Per març, marcets

No són les úniques plantes que reben aquest nom, i de fet els nostres diccionaris l’assignen de forma preferent al seu parent conegut també com a jacint bord. Però encara que marcet només siga només una de les nombroses denominacions populars amb què són conegudes les diferents espècies del gènere Muscari que creixen a les nostres terres (calabruixa i les seues variants sembla ser una de les més esteses, però també se’ls diu barralets, frares, caps blaus i de moro, penitents o alls de bruixa, de serp o de fardatxo), trobe que l’apel·latiu resulta, per raons evidents i fenològiques, d'allò més apropiat. Més encara en un any com aquest en el què les condicions semblen haver estat especialment propicies per a l’espècie més freqüent a casa nostra (la que els botànics anomenen Muscari neglectum), que s'ha deixat veure en abundància en conreus, erms i caminals; abundant, comuna i fins i tot i si voleu vulgar, però indiscutiblement bonica i sense dubte, i també per això, digna d’atenció. Que no tot han de ser orquídies...

 

D’ençà de la plujosa primavera de l’any 2022, han hagut de passar uns quants marços per a què, a més de buscar flors, les nostres caminades puguen tindre també com a objectiu explícit veure córrer l’aigua. No tanta, a prop de casa, com en altres llocs, perquè encara que ha estat molt ben caiguda la quantitat arreplegada no ha estat extraordinària i en molts llocs no ha passat de ser discreta. Suficient, en tot cas, per millorar un poc una situació que ja era més que preocupant, i per tal que una visita a la Valleta d’Agres, el Barranc de l’Encantada o la Vall d’Alcalà (i fins i tot a Aialt) ens haja permès collir algunes imatges que feia temps que trobàvem a faltar. Bé estan per començar, però a  veure si hi ha sort i podem seguir sumant, que encara ens en fa falta molta més.

Mariolensis

La denominada sàlvia de Mariola ha esdevingut una de les espècies vegetals més conegudes i representatives de la muntanya que li dona nom. Cosa que, en la meua opinió, no deixa de tindre el seu mèrit atenent a la riquesa vegetal que caracteritza aquesta serra, ben coneguda des d’antic per la varietat i abundància de plantes –moltes d’elles aromàtiques i medicinals-- que alberga: la coneguda referència de Gaspar Escolano, en la què qualifica a Mariola com a “botica universal” a causa de “la innumerable  agregación de yerbas de salud  que  produce”, prové d’una tradició documentada almenys des de finals del segle XVI, quan es va crear a València de la primera “Càtedra de Simples” (o "Cadira d’Herbes). En tot cas, tampoc no resulta massa sorprenent que haja estat precisament aquesta planta la que haja assolit un caràcter emblemàtic. A més de les seues virtuts medicinals (compartides amb moltes altres espècies d’un gènere extraordinàriament divers, el nom del qual es relaciona precisament amb la salut), es tracta d’una planta relativament abundant tant a Mariola com a les serres que l’envolten, fàcil d’identificar fins i tot per a la gent menys avesada, i d’un aspecte innegablement atractiu, especialment --però no només-- quan es troba en plena floració. Però a més a més, crec que hi ha un altre factor que ha resultat determinant per elevar la planta a la condició de símbol, i és el seu epítet específic: a més de tot el que ja s’ha dit, la sàlvia de Mariola és, senzillament, mariolensis. 

Pensava en aquestes coses l’altre dia, quan vaig reparar en un fet al qual no havia prestat fins ara massa atenció: a pesar de la idea, profundament arrelada en aquestes comarques, de que la sàlvia mariolenca és clarament diferent i distingible d’altres formes similars que creixen a altres llocs, no ha estat fins fa pocs anys que els botànics han començat a reconèixer aquest fet, i encara amb dubtes importants que cal atribuir en última instància a l’especial complexitat taxonòmica del grup del qual forma part. La primera volta que la sàlvia de Mariola (entenent aquesta com la que creix no solament a aquesta serra sinó també a les serralades pròximes) va ser considerada com una entitat taxonòmicament diferenciada va ser el 1986, quan el botànic valencià Ramon Figuerola va descriure per a les nostres poblacions una subespècie mariolensis que va subordinar a la denominada Salvia blancoana, una forma pròpia de les muntanyes bètiques i nord-africanes. Segons Figuerola, les plantes pròpies de “Sierra de Mariola, Serrella, Aitana et alibi” es distingirien d’altres formes similars pels seus calzes pilosos amb dents curtes, triangulars i poc o gens mucronades. Fins llavors, cap dels nombrosos botànics que havien estudiat aquestes plantes --entre ells i de forma especialment cridanera el sogorbí Carlos Pau, qui a pesar del seu bon ull per detectar les variacions més subtils es limita a incloure les sàlvies de Mariola com a part de l’espècie que ell anomena S. lavandulaefolia-- n’havien reconegut cap singularitat taxonòmica, i fins i tot el mateix Figuerola, pocs anys després de la seua descripció, va optar per llevar-li rellevància a les mariolensis recombinant-les com a varietat d’una altra forma (vellerea) del grup. La revisió recent del gènere duta a terme per a la Flora Iberica opta per mantenir la singularitat de les nostres sàlvies a nivell subespecífic, per bé que subordinades ara a la Salvia lavandulifolia; francament, no gosaria apostar a què no hi haurà cap canvi en el futur.  

Aparentment alienes a qualsevol vicissitud taxonòmica i nomenclatural, i sense preocupar-se tampoc massa per  si algú les considera o no símbol o emblema de res, les sàlvies que hem convingut en anomenar formalment Salvia lavandulifolia subsp mariolensis són de les poques plantes d'aquestes serres que semblen haver-se sobreposat enguany a una primavera que, pel que fa a la pluja (o més pròpiament, a la falta d'ella), ha superat les pitjors expectatives: la sequera, que segueix cremant etapes del camí per a ser lamentablement qualificada com a històrica, no solament ha limitat la floració de moltes plantes, sinó que comença a ser habitual trobar-se arbres --sobretot pins-- amb signes evidents de marciment. No és estrany, doncs, que enguany haja prestat una atenció especial a les aromàtiques i esponeroses mates de sàlvia i a les seues precioses flors blavoses. I encara que les reflexions que m'han vingut al cap en observar-les podrien haver sigut de més trellat, em tem que amb deixar de nou constància de la importància dels noms fins i tot en àmbits tan aparentment minoritaris com el científic, i de que determinades coses no sempre venen de tan enrere (ni són tan indiscutibles per a tothom) com a voltes ens pensàvem, m'hauré de donar per satisfet. Bé, amb això i amb un bon ramellet de sàlvia, que per als mals de panxa no hi ha cap més bona que la mariolensis. 

La pista dels caquiers

Aquests dies, com solc fer cada any en dates com aquestes, m'he acostat a veure com els senta la tardor als caquiers bords que creixen vora el riu d’Alcoi a la preciosa vall de  Perputxent. I em tem que també enguany hauré de deixar sense resposta moltes de les qüestions que em plantegen aquests arbres d’ençà que vaig saber de la seua presència a aquesta zona, procedents --i aquesta és una de les poques certeses que tinc respecte a aquest assumpte-- d’algun cultiu antic. Perquè posats a dubtar, dubte fins i tot sobre quina és l’espècie a la qual atribuir-los, ja que tot i estar generalment acceptat que es tracta d’exemplars d’allò que els botànics denominen Diospyros lotus (una espècie de pròpia de l’Àsia sud-occidental i l’est d’Europa considerada sovint com una de les plantes cultivades més antigues), hi ha trets com ara la grandària i el color dels fruits que fan pensar més aviat en l’espècie americana anomenada Diospyros virginiana, rarament cultivada a Europa malgrat haver estat introduïda a Anglaterra al segle XVII però extensament utilitzada, com l’anterior, com a portaempelt: els caquiers més extensament cultivats a hores d'ara, els quals pertanyen a l'espècie Diospyros kaki i es caracteritzen pels seus caquis grans i d'un viu color taronja o rogenc, procedeixen quasi sempre de peus femella que no requereixen ser pol·linitzats per a fer fruit (és a dir, són partenocàrpiques) i que s'empelten sobre peus de les espècies esmentades. De fet, aquest paper com a portaempelt podria ser, sense perjudici de l’espècie de la qual es tracte finalment, l’origen més probable d’aquesta població que va escampant-se per les proximitats del riu i a la qual s’atribueix a hores d’ara un caràcter invasor. Com passa amb moltes altres espècies conreades que s’empelten sobre patrons silvestres, l’abandonament del cultiu fa que aquests últims prosperen fins acabar emmascarant i substituint les primeres, amb les quals fins i tot hi ha voltes --també en el cas d'aquest gènere-- que poden produir híbrids amb característiques intermèdies. 

De dalt a baix, fruits de la població de Diospyros naturalitzada a Perputxent entre Beniarrés i l'Orxa, amb 3-4 cm de diàmetre i color carabassa quan maduren; els del D. lotus típic tenen un color més fosc, fins i tot tirant a negre, i rarament superen els 2,5 cm de grandària; aspecte dels arbres que creixen a la zona, amb les seues fulles típicament pèndules que els donen un aspecte característic; caquis tallats per mostrar l'interior i les llavors; i un exemplar de caquier  presumptament híbrid (els fruits, molt més grans, recorden als caquis conreats) fotografiat l'any passat al Barranc de l'Encantada, a Planes, amb les xennes de cap negret fent-se'n un fart. 

Però també podria ser, i no puc descartar-ho pel moment a falta de més dades, que allò que s’hi va cultivar en el seu dia a aquestes terres riberenques foren directament els mateixos caquiers de fruits petits que trobem ara --ja siguen lotus, virginiana o fins i tot alguna forma híbrida entre elles--  perquè tot i produir com ja s'ha dit caquis més menuts i fortament astringents si es consumeixen en fresc, de totes dues espècies hi ha constància de cultiu pels seus fruits, també a terres valencianes. Ara pràcticament no es fan servir ni apareixen als diccionaris, però noms com guaiaver o guaiacaner --tots dos d’origen inequívocament americà, originats per analogia amb espècies d’aquella procedència i, en el segon cas, utilitzat ja a finals del segle XVIII per referir-se en castellà al caquier bord-- s’aplicaven molt probablement a aquests arbres per diferenciar-los del veritable caquier. Ja veieu, doncs, que els meus dubtes persisteixen, i que caldrà seguir-li encara la pista al caquiers per veure de donar resposta a aquestes qüestions certament poc rellevants però que tant m'encurioseixen. I per cert, ja veieu a les imatges que, com era d'esperar tal i com va la temporada, la tardor, als caquiers, no els senta ara mateix de cap manera. Veurem al mes que ve, o potser a l'altre. 

Fruits encara verds dels caquiers, que conviuen amb altres peus on els fruits estan totalment madurs i fins i tot caiguts a terra. Tot i ser bastant més grans, tenen un aire als llidons, la qual cosa justificaria que en castellà es conega també a aquests arbres com "lodoñeros".

A més a més d'allò del nom dels guaiavers, guaiacaners i altres variants similars --alguna de les quals sembla viva encara a la Vall de Perputxent-- que he trobat recollides a la tesi de Joan Giner Monfort sobre la parla de la Safor, em va resultar molt curiós saber d'aquella referència del segle XVIII a la que m'hi referia més amunt, i que té a veure amb l'"hort botànic" del Palau que l'Arquebisbat de València tenia a Puçol, posat en marxa, segons Cavanilles, per l'Arquebisbe Andrés Mayoral però impulsat sobretot --com a jardí d'aclimatació-- pel seu successor Francisco Fabián, i on es van mantenir i aclimatar moltes plantes procedents d'ultramar. Doncs bé, el 1784, Manuel Peris, que feia de jardiner i conservador del Jardí de Puçol, va remetre a Casimiro Gómez Ortega, catedràtic del  Real Jardín Botánico de Madrid, unes mostres "del árbol de Pusol que tenemos con el nombre de huaiaco, no podemos saber que especie del sea", i que Gómez Ortega va identificar a volta de correu com a Diospyros lotus o "guajacana"; si fins i tot un jardiner experimentat com Peris el desconeixia, no devia ser llavors un arbre gens habitual. Quant a Diospyros kaki, l'espècie no va arribar a Europa fins el 1869 (i amb ella, molt probablement, el mateix nom de caqui).

A més de pels seus fruits comestibles, el gènere Diospyros és conegut per la qualitat de la seua fusta, amb espècies com ara el banús que en formen també part. La de Diospyros mespiliformis, freqüent a l'Àfrica subsahariana --aquest exemplar és de Botswana-- és molt apreciada per a la construcció de canoes al Delta de l'Okavango, on també es consumeixen els seus fruits.

El cant del cotoliu

Deixant de banda les seues innegables capacitats canores, amb espècies com l’alosa o la calàndria que gaudeixen d’una merescuda fama per aquesta raó, potser un dels trets més significatius dels nostres alàudids és precisament la seua capacitat per passar desapercebuts. Propis d'ambients oberts i amb escassa vegetació com herbassars, brolles o conreus de cereals, d’hàbits majoritàriament terrestres i amb un plomatge marronós i en general poc aparent, arribar a veure’ls --i, en no poques ocasions, distingir de quina espècie es tracta si no és el seu cant qui les delata-- pot ser una tasca complicada per a qui només s’interessa per les aus de forma ocasional o no disposa, com és el meu cas, de material i habilitats adequades per a fer-ho. 

Potser l’única excepció dintre del grup, no per l’aspecte --tan discret com en la resta-- sinó pel seu costum de cercar per a cantar llocs relativament elevats i fàcilment visibles, siguen els cotolius: tot i que, com els seus congèneres, prefereixen per a viure i reproduir-se els espais amb poca cobertura vegetal, com els matollars esclarissats o les vores del bosc, no és estrany veure’ls enfilats en alguna branca d’un matoll o d’un arbre, llançant obstinadament a l’aire les melodioses notes del seu cant. Un cant, per cert, al qual deuen l’onomatopeic nom amb el qual els coneixem, i que ha donat lloc també a les seues denominacions en moltes llengües europees, des de la totovía castellana fins a l’eusquera pirripio, i fins i tot el nom llatí del seu gènere (Lullula) o la seua denominació francesa (alouette lulu) semblen tindre aquest mateix origen.

Per aquestes terres, on l’espècie sembla ser relativament freqüent en els hàbitats que li són propicis, fa ja algunes setmanes que els cotolius mascles, encimbellats en les seues talaies a les clarianes de pinedes i garrigues, s’afanyen a reivindicar sonorament el seu territori. Un bon moment per poder-los observar amb relativa facilitat, i per escoltar també el característic cant que ha servit per designar-los, per bé que salta a la vista (en aquest cas, potser fora millor dir a l’orella) què, quan es tracta d’onomatopeies i del so que tracten de representar, les coses poden ser molt relatives: jutgeu vosaltres, si vos sembla, si el cotoliu, quan refila, diu cotoliu, o bé totovía, lullula o pirripio...

 

Tot i que el nom de cotoliu s’aplica a hores d’ara de forma general a l’ocell que podeu veure més amunt, veig que l’Alcover-Moll hi refereix el terme al que normalment se’n diuen titelles o titetes (Anthus campestris i A. pratensis), uns ocells d’hàbits i aspecte similars als dels alàudids, encara que emparentats amb les cueretes. Ja sabeu que amb els noms populars passen sovint aquestes coses, la qual cosa justifica l'obstinació dels biòlegs per fer servir, si més no conjuntament amb ells, els noms científics. I per cert: la meua venerable i atrotinada Guia Peterson de les aus d'Europa, a la que solc recórrer amb freqüència per aquestes qüestions dels cants, diu del del cotoliu que és "un melodioso 'tuuluuiit'", amb el qual s'entremescla "un trino líquido 'lu-lu-lu-lu'". A veure si al remat tindran raó els francesos...

Volves

No seré jo qui diga que el nom de carraspic no té, també, la seua gràcia: rotundament sonor, d'antiga nissaga --sembla que procedeix del grec, des d’on ens ha arribat passant pel taraspic dels occitans-- i  escaient a les característiques de la planta, i d’altres parents pròxims, en fer referència als seus fruits aixafats, que és el que vindria a significar el mot thláō del qual derivaria. Però quan la veig florir en aquests dies, esguitant amb les seues bellíssimes flors blanques la intensa verdor primaveral de serres i costers, no puc evitar rendir-me a l’evidència: posats a anomenar-la, herba-neu no és solament un nom preciós. És, senzillament, inapel·lable.

L’herba-neu (o boleta de neu) és una de les espècies del gènere Iberis que creixen a les nostres terres, la majoria de les quals tenen un aspecte similar i una floració indubtablement atractiva. En aquest cas, es tracta d’un endemisme pràcticament exclusiu de les comarques centrals valencianes, on creix amb abundància a les brolles i pedregars muntanyencs. I sorprén un poc que, a diferència d’altres parents pròxims, no tinga un ús més ampli com a planta ornamental a casa nostra; no sóc, és evident, gens objectiu, però convindreu que mèrits no li’n falten.

De plàtans

Com sol ser habitual en aquestes dates, i per si no en tinguera prou amb el llidoner, les glicínies i d'altres caducifòlies que creixen al pati, la fullaraca que comença a cobrir-lo s'ha vist incrementada aquests dies ventosos amb altres aportacions externes i suplementàries, entre les quals destaquen les voluminoses i retallades fulles dels plàtans o plataners (Platanus hispanica) que creixen al parc que hi ha quasi al costat de casa. I una volta més, granera en mà, m'ha pegat per pensar en la curiosa identitat entre el nom d'aquests arbres, i el dels fruits d'allò que també anomenem banana, identitat que, encara avui, no sabria atribuir a l'homonímia o a bé a la polisèmia: a hores d'ara, i malgrat que fa temps que faig voltes a l'assumpte, no he sabut trobat una explicació satisfactòria per la qual el mateix nom podria haver arribat a aplicar-se a dues espècies de plantes tan diferents i amb tan pocs trets en comú.

Si més no atenent a raons etimològiques, caldria suposar que Platanus --que derivaria, segons la majoria de les fonts, del grec platys, pla, per referència a les seues fulles amples i similars als pàmpols-- devia designar inicialment al nostre arbre de carrers i estacions. O, més pròpiament, al seu parent oriental (Platanus orientalis), que viu des dels Balcans fins a l'Himalaia, ja que l'espècie que a hores d'ara cultivem profusament no existia espontàniament, sinó que es considera una forma híbrida originada pel creuament entre l'esmentat P. orientalis i una altra espècie del gènere, nativa de Nord-Amèrica, que es denomina P. occidentalis. Per tant, i fins el segle XVI, no hi havia plàtans com els actuals a Europa Occidental, i només de forma molt puntual hi hauria alguns exemplars cultivats d'altres espècies del gènere. La qual cosa fa suposar que la seua denominació popular (i tots els noms similars que rep en la majoria de les llengües europees) derivaria de la forma culta platanus --la mateixa que Linné va adoptar per designar el gènere--,  i que només a partir de la popularització del cultiu de l'espècie començaria també a estendre's aquest nom per referir-se'n.

Quant a l'altra planta que, almenys ací, anomenen plàtan, les coses tampoc no estan gens clares. En tant que fruiter, el plàtan –li diré des d'ara banana, per tal d'entendre'ns-- és una forma híbrida originada a partir de diverses espècies del gènere Musa, algunes de les quals van començar a cultivar-se fa mil·lennis en el sud-est d'Àsia, d'on hom creu que pot ser originari. A partir d'aquest nucli, el seu cultiu va estendre's cap a Índia, Pérsia i, posteriorment i de la mà de l'expansió de l'Islam, la Mediterrània, on sembla en tot cas que va tindre una extensió molt limitada. De fet, i tret d'alguna referència ocasional, sembla que la planta de la banana era pràcticament desconeguda en Europa fins a èpoques relativament molt recents, tot i que alguns autors grecs i romans si que en fan esment. En un magnífic treball, Alejandro García Álvarez fa una exhaustiva revisió de les possibles rutes d'expansió d'aquest cultiu, amb referència als noms amb què és coneguda l'espècie en diferents llengües, i al qual remet a qui estiga interessat en una informació més detallada.

Imatge de la Wikipedia

En el segle XV, el plàtan-banana havia arribat fins a les costes del Golf de Guinea, des d'on portuguesos i castellans el van portar a les illes Açores i Canàries; els primers, amb el nom de banana, del qual deriva l'actual denominació d'aquesta fruita en la majoria de les llengües modernes, mentre que els segons, tot i fer servir també aquesta paraula --que tindria el seu origen, segons l'opinió més estesa, en algun nom local amb el qual es coneixeria l'espècie en la costa occidental africana-- van optar sobretot per dir-li plátano o plátano guineo, nom que al seu torn va ser el què es va estendre fins a Sud-Amèrica, on va enriquir-se posteriorment amb moltes altres denominacions, d'abast més o menys local o referides a diverses varietats o formes d'aquest conreu. Sembla evident que l'ús en català de plàtan, amb aquesta accepció, es deu a la influència del castellà; podeu veure aquest treball --magnífic, com sempre-- de Gabriel Bibiloni, on en fa referència directa al cas,

Quin va ser, però, l'origen d'aquest nom castellà? En principi, no sembla raonable suposar que es tractara d'una assimilació amb els arbres del gènere Platanus: no solament és difícil trobar alguna similitud, ni que siga remota, entre totes dues plantes --tot i les diferències evidents, fins i tot el til canari (Ocotea foetens) pot recordar, amb un poc d'imaginació, les til·leres europees que li prestaren el nom-- sinó que, tal i com s'ha dit anteriorment, en aquella època no hi havia encara a Europa Occidental plàtans que pogueren haver servit com a referència per a denominar la planta de les bananes. Atès que aquest ús de la paraula plátano --referit a la banana-- sembla ser anterior a l'expansió americana del cultiu, hauria de descartar-se també l'eventual influència d'altres llengües americanes, hipotesi invocada per diversos autors. Finalment, la possibilitat de què plàtano siga simplement una forma derivada de banana --o, alternativament, que totes dues paraules deriven d'algun mot anterior, potser l'àrab banan-- queda com una opció a considerar, tot i que no sembla que tinga molt de suport entre els especialistes.

I a què treu cap, tot açò? A poca cosa, ho reconec. Bé, potser a que no estaria de més fer cas als qui ho entenen, i començar a fer servir banana (i bananer) com a forma preferent per a referir-nos al fruit en qüestió i a la planta que els produeix. Però sobretot, a que fins i tot entre les fulles seques poden amagar-se històries curioses que, si més no, poden fer més passadora la feina d'agranar-les...

Plàtan oriental (Platanus orientalis)

Fum de la terra

A casa sempre se li ha dit 'ferrimusterri', com sembla que passa --amb alguna vacil·lació cap a la variant ferribusterri, que és la forma que recull Eugeni Reig-- per tota la contornada alcoiana. Sembla clar que aquest nom, com d'altres molt similars (fumisterris, fumisterra o fumdeterra, per exemple), i fins i tot el propi epítet botànic del gènere (Fumaria), té el seu origen en el llatí fumus terrae, fum de la terra. Però la cosa ve de més lluny, perquè al mateix grup de plantes, en grec, se'l coneixia com kapnos (καπνός), que també vol dir "fum". Altra cosa fóra tractar d'esbrinar el perquè d'aquesta estreta i antiga vinculació entre fum i planta, perquè d'explicacions sembla haver-ne per a tots els gustos: des de qui ho atribuïa al llagrimeig que provoca el seu suc en aplicar-lo als ulls (“que ni más ni menos que el humo los muerde y prouoca a lagrimas”), a qui defensava que la planta 'neix' a partir de les emanacions de vapors que emet la terra després de la pluja, els quals acaben condensant-se per donar lloc a les esponeroses fulles de les fumàries; de les quals, per aquesta mateixa raó, també es deia (ho indica Fra Miquel Agustí en el seu “Llibre dels secrets de agricultura, casa rustica y pastoril”) que venien “de putrefacció”. Res no puc dir dels efectes lacrimògens del suc de ferrimusterri: em disculpareu al meua escassa vocació empírica pel que fa al cas, però m'estime més no provar-ho pel que poguera passar. Però si que puc assegurar que la seua gènesi no pot explicar-se, científicament parlant, a partir de cap condensació dels eteris vapors nascuts de la terra. Científicament parlant, perquè si fóra poèticament, que en parlàrem –deixeu-me dir-ho així--, no en tinc cap dubte que seria, aquesta, l'explicació que triaria. I a més, em recorda a  Raimon...

A les nostres terres poden trobar-se fins a 20 espècies de Fumaria, diferenciables entre elles per la grandària i el color de les flors i per les característiques dels sèpals i els fruits. Les més freqüents, però, són F. officinalis, de flors rosades i habitual en caps i jardins; F. capreolata, de flors blanques i relativament grans, i F. parviflora, totes elles pròpies de terrenys frescs i molt nitrificats. En l'extrem contrari hi hauria la rara F. munbyi, una espècie pròpia del nord d'Àfrica l'única població ibèrica de la qual apareix a les Illes Columbretes. A més dels derivats de 'fum de la terra' als quals s'ha fet referència abans, la majoria d'elles reben també noms com ara gallerets, peuets o colomines (o herba dels coloms), tots ells per evocar les seus flors aquestes formes, o també julivert bord pel tipus de fulla, que recorda les d'aquesta planta.

Buscant mamelles

Conta Cavanilles, quan comença a parlar d'Alcoi en les seues Observaciones, que després d'examinar "los montes hasta la Carrasqueta, donde está el camino que conduce a Alcoy", i abans de baixar a la vall de la Canal per dirigir-se a la ciutat, va travessar un "distrito llamado Mamelludes", al qual --segons explica-- van anomenar així "porque está sembrado de ligeras elevaciones, cuya forma es muy parecida al pecho de una muger". Mai no he sentit a ningú de la zona utilitzar aquest cridaner topònim, tot i que si que he trobat referències a un tossal amb aquest nom, dins encara del terme de Xixona i molt a prop del caseriu de la Sarga, la qual cosa descarta que algun pràctic enjogassat li volguera gastar una brometa al mossèn. Allò que em resulta més curiós, però, és la descripció que el propi Cavanilles fa de les "mamelles" en qüestió: "todas representan una media esfera más o menos abultada terminada por un pezón ; varían de diámetro de tres á ocho pulgadas, y todas están asidas al suelo calizo y blanquecino como ellas".

He caminat unes quantes vegades per aquella zona --la darrera, fa només uns dies-- amb la idea de trobar-me finalment amb les pètries rodonors que va descriure Cavanilles, a les quals no sabria atribuir de moment un origen cert però que em desperten una notable curiositat; i una volta més, no he sigut capaç de trobar-les. Potser no encerte a ubicar correctament el paratge en qüestió, o bé --es tracta d'una zona majoritàriament cultivada a hores d'ara-- el paisatge ha canviat massa des del segle XVIII i allò que llavors cridava l'atenció dels viatgers passa ara molt més desapercebut. Però també podria ser que, basant-me només en allò que indica Cavanilles, m'haja imaginat el que no és i haja passat al seu costat sense adonar-me'n. En tot cas, seguiré intentant-ho, per bé que, després de tots aquests intents, he decidit prescindir de donar massa explicacions: l'última volta que li vaig dir a algú que me'n anava a la Carrasqueta a buscar Mamelludes, em va mirar d'una forma un poc estranya...

Ni bledes, ni moniatos

Sempre atent a l'actualitat més roent, Vicent Baydal –que ja n'havia parlat al seu blog fa temps, a tall d'un altre il·lustre exemple-- ho comentava l'altre dia al Facebook: en aquests darrers dies, la identificació entre Fabra i els moniatos sembla haver-se generalitzat fins el punt d'assolir proporcions de trending topic. Curiosament, i malgrat tractar-se d'un qualificatiu que es fa servir amb notable freqüència, no he trobat en els meus diccionaris habituals cap referència a aquest ús figurat i despectiu del mot; només Eugeni Reig, en el seu impagable "Valencià en perill d'extinció", recull l'accepció de "persona de poc trellat i poca formalitat". En tot cas, i per paral·lelisme amb l'espanyol d'Amèrica del Sud --d'on és originària la planta i on, a més de boniato, fan servir per anomenar-la batata i camote-- un moniato vindria a ser una persona ximple i beneïda, però també empipadora, pesada, brètola o pocavergonya.

He de reconèixer, doncs, que l'ús figurat de la paraula sembla ser ben escaient al cas que ens ocupa. Però no deixa de fer-me un poc de ràbia que un tubercle botànicament tan interessant i que tants beneficis ha procurat a la humanitat, s'utilitze per a qualificar al successor no-electe de l'esperpèntic Camps. I no solament perquè, ja siga oportunament torrats o com a ingredient bàsic dels tradicionals pastissets, els moniatos siguen un aliment saborós i d'innombrables propietats nutricionals. També la planta –un parent sud-americà de les nostres corretjoles que va arribar a Europa, com tants altres aliments ara habituals, després de la conquesta d'aquelles terres-- té un cert interès ornamental, i m'evoca càlids records infantils: cada any, quan érem xiquets i arribava l'hora de preparar els dolços per al Nadal, deixàvem un moniato indultat dins d'un got amb aigua per veure com anaven creixent les seues tiges enfiladisses i, amb sort, esperar que esclataren les seues flors acampanades.

El cas és que, reflexionant sobre el tema, m'han vingut al cap moltes altres referències hortofrutícoles que, a les nostres terres, fem servir de forma habitual per al·ludir a algú que no ens resulta simpàtic. I, recorrent al sempre recomanable Diccionari català-valencià-balear, n'he fet un petit recull, sense pretensió d'exhaustivitat, d'algunes que podrien resultar útils en aquestes circumstàncies, des de la fava (“persona beneitota, aturada, que no es sap desfer de les dificultats”) fins la carabassa (“persona molt curta d'enteniment”), tot passant per bajoca i pastenaga (de poc seny), safanòria (xerraire i embullós, que diu disbarats o mentides), figa i carxofa (fluix de voluntat o excessivament delicat) o la meua preferida (i també, pel que he vist, del mestre Salvador Bolufer): l'autòctona, ensopida i insubstancial bleda, que apliquem a covards, crèduls i ximples en general.

Imatges de la xarxa

Ja es veu, doncs, que sense sortir-ne del limitat univers vegetal --i sense exhaurir-ne, ni de bon tros, totes les seues possibilitats-- hi ha moltes alternatives per triar. I això, deixant de banda el regne animal i tot el que poden donar de sí ases, porcs, vaques, gossos, serps, sangoneres i llops. Així que, fins que aconseguim l'objectiu de ser un País normal, amb un govern normal i lliure d'ases, sangoneres, bledes i carabasses, tenim bona cosa d'opcions on escollir sense haver d'humiliar en excés als benèfics, nutritius i dolços moniatos.

Wallace, evolució i biogeografia

La veritat és que potser hauria d’haver començat per ací, però he anat deixant-ho i ara convé aclarir-ho, per si de cas. Perquè potser algú s’haurà preguntat per què Wallace, i quina és aquesta línia sota l'advocació de la qual es troba el nom d’aquest espai. Anem per parts, doncs.

D’Alfred Russel Wallace (1823-1913) caldria dir moltes coses, i probablement anirem dient-les a poc a poc, perquè reconec que em resulta una de les figures més interessants i singulars de la biologia moderna. Si us interessa, podeu consultar alguna de les nombroses pàgines que en parlen. Per exemple, The Alfred Russel Wallace Page, d’on he manllevat la imatge que il·lustra aquestes ratlles; o The Alfred Russel Wallace Website, web de la A.R. Wallace Memorial Fund, totes dues en anglés; en català no hi ha tant, però a banda de la Wiki, podeu cercar treballs interessants sobre Wallace i el darwinisme, molts d’ells a la reviste Mètode de la Universitat de València.

Pel moment, és suficient amb recordar que aquest naturalista anglés, procedent d’una família treballadora i que va desenvolupar els seus treballs viatjant per mig món, com era costum a l’època, va tindre una influència decissiva en la formulació i divulgació de la Teoria de la Selecció Natural: Wallace va aplegar, per vies independents i paral·leles a les de Charles Darwin, a les mateixes conclusions que aquest. De fet, i com és ben conegut, s’atribueix a Wallace un paper rellevant en forçar a Darwin a publicar les seues idees, que fins llavors havia mantingut en cercles molt reduïts. Tot i que ja n’havia escrit alguna cosa abans, Wallace va acabar en 1858 un article en el qual proposava la selecció natural com a mecanisme per a explicar la variació de les espècies i el va enviar a Darwin per a la seua revisió. El resultat va sorprendre a aquest de tal manera, que després de consultar-ho amb el seu amic, el geòleg escocés Lyell, i amb el propi Wallace, va preparar una presentació conjunta per a la Linnean Society de Londres, la qual representa de fet el tret de sortida de la Teoria de la Selecció Natural. Aquesta comunicació (“On the Tendency of Species to form Varieties; and on the Perpetuation of Varieties and Species by Natural Means of Selection”), va ser signada per Charles Darwin i Alfred Wallace, i comunicada el juliol de 1858 per Sir Charles Lyell i J.D. Hooker perquè els autors no hi eren presents. Per a qui tinga curiositat, pot consultar-se integra en la web de la Society. Poc després (el novembre de 1859) ja va vindre "On the origin of species by means of natural selection" de Darwin, i la nostra forma de veure el món i a nosaltres mateixos va canviar per sempre, encara que hi haja qui se'n resisteix.

Wallace és, per tant, coautor per merits pròpis de la que sense dubte representa una de les teories científiques més rellevants de la història de la Humanitat, per més que massa sovint el seu nom no aparega associat ni es reconega –almenys popularmente-- la rellevància de la seua contribució. Si a això s’afegeix una personalitat complexa i una biografia plena de trets singulars –va defensar postures qualificades de socialistes, es va interessar per l’espiritisme fins el punt d’acabar interpretant la seua pròpia contribució a la formulació de l’evolució des d’una clau mística…— potser s’explique aquest negligiment; però no em negareu que tot plegat en resulta una figura digna de ser tinguda en compte. De la línia, per no fer-ho llarg, ja en parlem un altre dia.