Sé que vaig fer malament, i després me n'he penedit més d'una volta; però quan aquell vespre vaig veure un gripau fent tombs i esquivant cotxes i xiquets pels carrers del poble, no vaig poder resistir la temptació de dur-lo temporalment al pati, tot pensant en alliberar-lo l'endemà en algun lloc pròxim però un poc més tranquil. El cas és que ni l'endemà, ni a l'altre: tot i que el pati és més aviat menudet, l'animal degué trobar algun amagatall discret i confortable i una dieta del seu gust –no podria assegurar-ho, però juraria que des de llavors hi ha hagut molts menys caragols i formigues a casa-- perquè, des d'aquell moment i durant quasi tres anys, ha romàs simplement invisible. De fet, descartada la fuga (el mur que envolta el pati és impossible de superar per a un gripau i la porta que dona al carrer s'obri molt rarament) feia ja molt de temps que el donàvem per mort, probablement a mans –a urpes-- dels gats que corren per allí i amb els quals comparteix costums crepusculars. Fins que ahir, treballant al pati per preparar la imminent arribada de la primavera, em va sorprendre trobar-lo, prim i atalbat encara per la frescor del matí –fins fa molt poc devia estar encara hibernant-- però aparentment en bon estat, mig soterrat entre la terra i la fullaraca. I em va semblar que, tot i que en aparença la vida en un jardí com el nostre pot ser, per a un gripau, relativament plaent, la seua capacitat de resistència (i un poc la seua sort, també: l'aixada li va passar ben a prop...) li ha fet guanyar-se a bastament el dret a una llibertat de la què, sense pretendre-ho, l'he privat durant massa temps. Hui ja corre pels bancals pròxims al poble, on a més de la llibertat --concepte abstracte que no estic segur de que siga ben entés per la majoria dels amfibis-- espere que trobe també menjar, tranquil·litat i, sobretot, algú amb qui reproduir-se: els seus gens de tenaç supervivent mereixen una oportunitat. I després de quasi tres anys de confinament i soledat, també s'ha guanyat a pols un bon amplexus.
Dinou anys fa ja d'ençà que, tal dia
com hui, l'Ovidi va agafar vacances. Un bon dia, doncs, per recordar-lo. Com
ahir. O com demà.
