A la vista

No duc un compte precís, però són de segur els dos cims als què més voltes he pujat al llarg de la meua vida. Ajuda indubtablement la proximitat, perquè tots dos els tinc ben a la mà i a la vista des de casa. Però també que, en algun moment, m'hi interessara específicament per estudiar el patrimoni natural de les serres de les què formen part i, sobretot, que malgrat la seua modesta altitud (1.389 m en el cas del Montcabrer, 1.104 en el de Benicadell), l'un i l'altre mostren a bastament tots els trets --geogràfics, ecològics, culturals i simbòlics-- que fan de la muntanya allò que és, i que a algunes persones ens atrau de forma irresistible. Aquests dies passats he tornat a pujar-los, divendres un i dissabte l'altre, i una volta més ha pagat sobradament la pena: per la bona companyia, per les vistes que mai no deceben i per retrobar-hi, un any més, els entranyables i amistosos bardissers. I com que hui és el Dia Internacional de les Muntanyes --l'únic d'aquests "dies" al què, no sabria dir ben bé per què, encara preste alguna atenció-- ja em va bé, també, aprofitar per recordar-ho. I tan de bo que arribe, algun dia, el dia en què no calga. 

Després del vent

Encara bufava amb força, ahir, camí del cim, tot i que molt molt menys del que ho havia fet els dies passats. I potser era per això --pels dies de ventada en què em vaig estimar més quedar-me a casa--, o bé per allò del seu Dia Internacional, que no sé si és que enguany m'hi he fixat més però que m'ha fet l'efecte que ha estat més comentat que altres vegades, però hi havia ganes, moltes, de muntanya, i em va semblar --una volta més-- que Montcabrer era l'opció més apropiada. Cels clars, llum radiant i vistes netes, des de dalt. I de tornada, la sensació, com deia Emerson, del poder de les muntanyes per apaivagar les nostres irritacions; sobretot, quan després del vent torna la calma.

A diferència del que ha passat en altres zones de la Península, la borrasca Barra només ens ha deixat, per aquestes terres, una ventada molesta i persistent però per sort sense cap conseqüència remarcable. El que ha estat inevitable --potser també a vosaltres vos ha passat-- ha estat la curiositat pel nom amb que ha estat batejada, i que ha resultat ser un nom masculí freqüent a Irlanda que prové de Sant Finbarr (Fionnbharra en gaèlic), i que ve a significar "cap ros". Què faria jo, sense Sant Google...

Sentiment de muntanya

Hui tinc la muntanya especialment present. I no solament perquè se celebre, com cada 11 de desembre, el seu Dia Internacional, que també: des de dilluns passat arrossegue un descomunal cruiximent a les cames (especialment a l'esquerra, ves a saber per què) treballosament adquirit després de pujar --i baixar-- la sempre estimable però notablement empinada Serra de la Safor. Però si fins ara les molestes fiblades només em recordaven que, si més no fins que recupere un poc la forma física, hauria d'evitar els excessos i avaluar amb menys optimisme distàncies, desnivells i dificultats, hui he decidit mirar-m'ho positivament: a cada pas que pegue, pense en la muntanya. I quan baixe unes escales, ja ni vos conte.

Bromes a banda: quant a la causa última dels mals que afligeixen les meues cames, trobe que més que al trajecte en si --bàsicament, i per si teniu curiositat, el que correspon al sender abalisat PR-V-207, per bé que afegint-hi una bona marrada per arrimar-se fins el cim de la Safor-- cal atribuir-lo a les presses per voler-lo fer en un temps òbviament insuficient, amb el corresponent sobreesforç i les seues conseqüències musculars. I pel que fa al Dia Internacional de les Muntanyes, que ja sabeu que és efemèride tradicionalment ressenyada en aquest blog, val a dir que enguany està dedicat a l'agricultura de muntanya, una agricultura --diu la FAO-- que és predominantment familiar, i que ha estat "un model de desenvolupament sostenible al llarg dels segles". Per cert, i per seguir amb les tradicions: dotze anys després, la "Carta Española de las Montañas" segueix pendent d'aprovació...

Muntanyes sagrades

Es tractava, sobretot, de desencaboriar-se una mica, però també de veure si encara quedava algun rastre visible d'aquesta estranya tardor, i el Carrascal de la Font Roja sempre és, en aquestes circumstàncies, una elecció recomanable. En arribar a l'altura del santuari –vaig triar, en aquest cas, la pujada que hi porta des dels Canalons, tot resseguint entre pins i carrasques el traçat del GR7-- em va sorprendre trobar-hi molta més gent del que esperava, fins i tot tenint en compte que era diumenge al mig d'un pont. No va ser fins llavors que vaig caure en el compte que el 8 de desembre se celebra la molt valenciana festa de la Puríssima, amb la qual el Carrascal guarda una estreta relació a través d'advocació de la Mare de Déu dels Lliris: el 21 d'agost de 1653, el paborde alcoià Antoni Bonaventura Guerau, fent exercicis espirituals en l'entorn de la Font Roja i capficat com estava pel conflicte entre els partidaris i els detractors de la Immaculada Concepció de la Verge, va veure que entre una mata d'eriçó “exia entre les espines y per mij dell una flor de lliri blanca torbada un poch en morat”. Evocant el vers del Càntic dels Càntics (“Sicut lilium inter spinas sic amica mea inter filias”) que pocs dies abans havia fet servir en un sermó a Xàtiva sobre aquesta qüestió, va cridar al rector de Confrides, que l'acompanyava en el seu retir; “y ab gran atenció cavà en un raor la terra y trobà lo rail, o sabeta, y la arrancà, y llevantle la pell de color de terra que tenia descobrí un Imatje de la Verge Maria blanca y polida, como solen pintarla en sa Purisima Concepció y amostrant lay a ell proposant quedaren admirats de veure una maravella tan gran”. El 1664, mentre assistia a la inauguració de l'ermita que va aixecar-se en el paratge, el mateix Guerau va trobar un altre bulb miraculós, que va ser enviat al rei Felip IV.

Acostumat a escoltar-la des de ben xicotet, la història dels lliris del Carrascal sempre m'ha semblat fascinant, pel context i pels detalls. Anys després, vista ja amb ulls de botànic, vaig començar a preguntar-me sobre la planta a la qual devien pertànyer les “sebetes” miraculoses: quan era petit, els lliris de la mare de déu que anavem a recollir a la Font Roja eren els asfodels o varetes de sant Josep, però aquesta espècie ha de ser descartada tant per la seua floració primaveral com per no comptar amb un bulb sinó amb un rizoma. Tampoc l'assutzena o lliri blanc, amb el qual sol representar-se a hores d'ara la imatge de la verge, és un candidat sòlid, ja que si bé floreix a finals de l'estiu, els seus bulbs es troben recoberts d'escates que no s'adiuen amb la “pell de color de terra” a la que es refereix la descripció original. L'amic Carles Mansanet, que també hi ha pensat, va acabar decidint-se --tot i que amb dubtes-- per alguna espècie del gènere Iris, i jo mateix vaig he escrit alguna volta sobre la dificultat d'atribuir una determinació botànica satisfactòria al lliri en qüestió. Ara mateix, però, tendisc a inclinar-me de forma quasi definitiva per una espècie en la qual coincideixen tots els trets que ens han arribat d'aquelles flors: la floració tardoral, el color “torbat un poch en morat”, els petals lliures i els estams llargs que poden veure's en les il·lustracions de l'època; i, sobretot, el bulb, que, segons la detallada descripció que ens ha arribat (“tot se formava en la sabeta, y casi de lo mes avall della pujava la vara, y en esta se obria la flor”) sembla correspondre al que els botànics anomenen un corm, son característiques que s'adiuen amb el còlquic o safrà bord (Merendera montana), anomenat també lliri en molts indrets, i molt freqüent a finals de l'estiu i principis de tardor en el mateix Carrascal.

Al remat, entre cavil·lacions botànico-marianes i algun que altre retaule tardoral –i hivernal, també: al capdamunt de la serra encara quedava alguna clapa de neu-- se'm va passar el matí i se'm va alleugerir el cap. I a més, i sense adonar-me'n, vaig recuperar una tradició de quan érem xiquets, que pràcticament havia oblidat per complet, i que em va vindre a la memòria mentre tornava cap a casa: fa molts anys, el dia de la Puríssima, pujàvem a peu amb els pares --i si no recorde malament, amb una bona colla de gent dels Salesians-- a la Font Roja per celebrar-hi la festa; després, arreplegàvem una bona provisió de molsa per al pessebre que començaríem a muntar eixa mateixa vesprada. I mira, no hi va haver, aquesta vegada, ni festa, ni molsa ni pessebre, però em va agradar recordar-ho.

A falta de trobar temps i ganes per tractar de confirmar-ho amb dades, no passa de ser una simple intuïció; però ja fa temps que estic convençut que la troballa dels lliris del Carrascal i la consegüent vinculació del paratge amb uns valors simbòlics i devocionals, ha d'haver tingut un paper significatiu –junt amb altres factors també rellevants-- en el fet que la Font Roja haja perviscut fins a avui tal i com ho ha fet. Ja fa temps que el món de la conservació ha parat atenció a la importància dels valors espirituals (religiosos, però també culturals, simbòlics, emocionals o identitaris) en la preservació de nombroses àrees, sobretot de muntanya; la Comissió Mundial sobre Àrees Protegides (WCPA) va posar en marxa, fa anys, la denominada Iniciativa Delos, de la qual ja he parlat alguna altra vegada, i que pretén comprendre les complexes relacions que existeixen entre els valors naturals i els espirituals/culturals. I hui, Dia Internacional de Muntanyes, sembla un bon moment per recordar aquesta relació i reclamar, una volta més, el paper protagonista que les àrees muntanyenques i els seus habitants han de representar en un futur més sostenible per al planeta. Per cert: onze anys després, la "Carta Española de las Montañas" segueix pendent d'aprovació...

Allà amunt

     "El bosc, espesseït de nou, barrava la vista de les amplàries. Per fi, dominàrem un collet de la carena i ens aparegué el món blavenc i àrid de migjorn --planúries llunyanes, fondíssimes serralades que es fonien amb el cel en la distància--. Quin gust sentia jo desemperesint la vista! Mirava els ulls nòrdics de David, parat al meu costat, que també s'omplien de llunyanies i blavors per a ell més familiars que per a mi, i s'endevinava en ell que experimentava una sensació satisfaent que sens dubte no hauria pogut expressar amb paraules. Era l'home rei humil de les solituds, arrelat al seu terrer, que arreplegava en la seua ànima pagesa una inconscient i profunda admiració pel misteri de les forces infinites que palesava la muntanya. Aquella admiració i amor eren sens dubte els qui els mantenien de generació en generació, humils i contents, en la valleta de l'Almussai.

      --Ara girem a l'esquerra. Veu? Som al peu de l'alt dels Eriçons, una espècie de caporrutxo de la carena.

         Agafàrem un corriol que hi pujava degradat --un caminet de perdius-- entre amples coixins de cadires de pastor o eriçons, que sens dubte donaven expressiva designació a la soberga altura. Amb un lleu pantaix, férem cap al cim, on ens vam asseure en un aflorament de pura roca viva, calcària i traücada, que li feia de remat.

     El turó no era cobert de bosc sinó de denses matollades de carrasca, i així, allà amunt, res no destorbava la vista. Llavors, per al muntanyés, rodar l'esguard de falcó per les amples baixures i els tremolosos horitzons era quasi una cerimònia i sobretot un engrescador deport, segons es va explicar. En allò consisteix "veure el moviment del personal", és a dir, de la gent dels masos i de les viles. La seua vida en les solituds feia sens dubte que li agradàs la gent de les viles i les viles mateixes; unes i altres, però, vistes a una distància asèptica: "allà baix, allà lluny, allà dins!". 

Enric Valor, "Temps de batuda"

Hui, com cada 11 de desembre, les Nacions Unides commemoren el Dia Internacional de les Muntanyes. Jo l'he passat a ciutat, tancat al despatx i envoltat de papers; però hi he pensat, en elles, potser un poc més que altres dies. I en la gent que, arreu del món, hi viu ("Celebrating mountain life" és el lema escollit enguany per a la jornada), en tots aquells i aquelles que contribueixen a fer-nos-les conéixer i a respectar-les un poc més, i també en qui s'ha dedicat --de vegades durant molts anys-- a protegir-les, i que ara s'encara a un futur com a mínim incert. I com que fins dissabte és poc probable que puga tornar allà amunt, m'ha semblat que Valor era una lectura apropiada per passar, ací baix, el que queda de jornada. Per cert: deu anys després, la "Carta Española de las Montañas" segueix pendent d'aprovació...

M'assabente, pels Amics Arbres, que també a les Illes s'està utilitzant la crisi com excusa per desmantellar les estructures públiques de gestió i conservació del medi ambient; ahir, a Madrid, altres comunitats autònomes ens explicaven si fa no fa el mateix cas... No val per a molt, però si més no m'afegisc al reconeixement a la tasca de molta gent que està pagant sense deure-ho els excessos i els despropòsits dels nostres indignes governants. 

Aitana, de nou

Qualsevol raó és bona per tornar al sostre de Diània. O, més propiament, quasi al sostre, perquè els  1.558 metres del vèrtex de l'Aitana segueixen reclosos dins el recinte militar que solla i ocupa les altures de la serra. Aquesta vegada --ja s'havia dit fa uns dies-- es tractava de recordar el Dia Internacional de les Muntanyes, junt amb companys i companyes d'altres col·lectius excursionistes repartits per diversos cims del migjorn. I, des d'ells, llançar a les ones  un missatge per la conservació de les àrees muntanyenques de tot el món, i dels drets de la gent que hi viu. Al capdvall, poc més que un pretext oportú per tornar-se a calçar les botes i deixar-se dur, una volta més, per senderes i paratges  recorreguts mil vegades, però als quals sempre fa la sensació (ho recordava fa molt poc) que coneixem per primera vegada. I tornar cara a llevant, amb la mar obrint l'horitzó... Com es pot enyorar tant, la mar, tenint-la tan a prop? O serà, precisament, per això?



 

 

També des d'aquestes muntanyes

"Les polítiques de muntanya han de tindre en compte el paper fonamental de les comunitats muntanyenques en el manteniment dels paisatges i valors naturals i també la seua dilatada contribució cultural a la riquesa d’aquest patrimoni. En conseqüència, el conjunt d’aquestes polítiques ha de desenvolupar-se des de la perspectiva del reconeixement social d’aquest paper prioritari, reconeixement que ha d’objectivar-se en forma de diverses contraprestacions que garantisquen oportunitats per al benestar, la dignitat i el ple desenvolupament de les iniciatives dels seus pobladors”.

Esborrany de la “Carta Espanyola de les Muntanyes”

Qui podria negar-ho? Aquells que vivim en aquestes terres de l’Alcoià, el Comtat i les Marines (o dels Serrans, l'Alt Palància i l'Alcalatén), aquells que es desperten cada mati amb les vistes de Mariola o de Benicadell, de Penyagolosa o d'Espadà, d’Aitana o de Bèrnia, som gent de muntanya. Ni millors, ni pitjors que ningú; però resulta difícil no acceptar (s’ha dit ja moltes vegades, i potser no cal insistir) que, sense les muntanyes, probablement no seriem el que som. Per bé, o per mal. Les muntanyes han configurat (i ho fan encara) el caràcter dels nostres pobles i de la gent que hi hem nascut o hi viu. Com també és cert que, encara que sovint s’oblide, tampoc no es  poden comprendre aquestes serralades (els seus paisatges, el seu patrimoni, els seus innegables valors naturals) sense comptar amb la llarga petjada que hem anat deixant els humans a cada racó. Les muntanyes ens han fet com som, però també nosaltres hem modelat, segle rere segle, aquestes muntanyes fins donar-los l'aspecte que ara tenen. I, segons com, també molts dels valors que ara alberguen.

Des de fa uns anys, es presta –o comença a prestar-se—un interés creixent a les muntanyes. Científics de tot el món, entitats internacionals i d’altres veus qualificades insisteixen en reclamar per a les regions muntanyenques del planeta més atenció de la que han rebut fins ara. La FAO, per exemple, diu: “Les muntanyes són essencials per a la vida. Estem lligats a elles ja siga que viscam a la major altitud o al nivell del mar, i la seua importància per a nosaltres supera la nostra imaginació. Les muntanyes proporcionen al món la major part de l’aigua dolça, acullen una gran varietat de plantes i animals i en elles viu una de cada 10 persones”. Cada vegada més, iniciatives de tota mena tracten de consolidar i reforçar aquesta nova visió social de les muntanyes com a reserva natural i cultural, com a font de riquesa i patrimoni per al futur. I una d’elles és la celebració, l’11 de desembre de cada any, del Dia Internacional de les Muntanyes. Designat com a tal per l’Assemblea General de les Nacions Unides a partir de 2003, el Dia Internacional de les Muntanyes “és una oportunitat per a crear consciència de la importància que tenen les muntanyes per a la vida, d’assenyalar les oportunitats i les limitacions que afronta el desenvolupament de les zones muntanyenques, i de crear aliances que produisquen un canvi positiu en les muntanyes i les terres altes del món”.

I, ves per on, resulta que nosaltres, homes i dones de l’Alcoià, del Comtat, de les Marines (o dels Serrans, de l'Alt Palància o l'Alcalatén) som gent de muntanya. Perquè hi hem nascut, o perquè hi vivim, i perquè volem ser-ho. Certament, tampoc és que a aquestes altures vulgam donar-li massa rellevància al que podria passar per un altre dels molts “dies internacionals” que van esguitant el calendari sense cap resultat pràctic. Però no està de més aprofitar l’avinentesa no solament per reclamar-nos decididament com a muntanyesos –fills de muntanyes modestes, però muntanyes al cap i a la fi—, sinó per fer nostres uns plantejaments que, tot i tindre el seu origen en problemàtiques aparentment molt diferents i allunyades de les nostres, ens resulten molt familiars. Cap habitant de les valls de Seta o Guadalest, posem per cas, no es reconeixeria en aquesta frase (estreta també de la FAO): “Sovint, les comunitats de les muntanyes obtenen un escàs benefici, o cap, de la gestió de la biodiversitat de les muntanyes. Al final, es perden biodiversitat i altres beneficis, com la regulació del subministrament d’aigua”.

Per això --com a "minoria de muntanya"-- he volgut aprofitar aquestes planes per recordar el Dia Internacional de les Muntanyes. I, ja de pas, tornar a reclamar a les autoritats competents (i van quatre anys, si no recorde malament) l’aprovació de la Carta Espanyola de les Muntanyes i el desenvolupament efectiu i decidit dels seus eixos d’actuació (conservació prioritària del patrimoni natural i cultural; valoració del patrimoni preservat com base per al desenvolupament econòmic; i contraprestacions a la població local). Som i volem ser gent de muntanya, i per això ens preocupem pels projectes –massa—que, emparant-se en els beneficis del “progrés” i sense la transparència i el debat necessari, amenacen les nostres muntanyes. I per això, també, reclamem per a nosaltres, i per a la nostra gent, el dret de decidir sobre el futur d’aquestes serres, sense les quals tantes coses tenim a perdre, però en les quals volem poder viure amb dignitat.

Vaig escriure aquestes ratlles --o, més pròpiament, unes molt semblants-- fa uns quants anys, coincidint també amb un Dia Internacional de les Muntanyes. He decidit recuperar-les ara no solament perquè dissabte és, de nou, 11 de desembre, sinó especialment perquè l'amic Carles Mansanet m'assabenta que, amb motiu d'aquest dia, el Centre Excursionista d'Alcoi anirà al cim de l'Aitana. Si vos interessa, a les vuit del matí del mateix dissabte han quedat a la Plaça d'Al-Azraq d'Alcoi (on els jutjats). I si no passa res, potser que ens veurem per allí.