No només plantes

Sovint, quan viatgem, allò que ens resulta més xocant no és necessàriament el que desconeixem: trobar (inesperadament o no) alguna cosa familiar en un context distint a aquell al què n'estem acostumats, pot resultar igualment sorprenent, i en ocasions fins i tot més. No puc dir que el cas dels aufranys, de l'extraordinària abundància dels quals a Socotra ja n'havia llegit alguna cosa abans d'anar-hi, m'agafara d'improvís, per bé que venint d'un lloc en el què l'espècie és encara una raresa --al País Valencià, on va arribar a extingir-se cap al 1970, a penes comença a recuperar-se lentament, amb menys d'una vintena de parelles que hi nidifiquen-- veure'ls literalment pertot arreu, i en especial alimentant-se de deixalles pels carrers de la ciutat, arribava a ser un poc impactant. Si que em va desconcertar bastant, en canvi, que una de les primeres aus que vam tindre ocasió de veure a poc d'arribar a Hadiboh fora la fotja banyuda, en perill d'extinció a casa nostra i que no sabia que vivia també a l'illa. Després he sabut que els primers exemplars de l'espècie es van documentar a Socotra a principis de 2020, on probablement hi van arribar des de l'Àfrica Oriental a causa d'una sèrie de tempestes tropicals que van tindre lloc els mesos anteriors; des de llavors, unes quantes parelles s'han instal·lat a l'aiguamoll de Sirhan --el mateix on les veiérem nosaltres-- i han començat a reproduir-se.

Malgrat la meua innegable debilitat pel món vegetal --ja vaig deixar dit en el seu dia que un dels principals motius per voler visitar Socotra van ser precisament els seus famosos dragos-- cada volta més tendisc a reconèixer-me com a naturalista, en el sentit més ampli del concepte. I si la flora socotriana resulta excepcional per molts sentits, no ho és menys la seua fauna, tant terrestre com marina, amb alguns grups com el dels caragols terrestres o els dels rèptils en els què el percentatge d'espècies exclusives supera el 90 %. Malauradament, uns pocs dies recorrent un lloc tan singular no dona més que per fer-se una idea general de les seues característiques, i tampoc puc dir que, pel que fa a les qüestions faunístiques, m'haguera preocupat massa per recollir un poc més d'informació prèvia al viatge. La qual cosa no lleva per a que tractara de fixar-m'hi en la mesura possible en tot allò que ens anava sortint al pas, i especialment --ja ho heu vist, més amunt-- en les aus, perquè, a més de ser indiscutiblement més fàcils de veure que altres animalets, vam tindre la sort de poder comptar amb el company Dani Valverde i el nostre guia local Mansour, tots dos ornitòlegs experts i entusiastes, que ens van anar il·lustrant sobre els ocells que anàvem veient (o intuint, segons el cas) al llarg del nostre recorregut. Animals (com les plantes, l'aigua, les roques, les muntanyes i els humans que les habiten) que, en tot cas, només poden ser realment entesos com a part d'un conjunt del qual formen part indestriable; notes en una extraordinària partitura, diversa i complexa, de la què potser acabarem per no recordar cap concreta melodia, només l'emoció d'haver-la pogut viure. 

Aprofite aquests dies de pluja (i de baixa post-operatòria) per recuperar algunes notes i imatges del viatge a Socotra de l'octubre passat què, per diferents raons, havia anat deixant pendents i que malgrat el temps transcorregut no em resistisc a deixar escrites a la Línia: no sempre resulta fàcil compatibilitzar la mirada pretesament holística del naturalista amb l'impuls taxonòmic de posar-li un nom a tot allò que registrem, però anirem fent per reeixir. I com sempre, per si teniu curiositat: a banda dels aufranys (als qui els socotrians anomenen sow'iydo en la seua llengua; feu una ullada a aquest magnífic treball si teniu curiositat per saber-ne més de l'espècie a l'illa) i les fotges banyudes, les demés imatges són d'un curiós carranc d'aigua dolça (Socotrapotamon socotrensis), el camaleó de l'illa (Chamaeleo monachus), dues espècies de dragonets (Pristurus insignis i P. sokotranus), la tórtora riallera (Spilopelia senegalensis ssp. sokotrae), el zosterop (Zosterops socotranus) i el sit (Emberiza socotrana) endèmics, la subespècie local de la piula becllarga (Anthus similis ssp sokotrae), el pardal de l'illa (Passer insularis), una colònia de corbs marins (Phalacrocorax nigrogularis) i un grup de mascarells bruns (Sula leucogaster ssp plotus) als penya-segats de la platja de Shu'ub, i una parella d'estornells de Socotra (Onychognathus frater), difícils de distingir dels de Somàlia, freqüents també a l'illa. Gràcies a tots ells per tindre la bondat de posar-se a tir de càmera...

Febrer al riu

“Molts dels esdeveniments del cicle anual es repeteixen any rere any en un ordre regular. Un registre d'any a any d'aquest ordre és un registre de les velocitats amb què l'energia solar flueix cap i a través dels éssers vius. Són les artèries de la terra. En rastrejar la seua resposta al sol, la fenologia pot arribar a aportar una mica de llum sobre aquest enigma final, el funcionament intern de la terra".

Aldo Leopold

Em diuen els companys que en saben que és precisament en aquest moment de l’any quan les tortugues de rierol, que al ple de l’hivern s’han mantingut relativament inactives, comencen a fer-se més visibles, especialment quan ixen de l’aigua per assolellar-se. Feia temps que no baixava al riu, que encara resisteix amb certa dignitat la persistent sequera, i m’ha alegrat veure que la població de tortugues d’aquest tram segueix mostrant-se, en aparença, saludable. Algun bitxac encuriosit i un bon grapat de mosquiters --diria que molts d’ells hivernants a punt de començar el seu retorn al nord-- em mantenen entretingut també per una estona mentre vaig caminant per la ribera; grups d’esvalotats i sorollosos collverds van alçant el vol al meu pas mentre m’acoste cap el que era una de les xopades més anyenques de la contornada, talada de fa poc: saber que més prompte o més tard havia de passar no evita que en passejar entre les soques --moltes d’elles, amb rebrotims ja ben visibles-- senta una difusa però inevitable melancolia. Ja de tornada cap a casa, en els primers oliverars per damunt del talús de l’àmplia llera, els vistosos i endèmics gallets grocs floreixen amb força després d’uns anys en què s’han deixat veure menys per aquesta contornada: tot i que no han estat massa generosos, els arruixons recents --i, potser també, que molts bancals han tornat a llaurar-se pel bon preu de l’oliva els últims anys-- semblen haver-los afavorit i tot apunta a que enguany deixaran a terra un potent banc del llavors, garantia de noves generacions per a les temporades que vindran... Busque, en arribar a casa, una frase d’Aldo Leopold sobre els cicles naturals que m’ha estat rondant pel cap tot el matí; la xarxa ho posa ara molt més fàcil, i no em costa molt trobar-la i a més a més, me’n recorda moltes altres --fa poc que he estat rellegint el seu llibre extraordinari sobre Sand County-- que aprofite per anotar per tindre-les més a mà. Després del meu recorregut, hui potser fora escaient citar aquesta: “El nostre enfocament en la conservació de la natura no ha de ser simplement protegir la vida salvatge al seu entorn natural, sinó també protegir-la en un entorn modificat per l'home”; aquesta altra sempre m’ha agradat, per a hui i per a qualsevol altre dia: “Els actes de creació solen estar reservats a déus i poetes, però la gent més humil pot eludir aquesta restricció si sap com fer-ho. Per plantar un pi, per exemple, no cal ser ni déu ni poeta; només cal tenir una pala”. El riu en febrer: una estona al sol i ni pensar-ne --per ara?-- en el foguer...

Etologia casolana

Va haver un temps en què un dels riscos principals per a la integritat física de les plantes de casa --incloent-ne moltes de les que teníem al patí, especialment les més joves i/o les que manteníem en cossiols-- era l'enrònia escarbadora dels nostres gats. Malgrat tindre al seu abast la civilitzada alternativa (almenys des d'una perspectiva humana) dels caixons areners, i a desgrat dels diferents obstacles físics amb els què tractàvem de limitar aquesta irritant activitat, els felins amb els quals compartim casa quasi sempre trobaven la forma d’arribar fins el seu objectiu, amb la consegüent i enutjosa escampadissa de terra vessada i plantes arrencades. Tot i que al final vam acabar donant-nos per vençuts, i sense saber per quina causa (potser va ser l'edat; la dels gats, vull dir), les malifetes van anar fent-se cada volta més ocasionals fins pràcticament desaparèixer; però des de fa alguns mesos, la inquietant imatge de plantes arrencades i terra espargida vora els cossiols ha tornat a ser habitual al nostre pati, encara que els malfactors en aquest cas no són mamífers domèstics sinó aus salvatges: supose que ho fan per buscar cucs i altres invertebrats que hi puguen viure i dels quals s'alimenten, però els estralls provocats per les merles a les nostres jardineres han deixat de ser anecdòtics i comencen a fer-se habituals i preocupants, fins el punt d'haver provocat ja baixes sensibles i d'obligar-me a confinar dins de casa algunes plantes delicades que m’aprecie especialment i per les quals aquests ocells, indubtablement estimables pel demés, semblen haver desenvolupat una especial i inoportuna preferència.

Pel que he vist a la xarxa, sembla ser que aquest comportament no és ni nou ni estrany entre les merles, i hi ha no poca gent que se’n queixa --iradament, en ocasions-- dels seues efectes sobre  jardins, balconades i terrasses. Quant al nostre cas, això de posar-se a regirar en el substrat dels cossiols si que és relativament recent perquè allò normal fins ara havia estat veure-les bambant pel pati engrescades a remoure terra i fullaraca amb un notable èxit i afectant a volums de vegades sorprenents per a ocells d'aquesta mida. La novetat, en tot cas, sembla resultar-los ben abellidora, i ni la nostra presència ni la de les gates les dissuadeix de la seua activitat fins i tot en les plantes que tenim al mateix ampit de les finestres. No gosaria assegurar quina ha estat la causa d'aquest canvi d'actitud en uns dels nostres més antics veïns de pati, però en fer-me l'efecte que prefereixen actuar --ja siga en terra o en cossiol-- a les plantes a les què hi ha més humitat, he pensat que potser siga aquest un factor a tindre en compte. Tot i que no assoleix encara la gravetat d’uns altres llocs, la sequera comença a fer-se notar a casa nostra després d'una tardor excepcionalment eixuta; a falta de pluja, i amb un pati eminentment de secà en el què tan sols reguem --i sovint només quan la situació s'acosta al límit-- els cossiols i alguns exemplars plantats a terra que resulten més sensibles, serien aquests punts els únics susceptibles d'oferir-los a les aus la possibilitat de cercar els llombrígols i altres menges a les què, en períodes més humits, poden accedir arreu i fàcilment. Fora desitjable, si més no per testar adequadament la hipòtesi, que arribaren prompte pluges generals i generoses, però com que em tem que no puc ser quant a això massa optimista, ho mantindré pel moment com una possible explicació pendent de contrastar. I almenys fins saber alguna cosa més, i encara que haja de recuperar alguna de les mesures dissuasives destinades originàriament als gats, tractaré de ser una mica comprensiu amb els ocells: quan pense en alguna "civilitzada alternativa" que poguera ser d'utilitat en aquest cas, els humans no eixim molt ben parats. 

Partences

Sembla indiscutible que, quan es tracta d’oronetes, els fem més cas quan tornen que quan se’n van. Cosa que té, crec, la seua lògica, perquè per a moltes persones el fet que durant uns mesos aquests bellíssims ocells ompliguen els nostres cels amb els seus vols vertiginosos és motiu indiscutible d’alegria, i també perquè el seu retorn s’associa amb l’arribada de la primavera, la fi de l’hivern i el consegüent renaixement de la natura. Però res de tot això no treu que pugam veure també els aspectes positius del moment de la partença. Per exemple, per anticipar el final de les calorades estivals i l’imminent adveniment de la tardor, amb tot el que això implica. Però sobretot, perquè el fet de partir ara cap al sud, en aquest com en molt altres ocells que qualifiquem de migradors, està en la seua pròpia naturalesa en formar part d’un cicle ancestral que, almenys mentre els humans no siguem capaços també de subvertir-lo, ha de renovar-se any rere any, i que com escrivia Rachel Carson (“There is something infinitely healing in the repeated refrains of nature - the assurance that dawn comes after night, and spring after winter”) té una bellesa tan simbòlica com real. Me n’alegraré, doncs, quan l’any que ve tornen  --previsiblement-- les oronetes; però ara, estic content també que puguen marxar, perquè és així com ha ser. I perquè estic ací, ara mateix, per poder veure-ho.

 

És inevitable fer hui esment, ni que siga per motius ben diferents, a Catalunya i al Marroc. A la primera, per desitjar-li, des del sud, una feliç i fructífera Diada: hereus d’un temps de dubtes i renúncies, com deia el poeta, però sense donar-se per vençuts, i via fora. I quant al segon, profundament colpit per la magnitud inabastable de la tragèdia que ha afectat directament a una terra que m’estime especialment i a molts amics amazics, de Marràqueix i sobretot de la Muntanya, de qui sabem que han salvat afortunadament la vida però que han patit pèrdues importants en tot el demés. Fins i tot veient les imatges em costa imaginar tanta devastació, i sé que de poc serveixen les paraules en aquestes ocasions. Però no és molt encara el que podem fer, més enllà de fer-los arribar, a ells i al seu poble admirable que sap com pocs què significa fer front a les adversitats, tota la nostra estima i solidaritat, i comprometre també el nostre suport, en allò que estiga a les nostres mans, per ajudar a una reconstrucció que s’anuncia llarga i dolorosa.