomenem també cepell. I sobretot ho fa, ho reconec, per les meues inclinacions biogeogràfiques: sense ser exclusiu de les nostres terres --es troba també en la Mediterrània Central i en el nord d'Àfrica--, l'extrem occidental de la seua distribució s'estén per les Balears i les terres baixes de Catalunya i el País Valencià. Però també perquè forma part fonamental de les nostres frugals i tenaces brolles, i pels seus encisadors ramells de flors rosades, que comencen ara a esclatar i que ompliran de color les nostres muntanyes durant tot l'hivern. Segurament, hi ha moltes altres espècies amb mèrits molt majors per a ser elevades a la categoria de símbols. Però a mi, quan pense en aquestes coses, m'agrada dir que sóc del país en el què floreix el cepell...

Molt senzillament és el nostre

"Un tros només d’aquest país

és aquest poble;

en ell, però, toquem tot el país:

la serra de Mariola,

l'Aitana de llegenda,

la serra del Penyagolosa,

la costera del mar,

unes formes de vida

i de rebre la mort quan Déu ho mane.

No és millor ni pitjor aquest país;

molt senzillament és el nostre,

el teu, el meu.

No el defensem encara;

tractem només, tu, jo i aquell,

d’afirmar-lo,

de dir-lo.

Per això aquest cant que inicie

voltat, com per gresols humils,

per uns quants noms il·lustres

que m’hauran de guiar

a través de la nit,

a través del país

 del nostre poble.

Ací em pariren i ací estic."

Vicent Andrés Estellés

El diem, l'afirmem, hui més que mai. I el defensem: no és millor ni pitjor, aquest País; però ací ens pariren, i ací estem. Bona Diada del 9 d'Octubre!