Al remat, i a desgrat de l’ensurt, l’aigua, les gates i tota la resta de perills que va haver d’afrontar l’animalet, la cosa va acabar aparentment bé: una volta rescatada i després d’eixugar-se al sol del pati, la rata penada es va recuperar i va desaparèixer branques amunt d’una olivera. Ara, farem una ullada amb més detall per veure si tenim alguna colònia de cria a prop –estem en l’època i les caixes de les persianes són un lloc que els agrada especialment-- però almenys ja sabem a què atenir-nos si ens tornem a trobar una cosa fosca i peluda en algun lloc que no pertoca. I en tot cas, i a més de veïns nous, ens queda un succeït –un sussuït, en deia la meua avia-- amb final feliç i simpàtic de contar. Ignore que pensarà al respecte la pobra i despistada rata penada, però no tinc cap dubte de que podria haver-li anat bastant pitjor.
Li manlleve imatges i vídeo a la meua filla, que en va deixar constància detallada amb el seu mòbil mentre tot anava esdevenint-se, i a més amb la meua altra filla, que corria en aquell moment per Alemanya, oportunament connectada en directe per ajudar i no perdre’s detall de tot plegat; jo, que venia conduint des de València, no me’n vaig assabentar fins que hi vaig arribar, però encara me’n sorprenc, amb tot açò de la tecnologia... Quant a Eptesicus isabellinus, es tracta d'una espècie pròpia del sud de la Península Ibèrica i el nord d’Àfrica que fins fa poc es considerava com una forma de la rata penada bruna de graner (Eptesicus serotinus), d’àmplia distribució euroasiàtica, de la qual ha estat separada en detectar-se diferències genètiques significatives. Es tracta, en tot cas, d'espècies molt pròximes, difícils de distingir morfològicament i amb una ecologia molt similar.
