Feia temps --des de bastant abans de l'obligada pausa pandèmica-- que no em deixava caure per cap manifestació. Però aquesta vegada, sense saber molt bé per què, vaig estar convençut des del primer moment que calia anar-hi. Potser per Fuster, de qui no vaig poder escoltar en directe aquell discurs, també a Castelló, el 1982, però a qui dec molt del que pense sobre allò que som i el que podríem arribar a ser. O bé pel risc evident de que aquells que diuen estimar-se aquesta terra però només actuen pel seu propi benefici acaben una volta més amb els minsos avanços (molts menys i en molts menys aspectes del que voldria, però avanços al remat) que els valencians i valencianes hem pogut assolir els últims anys. O simplement, perquè m'abellia tornar a ser una veu més, entre moltes altres, cridant que el País Valencià segueix ben viu i actiu, decidit a seguir avançant malgrat tots els entrebancs, els riscos, els càlculs i els oportunismes. I és cert que m'hauria agradat que haguérem estat molta més gent, ahir, als carrers de Castelló, però les hores de viatge van pagar de llarg la pena: per retrobar a vells amics a qui feia temps que no veia, per l'emoció de tornar a veure les muixerangues aixecant-se; però sobretot, per la sensació de que tot i que tenim encara per davant un llarg camí, res ni ningú podrà acabar amb la nostra ferma voluntat de seguir fent-lo. Ara i sempre.
