A falta d’opinió millor fundada, done per bones les ubicacions que sembla haver fixat la cartografia recent respecte als modestos cims mariolencs del
Pic de la Creu i el
Capollet de l’Àguila, tots dos ben pròxims al nucli urbà de
Banyeres. El primer se sol identificar a hores d’ara amb un tossal de 959 m d'altitud, al qual s’accedeix fàcilment per pista forestal, i coincideix amb el punt que alguns mapes antics identificaven precisament amb el segon, un altre turó lleugerament més alt (962 m, segons el visor cartogràfic de l’
ICV) i que se situa molt a prop del límit amb el terme municipal de
Bocairent. No hi ha actualment cap creu al Pic de la Creu, però si en un altre alteró rocallós de 908 m situat a poc menys de mig quilòmetre al sud-oest d’aquest; quant al Capollet, sembla que aquest nom
alterna (o alternava) amb el de
Capoll i
Cabecet, de l'Àguila tots dos, però també hi ha qui l'anomenava
la Mola --jo mateix l'he vist com
Muela en mapes antics-- o directament el considerava com el mateix que el de la Creu.
Quant a l'anomenat
Morro del Porc, inevitablement lligat per als qui ho vam viure al terrible incendi de 1994 i a
l’accident d’avió que va costar la vida a cinc participants en les tasques d’extinció i en va deixar un altre greument ferit, sembla clara l'altitud (964 m) i la situació. El cim culmina un estret crestall rocallós que a penes destaca sobre la carena de la muntanya, densament coberta de nou pels pins, però ben delimitat a banda a banda per sengles colls; ignore quin pot ser l’origen del nom, que potser al·ludeix a l’aspecte de la lloma vista des d’algun punt en concret, però m’ha sorprès un poc saber que hi ha almenys dos
Morros de Porc més, un a
Centelles (Osona) i un altre a
Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Una altra qüestió és parlar de
Benifarraig, topònim que segons la cartografia antiga correspon realment a
Benifaraig, homònim per tant de la
pedania de València. Pel que fa a la seua situació, algunes fonts l'ubiquen --de vegades com una partida del terme de Bocairent, tot i que és dubtós que haja tingut mai aquesta consideració-- a la rodalia del
Pla de Santa Bàrbara, però allò més habitual és que sota el nom de
Massís de Benifaraig (o
Benifarraig) s'abaste gran part del vessant bocairentí de la muntanya, quasi des de la fita amb Banyeres fins a prop del
Cabecet de Montserrades, a tocar ja del terme d'Alfafara
. Els mapes antics (de 1899 i 1903) que he pogut consultar al
visor de cartografia històrica de l'IGN tampoc no aclareixen molt el tema més enllà, com ja s'ha dit, de fer servir la forma
Benifaraig: sobre el paper se'n grafia un, que les
llibretes d'itineraris identifiquen com a
cim, molt a prop del Morro ("
Cerro") del Porc i que fins i tot podria ser que coincidira amb el que ara anomenem així; un altre està retolat, en efecte, al nord de Santa Bàrbara, entre Sant Jaume i el Salt d'Alcoi. I entre tots dos, el nom de
Loma de Benifaraig sembla referir-se, com s'ha esmentat abans, a una àrea extensa i de límits aparentment imprecisos; qualsevol informació sobre aquesta qüestió serà benvinguda.
El sector al qual corresponen totes aquestes notes, a la vora occidental de
Mariola, es caracteritza per un relleu suau ben diferent de l’agrest i empinada vessant de llevant de la muntanya. Una sèrie de fractures inverses delimiten aquest flanc de l’anticlinal que constitueix la serralada, la volta del qual es va enfonsar per donar lloc a un paisatge abellidor en el què alternen les llomes i les planes; masos i conreus han ocupat secularment aquesta àrea, en la que sovintegen les fonts i a través de la què discorren també nombrosos camins. Si més no per comparació amb altres parts que em queden més a ma, les meues visites a aquesta
ala oest de la serra no són massa freqüents, i solen obeir a algun motiu concret (buscar
alguna planta que sé que hi viu, o comprovar l’estat del
riu Vinalopó per la rodalia del seu naixement, per exemple). També aquesta volta ha estat així, per bé que com veieu la motivació principal ha sigut geogràfica i toponímica: malgrat tants anys com fa que la recórrec, hi ha encara moltes coses que ignore de Mariola en general, i d’aquesta zona en particular; probablement, la meua idea de fer també un llibre sobre ella --el que em faltaria per completar una prevista trilogia que per diverses circumstàncies es va quedar en els dos primers-- no passarà mai de ser un projecte. Però no crec que deixe mai de voler conèixer-la més i millor, i no necessàriament per a escriure sobre ella.
Ja heu vist que no he escrit molt al blog darrerament. I no ha estat perquè no haja fet coses. Caminar, per exemple: passejades tranquil·les quasi sempre, sol o en companyia, gaudint entre plantes i paisatges de les últimes alenades de la primavera; però també, per allò d’anar provant-me, amb algun trajecte un poc més exigent i que diria que he resolt de forma digna. He avançat (quasi he tancat, de fet) alguns compromisos adquirits fa temps, i que com sol passar sovint m’han costat més de fer –d’escriure, vaja-- del que m’havia fet el compte. He tingut la sort i el privilegi de conèixer en persona a la meua admirada Gioconda Belli (gràcies, Carmina, per això i per tot), i encara que he rebaixat un poc la llarga llista de llibres pendents de llegir, també n’he afegit algun de nou perquè de determinades persones cal llegir sense falta tot allò que publiquen. Podria dir que no he escrit més per culpa de l’oratge (ja sabeu com m’arriben a afectar aquestes primeres i sobtades calorades), o perquè llegir les notícies –d’ací, d’allà i pràcticament de tot arreu—em resulta cada dia més indignant i depriment i em falten les paraules per a dir-ho; alguna cosa haurà tingut a veure tot això, sense cap dubte, però em sembla que, en el fons, la causa d’aquest silenci temporal ha estat un poc de cansament i un altre de gossera. A veure què puc fer, amb l’un i l’altra...
