Sagrat

A hores d’ara pot semblar poc més que un covatxol, una cavitat relativament petita d’accés embosquinat i sense cap tret aparent que la singularitze. Però per als antics habitants d’aquestes terres, la que ara coneixem com a Cova de la Pastora per trobar-se als terrenys del mas del mateix nom va ser, durant mil·lennis, un lloc sagrat. Primer, sobretot a finals del Neolític i el Calcolític però allargant-se fins a l’Edat del Bronze, com a lloc d’enterrament: les excavacions dutes a terme a mitjans del segle XX, reinterpretades recentment amb nous estudis, van exhumar les restes d'almenys cinquanta-nou individus --homes, dones i xiquets-- els ossos dels quals, en la majoria dels casos prèviament descarnats, havien estat acuradament dipositats junt amb aixovars funeraris formats per puntes de fletxa, elements d’adornament i, sobretot, ídols sobre os, entre ells els característics ídols oculats que, segons estudis recents, s’haurien expandit a gran part de la Península Ibèrica a partir del seu origen precisament a aquesta zona. La cova, però, va conservar el seu caràcter  religiós molt després de deixar de ser utilitzada amb finalitats funeràries, com demostren les troballes de materials --ceràmica i objectes metàl·lics com anells de bronze-- interpretats com a ofrenes i que arriben almenys fins a l’època Ibèrica, al segle IV aC, i encara pot ser que fora usada amb idèntica finalitat en època romana; cinc mil anys, poc dalt o baix, fent d’espai simbòlic i ritual no està gens malament per a una petita i aparentment insubstancial coveta.

Tot i tenir-la ben a ma, i a diferència d’altres jaciments de la rodalia alcoiana que formen part de la meua “arqueologia sentimental”, mai no havia estat a la Cova de la Pastora. La idea de que, almenys fins a l’adveniment dels GPS, no era un lloc fàcil de trobar, com també la sensació que no devia quedar a l’espai físic del jaciment molta cosa a veure (la major part dels materials recuperats a les excavacions, entre ells fins a cinc cranis trepanats, estan dipositats al Museu de Prehistòria de València) havien fet que fins ara no haguera trobat el moment propici per a posar-hi remei. El cas és que, amb el propòsit enunciat d’anar recuperant a poc a poc l’hàbit de caminar, però assumint també que mentre no puga donar per acabada la meua particular edat de pedra no estic com per a pujar (i baixar) moltes muntanyes, el recorregut --curt i senzill-- que porta fins la cavitat es va presentar com una bona alternativa, amb la possibilitat a més a més de completar-la amb altres punts d’interès a la rodalia de la serra que a hores d’ara anomenem "dels Plans", nom que em fa l’efecte que no fa molt que se li aplica i del què potser diré en altre moment alguna cosa: els masos i les restes de la Colònia Agrícola que s’hi va implantar l’any 1908 --un altre assumpte que mereix comentari i que em deixe pendent--, l’entranyable llogaret de la Sarga i, encara que des de fora en aquesta ocasió, les extraordinàries pintures rupestres del Barranc de la Cova Foradada, parcialment contemporànies, per cert, de les restes trobades a la de la Pastora.

Pel que he anat llegint, l’aspecte actual de la cova ha de ser ben diferent al que mostrava quan va ser descoberta per Vicente J. Pascual Pérez l’any 1934 en la finca familiar de la Pastora. Buida a hores d’ara dels sediments que la reblien quasi per complet --a penes hi havia llavors un metre d’alçària entre terra i sostre-- i dels què van anar recuperant-se els materials arqueològics, l’accés a l’única sala de què consta la cavitat no presenta actualment cap dificultat; a prop de la boca, coscolles, carrasques i pins van cobrint els muntons d’enderrocs procedents de les excavacions dels quals, per cert, encara s’han pogut recuperar, gràcies a les recents investigacions i a una prospecció més acurada, moltes restes d’interès que havien estat ignorades en les primeres campanyes. Pel demés, i com s’ha dit abans, res no faria pensar al visitant que ignore la història de la cova que es troba en presència d’un enclavament que, al llarg dels segles i per a tanta gent, va tindre una significació tan profunda com difícil de copsar, a hores d’ara, en tot el seu abast. Nosaltres ens limitàrem a esmorzar-hi, però d’alguna forma vam tindre també la sensació d’haver complit un deute pendent des de feia massa temps; a prop, entre les pedres, desenes de narcisos començaven a florir.

Mil i una

La majoria tenen, ho he de reconèixer, bastant poc trellat. Però crec que no hi ha cap, de totes elles, que no guarde almenys un bri de tot allò que m'ha passat, pel cap i per la vida, en els tretze anys i escaig que fa que escric aquestes planes. I en quasi totes he tingut també la sort i el privilegi de comptar amb la vostra impagable complicitat, i no sabeu ben bé com vos ho agraisc... El cas és que havia pensat escriure hui sobre el paratge de la Sarga, al qual vaig tornar fa uns dies --amb esplèndida i inesperada visita guiada inclosa-- per veure les extraordinàries pintures rupestres que alberga, però me n'he adonat que l'entrada anterior va ser la que fa mil en aquest blog, i m'he posat a pensar-hi, i m'ha semblat oportú dedicar-li a això l'entrada mil i una, encara que fora només per deixar-ne constància, i per afegir-ne una més a la llarga llista d'entrades amb poc (o gens) trellat. I ja hi haurà temps, si fora el cas, de parlar de les pintures i de la gent que les va fer, i també de la Sarga i dels preciosos paisatges que l'envolten; abans d'arribar a la que faça dues mil, segurament.

Buscant mamelles

Conta Cavanilles, quan comença a parlar d'Alcoi en les seues Observaciones, que després d'examinar "los montes hasta la Carrasqueta, donde está el camino que conduce a Alcoy", i abans de baixar a la vall de la Canal per dirigir-se a la ciutat, va travessar un "distrito llamado Mamelludes", al qual --segons explica-- van anomenar així "porque está sembrado de ligeras elevaciones, cuya forma es muy parecida al pecho de una muger". Mai no he sentit a ningú de la zona utilitzar aquest cridaner topònim, tot i que si que he trobat referències a un tossal amb aquest nom, dins encara del terme de Xixona i molt a prop del caseriu de la Sarga, la qual cosa descarta que algun pràctic enjogassat li volguera gastar una brometa al mossèn. Allò que em resulta més curiós, però, és la descripció que el propi Cavanilles fa de les "mamelles" en qüestió: "todas representan una media esfera más o menos abultada terminada por un pezón ; varían de diámetro de tres á ocho pulgadas, y todas están asidas al suelo calizo y blanquecino como ellas".

He caminat unes quantes vegades per aquella zona --la darrera, fa només uns dies-- amb la idea de trobar-me finalment amb les pètries rodonors que va descriure Cavanilles, a les quals no sabria atribuir de moment un origen cert però que em desperten una notable curiositat; i una volta més, no he sigut capaç de trobar-les. Potser no encerte a ubicar correctament el paratge en qüestió, o bé --es tracta d'una zona majoritàriament cultivada a hores d'ara-- el paisatge ha canviat massa des del segle XVIII i allò que llavors cridava l'atenció dels viatgers passa ara molt més desapercebut. Però també podria ser que, basant-me només en allò que indica Cavanilles, m'haja imaginat el que no és i haja passat al seu costat sense adonar-me'n. En tot cas, seguiré intentant-ho, per bé que, després de tots aquests intents, he decidit prescindir de donar massa explicacions: l'última volta que li vaig dir a algú que me'n anava a la Carrasqueta a buscar Mamelludes, em va mirar d'una forma un poc estranya...