Programa d'actes

Estic convençut de què es tracta d’una altra manifestació de la coneguda síndrome de tindre-ho tan a mà. Però no deixa de resultar(-me) cridaner que, malgrat el meu interès per la història en general i per la denominada època Ibèrica en particular, molts dels testimonis valencians d’aquesta cultura fascinant --la majoria, de fet, si deixe de banda els que tinc literalment al costat de casa-- em resulten encara hui desconeguts. Així que, sense desdir de l’objectiu fonamental d'ajuntar-nos després de massa temps sense haver-ho pogut fer, la possibilitat d’aprofitar per fer una visita (magníficament guiada, a més a més) a l’extraordinari enclavament moixentí de la Bastida de les Alcusses va ser un complement perfecte a una trobada ja de per si més que abellidora. Afegiu-ne, a més a més, un il·lustrador recorregut per l’emblemàtic i prestigiós Celler del Roure (un privilegi, també, haver comptat amb les detallades explicacions de Pablo Calatayud, promotor i ànima del projecte), l’oportunitat d’un bon menjar envoltats pel bellíssim paisatge d’allò que ha vingut en denominar-se Terres dels Alforins --i que no necessita, des del meu punt de vista, comparar-se amb res, ni que siga amb la Toscana--, i l’hospitalitat amb la què sempre comptem quan ens deixem caure per la Font de la Figuera, i convindreu en què el programa d'actes del darrer cap de setmana ha deixat el llistó francament alt. Superar aquest nivell en pròximes visites al que van ser terres d'edetans, contestans i ilercavons no serà, doncs, tasca senzilla, però estic segur de que farem tot el possible per tal d'aconseguir-ho. I la veritat, només amb poder comptar amb tan bona companyia com en aquesta ocasió em donaré, vos ho puc assegurar, per molt més que satisfet.

Desenterrada glòria

Desenterrat, desenterrada glòria.

L’explosió, la terra escarbotada.

En un basquet, oferides magranes.

Temple brancut de l’Antic Testament!

Oh murs de fang! Lentíssima costera.

A Sant Miquel li ha florit l’espasa.

I Sant Vicent fa el sermó de les aigües.

Canta el metall, canta el poble, el País.

Vicent Andrés Estellés, "Llíria" (Mural del País Valencià)

Amb un pla com aquest era fàcil encertar: tornar a reunir-nos, tal i com fem des de fa ja un bon grapat d'hiverns al voltant del canvi d'any, amb un grup de bons amics amb els quals és sempre un autèntic plaer compatir passeig, taula i conversa; i trobar-nos enguany a un lloc tan eminent com la vila de Llíria, que teníem pendent de feia molt de temps per tot el que hi ha per veure i per conèixer, més encara amb l'opció de comptar amb guia d'excepció. No és gens sorprenent, doncs, que acabara sent una jornada magnífica en la què vam poder conèixer un poc millor alguns dels elements més rellevants de la ciutat romana, andalusina i medieval, però també saber de molts detalls, exposats per qui ho ha viscut de primera mà, de la lluita per preservar un patrimoni extraordinari que no sempre ha estat valorat com es mereix i que no ha dit l'última paraula perquè hi encara molta glòria que espera el moment de ser desenterrada. L'única llàstima: haver-nos deixat pendent, per falta de temps, la visita a les restes de la ibèrica i cabdal Edeta, encara que no sembla molt difícil posar-li remei. I estic quasi segur que aquesta vegada no haurem d'esperar massa temps per fer-ho.

Arabí

Tot i que en aquell moment no vaig deixar constància en aquestes planes, la primera muntanya que vaig pujar el 2023 va ser el Pico del Obispo, sostre amb 2.014 m de la veïna regió de Múrcia i cim culminant del massís conegut com a Revolcadores, en una eixida de la què guarde molt bons records pel camí, les vistes i la companyia, però també per un dinar memorable ja de tornada a Inazares. El cas és que, amb ganes de començar també aquest 2024 visitant alguna muntanya fora d'aquelles que ens queden més a mà, vam decidir repetir incursió a terres murcianes, on tenim encara massa assignatures pendents, per recórrer el Monte Arabí, modest per extensió i per altitud però ben conegut pels seues excepcionals valors ambientals, paisatgístics i culturals. Protegit com a Monument Natural, l'Arabí és un dels paratges més emblemàtics de l'extens terme de Iecla, amb la qual cosa la visita ens permetia també conèixer  un poc millor aquelles terres per les quals el Tractat signat a Elx el 1305 va traçar la frontera entre les Corones de Castella i d'Aragó: la mateixa Iecla, malgrat que els acords adoptats un any abans a la Sentència de Torrellas la reconeixien com a valenciana, com a part de la primera; Jumella i Favanella, valencianes  també pels acords d'Elx però perdudes a mans castellanes després de la Guerra dels Dos Peres; i sobretot Cabdet, part que fou del regne de València fins que el malànima de Felip V va castigar el seu suport a la causa austracista reduint-la a aldea de la Villena castellana i excloent-la del país del qual havia format part des de feia quatre segles.

Quant a la muntanya, i tot i que caldrà tornar-hi fora del període en què l'accés al cim es troba restringit per protegir les espècies d'aus que hi nien, cal dir que la visita --curta però intensa-- mereix sobradament la pena: el recorregut, per camins ben abalisats però amb rastres evidents d'una elevada freqüentació, permet aproximar-se fàcilment als principals punts d'interès identificats en el paratge; si he de destacar-ne alguns que van impressionar especialment, crec que em quedaria amb els extraordinaris petroglifs vinculats al jaciment de l'Edat de Bronze de l'Arabilejo, i la preciosa (i fotogènica) Cueva de la Horadada, una de les nombroses cavitats obertes a la zona per l'erosió de les calcarenites que la formen i en algunes de les quals s'han trobat també pintures rupestres especialment rellevants. Una breu però interessant passejada, ja de vesprada, a la vila de Cabdet, a la què costa no considerar d'alguna forma com a pròpia, va tancar una jornada esplèndida pel camí, les vistes, la companyia... i el dinar. I tot i que dos anys són indubtablement pocs per a treure conclusions, ves a saber si amb açò d'anar a pujar serres murcianes al principi de l'any no estarem iniciant alguna cosa: al remat, com he llegit en algun lloc, no hi ha cap tradició que no començara sent, en el seu dia, una novetat.