Primavera

Plou, per fi i com cal. És cert que ha calgut canviar un poc els plans per a aquests dies, perquè vulgues o no hi ha coses que són més incòmodes de fer amb aquest temps, i a estones fins i tot ha abellit tornar a tindre la llar encesa. Però tot plegat, mentre bufa amb força el llevant i la veig caure, fina però insistent, sobre les serres i els camps, no puc deixar de pensar que, posats a donar la benvinguda a la primavera que comença, aquesta pluja n'és una bona forma. La millor, potser.

També enguany han manat les circumstàncies i, al remat, he acabat canviant les Falles del Cap i Casal per les tradicionals --i molt més tranquil·les-- fogueres a la comarca. El símbol, en tot cas, és el mateix ací i allà: acomiadar l'hivern fent fum i cendra de tot allò vell, inútil i inservible. O de quasi tot, perquè hi ha uns quant ninots --i "ninotes"-- que hauran d'esperar encara que arribe el seu torn; però maig està ahi mateix...

Silvestre

Enguany, la gasiva floració dels narcisos del pati contrasta poderosament amb l'esplendor excepcional que mostren els seus parents muntanyencs: potser és una impressió meua, i tampoc sabria dir si és una cosa local o ha estat un fenomen general, però diria que feia molt de temps que no veia tanta nadala menuda com ahir, caminant per la rodalia del Benicadell. Pensava, fins ahir mateix, que l'escàs ímpetu floral dels meus narcisos domèstics era una conseqüència probable de la poca atenció que, també a ells, he pogut prestar-los darrerament; però després de veure les flors blanques dels narcisos silvestres esguitant pertot arreu pradells i matossars, i tenint en compte que --amb permís de Lluc, 12:27-- tampoc ells deuen haver rebut  cap cura especial, potser hauré de pensar alguna explicació alternativa. Mentre la trobe, en tot cas, la solució és ben senzilla: enguany, el meu reconegut narcisisme ha abandonat l'àmbit casolà, i ha esdevingut decididament silvestre.

And then my heart with pleasure fills, 

And dances with the daffodils. 

Ja veieu que, al remat, ha acabat imposant-se l'opció de fugir de València i de l'enrenou de les Falles. Però sense prescindir-ne, això si, del foc: no hi ha falleres ni ninots, però el sentit i l'esperit de les fogueres de Sant Josep que van cremar anit a la comarca és el mateix: fum i cendra amb allò vell, endavant amb la primavera.

Intermitències

Al remat, tot podria atribuir-se a una senzilla però pertinaç errada de càlcul: en passar nadal, amb l'any nou tot just acabat d'estrenar, les Falles apareixen com una fita remota, tan llunyana a tots els efectes que el temps que ha de discórrer fins que arriben sembla capaç d'encabir, sense estretors, qualsevol tasca, objectiu o propòsit que vulguem plantejar-nos. I és així com any rere any, en passar nadal, tornem a afirmar amb la solemnitat deguda que tal cosa o tal altra estarà acabada “abans de Falles” --o “abans de Pasqua”, o del que pertoque en cada cas-- sense voler recordar que les perspectives són enganyoses i que ja fa molts anys que sabem que de Nadal a Falles el temps vola –com vola, després, entre Falles i l'estiu, i entre aquest i Tots Sants---i que complir amb allò que ens hem proposat (o pitjor encara: amb allò a què ens hem compromès) acabarà sent, com a mínim, una tasca complicada.

I ací em teniu, pràcticament com cada any, lamentant la meua tradicional inconsciència post-nadalenca i tractant de treure temps de baix les pedres per veure de complir amb els objectius marcats i la paraula empenyada, perquè tant a la feina com fora d'ella hi havia moltes coses que m'havia compromés a tindre enllestides “abans de Falles” i les Falles, qui ho havia de dir, ja estan ací. D'alguns d'aquests compromisos –els més rellevants, crec-- ja puc dir que me'n sortiré amb certa dignitat; amb alguns altres, lamentablement, em sembla que no ho tindré gens fàcil, així que no quedarà més remei que recórrer –pràcticament com cada any-- a una lleugera adaptació sintàctica, i aquella presentació o aquell article que havien d'estar acabats “abans de” ho estaran “ara en passar”. Sense falta, cal afegir.

La qüestió –i ací és on anava-- és que entre els principals damnificats per la meua obstinada miopia temporal i la conseqüent incapacitat per calcular com cal les distàncies hi ha, com quasi sempre, aquest blog, instal·lat una volta més en la intermitència forçosa i sobrevivint, a dures penes, entre entrades a mig fer i comentaris per respondre. Una situació, aquesta, que em genera una inquietud innegable, però que –amb permís dels meus capficaments habituals i d'algun altre de sobrevingut-- espere que no es prolongue massa: si tot va com espere, ben prompte podré tornar a comptar amb alguna estoneta lliure i amb un parell de neurones disponibles, a veure si poc a poc puc anar posant-me al dia. Ara en passar Falles, sense falta.

Imatge de Levante-EMV

L'atrafegament d'aquestes últimes setmanes ha tingut, també, alguns aspectes positius: a penes he pogut prestar atenció als mitjans de comunicació, amb la qual cosa mantinc una momentània però  higiènica distància respecte a les barbaritats i els despropòsits de la dreta governant; per no tindre, no he tingut temps ni per a l'astènia. I quant a les Falles pròpiament dites, el trasllat --ja fa quasi un any-- al Complex Administratiu 9 d'Octubre m'ha privat també de l'estimulant experiència de treballar entre masclets i pasdobles, amb la qual cosa tampoc no hi estic massa posat; de fet, i a hores d'ara, encara no he decidit si les passaré a València o marxaré a buscar la primavera a les serres del poble. En tot cas, i siga com siga, un parell de dies de descans sempre van bé, i farem per aprofitar-los. Potser, fins i tot, miraré la premsa. Bones Falles! (i feliç dia de Sant Patrici)

Toquen falles

La veritat és que enguany, amb el cap de setmana per davant i el dilluns i el dimarts festius, cauen especialment bé. I a més, coincideix que les meues filles insisteixen en conèixer-les de prop, i que a mi  --potser perquè aquesta setmana prèvia ha estat bastant més passadora que en altres ocasions-- no em fan tanta mandra com altres anys. Així que, durant els pròxims dies, canvie l'ordinador per bunyols, mascletaes, bruses i mocadors: enguany toquen falles. I probablement, també un poc d'#intifalles, que la crítica és, o hauria de ser, l'essència d'aquesta festa, i mai està de més recordar-li-ho al poder. Bones falles, si és el cas, i bon cap de setmana siga com siga!

Remat de la falla de Na Jordana, d'El País. Demà ja la veuré acabada...

Potser hui haguera anat bé triar algun alguna musiqueta fallera, popular i combativa. Però com que no convé abusar, i el 10 de març va fer quaranta anys del llançament, als Estats Units, del mític "The Dark Side of The Moon" --al Regne Unit va aparèixer el 24 de març--, he acabat decidint-me per alguna de les cançons que més m'agraden d'un dels discos que més m'agraden (i que més temps fa que tinc). Per cert: si en sou fans, val la pena fer una ullada a les diferents versions de la famosa portada del disc que està publicant, aquests dies, la web dels Pink Floyd. All that you touch, all that you see, all that you taste, all you feel...

Empaties

Per tot el barri, en cada carrer i a cada cantó, esclataven els coets, les traques i les piules, mentre els gols se succeïen i la remuntada anava fent-se realitat. Jo seguia el partit a casa, impressionat per l'espectacular desplegament de joc, inquiet per la possibilitat --no hauria estat la primera volta-- de caure  immerescudament eliminats en l'últim moment; però encoratjat, també, pel soroll incessant dels petards i tot l'enrenou festiu que m'arribava des del carrer... D'acord, era a València i estem en falles; i fins i tot és molt probable que, entre els improvisats pirotècnics de la falla del barri que em van amenitzar el partit (i les hores immediatament anteriors i posteriors al mateix), hi dominaren de forma aclaparadora els qui s'haurien estimat més que fóra el Milan qui passara l'eliminatòria. Però convindreu que hi ha nits, com la d'ahir, en què això no deixa de ser un detall sense importància: si ells són lliures de tirar els petards, jo ho sóc d'interpretar-los com millor em convinga...

Imatge de Ara.cat

Foc purificador

Imatge de RTVV

S'acaba, amb un balanç francament acceptable, aquesta estranya setmana d'accidentada orografia en la què les feines quotidianes han hagut de conviure --de vegades amb certa dificultat-- amb els pasdobles, els envelats i els masclets que han acabat prenent els carrers de València. Queda per davant un llarg cap de setmana faller, al qual m'encare amb el propòsit ferm d'anar improvisant sobre la marxa segons el que sorgisca i el que demane el cos: l'única obligació que he decidit imposar-me, per als pròxims dies, és la de no obligar-me a res, que hi ha moltes formes de celebrar l'adveniment de la primavera, i la majoria no tenen perquè ser incompatibles ni esgotar-se només en un cap de setmana. De fet, i si fóra per tot allò que mereixeria ser past de les flames purificadores, el famós tòpic que diu que a València són falles tot l'any podria prendre una dimensió molt més literal... Pel moment, bon cap de setmana i bones falles si vos pega a prop. I que comence la mascletà!

No és solament en els carrers en festa que s'anuncia el final de l'hivern i la primavera imminent: s'han retardat molt, enguany, però finalment també els narcisos del pati han començat la seua floració esplèndida. I és per això --i pel meu reconegut narcisisme-- que no he sabut resistir-me a posar-los...

Sobre Falles i falleres

Devia ser cap a l'octubre de l'any passat. Conduïa cap a València, com tantes altres vegades, quan vaig escoltar a la ràdio --en una emissora estatal, de les poques que aguanta tot el trajecte sense haver d'estar continuament resintonitzant-la-- que acabaven de designar les falleres majors del 2012. Que ja d'entrada penses que, com a nota simpàtica, ja els val; però que potser, al País Valencià, hi devia haver passat aquell dia alguna altra cosa digna de menció, com de fet semblava haver succeït amb la resta dels territoris de l'actualitat dels quals s'anava donant compte. El cas és que, a mesura que els butlletins anaven succeint-se i les flamants falleres majors seguien apareixent com a l'única notícia valenciana ressenyable de la jornada, anava encenent-me cada volta més: potser no m'no hauria de prendre tan fort, però ja em coneixeu i a mi aquestes coses em treuen bastant de polleguera, perquè estic convençut que no són gens innocents i que, en el fons, responen a un interés --si voleu, no sempre conscient o malintencionat-- per donar una visió del País limitada als seus aspectes més anecdòtics, superficials i inofensius.

Amb aquests antecedents, no hauria de sorprendre que, quan vaig arribar a la faena i algú de la colla amb la què prenc habitualment el cafè em va dir "Ací estem, xarrant d'això de la fallera major... Ja ho has sentit?", reaccionara amb una certa brusquedat: si no recorde malament, i renunciant per una vegada el tacte exquisit que em caracteritza, vaig contestar alguna cosa així com que massa i tot que ho havia sentit, i que n'estava fins els collons del tema, i que veges a mi que punyeta m'importava la fallera major amb tantes coses que estaven passant i tot això i allò. Un silenci incòmode i espés es va fer quan vaig acabar la meua irada expansió, mentre tot de cares d'estranyesa --i fins i tot alguna de pànic-- em miraven bocabadades. I no solament en el meu grup, sinó en tota la resta de rogles que es distribuïen vora la màquina de cafè i que també havien callat sobtadament en escoltar-me. Algú, però, va canviar ràpidament de tema i la cosa va quedar, aparentment, com una més de les excentricitats que se m'atribueixen, que ja se sap que aquests alcoians són gent un poc rareta...

Poc després, però, una companya se'm va acostar, visiblement preocupada, i em va preguntar: "Perdona, però... tu tens algun problema amb la fallera major? T'ha fet alguna cosa? Pareixia que estaves molt enfadat amb ella...". Convençut que feia broma, i un poc cansat ja del tema del dia, li vaig contestar que no era això, i que veges com anava a estar enfadat amb la fallera major, com si la tractara tots els dies... "Ho fas", em va dir; "És tal, la que treballa ací..." Jure que si en aquell moment haguera pogut fer-me invisible, ho haguera fet. Només vaig poder que desfer-me en disculpes i explicacions, assegurar que no tinc res contra les falleres en general ni molt menys contra aquesta en particular (cosa que és rigorosament certa), i fer-me íntim propòsit de callar-me la boqueta de tant en tant diga el que diga la ràdio; supose que va ser suficient, perquè ningú més no ho ha comentat, i des de llavors no he notat tampoc cap hostilitat ni animadversió desacostumada per part de ningú, fallera o no.

El cas és que, atesa la mala consciència que se'm va quedar després de tan desafortunat episodi, i lamentant a més com d'assetjades, insultades i intimidades se senten altres falleres per culpa de les protestes (o, com elles diuen, els "actos carentes de sentido y de justificación alguna" que posen de manifest "la vileza que supone el empleo de la violencia para defender qualquier tipo de idea") que venen acompanyant aquests dies les tradicionals i entranyables mascletaes, he pensat que enguany, com a mostra de sincer penediment, no faré la tradicional entrada --un punt irònica però sempre sense mala intenció-- sobre Falles i falleres. O potser si?

Imatge de la xarxa

Fallera style

Entre les impagables estampes típiques que València, sempre pròdiga en excessos sensorials, exhibeix davant propis i estranys en aquests dies de Falles, hi ha una que des de fa molt de temps em resulta especialment torbadora. La descobrireu per qualsevol racó de la ciutat, preferentment en la rodalia dels casals fallers i en aquests dies preliminars en què la festa hi és, però no hi és. Les protagonistes, femenines: figures híbrides un poc desconcertants, imatges quimèriques formades per normals cossos de dona, vestits de carrer, i caps que llueixen --orgullosos, impassibles--el barroquíssim i idiosincràtic pentinat faller (pintes, ganxos i rodets evidentment inclosos). Ja m'han explicat que ha de ser així, perquè pentinar-se d'aquesta forma és llarg i costós, i no pots estar fent-ho i desfent-ho a cada estona. Jo ho entenc, això; però la veritat, que resulte pràctic no lleva que puga ser, també, de gust dubtós i visualment reprobable. Hui mateix, abans de posar definitivament terra pel mig, m'he fartat de veure aquesta síntesi inquietant (cap de fallera, forro polar --de colors cridaners--, pantaló texà i bambes) que tant de desfici em provoca i que haureu de convindre que resulta, com a mínim, estèticament xocant.

Res més lluny de la meua intenció que ofendre ningú, que ja se sap que sobre gustos no hi ha disputa; però he de dir que el pentinat faller, junt amb la resta de l'historiat vestit estàndard que l'acompanya, em sembla molt poc afavoridor i figura entre els elements més antieròtics i destrempadors que puc arribar a concebre, només superat a curta distància per les bragues de coll alt, la conferència episcopal espanyola i l'himne del Reial Madrid. És evident que, entre les utilitats esperables d'aquesta tradicional i entranyable indumentària, no figura --si més no en l'actualitat i amb caràcter general-- la d'anar despertant els bàsics instints i els desitjos lúbrics dels mascles de la contornada. I també he de reconéixer que, almenys que jo recorde i sota nivells normals d'alcohol en sang, tampoc no solen formar part de les meues fantasies eròtiques les lagarteranes, les bellees del foc ni, tanmateix, les andaluses vestides de faralaes. Però, amb tot, la capacitat del vestit de fallera per arrasar-me qualsevol indici de libidinositat supera, de llarg, a tota la resta de trajes regionales.

Ignore quins foscos mecanismes psicològics, quina oculta frustració puga trobar-se en l'origen d'aquesta reacció, tot i que em consta que no sóc, en absolut, l'únic a qui li passa. Però insistisc que el pentinat ha de tindre un paper especialment destacat. Ho he comprovat, els últims anys, gràcies a la moda perversa de retratar falleres en boles en calendaris més o menys eròtics: tan bon punt focalitze l'atenció en la pinta i els monyos (ja em direu, en pilota més o menys explícita, com distingireu a una fallera si no és per la pinta i els monyos...) que tota la resta, per prometedora que semblara a priori, queda immediatament eclipsada i, per tant, inhabilitada a efectes sensuals. No ho apanya ni la banda, complement indispensable --en les seues variants bàsiques "tricolor estricta" o "enseña nacional"--d'un vestit de fallera com cal. Tot i ser una peça que, per la seua natural disposició topogràfica, podria tindre algun paper destacat en segons quines fantasies, no reïx a compensar els estralls produïts per peinetes i rodets i els seus efectes devastadors sobre la líbido.

Però el pitjor, al remat, no és això: en un parell de dies, vestits i pentinats tornaran a la normalitat, i el malson haurà passat fins l'any que ve. El pitjor és que, fixant-me aquest matí una en una d'aquestes dones semifalleres d'estampa híbrida, mentre esclatava la mascletà del barri, he pensat en ella com una metàfora viva d'aquest país: un cos jove, normal, fins i tot atractiu, impròpiament coronat per un cap pompós, anacrònic, ple de postissos, inevitablement incongruent...I, francament, si fins i tot quan mire xicones he d'acabar pensant en política, és que la cosa està malament, molt malament.