Entre xisquetes

Sempre que les circumstàncies ho permeten, m'agrada reservar-me alguns dies de vacances pel que puga passar. I cal dir que, per sort i quasi sempre, el que passa sol ser una muntanya o alguna cosa similar. L'any passat, per aquestes dates, vaig consumir gustosament els dies que havia pogut guardar-me, tot coneixent un poc millor la feina del National Trust i els seus projectes de conservació en el sud-oest d'Anglaterra. Enguany, tornem a viatjar amb els Friends of Avinença, però la destinació ens resulta més pròxima i familiar: a partir de demà, aprofitant els coneixements i les coneixences pirinenques del bon amic Xavi Ródenas, ens deixarem caure uns dies pels Pallars, per tal de conéixer millor alguns projectes de conservació i custòdia del territori --de la qual, per cert, està celebrant-se la Setmana Europea-- que estan desenvolupant-se en aquelles terres. Entre ells, la Casa de l'Ós a Isil, l'Ecomuseu dels Pastors de la Vall d'Àssua (impossible no recordar Les veus del Pamano...) o l'excepcional tasca iniciada fa alguns anys per l'associació Rurbans amb el projecte Grípia, continuada ara amb l'interessantíssima experiència de l'Obrador Xisqueta.

Convindreu que, si anar a Pirineus sempre és desitjable, fer-ho per aprendre i amb bona companyia encara ho és més; així que abandone per uns dies les pantalles --i aquest blog-- i les canvie per prats, pastors, ovelles xisquetes, pluja i ratafia. I en tornar ja vos conte, si voleu. Bona setmana, i fins prompte!

Pel demés, he de dir que aquesta oportuna escapada m'agafa en dies que caldria qualificar, per moltes coses, com a nefasts: per si no hi havia prou amb els incendis que tornen a assolar el País de dalt a baix, aquests últims dies ha començat a consumar-se l'esperada desfeta que seguirà reduint fins el mínim la capacitat de gestió pública del medi ambient al País Valencià i que, entre moltes altres conseqüències --immediates i a llarg termini-- implicarà que, a partir de l'any que ve, l'excepcional equip de persones que he dirigit durant els últims anys siga desmantellat. El tema no és senzill, i potser caldrà parlar-ne algun dia de totes les circumstàncies que han conduit a aquesta situació. Pel moment, però, cal seguir lluitant, també --o especialment-- en aquest front...

En moviment

Ahir, a l'Aplec Ecologista, aprenent un poc més sobre custòdia del territori, gestió forestal i economia del bé comú, mentre milers de persones es manifestaven als carrers per demanar una escola pública, de qualitat i en valencià. Hui, el programa continuava a Carrícola parlant sobre llavors autòctones i productes de la terra, però jo m'he deixat caure per una interessant i concorreguda jornada de portes obertes al jaciment ibèric del Puig, a Alcoi. Només en aquests últims dies, he hagut de triar entre molts altres actes, propostes i convocatòries --des de cursos i trobades fins a recitals de poesia-- als quals no he pogut acudir perquè l'agenda no dóna per a tant. I el calendari, en octubre, es presenta també ben atapeït.

És indiscutible que la situació és complicada, i que tot fa pensar que ho serà encara molt més; però també sembla evident que, al País Valencià, cada volta hi ha més persones, grups i entitats que no es resignen i que segueixen i seguiran sembrant. Caldrà fer encara molta feina, perquè la terra ha estat erma massa temps i són moltes les llavors que es perdran. Però moltes altres arrelen amb força, i tampoc estaria de més que, sense deixar de tindre els peus en terra, començàrem a desterrar alguns complexes i autocompassions i reconeguérem amb orgull que, malgrat tots els seus esforços per lligar-nos curt, encara no ho han aconseguit derrotar-nos. Ells ho saben, i és per això que, cada volta amb més freqüència, acaben perdent ridículament els nervis. I això sempre és, per als que ens estimem aquest País, un bon símptoma...

#senyerainfinita a Almenara. Imatge de Vilaweb

Lliçons

No tots els dies s'aprenen coses noves. De fet, el que s'aprén la majoria dels dies són coses velles, d'aquelles que donaves per sabudes però que, a l'hora de la veritat, resulta que potser no estaven tan assimilades com creïem. Sempre és bo que algú (o alguna cosa) ens recorde que amb creure que sabem no és suficient. Cal recordar-ho, i sobretot aplicar-ho. Per això has d'agrair que et recorden que, quant al masclisme --com amb quasi tot-- no hi ha prou amb saber-se la teoria i predicar-la solemnement de tant en tant, sinó que allò realment important són les actituds i els comportaments, fins i tot els més subtils i quotidians. O que, en democràcia (amb perdó), les majories legitimen governs però no netegen immoralitats ni incompetències, ni --sobretot-- imposen principis o conviccions a qui té la desgràcia, o potser la sort, de ser, permanentment, minoria. O encara que, de vegades i encara que siga metafòricament, el treball en equip, la generositat, la humilitat i el gust per les coses ben fetes poden imposar-se a d'altres valors, o a la falta absoluta d'ells. I que poden fer-ho, posem per cas, per cinc a zero... Són lliçons velles i conegudes, però són fàcils d'oblidar i cal, de tant en tant, repassar-les. I visca el Barça, que punyeta!