La tulipa silvestre és, com indica el seu nom, l'única representant autòctona d'aquest conegut gènere, molt apreciat des de fa segles pel seu interès ornamental. Per aquestes comarques és fàcil veure-la, en aquests primers compassos de la primavera, esguitant clapisses i pradells amb les seues senzilles però vistoses flors. Però tot i ser relativament freqüents, les tulipes no solen ser mai abundants, i per això em va sorprendre un poc trobar-ne tantes --més, sense cap dubte, de les que estic acostumat-- caminant fa uns dies entre Pînet i Llutxent. És molt probable que l'incendi que va assolar aquesta zona fa quasi tres anys, i del qual la vegetació comença a poc a poc a recuperar-se, haja afavorit temporalment aquesta espècie que, com moltes altres plantes bulboses (o geòfits) pròpies dels hàbitats mediterranis, resisteix obstinadament el pas del foc gràcies als seus òrgans subterranis de reserva, i se'n pot beneficiar després de la falta de competència i de la major fertilitat que aporten les cendres. En tot cas, mentre fa l'efecte que la majoria de les flors no acaben de decidir-se encara a esclatar, em va semblar que les dotzenes de tulipes que donaven una nota de color a les llomes i els barrancs podrien ser tingudes com un preludi, bellíssim i oportú, al primer moviment d'aquesta a penes encetada primavera, el tempo de la qual apunta cap a allegro però que no passa, pel moment, d'un lent adagio.
A veure, a mi la música m'agrada, i molt, tot i que de coses tècniques n'entenc més bé poquet. Però després de les bestretes de l'altre dia, i com que açò no acaba d'engegar, la cosa del preludi m'ha vingut d'allò més bé. I a més, li seguisc un poc el joc a Xavier Pujol i les seues esplèndides simfonies. Les meravelles que haguera fet ell amb aquestes floretes, amb la mà que té per a la fotografia...
