Tret d'incursions ocasionals per la banda navarresa del Pirineu i algun passeig per la rodalia d'Arantzazu, en el massís de l'Aizkorri, a penes conec res de les muntanyes d'Euskal Herria. Tampoc aquest viatge, de pretensions bàsicament urbanes i litorals, tenia com a objectiu millorar significativament aquest coneixement; però entre unes coses i altres, encara vam trobar l'oportunitat d'atendre referències i recomanacions diverses --gràcies, Peio-- i acostar-nos, ni que fóra fugaçment, a la bellíssima serralada d'Aralar i a un dels seus pics més emblemàtics, el Txindoki o --sembla que més correctament-- Larrunarri. Amb 1.346 metres d'altitud i un perfil característic per la seua esvelta aresta rocosa, l'ascensió al Larrunarri és una de les més conegudes i freqüentades pels muntanyers d'aquesta zona limítrofa entre Gipuzkoa i Nafarroa, i una temptació massa gran com per deixar-la passar.
Partint, com va ser el nostre cas, des de l'ermita de Larraitz, el camí més habitual i concorregut per arribar-hi al cim --al qual també s'hi pot accedir escalant per la mateixa aresta, o bé per diverses travesses que hi ascendeixen més o menys directament pel vessant oest de la muntanya-- no mostra cap dificultat significativa, tret si de cas dels prop de mil metres de desnivell que cal salvar al llarg de la pujada, i d'algun tram més pedregós que, en mullat, potser requeriria alguna senzilla precaució. Pel demés, la pujada per aquest sender, sempre ample i ben marcat, és un passeig que va discorrent entre prats i herbassars on pasturen ovelles i cavalls (alguns d'ells, els famosos pottoka característics d'aquestes serres) fins guanyar finalment el cim, des del que hom gaudeix d'unes vistes realment privilegiades sobre les valls circumdants del Goierri i Tolosaldea i les extenses i immediates campes d'Aralar. Hom entén que Mari tinga, en aquest pic, una de les seues morades predilectes; conéixer també la resta dels cims que senyoreja, em queda pendent per a una altra ocasió.
