Portadora de color

Salta a la vista que no es tracta, ni per l’aspecte ni per la floració, d’una planta que destaque per la seua vistositat. Fins i tot el nom de tornassol amb el qual és habitualment coneguda a casa nostra l’ha agafat prestat de l’herba berruguera (o paissarellera), a qui se li atribueix tradicionalment la capacitat d'orientar-se cap al sol i a la qual s'assembla vagament pel seu aspecte cendrós. Tampoc ajuda molt, quant a dotar-la d’atractiu, la seua marcada preferència pels terrenys alterats i remoguts com ara conreus. erms o vores de camí, ni la notable toxicitat de la seua saba càustica (es tracta d’un parent proper de les lletereses), amb la qual convé evitar qualsevol contacte perquè pot arribar a provocar severes cremades a la pell. I amb tot, és precisament la composició química d’aquesta saba la què li va donar a la planta en qüestió, coneguda a hores d’ara pels botànics com Chrozophora tinctoria, una notable rellevància, ja que servia de base per a produir un apreciat colorant que, en funció de l’acidesa de la substància amb la qual es barrejara, permetia aconseguir una àmplia gama de colors, des del roig al blau i el púrpura; l’ús actual d’aquest colorant –tant del produït per aquesta planta com el que, amb idèntica composició química, procedeix d’unes altres fonts, com ara certs líquens com l’orxella-- com a indicador del pH, es basa precisament en aquesta propietat.

A banda de la seua utilització per a il·luminar els manuscrits medievals, el tint de tornassol (també anomenat folium o full) era especialment apreciat com a colorant tèxtil, sobretot per a la llana i la seda, i atenent a la rellevància històrica d’aquesta activitat a terres valencianes, cal suposar que devia ser àmpliament utilitzat pels tintorers. De fet, llisc a la magnífica pàgina Sciencia.cat que l’extraordinari “Manual de Tintoreria” de Joanot Valero (1497-1501) inclou la recepta per a produir-lo, posant la planta “a remul en pixats”. També el “Ramellet de tintures” imprès el 1691 a Barcelona per Narcís Feliu de la Penya, i que sembla ser la reedició d’una obra anterior de 1578, explica que “Per una pastera de full se prenen 8 roves full, 24 roves orins, és a saber, per 1 rova full 3 roves orins, y se pelejerà matí y tarda molt bé 15 dias, o fins a tant que la erba estiga ben travessada de dits orins y que quant partirà'n lo full o l'obri sie vermell dintra”. Aparentment, però, la producció local de colorant devia fer-se a una escala limitada, ja que si més no al segle XVIII, i tot i que la planta era freqüent a la Península Ibèrica, sembla que la major part del tint que es consumia procedia d'Holanda, on es processava a partir del suc de plantes recol·lectades al sud de França mitjançant un mètode suposadament secret: a la seua “Flora Española” (1784), el botànic català Josep Quer, fundador del Real Jardín Botánico de Madrid, a més de lamentar que “las demás Naciones no se hayan dedicado con mayor actividad á descubrir este pretendido secreto”, explica com els francesos “se contentan con vender á los holandeses sus trapos empapados en el zumo de esta planta, y estos extraen de allí su preparación, que nos venden en pasta”. També a Portugal, en aquesta mateixa època, s’advocava pels avantatges de posar en marxa una activitat organitzada d’extracció i preparació del colorant --la planta és freqüent també al sud del país-- sense haver de dependre dels productors estrangers.

Sense ser mai abundant, no és estrany trobar el tornassol a les comarques que envolten la Mariola, on es troba ara mateix --és una herba anual-- a punt de tancar el seu cicle vital. Pense, en veure-la aquests dies a la vora dels camins que recórrec amb freqüència, que en ser els fruits i les llavors la font preferida per a obtenir el tint, devia de ser ara quan se la recollia, si és que hi havia algú que ho fera per ací. I també que, com em passa amb motes altres plantes vinculades d’una o altra forma a l’activitat tèxtil tradicional en aquestes terres, és molt poc el que sé sobre aquestes qüestions històriques i etnobotàniques, i que hauria de fer alguna cosa per veure de corregir-ho, perquè ja veieu que fins i tot darrere d’una planta tan discreta i poc vistosa com el tornassol s’amaga una història fascinant de la què a penes arribe a rascar un poc la superfície. Això si, a la mata, millor no tocar-la massa.

"Portadora de color" és el que significa, literalment i en grec, el nom genèric de Chrozophora, i em sembla que quan el botànic belga Necker el va proposar, va estar ben encertat amb la tria. I quant a la planta, em sembla també que, vista en detall i des de prop, millora un poc respecte al seu aspecte general. Un poc només, i no passa res... Bon cap de setmana!