Camins, fites i assegadors

Camí vell de Xixona a Alcoi a punt d'arribar dalt del port de la Carrasqueta

M’agradaria molt saber quin era el traçat original del Camí Vell (o Reial, o Major, que també l’he vist anomenat d’aquestes formes) que discorria, presumiblement des d’època medieval, entre Alcoi i Xixona. Estic convençut que això ja ho deu haver investigat algú amb més traça i coneixements que jo, però si ha estat així no he sabut trobar la referència; tampoc no he pogut dedicar molt de temps a buscar alguna cosa sobre el tema per la xarxa (em tem que per consultar arxius encara hauré d’esperar; fins que em jubile, segurament) però el poc que he trobat no m’ha resultat massa aclaridor: ni Münzer, a finals del segle XV, ni Villuga un segle després, donen cap informació rellevant més enllà de constatar l’existència del trajecte que unia Xàtiva i Alacant passant per Alcoi i Xixona, mentre que del diari del viatge del cavaller Des Essarts el 1659 es pot concloure que el camí de “Jixona à Coyst”, que és com anomena a Alcoi, era “fort mauvais”: “On monte la siera Jarasqueta, et il faut descendre le mont Sant Antonin, qui est tout en precipice et fort élevé”. Amb tot, i pel que sé, no sembla haver-hi molt de dubte pel que fa als dos extrems del camí que m’interessa: l'eixida des d'Alcoi cap a la vall de la Canal, després de travessar, a l’extrem de llevant del Carrascar de la Font Roja, la serreta de Sant Antoni coronada per la seua entranyable ermita; i la pujada des de Xixona cap al Port de la Carrasqueta, vorejant la preciosa vall de Bugaia, en un dels trajectes més bonics que poden fer-se a hores d’ara en aquestes comarques pel camí pròpiament dit (empedrat i atalussat) i per les vistes que s’hi albiren des d’ell.

De dalt a baix, la partida de la Canal vista des de dalt de la serra de Sant Antoni; camí i conreus als masos a prop de la Sarga, i església del mateix llogaret; dos trams del camí vell de Xixona, i vistes de la costa i la vall de Bugaia des de prop del pou del Surdo. 

No ho veig tan clar, en canvi, en el tram que discorre en direcció a Alcoi des de dalt mateix del Port fins arribar a la Canal, on em fa l’efecte que podrien haver-hi diversos traçats alternatius del camí (que, per cert, sembla que també era conegut com la Travessa, que és com ací diem a les dreceres). Ara com ara, m’incline per pensar que el recorregut principal vindria a coincidir bàsicament amb la carretera actual, oberta al segle XIX, tot i que cap al final de la baixada i a punt ja d’entrar al terme alcoià, la traça primitiva es desviaria una mica cap a l’est, segons recullen els plànols antics que he pogut veure, deixant a l’esquerra el Mas de la Sénia. Però la referència de Cavanilles, quan va fer aquest recorregut a finals del segle XVIII, a un "distrito llamado Mamelludes” abans de baixar a la Canal, i la situació d’un tossal que conserva encara el topònim en aquesta zona, un poc allunyat de la carretera però molt a prop del camí que abans se’n deia “del Fondo”, vora la casa del mateix nom, fa pensar en una variant del traçat més propera als masos de la partida i que potser passaria, abans d’encarar-se també cap a Alcoi, pel llogaret de la Sarga. I encara em queda el dubte de saber, pel que fa a les comunicacions entre les foies d’Alcoi, Castalla i Xixona, quin paper va tindre l’important assegador conegut a hores d’ara com a “Canyada d’Alcoi”, a través qual podia davallar-se des del mateix port, pels masos del Corbó i el Malany, fins al fons de la vall de la Canal i enllaçar amb el camí vell d’Alcoi a Ibi i Villena.

Terrenys del Mas de Cano i aljub del Mas de la Castellana, al principi de la baixada cap a la Canal des del port; molló al punt on es troben els termes d'Ibi, Xixona i Alcoi, molt a prop de traçat de la Canyada d'Alcoi; conreus a la Canal Alta molt a prop del límit entre Alcoi i Ibi; i un fragment de la fulla 847 ("Jijona") del mapa militar 1:50.000 de 1938. 

El cas és que tot açò ve a tall, precisament, de Cavanilles i les Mamelludes, de les quals ja havia parlat ací fa temps però que vaig deixar pendents per a un millor moment: aquest setembre passat, cercant un lloc on anar a caminar, vam pensar en reprendre la qüestió i acostar-nos a fer una ullada, seguint en la mesura possible les petjades del mossèn, cap al tossal que deia més amunt, una petita elevació cònica, totalment envoltada a hores d’ara per terres de conreu, al capdamunt de la qual hi consta la presència d’un poblat de l’Edat del Bronze.  Malauradament, i com passa sovint en aquestes contrades, la tanca que envolta des de fa un temps el mas del Fondo de la Canaleta (i que talla alguns camins, no sabria dir si privats o no, però pels quals abans es podia transitar) ens va impedir arribar fins a la nostra destinació, tot i que a la seua rodalia, allí on afloren les margues i calcàries del miocè --el característic tap d'aquestes comarques-- sí que vam trobar alguna cosa que podria encaixar, per lloc i descripció, amb allò que va deixar escrit el mossèn; ara bé, si era això o no al que s'hi referia, em tem que mai no ho sabrem cert. 

Aflorament del 'tap' miocè sobre el qual apareixen ací i allà les protuberàncies pètries a les que potser s'hi referia Cavanilles com a origen del topònim de Mamelludes, i que descriu així: "Diéronle este nombre porque está sembrado de ligeras elevaciones, cuya forma es muy parecida al pecho de una muger: todas representan una media esfera mas ó ménos abultada terminada por un pezon; varían de diámetro de tres á ocho pulgadas, y todas están asidas al suelo calizo y blanquecino como ellas". Un parell d'anys després del pas de Cavanilles, l'ntendent Carlos Beramendi, que va fer aquest mateix trajecte, també esmenta les Mamelludes, un terreny pedregós a "tres cuartos de legua" des de l'ermita de Sant Antoni, on "casi todas las piedras tienen la figura de un pecho de mujer, pero tan bien imitado que más parece obra del arte, que de la naturaleza". Ho deixe al vostre criteri, però a mi em sembla que un aire sí que tenen; i, com se sol dir, se non è vero è ben trovato.

 

El ball de les senyoretes

 
Inconfusibles pel seu aspecte rodanxó i la llarga cua que els dona nom, les senyoretes o mallerengues cuallargues són uns petits ocellets relativament freqüents i fàcils de veure, revolant nerviosament de branca en branca, en moltes arbredes del país. Però una cosa és veure-les, i una altra de ben diferent agafar-les al vol en una foto: amb el seu moviment rapidíssim i incessant entre les branques, de les quals es pengen sovint en poses acrobàtiques, que paren quetes el temps suficient per enfocar-les és tasca notablement difícil, o almenys a mi m'ho sembla. Supose que amb paciència, una bona càmera i, si pot ser, amb un hide oportunament disposat, tot ha de ser una mica més senzill. Però mancat ara com ara de tot aquest equipament, quasi sempre que he tractat d'emportar-me a casa alguna imatge he hagut de donar-me per vençut, deixar la càmera a un costat i limitar-me a gaudir, per una estona, de tan àgils i atractives senyoretes i del seu ball constant i infatigable; recompensa, diria, més que suficient, encara que siga, quasi sempre, sense foto.

Les fotos de dalt són d'ahir, al riu d'Alcoi, on contra el seu costum habitual un parell de senyoretes es mostraren inusitadament gentils i em deixaren provar-ho una volta més; no és que el resultat siga cap meravella, però almenys es deixen reconéixer. Hui, caminant entre boira per les denses pinedes de la Carrasqueta, Vivens i l'Alt de la Martina, n'he vistes bona cosa (i n'he sentit encara més) però tot ha tornat a ser normal, i no hi ha hagut manera d'agafar-ne cap amb un mínim de trellat. Sort que els trencapinyes, i fins i tot uns muflonets que pastaven allà lluny, han estat un poc més col·laboradors. I que ja falta menys per a la primavera, que amb les flors tot és més fàcil...

Collites

D’ací a poc, si tot va bé, tornaré a caminar per les pinedes que cobreixen les serres que m’envolten amb el cap mirant a terra i l'atenció posada en descobrir, entre soques i pinasses, els primers senyals del que podria ser, a la vista de les condicions i si la cosa no canvia, una notable temporada d’esclata-sangs. Encara haurem d'esperar, però, una mica, per veure si es compleixen finalment desitjos i previsions. I mentre ho fem, caminar per les pinedes --un poc més verdes, enguany, que altres setembres-- seguirà sent gaudir de les vistes i els paisatges, de sendes velles i masos amagats, del refilar de les mallerengues i del vol majestuós de l'àguila serpera. La qual cosa no deixa de ser, tot plegat, una collita remarcable: no tot el que hom pot arreplegar passejant entre els pins ha d'acabar necessàriament dins d'una cistella. Però quines ganes, ja, de començar a omplir-ne...

En part de les serres per les quals em solc moure habitualment, aquest agost ha estat més humit del que ve sent habitual: Alcoi ve a marcar el límit al nord del qual les precipitacions de l'estiu han estat --significativament, en alguns casos-- per damunt de la mitjana, mentre que al sud l'estiu ha estat més sec del que hauria pertocat. I a falta de poder anar més lluny, on encara ha plogut més, no cal que vos diga per on començarem a buscar-los, els esclata-sangs. 

Precipitació recollida l'agost de 2021 a les Comarques Centrals Valencianes, de la pàgina d'AVAMET. Els bolets no depenen només de la pluja, però almenys pel que fa a aquesta, en alguns llocs del Comtat, les Marines o la Vall d'Albaida la cosa no pinta gens malament...

Buscant mamelles

Conta Cavanilles, quan comença a parlar d'Alcoi en les seues Observaciones, que després d'examinar "los montes hasta la Carrasqueta, donde está el camino que conduce a Alcoy", i abans de baixar a la vall de la Canal per dirigir-se a la ciutat, va travessar un "distrito llamado Mamelludes", al qual --segons explica-- van anomenar així "porque está sembrado de ligeras elevaciones, cuya forma es muy parecida al pecho de una muger". Mai no he sentit a ningú de la zona utilitzar aquest cridaner topònim, tot i que si que he trobat referències a un tossal amb aquest nom, dins encara del terme de Xixona i molt a prop del caseriu de la Sarga, la qual cosa descarta que algun pràctic enjogassat li volguera gastar una brometa al mossèn. Allò que em resulta més curiós, però, és la descripció que el propi Cavanilles fa de les "mamelles" en qüestió: "todas representan una media esfera más o menos abultada terminada por un pezón ; varían de diámetro de tres á ocho pulgadas, y todas están asidas al suelo calizo y blanquecino como ellas".

He caminat unes quantes vegades per aquella zona --la darrera, fa només uns dies-- amb la idea de trobar-me finalment amb les pètries rodonors que va descriure Cavanilles, a les quals no sabria atribuir de moment un origen cert però que em desperten una notable curiositat; i una volta més, no he sigut capaç de trobar-les. Potser no encerte a ubicar correctament el paratge en qüestió, o bé --es tracta d'una zona majoritàriament cultivada a hores d'ara-- el paisatge ha canviat massa des del segle XVIII i allò que llavors cridava l'atenció dels viatgers passa ara molt més desapercebut. Però també podria ser que, basant-me només en allò que indica Cavanilles, m'haja imaginat el que no és i haja passat al seu costat sense adonar-me'n. En tot cas, seguiré intentant-ho, per bé que, després de tots aquests intents, he decidit prescindir de donar massa explicacions: l'última volta que li vaig dir a algú que me'n anava a la Carrasqueta a buscar Mamelludes, em va mirar d'una forma un poc estranya...

Sobre els muflons

Si fa unes setmanes parlava dels arruís que ens van acompanyar durant un tram de la pujada a l'abrupta Penya Migjorn, ahir, caminant entre boires i clarianes per la banda nord de la mateixa serralada (el Quarter, Vivens i el Carrascar d'Ibi), van ser els muflons els qui ens van voler eixir al pas per animar un poc més un  camí que sempre resulta estimulant i recomanable. De fet, i quant a la passejada en sí, poca cosa cal dir: l'extensa xarxa de caminals, pistes i senders abalisats que travessa aquesta part de la serra facilita --potser fins i tot en excés-- el trànsit per la zona i l'accés als diversos punts d'interès que s'hi poden trobar: en aquesta ocasió, jo vaig escollir bàsicament el traçat del sender PR-V-82, per bé que amb alguna marrada per tal d'ampliar les vistes sobre el mar de núvols o conèixer millor les fresques espessors d'algun barranc. Però em permetreu, en canvi, que diga quatre coses sobre aquests elegants animals, cada volta més freqüents en les nostres serres i que, almenys des del meu punt de vista, amaguen una història plena de detalls interessants.

Fins fa poc temps es pensava que els muflons, estretament emparentats amb altres formes similars que habiten les muntanyes d'Àsia central i occidental, havien viscut fa mil·lennis en Europa. Els canvis climàtics i la caça haurien acabat amb l'espècie en el continent, deixant-la confinada a unes poques poblacions que van sobreviure, fins a temps històrics, en les illes mediterrànies de Còrsega, Sardenya i Xipre. La realitat, però, és que no solament no hi ha constància d'aquestes suposades poblacions primitives (i extingides) de muflons continentals –les darreres referències fòssils conegudes de la presència del gènere en Europa es remunten al Pleistocè mitjà, quan l'home de Talteüll caçava Ovis antiqua en les gorges i els crestalls de les Corberes-- sinó que hi ha indicis que apunten també que l'origen de les poblacions insulars podria ser degut a la intervenció humana. 

Les formes domèstiques d'ovella deriven d'una espècie salvatge anomenada mufló roig o oriental (Ovis orientalis orientalis), la domesticació de la qual va tindre lloc en l'Orient mitjà fa entre nou i deu-mil anys. En els mil·lennis posteriors, les ovelles domèstiques acompanyaren l'expansió de les cultures neolítiques cap a l'occident europeu; però fa uns set-mil anys, en Còrsega i Sardenya –sembla que en el cas de Xipre, on el mufló és emblema nacional, el procés va ser idèntic però posterior en un parell de mil·lennis-- algunes d'aquestes ovelles van retornar a l'estat salvatge, donant lloc a l'actual mufló (Ovis orientalis musimon). Els nostres muflons, per tant, serien en origen ovelles ferals, formes que van escapar de la domesticació per recuperar el seu caràcter salvatge; la seua presència en algunes illes mediterrànies no es deuria al paper d'aquestes com a refugi front a l'extinció: simplement, és en aquestes illes on es van tornar a assilvestrar. 

D'acord amb això, per tant, en alliberar muflons en Europa no s'estaria reintroduint una espècie prèviament extingida, sinó que es tractaria de la introducció d'una espècie exòtica. Hi ha qui remunta aquesta introducció, realitzada principalment per motius cinegètics i a partir d'exemplars procedents de Còrsega, fins el segle XVI, però és a partir del segle XVIII que hi ha constància explícita d'aquesta activitat: el 1730, el Príncep Eugeni de Savoia va alliberar un grup de muflons corsos en un parc de caça a prop de Viena; posteriorment, i a partir d'aquest nucli inicial, van començar a introduir-se també en altres llocs d'Europa central, on a hores d'ara mantenen importants poblacions. En la Península Ibèrica, la primera introducció de què es té constància va tindre lloc a Cazorla el 1954. En la Reserva de Caça de la Mola de Cortes va ser introduït el 1975, i poc després en els Ports. La seua distribució actual s'estén sobretot per les serralades del sud i l'est peninsular, amb alguns petits nuclis en altres zones, com ara l'Alt Pirineu o la vall de Núria.

Aquest caràcter alòcton –i feral-- del mufló ve a reforçar la posició d'aquells que pensen que l'espècie, que en ocasions és comporta com invasora i que pot provocar danys sobre algunes plantes endèmiques –el cas del Teide, on va ser introduïda el 1971, és paradigmàtic--, hauria de ser eradicada dels llocs on ha estat introduïda. A l'altra banda, hi ha qui defensa l'interès cinegètic del seu manteniment –amb els eventuals ingressos per a les economies rurals que se'n derivarien-- i el paper que representa a hores d'ara en els ecosistemes allà on no competeix amb altres herbívors salvatges autòctons, fins i tot com a presa potencial de carnívors com el llop. Quant a mi, crec que m'incline per una estratègia que preveja, a mitjà termini, la substitució progressiva dels muflons per altres espècies natives, com a la cabra salvatge, el cérvol o el cabirol; la qual cosa no lleva que, mentre això passa, seguisca alegrant-me quan albire en la distància la silueta d'aquests tímids i rústics animals, que han passat de ser considerats antecessors de les nostres ovelles a ser tinguts pels seus probables descendents.

  

Pedra sobre pedra

"Todo es calizo de piedras sólidas, medianamente útiles para cal: sus bancos, regularmente de tres pulgadas de grueso con poca interposición terrea, estan horizontales con alguna inclinación en las faldas, profundamente hendidos, y como partidos en millares de fragmentos, ya en forma de ladrillos desportillados, ya en otras irregulares; pero con encaxes mutuos que los consolidan: los cortes perpendiculares aparentan un muro antiguo de ladrillos, y por esta razon los llamó el vulgo Llibrería, ó conjunto de legajos de libros sobrepuestos." Així el va descriure mossén Cavanilles fa més de dos-cents anys, i la veritat és que no hi caldria afegir molt més. Només, per si no el coneixeu, que el barranc de la Llibreria, fàcil de trobar i agradable de trescar, és un dels molts i molt recomanables paratges que esguiten els estreps xixonencs de la Penya-roja, el Quarter i la Carrasqueta, i que una caminada sense presses per aquestes terres esquerpes de pinedes i senglars sempre paga la pena. I potser, també, que és possible que Cavanilles no encertara amb la seua interpretació sobre l'origen vulgar del topònim (la pronúncia local s'hi refereix sovint com la Llebreria, i Coromines el vincula amb una arrel àrab Al-abbaríya, que vindria a significar travessar), però això no li treu gens de la seua força evocadora: ben mirat, hi ha moltes altres coses que ens volen fer empassar com a veres, i no estan tan ben trobades.

És evident que no és el que era, sobretot des que ens han 'espanyolitzat' --un poc més-- el calendari, i només en alguns llocs es manté com a festiu local; però el Segon Dia de Nadal segueix sent, en la meua terra, un dia assenyalat i una mostra de la nostra resistència a perdre totalment allò que ens distingeix d'uns i ens agermana amb altres. Els el podríem canviar, per exemple, pel seu dotze d'octubre: per a nosaltres, Sant Esteve, quan es cantava l'Epístola Farcida i el dia creix un pas de llebre.