Sexe en l'oficina

Una directora general es negava a donar el seu vist i plau a informes en els quals aparegueren paraules com “chochín” o “polla” (d’aigua) per considerar-les inadequades tot i l'evidència que, en aquest context, només podien referir-se al nom d’uns ocellets i no a certes parts --pràctiques però potencialment pecaminoses-- del cos humà. La providencial intervenció del corrector del word va evitar que, per un simple canvi de vocal, un alcalde rebera un ofici formal encapçalat amb la frase “Amb relació al seu escrot…” i que hauria pogut tindre conseqüències imprevisibles. El redactor de l’estudi d’impacte ambiental d’un projecte per a obrir una nova pista forestal considerava que l’obra beneficiaria a la fauna de la zona perquè tots els animalets del bosc podrien també fer servir el camí per desplaçar-se amb major comoditat: “la obra tendrá un impacto ambiental favorable porque facilitará las correrías de las zorras”, deia literalment com a conclusió. Durant molt de temps, els correus electrònics que feien referència abreviada als plans d’ordenació dels recursos naturals –PORN, segons acrònim universalment acceptat—eren bloquejats pel servidor en considerar-los “correu hostil”, fins que estranyats perquè els missatges no arribaven a la seua destinació, vam saber que se’ns considerava sospitosos d’activitats il·lícites en horari laboral…

Si, ja sé que direu que sempre estem pensant en el mateix, però no negareu que ens ho posen en safata. I la moreneta de la cinquena, que sabreu perdonar-me però cada dia que passa diria que està més bona… Auxili, estem rodejats!

Per si interessa: tret de la "moreneta de la cinquena" --que en realitat podria ser també rosseta i de qualsevol altra planta-- tots els casos són absolutament verídics. I algun altre que me'n deixe per a més avant...

Contra gustos

Cada vegada em fixe més en la mirada i en la veu. Eròticament parlant, és difícil que una dona m'agrade molt si, a més de ser --o semblar-me-- intel·ligent, els seus ulls no em resulten seductors i la seua veu em sona tosca o banal. La qual cosa no impedeix, evidentment, que hi haja moltes altres dones que m'atraguen bastant --o simplement el suficient-- a pesar de que les trobe menys intel·ligents, d'ulls discrets i veu ordinària. Sovint, en aquests casos, valore uns altres dons, aptituds o qualitats interessants què, sense arribar a suplir aquests dèficits essencials, doten a les seues portadores d'un atractiu remarcable. Altres aspectes físics, òbviament, tenen la seua rellevància, però no solen ser en absolut determinants. Per exemple, sobretot quan es tracta d'aquestes qualitats diguem-ne "complementàries", sóc especialment sensible als caràcters desimbolts, naturals i independents; però la superficialitat ostentosa o l'histrionisme extemporani poden desincentivar qualsevol expectativa d'aproximació, per poc ambiciosos que foren de bestreta els seus objectius.

Quant a l'apariència física, sóc més partidari de l'harmonia de les proporcions que de les magnituds absolutes, dins d'un context general d'oportunes sinuositats. Aprecie com a sensuals cossos i talles de característiques, volums o edats molt diverses, però defugint primeses excessives i amb una preferència creixent cap a la maduresa, també anatòmica. Un cos que es mou amb gràcia em sembla, en general, un cos atractiu, més enllà de la valoració específica i estàtica dels seus diferents elements. Parlant amb propietat, l'exuberància no és sinònim de voluptuositat, però no negaré l'atractiu torbador de la copiositat quan es disposa de forma topogràficament adequada i deixa endevinar la consistència oportuna. Tot i això, em sembla que els excessos puntuals --més que no pas les escassedats prudents-- poden arribar a desbaratar l'equlibri del conjunt o, al menys, deformar una adequada percepció d'aquell. El cabell és un element poderós, però sóc també de gustos eclèctics al respecte; tendisc a valorar la seua coherència amb l'aspecte general, però en igualtat de condicions, i si he de triar, bru i llarg.

És evident que aquests principis, aplicables a les relacions personals i a distàncies reduïdes, tenen una validesa relativa quan es traslladen a àmbits icònics, en els quals és impossible d'avaluar qualsevol tret no fisonòmic. Potser és per això que, en general, mai he estat molt de sex symbols, amb l'excepció d'una primerenca i relativament persistent predilecció per Jessica Lange. Alguns dels mites sexuals oficials de les últimes dècades --pense per exemple en Madonna, Sharon Stone, Angelina Jolie o Megan Fox-- no han passat de semblar-me dones més o menys guapes, però difícilment diria que han personificat els meus ideals sexuals. Tot i això, i al llarg dels anys, he anat adoptant diversos referents simbòlics en la matèria, des de Kim Bassinger a Gisele Bündchen (passant per Cindy Crawford, Kylie Minogue o Monica Bellucci). Però quasi sempre han tingut un origen molt concret --una imatge especialment atractiva, una escena mítica-- i un abast molt limitat. Més o menys el que em passa ara, amb tantes cares atractives i cossos esculturals innundant de forma més o menys merescuda cinemes, revistes, webs i programes de televisió. M'agrada la carnalitat espontània d'Scarlett Johansson o la sensualitat desbordant (i la veu encisadora) de Leonor Watling. Però, sobretot, l'elegància carismàtica i l'esguard marí d'Olivia Wilde...

Si, ja sé que tot açò te poc trellat i no porta enlloc. Però el més curiós (i un poc preocupant) és que, quan m'he posat a escriure fa una estona, després de fullejar la premsa del dia, ho he fet amb la idea de dir alguna cosa sobre la visita de Benet XVI al Regne Unit, Richard Dawkins, la British Humanist Association i el llibre d'Stephen Hawking... i ja veus com he acabat. M'ho faré mirar. Però almenys, ha resultat més divertit buscar en la xarxa una imatge de la mirada d'Olivia que una del Summe Pontífex amb la Reina d'Anglaterra. Siga dit amb tot el respecte, que contra gustos no hi ha disputes.

Venjar-se de la mort

És el que passa quan celebres aniversaris el dissabte per la nit. Diumenge passat, obrint l'ull matí avançat i el cap espés, molt espés. Un café carregat, dues aspirines i un impuls: buscar entre els llibres amuntegats "El animal moribundo", de Philip Roth. No he vist la pel·licula ("Elegy", d'Isabel Coixet) però potser ho faré, perquè directora i protagonistes em mereixen crèdit. Tampoc no conec molt més, de Roth, però aquest llibre em va impressionar profundament quan el vaig llegir per primera vegada fa un parell d'anys. Per la història que conta i per com la conta, pel seu llenguatge directe i efectiu, de vegades descarnat i fins i tot obscé; probablement --sempre passa amb els llibres que ens agraden-- perque història i llenguatge van trobar saó; devía ser un moment escaient.

No va ser fàcil trobar-lo (nota: afegir a (b) ordenar els llibres). Quan finalment va aparéixer, vaig començar a fullejar-lo, guiant-me a penes per les anotacions que van quedar després de la primera lectura (poques; no soc de marcar molt els meus llibres), deixant-me caure en els passatges que recordava com a més significatius o que em van sorprendre o agradar més. No vaig a contar ací la història de David Kepesh i Consuelo Castillo: llegiu-la si no ho heu fet i us abelleix, i si ho heu fet ja escolliu i serveu els vostres propis fragments. Alguns dels meus: els primers contactes i la seducció inevitable, la història emancipatòria i un poc ingènua de Janie Wyatt, l'orgull madur i seré de Carolyn, l'amargor lúcida de la pèrdua i els abismes dements de la gelosia. Però, especialment i sobre tot, la permanent constatació de la decadència, el pes feixuc i inevitable del pas del temps:

"És comprensible que qualsevol etapa de la vida més avançada que aquella en la què un es troba siga inimaginable. De vegades estàs en la meitat de l’etapa següent abans d’adonar-te'n que has entrat en ella. I, a més, les etapes anteriors de la progressió ofereixen les seues compensacions. I fins i tot així, la zona del mig intimida a molta gent. Però, i el final? No deixa de resultar interessant que siga la primera vegada en tota la teua vida en que et trobes totalment fora mentre estàs dins. Alhora que observes continuament la teua decadència (si eres tan afortunat com jo), en virtut d’una vitalitat que no remet et trobes a considerable distància de la decadència, inclús et sents airosament al marge d’ella. Es inevitable, per suposat, que hi haja una multiplicació dels senyals que condueixen a la desagradable conclusió, i no obstant, a pesar d’això, permaneixes al marge. I la ferocitat de l’objectivitat és brutal.

Es precís distingir entre el morir i la mort. Si un està sa i es troba bé, el morir és invisible. La fi que és una certitud no s’anuncia necessariament de una manera cridanera. No, no pots entendre-ho. L’únic que entens respecte als vells quan no eres vell és que la seua època els ha marcat. Però entendre sols això només fa que immobilitzar-los en el seu temps, i per tant equival a no entendre res en absolut. Per aquells que encara no són vells, ser vell significa que “has sigut”. Però ser vell també significa que, malgrat haver sigut, a més d’haver sigut i encara que hages sigut en excés, segueixes sent. Allò que has sigut està molt viu. Encara eres, i t’obsessiona tant el ser encara i la seua plenitud com el ja haver sigut, el pretèrit. Considera la vellesa d’aquesta manera: que la teua vida estiga en joc és un fet qüotidià. Un no pot eludir el coneixement d’allò que l’espera dins de poc. El silenci que l’envoltarà per sempre. Pel demés, tot és el mateix. Pel demés, un és immortal mentre viu".

Diumenge, mentre s'esvaïa lentament el mal de cap, vaig tornar a imaginar a Consuelo i el poder devastador del seu cos, em vaig tornar a admirar amb les reflexions brillants, iròniques, amargues o desesperades del vell professor Kepesh sobre el temps, l'amistat, l'amor, la vellesa i la malaltia. I sobre el sexe, omnipresent, imprescindible: "El sexe és també la venjança contra la mort. No t’oblides de la mort. No l’oblides mai. Si, també el poder del sexe es limitat. Sé molt bé com és, de limitat. Però, dis-me, quin poder és major que el seu?". I vaig decidir que, algun dia, tornaré a llegir-lo de principi a final. Quan siga l'hora.