A ple sol

Tiraven un poc arrere el sol i la calor, perquè tot i que la pujada és curta no deixa de ser una costera i a més a més, en arribar al capdamunt del tossalet, no hi ha molta ombra on amagar-se. El cas és que el conegut com a Castell Vell d’Albaida era, malgrat tenir-lo ben a mà (o potser precisament per això, caldria pensar també en aquest cas), una de les poques fortificacions medievals de la contornada a la qual no havia pujat encara mai, i suar un poc va pagar la pena per tal de posar-hi finalment remei. Pel propi castell, les restes del qual --poques, a hores d’ara, i en un estat de conservació francament precari-- han estat datades al segle XII, tot i que no és molta la informació contrastada que he estat capaç de trobar sobre ell. Però també per la seua privilegiada ubicació a cavall de les serres de Benicadell, Agullent i la Cova Alta; per les vistes remarcables que s’hi albiren des de dalt de la muntanyeta a la què a hores d’ara dona nom, i perquè a banda i banda de la serra dues fonts cabdals --la del Port a llevant, ja coneguda, i la de l’Olivera a ponent, a la què tampoc no m’hi havia acostat mai-- i les sèquies que alimenten, tot i no estar visiblement en el seu millor moment per l’estiu i la sequera, van ajudar a fer la caminada més abellidora. Molt més, de fet, que si no haguera fet tanta calor i el sol haguera picat una mica menys: segur que, en aquest cas, la presència de l'aigua no hauria estat tan confortadora.

De dalt a baix: llenç del mur est del Castell Vell; mota del barranc del Baladrar, sèquia de l'horta de Benissoda i Bassa de Dalt, que n'arreplega l'aigua; aljub, torres i vista general de la mola del castell; i pont de l'autovia sota el qual s'ha conservat --afortunadament-- l'alcavó de la Font del Port, vistes de la sèquia, ruïnes del Monestir de Santa Anna d'Albaida bastit el segle XVI per evangelitzar els moriscos de la vall, i la sèquia del Port en arribar al Molí de Dalt. 

 

Les abelletes de Cavanilles

Tot i que molt menys coneguda, entre el públic general, que les seues famoses “Observaciones” (el professor López Piñero se’n lamentava de veure’l amb freqüència reduït a “una especie de excursionista por tierras valencianas”), l’obra botànica d’Antoni Josep Cavanilles assoleix una rellevància fonamental que fa d’ell un dels científics més importants que han donat aquestes terres, hereu d’una tradició que es remunta segles enrere amb figures com Joan Plaça o Pere Jaume Esteve. Ja fora a partir de les seues pròpies recol·leccions, com sobre materials procedents de diverses expedicions científiques al continent americà, Cavanilles va descriure, seguint la metodologia linneana introduïda a Espanya des de mitjans del segle XVIII, centenars de gèneres i espècies de plantes, la majoria de les quals hi figuren en la seua obra "Icones et Descriptiones Plantarum", escrita en llatí i de la qual se’n van publicar sis volums entre 1791 i 1806, dos anys després de la mort del prevere.

En els diferents volums de les “Icones” s’hi inclou la descripció de set-centes dotze espècies diferents, la majoria d’elles acompanyades, a més de la preceptiva descripció, d’una làmina que il·lustra els detalls de cada planta. Com s’ha dit, una part significativa d’aquests taxons --fins a 162, tot i que molts d’ells han canviat posteriorment de rang taxonòmic o han estat recombinats a uns altres gèneres-- corresponen a plantes recol·lectades pel botànic al llarg dels seus viatges pel territori valencià, d’algunes zones del qual l’obra incorpora també referències específiques. Al volum II, per exemple, s’hi inclouen, entre d’altres, descripcions breus però detallades de les serres d’Énguera (“De Montibus Enguerinis”), Mariola, Aitana i la Serralada Ibèrica (“De Orospeda, Aytana et Idubeda”) o de la Vall d’Albaida (“Albaydae Vallis descriptio physica”), en les que a més de diverses consideracions de caire geogràfic, s’hi sol incloure una referència a les plantes més destacades que poden trobar-se a cada zona.

He recuperat la còpia que tinc per casa de les “Icones” en recordar que una de les orquídies més habituals en aquestes dates per les serres que freqüente, la denominada abellera groga, és precisament una de les espècies descrites per Cavanilles en aquesta obra: explica el botànic que la va trobar en llocs humits i ombrívols a prop d’Albaida (“in humidis umbrosis prope Albaydae oppidum”) i, sobretot, al peu d’un turó a prop del naixement de la font (“praesertim ad collis radicem iuxta fontis originem”), on també va descobrir --i descriure-- l’abellera becada, i després d’assenyalar que floreix entre març i abril, indica que és coneguda al país com abelletes grogues (“id est apes luteae”). I tampoc és que al remat siga massa rellevant, però el fet que fóra presentada al món, per part d'un preeminent botànic valencià, a partir d'exemplars recollits a les veïnes terres albaidines, no deixa de ser un motiu més, a banda de la seua innegable bellesa, per a que em semble una planta especialment apreciable. I fotogènica, també. 

He de dir-ho: les paraules entusiastes de Cavanilles, al prefaci d'aquest mateix volum segon de la seua obra, en parlar de la seua terra ("La bellesa dels turons, la fertilitat dels camps, els fruits eterns, les fonts més clares, l'aire saludable i l'abundància de totes les coses per a la vida i l'entreteniment, commou tant als visitants que exalten una província digna de lloança amb els més alts elogis") ben bé podrien servir, a hores d'ara, com a motiu per a una campanya turística; molt millor, al meu parer i amb tots els respectes, que això de Lope de Vega, que ho trobe un poc forçat... 

De camp

Ho vaig dir, l'altre dia, a tall d'un comentari a l'entrada anterior: en la mesura que les noves circumstàncies m'ho permeten, m'he fet propòsit ferm de no renunciar a algunes pràctiques i costums que, fins ara i durant molts anys, m'han resultat molt útils i estic segur que seguiran sent-ho en un futur. Treure temps d'on calga per llegir, escoltar i seguir aprenent, per exemple, perquè en la meua faena hi ha moltes més incerteses que seguretats i és vital estar obert a noves visions i interpretacions. O no perdre totalment el contacte amb el territori i la gent que hi viu, perquè al remat és sobre el terreny --i sobre la gent-- on cal veure i valorar els efectes d'allò que fem, i també del que no fem. Ja vaig veient, però, que complir alguns d'aquests propòsits no serà cosa senzilla, perquè tot i que uns dels objectius marcats és reduir la quantitat de paperassa que passa per les nostres mans, caldrà fer molta paperassa per poder aconseguir-ho...

Ahir, finalment i després d'unes setmanes especialment atrafegades, vaig poder treure una estona i canviar despatx per camp. O millor, per riu, perquè veure rius era el motiu de la visita, i a més per una raó que em resulta especialment estimulant: m'haureu de permetre que em reserve pel moment els detalls, mentre es recullen totes les dades necessàries i s'enllesteixen els informes tècnics que fan al cas; però sembla confirmar-se que la Vall d'Albaida alberga, a hores d'ara, una interessant --i un poc sorprenent-- població de llúdries. I a més, a la vista dels rastres que han anat detectant-se i de la seua distribució sobre el territori, més àmplia del que ens pensàvem, no fa l'efecte que la presència en la comarca d'aquesta emblemàtica espècie siga una qüestió anecdòtica. Prompte sabrem més, en tot cas; i tot i que jo ja hauré tornat a la meua taula, més atapeïda de papers que mai, faig propòsit d'anar contant-ho. I d'escapar-me alguna estoneta a buscar rastres, també. Sempre que puga.

Ja fa alguns anys que m'hi compte entre aquells --cada volta més, em fa l'efecte-- als qui la celebració de la diada del 9 d'Octubre els provoca una certa sensació d'incomoditat: és innegable que la "fundació" del que a hores d'ara és el País dels valencians no pot entendre's sense el sotmetiment --i, al remat, la desaparició-- de la societat que ens va precedir en aquestes terres que ara reconeixem com a nostres. Espere que, algun dia, els valencians tinguem a l'abast unes altres dates simbòliques, que ens servisquen com a referent i com a punt d'unió, i que no commemoren necessàriament batalles, guanyades o perdudes. Mentre, i tot i que un poc incòmodament ("sense culpabilitats estèrils, evidentment; però també sense mitificacions puerils i innecessàries", vaig escriure fa algun temps) el 9 d'Octubre és el que tenim, i vos desitge que el passeu el millor possible. Futur avant, feliç Diada!