Empíric

S'ha de reconèixer que el procés, de misteri, en té més aïna poc: anís sec i dolç en la proporció desitjada –jo solc posar tres parts del primer per una del segon, perquè les dolçors excessives m'embafen-- i una quantitat suficient de fruits, posem que uns tres-cens grams per litre, que s'hi deixen macerar com a mínim durant un parell de mesos, millor si en són tres. Però havia de provar-se, i per fi ja tenim els resultats. Lamentablement, el meu domini de la terminologia especialitzada és molt limitat, així que hauré de prescindir d'aquelles expressions tan poètiques sobre aromes, records i notes, i em limitaré a dir-ho en llenguatge col·loquial: per al meu gust, el licor d'atzeroles híbrides ha eixit francament bo, transparent, amb un color preciós i tot el sabor que li han encomanat les cireretes. I si, rascar rasca un poc, perquè els anissos de partida tampoc eren res de l'altre món; però a mi sempre m'han dit que tot el que cou, cura. Així que, amb el vostre permís, quasi que seguiré amb la detallada anàlisi organolèptica, i me'n posaré un altre culet. A la vostra salut, i tot siga per la ciència...

De totes les persones que, en els últims dies i arreu del món, han mort absurdament a mans de fanàtics, integristes i intolerants de tota mena i condició, hi ha dotze que ens han colpit especialment. Perquè les hem sentides més pròximes, perquè ens ho han contat des del primer moment --encara ho fan, ara mateix-- amb tot luxe de detalls, i perquè moltes d'aquestes persones es dedicaven, simplement, a dibuixar en una revista que tothom era lliure de llegir, o no. Així que, sense deixar de banda a la resta de víctimes de l'estupidesa humana --hui mateix, a Nigèria i a mans també d'integristes islàmics, hom parla de centenars de morts--, deixeu-me dir que lamente molt la mort dels redactors de 'Charlie Hebdo' i la resta d'assassinats a Paris. I que, de vegades, m'agradaria que hi haguera un infern en el què els responsables de barbaritats com aquesta porgaren com cal els seus pecats; per exemple, essent sodomitzats repetidament per setanta-dos camells, una i altra volta, durant tota l'eternitat.

Santes i trugetes

És sabut que, sense perdre el seu caràcter primordial d'armes de procrastinació massiva, les xarxes socials poden també ser una font rellevant de dades interessants i fins i tot sorprenents. M'ha passat, darrerament, en un parell de grups de persones interessades per la llengua i les paraules, en els quals, a més de conèixer gent estimable i d'aprendre bona cosa sobre aquest tema en particular (que ja sabeu que és, també, una de les meues debilitats), m'he assabentat d'algunes qüestions vinculades als usos tradicionals dels caragols marins. Un camp, aquest, al qual he de reconèixer que no havia prestat, fins ara, molta atenció: més enllà de la utilitat alimentària d'algunes espècies, i d'algun altre aprofitament genèric i ben conegut (com ara l'extracció de porpra a partir de certs murícids o les utilitats musicals dels corns marins), la meua informació sobre aquesta qüestió --és a dir, sobre l'etnozoologia del grup-- és molt limitada, per no dir pràcticament inexistent.

El cas és que, resseguint el rastre de certes paraules, i gràcies a les aportacions de gent d'arreu el país, he sabut de la utilització tradicional de dues espècies de gasteròpodes presents en les costes valencianes que m'han resultat, per raons diferents, especialment cridaneres. La primera, que podríem anomenar de tipus màgic, té a veure amb el que popularment s'anomena ulls de Santa Llúcia: unes curioses 'pedres', de color ataronjat i dibuix espiral, que apareixen a les nostres platges, i que en realitat són opercles de l'espècie denominada baldufa rugosa o caragol de petxina (Bolma rugosa). Els opercles són estructures calcàries segregades pel caragol, amb les quals segella l'obertura de la conquilla quan l'animal se'n retrau al seu interior. Quan existeixen –no totes les espècies en tenen--, els opercles mostren una ornamentació característica, que permet identificar quin és el seu tàxon de procedència. En morir l'animal, els opercles es separen del peu i són arrossegats per les ones i dipositats a les platges, de vegades en grans quantitats. A les nostres terres, els ulls de Santa Llúcia han estat vinculats tradicionalment al guariment d'algunes malalties de la vista, tot i que també s'han fet servir com a amulet per a la bona sort i per a protegir front al mal d'ull. Segons sembla, aquests usos són habituals a tota la Mediterrània i a altres indrets on apareix l'espècie (a Galícia, per exemple, els opercles de Bolma es denominen ollos do mar, ollos vidais o bíteres i es vinculen també amb la bona fortuna), i en llocs com Còrsega és fàcil trobar joies, especialment arracades, fetes amb els opercles polits.

Dalt, Bolma rugosa amb el seu opercle, de la Viquipèdia. Baix, opercle d'un parent tropical (Turbo militaris), de la meua col·lecció

Però si la història dels ulls m'ha resultat curiosa, encara m'ha sorprès més conèixer que una de les meues espècies preferides de ciprèids, la mediterrània i bellíssima Luria lurida, també s'utilitzava tradicionalment a les nostres terres, per bé que, en aquest cas, amb una aplicació molt més prosaica però indiscutiblement rellevant: les conquilles d'aquesta espècie, que segons els meus amables informadors s'anomena trugeta al Baix Maestrat, es feien servir en aquesta mateixa zona com a mossegadors per als nadons. Segons m'explicaven, la seua estreta obertura facilita que les criatures hi recolzaren les genives per alleujar les molèsties que acompanyen l'eixida de les dents. Algú, fins i tot, em va dir que encara en conserva alguna, des de fa molts anys, amb el cordellet amb el qual es penjava al coll dels infants. 'Trugeta', per cert, em sembla un nom encisador, i no he trobat en cap diccionari que s'aplique a aquesta espècie.

Algunes 'trugetes' de la meua col·lecció. L'exemplar de baix a la dreta el vaig recollir mort a la platja de la Malva-Rosa, a València.

Potser siga només a causa de la meua ignorància, o bé pel meu inevitable biaix botànic; però em fa l'efecte que, mentre els estudis relatius als usos tradicionals de les plantes han avançat significativament en els últims anys a les nostres terres (a banda de l'enyorat Joan Pellicer, i sense cap ànim d'exhaustivitat, em venen al cap altres noms com Joan Vallès, Daniel Climent, Luis Mulet o el mateix Font i Quer, per citar-ne només alguns), quant als coneixements etnozoològics queda encara un camí molt llarg per recórrer: com succeeix amb les plantes, també els animals amb els quals hem conviscut al llarg dels segles han donat lloc a un extens patrimoni cultural (noms, usos, històries, ritus i llegendes...) tan rellevant com amenaçat de desaparició. I, a la vista de la urgència i la importància de la tasca pendent, no està de més tornar a recordar ací la coneguda cita de Bernat Capó: “Cada volta que una dona major o un vell llaurador o pastor de la nostra ruralia mor és com si una petita biblioteca s’esfondrés o esclatés en flames”. Allò que perdem, cada volta que això passa, afecta per igual a plantes i a animals, a santes i a trugetes...

La regla del signe

Pot semblar irònic que les orquídies, universalment reconegudes per l'exòtica bellesa de les seues flors, deguen el seu nom a una part tan prosaica i inconspícua de la planta com són les seues arrels. Però com és sabut, moltes espècies de la família compten amb òrgans subterranis que, per la seua forma globosa i per presentar-se habitualment per parells, recorden els testicles; i això és precisament el que significa la paraula grega orchis (ορχις), amb el qual són conegudes des de l'antiguitat. Moltes denominacions populars en diverses llengües assumeixen  també aquesta vaga similitud amb les gònades masculines (les senyaletes, que deia la meua àvia),  sobretot per referència als gossos i altres cànids, i han donat lloc a noms com cojón de perro, collóns de can, botonets de gos, dogstones o khasyu 'th-thaleb (testicles de rabosa, en àrab).

Orchis ustulata amb els seus tubercles.
 De la Wikipedia.

Era inevitable, amb aquests antecedents, que la imaginació popular lligara caps i, per aplicació de la coneguda "regla del signe" --la signatura rerum, de la qual parla extensament Font i Quer, segons la qual les plantes assenyalarien les parts del cos humà per a les què podrien ser útils-- atribuïra a les orquídies propietats vinculades a l'aparell reproductor masculí. La fama afrodisíaca de les orquídies es remunta almenys a la Grècia clàssica, i va ser coneguda també pels romans: les begudes preparades amb els tubercles assecats de diverses espècies d'Orchis o Ophrys --conegudes amb els significatius noms de satyrion o priapiscus-- tenien, segons diversos autors, propietats extraordinàries i proporcionaven un vigor sexual pràcticament inesgotable. Encara avui, en Turquia i altres països de la Mediterrània oriental i l'Orient Mitjà, és molt popular una beguda denominada salep o sahlab --una deformació de la paraula àrab thaleb, abans esmentada-- la qual es prepara barrejant, amb aigua o llet, la farina obtinguda en dessecar els tubercles d'algunes espècies d'orquídies, moltes de les quals es troben amenaçades a causa de la seua recol·lecció incontrolada. No he trobat cap referència sobre aquestes pràctiques a casa nostra. Però per si de cas, convé aclarir que s'ha comprovat que les suposades propietats atribuïdes a les orquídies (i al salep, que va tindre també un ús medicinal en Europa fins fa alguns anys) són simplement inexistents: recorrent de nou a Font i Quer, "no es ni de más fácil digestión ni de más valor nutricio que la patata".

El cas és que, pensant en la regla del signe, m'ha vingut al cap la coneguda relació entre les nostres nous i les seues suposades virtuts benèfiques sobre el cervell, al qual recorden poderosament; i, a la vista de la banda de salvatges, ignorants i descerebrats que pul·lulen per aquest País, no puc estar-me de recomanar-los que se n'administren una bona dosi, a veure si milloren un poc: cinc o sis quilets, d'una tirada, per via rectal. I sense llevar-ne la closca, que tothom sap que en la pell estan totes les vitamines. De res.

Ja veieu que seguisc aprofitant aquesta primavera, que està resultant especialment generosa per als qui ens estimem les orquídies. Aquestes procedeixen també de Mariola --probablement, una de les localitats valencianes més importants per la diversitat d'espècies que alberga-- i són, de dalt a baix i a falta de criteri millor fundat, Orchis tenera, Ophrys incubacea, O. scolopax i Limodorum abortivum.

A conveniència

Mocador d'olor

que la teva sina

acostava al cor:

com que et sap l'enyor

i et sap la pell fina

tremola d'amor

Mocador d'olor

fragant tarongina,

com li bat el cor!

Joan Salvat-Papasseit

Si l'ocasió reclamara exaltació o enardiment, res com deixar-se embriagar per la seua aroma dolça i penetrant, evocadora d'encesos amors primaverals --hi ha qui atribueix al nerolí propietats afrodisíaques-- i cantada apassionadament pels poetes des de temps immemorials. Però si es tractara, per contra, d'apaivagar els nervis, calmar els ànims o tranquil·litzar la son, també farà bon paper una infusió dels seus aromàtics pètals o, millor encara, una tasseta d'aiguanaf... Com diu la cançó, "pot passar qualsevol cosa quan floreix el taronger", i és un gran avantatge que la mateixa flor proveïsca també els remeis per a qualsevol contingència.

Hivernacle de tarongers (orangery) a Tyntesfield, de la xarxa.
Quan el vam visitar,  fa un any i mig, estava en  procés de restauració.

Nerolí i aiguanaf són dues paraules relacionades amb la flor del taronger que havia sentit alguna volta, però a les què mai havia prestat massa atenció. Quant a la primera, s'utilitza en diverses llengües --tot i que no l'he trobada en cap diccionari català-- per referir-se a l'oli essencial que s'obté de la destil·lació de les flors del taronger. Segons sembla, la seua etimologia es relaciona amb Marie Anne de la Trémoille, noble francesa de la cort de l'infaust Felip V, que tenia entre els seus títols el de Princesa de Nerola, i que va posar de moda l'ús d'aquesta essència. L'aiguanaf, aiguanafa o aigua de flors de taronger és el producte aquós que s'obté de la mateixa destil·lació que dóna lloc al nerolí; el mot, segons Coromines, sembla derivar d'una traducció parcial de l'àrab ma' nafha, "aigua d'olor". 

Temps de licors

Aranyons. De la Viquipèdia

Potser el cas més conegut siga el del patxaran, tan popular a hores d’ara que aquesta paraula basca d’origen navarrés --'basarana' és la forma batua— s’utilitza cada volta més a casa nostra per designar el fruit de l’aranyoner. Però no és, ni de lluny, l’únic exemple: amb la plenitud de la tardor arriba també el temps de la maduració de molts fruits d’arbres i arbustos, no pocs dels quals es fan servir per a elaborar licors seguint pràctiques i receptes que, amb freqüència, es remunten molts segles enrere. És possible que, si més no en alguns casos, aquest costum sorgira com una forma més –junt amb l’assecat, la conserva, la confitura o l’emmagatzematge entre palla o arena-- per conservar algunes fruites durant l’hivern. Però allò més probable és que, com passa també amb la utilització secular d’herbes amb idèntiques finalitats, l’ús de fruits –conreats o silvestres-- per a aromatitzar alcohols destil·lats nasquera sobretot amb finalitats medicinals i, alhora, com una forma de fer més agradable el sabor d’uns aiguardents que, fins a la generalització de la pràctica de la segona destil·lació, no eren sempre fàcils d’empassar ni per les goles més bregades.

Com en el cas del patxaran, hi ha licors de fruites que han assolit fama i renom molt més enllà del seu àmbit originari, i alguns són objecte també de producció comercial: l’occità licor de cassis, elaborat amb grosselles negres; el brodo de giuggiole italià, que fa servir gínjols, o els nombrosos licors d’Europa central i del nord que tenen com a base cireres, prunes, mores o nabius, en són alguns exemples. Però en molts altres casos, l’elaboració de licors segueix sent un costum casolà, íntim i tradicional, lligat –com preparar codonyat o trencar les ametles—a les vesprades plujoses del novembre. Per això, en aquests dies i en moltes cases del país, gínjols, nyespres, aranyons, serves, atzeroles, gavarrons, arboços, cireres de pastor, murtons o saücs (segons gustos i disponibilitats; conec qui fa, fins i tot, licors de cep i de rossinyol) comencen a macerar en els alçadors del rebost, i a prestar color, aroma i sabor a unes begudes que en arribar l’hivern --i donant el trellat per suposat-- faran més càlides i confortables  les converses i les sobretaules:  hui quasi no s’utilitza, però abans aquests licors es deien, també, cordials.

Cireres de pastor