(Des)viar

Des de fa unes setmanes, les meues ocasionals passejades entre vies discorren per un paisatge sensiblement diferent a l'habitual. L’únic dels trajectes que encara es mantenia operatiu --el que discorre entre Alcoi i Xàtiva, i des d'allí a València-- ha començat a ser objecte d’una completa i esperadíssima remodelació, i presenta a hores d’ara un aspecte sorprenent i un poc inquietant. Afortunadament, el desmantellament sistemàtic al qual està sent sotmès el traçat ara mateix té un caràcter temporal, però en caminar sobre el balast de les vies a hores d'ara (des)viades, és inevitable pensar en totes les voltes que el fantasma de la desaparició definitiva ha sobrevolat aquesta línia, i en la tasca impagable de tota la gent que, des de fa molts anys i de totes les formes imaginables, ha alçat la veu per evitar-ho. Si es compleix el pla previst (si el pla no es foravia, podria també dir-se), en menys de dos anys hauríem de recuperar un servei de tren millorat i vital per a aquestes terres. I mentre això arriba, caminada a caminada, aniré mirant com van anant les obres: aquesta primavera també s'acabarà, i llavors podré començar a fixar-me en altres coses.

A mà

És, amb diferència, el que em queda més a mà, i també el que visite amb més freqüència. Però em sembla que, tret potser d'alguna referència de passada, mai no havia dit res ací sobre el castell de Cocentaina. I la veritat és que, si ho pense bé, tampoc és que faça molta falta que siga jo qui en diga res, perquè per sort i per si vos interessara és molta la informació disponible sobre aquesta emblemàtica edificació medieval, de la qual la monumental torre-palau gòtica només representa la resta més visible i coneguda d'un conjunt més ampli d'estructures defensives (llenços de mur, basaments de torres o l'extraordinari aljub conegut a la zona com a Bassa del Moro, pendent encara d'un estudi exhaustiu i detallat) que sovint passen desapercebudes per a la majoria dels visitants i que testimonien l'origen andalusí de la fortificació. El cas és que fa poc, com tantes altres voltes, vaig tornar a pujar al castell, i almenys aquesta volta m'ha semblat oportú deixar-ne testimoni, encara que siga només per poder dir que ja ho he dit. I de pas, per animar-vos, si és que no el coneixeu i en teniu ocasió, a que en feu una visita; jo ho faig amb freqüència, i no només per ser el que em queda més a mà. 

Entre cudols

Ara que les fulles em fan més complicat poder veure els ocells que es mouen sobre els arbres, i tot i que no renuncie a tindre la paciència suficient per sorprendre entre el brancatge a algun oriol dels molts que s’escolten aquest any, la meua atenció durant les passejades de capvespre vora el riu s’ha desplaçat, precisament, cap a les mateixes vores: a més d’un cabal encara significatiu per al que sol ser habitual en aquesta època de l’any, les notables revingudes d’aquesta primavera han deixat com a rastre, al llit del riu, unes extenses i aclarides platges de cudols sobre la blanca superfície de les quals és fàcil observar les corredisses de corriolets i xivitones, dues de les espècies més característiques d’aquests hàbitats. De fet, i amb freqüència, no cal fixar-s’hi massa per trobar-les perquè totes dues, ocupades ara mateix en treure avant els seus pollets, comparteixen també el comportament de protegir els nius atraient sobre ells mateixos l’atenció de qualsevol amenaça potencial, per anar així allunyant-la dels llocs on crien. A mi, no cal que ho diga, no m’importa gens ni mica deixar-me entabanar si fóra el cas que, inadvertidament, m’haguera acostat massa als seus nius, perquè no és la meua intenció molestar-los mentre crien. Simplement m’agrada veure’ls saltironejant entre les pedres, assegut en la distància sota l’ombra confortable dels àlbers mentre darrere de mi el melodiós refilar d'algun oriol ocult en les capçades em recorda que hui també me n’hauré de conformar només amb escoltar-los; com si això fora poca cosa.

És evident que, sense renunciar a les inevitables inclinacions botàniques pròpies de l’època de l’any, la línia està travessant aquesta primavera una fase marcadament fluvial, que espere que no se vos estiga fent massa pesada però a la que em costa renunciar atenent a l’excepcionalitat pluviomètrica (i en conseqüència, també hidrològica) d’aquesta temporada. Poc a poc, en tot cas, anirà imposant-se de nou l’eixuta realitat, i l’aigua i les flors hauran de deixar pas a uns altres paisatges i uns altres interessos; fins i tot a mi mateix comença a semblar-me que ja porte massa temps deixant-me dur corrent avall, i que potser ha arribat l’hora de fer, al respecte, alguna cosa…

El bronze i el cromosoma

Mola Alta de Serelles (Alcoi, l'Alcoià)

Al llarg del prop de mil·lenni i mig que va transcórrer entre l’arribada de la metal·lúrgia del bronze i l’extensió de l’ús del ferro, ja a l’albor de la denominada Cultura Ibèrica, les actuals comarques de l’Alcoià i el Comtat van albergar una densa xarxa de poblament que ha deixat nombroses restes atribuïbles a aquesta etapa històrica. Tot i que no tots els jaciments d’aquesta època --la denominada Edat de Bronze-- van ser com és lògic coetanis, els arqueòlegs n’han catalogat a aquesta zona més de cent vint, la majoria poblats i coves d’enterrament, i les seues característiques distintives respecte a altres àrees de la Península van donar lloc a la descripció d’una cultura específica anomenada Bronze Valencià, contemporània d’altres com ara la de El Argar, pròpia del sud-est de la Península, amb la que comparteix nombrosos trets però de la qual es diferencia sobretot per un repertori material menys elaborat i per les inhumacions en coves i no dins dels espais domèstics, com succeïa en el cas d’aquella.

El Cercat (Gaianes, el Comtat)

A hores d’ara, i si més no a ulls de profà, les restes més visibles de l’Edat del Bronze conservades a aquestes terres estan constituïdes pels poblats, majoritàriament ubicats en els estreps de les muntanyes o en tossals avançats sobre les valls, i protegits quasi sempre per estructures defensives més o menys complexes en funció de la topografia dels llocs; uns trets que, a més de dotar aquests enclavaments d’un innegable interès històric, els converteix en destacats objectius excursionistes i en fita habitual de moltes de les caminades muntanyenques que s’hi poden fer per aquestes contrades. Deixant de banda els nombrosos indrets en els què els poblats del Bronze van ser posteriorment reocupats, per exemple en època ibèrica o andalusina, llocs com la Mola d’Agres, el Cercat de Gaianes, l’Ull del Moro, el Mastec o la Mola Alta de Serelles, per esmentar-ne només alguns dels que em paren més a prop, representen testimonis especialment rellevants d’aquesta època i constitueixen, com s'ha dit, punts de visita indefugible quan hom camina per les serralades en les quals s’enclaven. 

Restes de muralla al poblat de la Mola Alta de Serelles

No ho havia planificat inicialment així, però repassant algunes de les caminades que he fet els últims mesos per aquesta zona, me n’adone que moltes d’elles van incloure la visita, ni que fora de passada, a no pocs d’aquests jaciments, a alguns dels quals feia molts anys que no m’hi acostava. És el cas, per exemple, de la Mola d’Agres, situat en un esperó avançat de l’ombria de Mariola i jaciment cabdal per a la definició, en el seu moment, dels trets característics de la ja esmentada Cultura del Bronze Valencià; o de la Mola Alta de Serelles i el pic del Mastec, situats tots dos relativament a prop sobre escarpades prominències del terreny i defensats per sengles muralles allí on les cingleres i els penya-segats que delimiten la major part del seu perímetre no eren suficients per protegir-los. La Mola de Serelles ha proporcionat nombroses evidències de l’activitat metal·lúrgica, com ara motles per a la fosa de destrals i altres eines, mentre que a Mastec són ben visibles nombroses estructures com canals i cassoletes excavades en la roca, freqüents en altres jaciments d’aquesta època, i la funció dels quals resta encara subjecta a interpretacions i conjectures. 

Mastec (Cocentaina, el Comtat). Ubicació del poblat, detall de la muralla i cassoletes excavades a la roca

L'Ull del Moro (Alcoi, l'Alcoià)

Però la veritat és que, a banda de ressenyar l’innegable interès històric d’aquests poblats i la bellesa de moltes de les ubicacions escollides pels seus habitants per a bastir-los, arran d’aquestes visites he recordat algunes lectures recents sobre treballs d’investigació relatius a la composició genètica de les poblacions ibèriques en aquesta època històrica, els resultats dels quals em resulten tan sorprenents com evocadors. A grans trets, l’escenari que dibuixen aquests estudis, i que amb tota seguretat seguirà completant-se en el futur a mesura que hom dispose de més dades, posa de manifest que fa aproximadament 4.500 anys --és a dir, coincidint si fa no fa amb el trànsit entre les edats del Coure i el Bronze-- una població humana originària de les estepes de l’est d’Europa va irrompre en les terres ibèriques deixant en el patrimoni genètic de les poblacions locals un rastre tan notable que fins i tot va acabar substituint part dels trets originals d’aquestes poblacions. Però el resultat més cridaner d’aquests estudis és la constatació de que aquest procés de substitució genètica va tindre lloc de forma quasi exclusiva per via paterna, atès que els seus rastres han quedat fixats en el cromosoma Y. En altres paraules: a partir de l’arribada dels pobladors de les estepes i per causes que a hores d’ara es desconeixen, les dones que vivien a la Península Ibèrica deixaren d’emparellar-se amb els seus companys autòctons --no necessàriament per la força ni a causa de que aquests foren d’alguna forma eliminats, atesa la falta de testimonis arqueològics que ho recolzen-- i començaren a tindre fills, de forma pràcticament exclusiva, amb els nou vinguts, fins el punt que, pocs segles després, la seua petjada genètica havia acabat per reemplaçar per complet a l’anterior. Poca cosa se sap, ara com ara, dels detalls d’aquest procés, però hom pensa més aviat en una combinació complexa de factors socials, culturals i mediambientals, que explicarien en conjunt l’ampli abast territorial i la relativa rapidesa amb què es va produir.

Mola d'Agres (el Comtat)

Cova del Bolumini (Alfafara, el Comtat), àrea d'enterrament del poblat del
Cabeço de Mariola,  reocupat posteriorment per un important oppidum ibèric.

No hi ha dubte que l’ús de la paleogenètica, encara en una fase molt inicial del seu desenvolupament, aportarà en el futur dades fonamentals per complementar els estudis arqueològics tradicionals i per completar el coneixement de la nostra historia i, fins i tot, de l’evolució de la nostra espècie. De fet, la substitució, als inicis de l’Edat del Bronze, del cromosoma Y dels barons autòctons pel dels procedents de l’est d’Europa és només un dels resultats dels diversos estudis que s’estan duent a terme a la Península Ibèrica, i que abasten períodes temporals que s’estenen des del Neolític fins a l’Edat Mitjana. Quant a mi, tal i com he dit, aquestes coses em resulten francament suggeridores, i seguiré pendent dels avanços que s’hi vagen produint en aquestes investigacions. Però pel moment, quan torne a visitar algun d’aquests poblats, no podré deixar d’evocar aquell moment remot en que uns genets nòmades arribats amb els seus carros i cavalls des dels confins del continent, amb nous costums i noves creences, i guarnits amb armes i ferramentes fetes d’un metall fins llavors desconegut, acabaren deixant una empremta encara més sòlida i duradora que les assolades construccions de pedra que ara contemplem als poblats als quals van viure: aquella que s’amagava, sense que fins ara ho sospitàrem, en els nostres propis gens. 

Paisatges vius

No sabria dir si és pel seu aspecte, evocador malgrat la ruïna que l'assola, per l'estimable entorn en el qual s'hi troba, o simplement per la textura singular que li donen els blanquíssims cudols, rigorosament alineats i travats amb morter. Però sempre m'ha fascinat l'elegant solidesa d'aquesta estructura --insuficient en tot tot cas per resistir el pas del temps i les embranzides de l'aigua-- fins el punt d'esdevindre un dels meus llocs preferits quan passege pel riu. Situat molt a prop de les restes, penosament arruïnades, del que va ser el Molí de Salelles (que amb el temps va passar a dir-se de Serelles, i que deu el seu nom a Felipe Pascual Salelles Renart, qui el va bastir com a molí paperer a finals del segle XVIII), fàcilment passaria, pel tipus d'obra i per la seua disposició actual, pel que queda d'algun dels assuts i rescloses que sovintejaven en aquest tram del riu d'Alcoi i que alimentaven molins i batans. Però no era aquesta, segons sembla, la seua funció original, sinó actuar com a mur de defensa de les hortes del Sompo, perquè el riu, que ara el travessa, abans el vorejava: la tanca encara es pot distingir, aparentment completa i amb les hortes annexes, a les fotos aèries de 1956, quan el caixer girava abruptament cap a ponent a la seua altura per formar un meandre actualment desaparegut. El 1976, el mur sembla ja assolat, per bé que queden traces de cultius darrere d'ell i el corrent del riu, que discorre encara per la dreta del seu caixer, manté part del meandre anterior. A partir de 1989 --probablement, a causa de l'avinguda extraordinària que va tindre lloc tres anys abans-- el riu abandona la seua corba per seguir un traçat pràcticament recte, a l'esquerra del llit i sensiblement similar a l'actual.

Dalt, en color, ortofoto amb l'aspecte actual d'aquest tram del riu. Baix, les fotografies aèries dels vols de 1956, 1976, 1989 i 1994, totes elles de la pàgina de l'ICV. El cercle correspon a la ubicació aproximada de les restes del mur que es veuen a la primera imatge. 

Hi ha prou amb fer una ullada a les imatges de dalt per comprovar fins quin punt han canviat les coses, en aquest petit tram de riu, en només uns decennis: molins assolats, hortes desaparegudes, caixers que canvien de lloc, boscos arrossegats per les revingudes i tornats a brotar i una altra volta...  Costa poc imaginar, a la vista d'això, la magnitud que deuen haver arribat a assolir els canvis si ens remuntem a una escala de segles (i el risc que representa, siga dit de passada, voler interpretar determinats fenòmens, processos o estructures, com el mur de més amunt, sense tindre en compte aquesta realitat canviant). És cert que, quant a canvis, els nostres rius són un cas extrem, per la intensitat i la rapidesa amb que poden arribar a variar les seues condicions. Però no són en absolut un cas excepcional, perquè no hi ha cap paisatge que escape a aquesta dinàmica de canvi: ja siga per fenòmens dràstics i sobtats (un incendi forestal, la plaga de la fil·loxera, una nova autovia...) o, més habitualment, per l'acumulació constant de petites modificacions, sovint poc perceptibles si no són observades a l'escala temporal i territorial adequada, els nostres paisatges es troben en constant transformació, modelats per la pròpia societat (que canvia, també, i de forma cada volta més accelerada) i pels processos naturals dels quals, en última instància, depenen. El paisatge ha canviat, canvia i canviarà, però està en les nostres mans aprendre, com diu Oriol Nel·lo, a gestionar les seues transformacions "de manera que els seus valors --ja siguin de caràcter ambiental, patrimonial, simbòlic, estètic o econòmic-- s’enalteixin i no s’afebleixin a través del procés de canvi". I tan de bo que ho aprenguem aviat.

El tros del riu d'Alcoi que em queda més a prop de casa, en terme de Cocentaina, no solament conserva alguns trets ambientals remarcables, sinó que també alberga un notable patrimoni arqueològic, amb restes neolítiques, ibèriques i andalusines; la mateixa zona del Mas del Sompo, que esmente més amunt, ha proporcionat materials d'aquestes dues últimes èpoques. Quant a les qüestions relacionades amb els aprofitaments d'aigua en aquesta zona, és imprescindible consultar el magnífic treball de Francesc Jover i Juan Richart "Els regs i la indústria hidràulica a Cocentaina" (Ajuntament de Cocentaina, 2005), font exhaustiva i rigorosa de dades i informació al respecte. I per cert, hui se celebra, com cada 2 de febrer, el Dia Mundial de les Zones Humides, i tot i que no ha estat premeditat, valga aquesta entrada, manifestament fluvial, per recordar-ho.