Pla de treball

Va fent camí la primavera a Aitana, i amb la faena de redacció del llibre bastant avançada (pràcticament només em queda per enllestir l'última part, això és, la introducció), he començat a posar un poc d'ordre a la que hauria de ser-ne la part gràfica: després d’anys de recórrer la muntanya, i fins i tot havent-ne descartat moltes per no arribar a una qualitat mínima acceptable, no puc dir que no compte amb una provisió d'imatges suficient per triar i garbellar. Sempre queda, però, algun buit per reomplir o alguna vista que convé posar al dia, com tampoc no sobra mai insistir sobre algun indret o  recorregut del qual dispose de menys informació o que he sovintejat més en altres èpoques de l’any. Així que aquest seguira sent el pla per a les pròximes setmanes: la primavera, potser no tan ufanosa com en algunes ocasions però molt més que en moltes altres, va obrint-se pas pertot arreu; però com que el temps és limitat i no es pot abastar a tot, la destinació prioritària de les meues pròximes caminades seguirà sent, ara com ara, la mare Aitana de la dura pedra. I la veritat, en vista del que es veu, tampoc no puc dir que em sàpiga molt mal.

 

Oh mare Aitana de la dura pedra.

Oh sacra Aitana de la guerra, dies

venen amargs, llesquen la dura pedra.

Oh lloc de fred, oh lloc intacte encara.

 

He abandonat mare i pare per tu.

M'aclame a tu, i m'arrapava a tu,

genolls de pedra i turmells de música.

Oh mare Aitana del braó potent,

la de l'esguard que fita velles terres.

Perquè has patit moltíssim, mare Aitana.

I has vist anar-se'n els teus millors fills

que ara retornen carregats de versos.

 

Canten per tu perquè han plorat moltíssim.

Sempre enyorant-te, recordant-te sempre.

Mare rupestre, oh vella i dura mare.

Vicent Andrés Estellés, "Aitana" (Mural del País Valencià)

Arran de mar

Diuen que ha estat una verda primavera a Tabarca. Les pluges dels últims mesos, generoses sense ser en absolut excepcionals, han trencat un període significativament eixut i la vida vegetal de l'illa, adaptada en tot cas a sobreviure sota aquestes severes  condicions, ha reviscolat pertot arreu. Jo he fet una mica tard per veure-ho (picava ja un sol quasi d'estiu, aquest diumenge), però ha estat suficient un breu passeig pel Camp per gaudir de l'últim i esplendorós esclat de l'estació; el mateix espai, per cert, que fa només uns anys estava cobert quasi per complet per les luctuoses restes de les figueres de pala amb les que havia acabat de forma fulminant una virulenta plaga, i en el què ara prospera un interessant matollar d'orvals i cambroneres... Viure arran de mar (especialment, d'aquesta) no ha de ser cosa senzilla; i potser poder canviar, segons canvien també les condicions --parsimoniosament en ocasions, de forma vertiginosa en unes altres-- siga al remat l'única forma de reeixir.

He tornat a Tabarca, aquest cap de setmana passat, en el marc d'un taller organitzat per WWF sobre espais naturals protegits marins al què van tindre l'amabilitat de convidar-me a participar. Ha estat un privilegi compartir aquest dies amb gent magnifica procedent d'arreu l'estat (pescadors i pescadores en molts casos, però també científiques, conservacionistes o gestores de diverses administracions), com també retrobar-me amb vells amics com José Luis Sánchez-Lizaso i Alfonso Ramos --que a més ens va fer de guia en la visita-- als qui fa molts anys que conec i admire, i que han tingut molt a veure en què l'illa i, sobretot, el seu entorn marí, siguen a hores d'ara i malgrat totes les dificultats un referent ineludible en el camp de la conservació. I un lloc, per tot això, especialment escaient per a seguir aprenent. 

Històries de l’ala oest

A falta d’opinió millor fundada, done per bones les ubicacions que sembla haver fixat la cartografia recent respecte als modestos cims mariolencs del Pic de la Creu i el Capollet de l’Àguila, tots dos ben pròxims al nucli urbà de Banyeres. El primer se sol identificar a hores d’ara amb un tossal de 959 m d'altitud, al qual s’accedeix fàcilment per pista forestal, i coincideix amb el punt que alguns mapes antics identificaven precisament amb el segon, un altre turó lleugerament més alt (962 m, segons el visor cartogràfic de l’ICV) i que se situa molt a prop del límit amb el terme municipal de Bocairent. No hi ha actualment cap creu al Pic de la Creu, però si en un altre alteró rocallós de 908 m situat a poc menys de mig quilòmetre al sud-oest d’aquest; quant al Capollet, sembla que aquest nom alterna (o alternava) amb el de Capoll i Cabecet, de l'Àguila tots dos, però també hi ha qui l'anomenava la Mola --jo mateix l'he vist com Muela en mapes antics-- o directament el considerava com el mateix que el de la Creu. 

Quant a l'anomenat Morro del Porc, inevitablement lligat per als qui ho vam viure al terrible incendi de 1994 i a l’accident d’avió que va costar la vida a cinc participants en les tasques d’extinció i en va deixar un altre greument ferit, sembla clara l'altitud (964 m) i la situació. El cim culmina un estret crestall rocallós que a penes destaca sobre la carena de la muntanya, densament coberta de nou pels pins, però ben delimitat a banda a banda per sengles colls; ignore quin pot ser l’origen del nom, que potser al·ludeix a l’aspecte de la lloma vista des d’algun punt en concret, però m’ha sorprès un poc saber que hi ha almenys dos Morros de Porc més, un a Centelles (Osona) i un altre a Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Una altra qüestió és parlar de Benifarraig, topònim que segons la cartografia antiga correspon realment a Benifaraig, homònim per tant de la pedania de València. Pel que fa a la seua situació, algunes fonts l'ubiquen --de vegades com una partida del terme de Bocairent, tot i que és dubtós que haja tingut mai aquesta consideració-- a la rodalia del Pla de Santa Bàrbara, però allò més habitual és que sota el nom de Massís de Benifaraig (o Benifarraig) s'abaste gran part del vessant bocairentí de la muntanya, quasi des de la fita amb Banyeres fins a prop del Cabecet de Montserrades, a tocar ja del terme d'Alfafara. Els mapes antics (de 1899 i 1903) que he pogut consultar al visor de cartografia històrica de l'IGN tampoc no aclareixen molt el tema més enllà, com ja s'ha dit, de fer servir la forma Benifaraig: sobre el paper se'n grafia un, que les llibretes d'itineraris identifiquen com a cim, molt a prop del Morro ("Cerro") del Porc i que fins i tot podria ser que coincidira amb el que ara anomenem així; un altre està retolat, en efecte, al nord de Santa Bàrbara, entre Sant Jaume i el Salt d'Alcoi. I entre tots dos, el nom de Loma de Benifaraig sembla referir-se, com s'ha esmentat abans, a una àrea extensa i de límits aparentment imprecisos; qualsevol informació sobre aquesta qüestió serà benvinguda. 

El sector al qual corresponen totes aquestes notes, a la vora occidental de Mariola, es caracteritza per un relleu suau ben diferent de l’agrest i empinada vessant de llevant de la muntanya. Una sèrie de fractures inverses delimiten aquest flanc de l’anticlinal que constitueix la serralada, la volta del qual es va enfonsar per donar lloc a un paisatge abellidor en el què alternen les llomes i les planes; masos i conreus han ocupat secularment aquesta àrea, en la que sovintegen les fonts i a través de la què discorren també nombrosos camins. Si més no per comparació amb altres parts que em queden més a ma, les meues visites a aquesta ala oest de la serra no són massa freqüents, i solen obeir a algun motiu concret (buscar alguna planta que sé que hi viu, o comprovar l’estat del riu Vinalopó per la rodalia del seu naixement, per exemple). També aquesta volta ha estat així, per bé que com veieu la motivació principal ha sigut geogràfica i toponímica: malgrat tants anys com fa que la recórrec, hi ha encara moltes coses que ignore de Mariola en general, i d’aquesta zona en particular; probablement, la meua idea de fer també un llibre sobre ella --el que em faltaria per completar una prevista trilogia que per diverses circumstàncies es va quedar en els dos primers-- no passarà mai de ser un projecte. Però no crec que deixe mai de voler conèixer-la més i millor, i no necessàriament per a escriure sobre ella. 

Ja heu vist que no he escrit molt al blog darrerament. I no ha estat perquè no haja fet coses. Caminar, per exemple: passejades tranquil·les quasi sempre, sol o en companyia, gaudint entre plantes i paisatges de les últimes alenades de la primavera; però també, per allò d’anar  provant-me, amb algun trajecte un poc més exigent i que diria que he resolt de forma digna.  He avançat (quasi he tancat, de fet) alguns compromisos adquirits fa temps, i que com sol passar sovint m’han costat més de fer –d’escriure, vaja-- del que m’havia fet el compte. He tingut la sort i el privilegi de conèixer en persona a la meua admirada Gioconda Belli (gràcies, Carmina, per això i per tot), i encara que he rebaixat un poc la llarga llista de llibres pendents de llegir, també n’he afegit algun de nou perquè de determinades persones cal llegir sense falta tot allò que publiquen. Podria dir que no he escrit més per culpa de l’oratge (ja sabeu com m’arriben a afectar aquestes primeres i sobtades calorades), o perquè llegir les notícies –d’ací, d’allà i pràcticament de tot arreu—em resulta cada dia més indignant i depriment i em falten les paraules per a dir-ho; alguna cosa haurà tingut a veure tot això, sense cap dubte, però em sembla que, en el fons, la causa d’aquest silenci temporal ha estat un poc de cansament i un altre de gossera. A  veure què puc fer, amb l’un i l’altra...

(Des)viar

Des de fa unes setmanes, les meues ocasionals passejades entre vies discorren per un paisatge sensiblement diferent a l'habitual. L’únic dels trajectes que encara es mantenia operatiu --el que discorre entre Alcoi i Xàtiva, i des d'allí a València-- ha començat a ser objecte d’una completa i esperadíssima remodelació, i presenta a hores d’ara un aspecte sorprenent i un poc inquietant. Afortunadament, el desmantellament sistemàtic al qual està sent sotmès el traçat ara mateix té un caràcter temporal, però en caminar sobre el balast de les vies a hores d'ara (des)viades, és inevitable pensar en totes les voltes que el fantasma de la desaparició definitiva ha sobrevolat aquesta línia, i en la tasca impagable de tota la gent que, des de fa molts anys i de totes les formes imaginables, ha alçat la veu per evitar-ho. Si es compleix el pla previst (si el pla no es foravia, podria també dir-se), en menys de dos anys hauríem de recuperar un servei de tren millorat i vital per a aquestes terres. I mentre això arriba, caminada a caminada, aniré mirant com van anant les obres: aquesta primavera també s'acabarà, i llavors podré començar a fixar-me en altres coses.

Colors

Passeig primaveral pel cor de Mariola i la seua fillada de fonts que corren, amb la idea principal de veure com avança enguany la temporada d’orquídies, però no solament això. Fins i tot havent-la caminat tantes vegades, la serra sempre guarda alguna cosa per mostrar, i més encara en aquesta època de l’any. Tant, que al llarg de tot el dia no em puc treure del cap un pensament: si el pas del temps ens ha de fer colors, que siguen, si pot ser, com els d’aquesta esplèndida primavera mariolenca.

Incidentalment: en haver aprofitat el dilluns de la festa de Sant Vicent Ferrer per a fer aquesta ja tradicional visita orquidofílica a la Mariola, l’apagada elèctrica em va agafar de ple, encara que jo no me’n vaig assabentar --no estava molt pendent del mòbil, i no és estrany per aquestes serres quedar-se de tant en tant sense cobertura-- fins unes quantes hores després, quan vaig tornar al cotxe i vaig posar la ràdio. Com li deia després a un amic al facebook: que l’apocalipsi t’agafe mirant flors a la muntanya no sembla el pitjor pla per a una fi del món...