Colors

Passeig primaveral pel cor de Mariola i la seua fillada de fonts que corren, amb la idea principal de veure com avança enguany la temporada d’orquídies, però no solament això. Fins i tot havent-la caminat tantes vegades, la serra sempre guarda alguna cosa per mostrar, i més encara en aquesta època de l’any. Tant, que al llarg de tot el dia no em puc treure del cap un pensament: si el pas del temps ens ha de fer colors, que siguen, si pot ser, com els d’aquesta esplèndida primavera mariolenca.

Incidentalment: en haver aprofitat el dilluns de la festa de Sant Vicent Ferrer per a fer aquesta ja tradicional visita orquidofílica a la Mariola, l’apagada elèctrica em va agafar de ple, encara que jo no me’n vaig assabentar --no estava molt pendent del mòbil, i no és estrany per aquestes serres quedar-se de tant en tant sense cobertura-- fins unes quantes hores després, quan vaig tornar al cotxe i vaig posar la ràdio. Com li deia després a un amic al facebook: que l’apocalipsi t’agafe mirant flors a la muntanya no sembla el pitjor pla per a una fi del món...

 

El curs dels esdeveniments

Han estat només uns dies, però entre aquesta entrada i l'anterior han passat algunes coses d'aquelles que, tot i esperades, deixen marca duradora. La primera, i sense dubte la més rellevant als meus efectes, és que ja he passat pel quiròfan (sabreu disculpar que no haguera dit res, però com s'ha dit sempre a casa no m'abellia molt anar fent bando), m'han tret allò que m'havien de treure i, bastant abans del termini que m'havien avançat, m'han enviat ja cap a casa a completar una recuperació que diria que progressa adequadament. Encara estaré un poc espatllat durant unes setmanes, però ateses les circumstàncies no puc dir que em trobe massa malament, i a més i segons sembla es confirmen també els pronòstics favorables; veurem què van dient d'ara endavant les proves, però pel moment m'ho estic agafant amb la calma que pertoca, i també amb tot l'ànim del món, que sé que m'esperen ben aviat unes tanques amb flors sota el sol, sota la lluna al vespre...

No pinta igual la cosa pel que fa a la segona, igualment anunciada però profundament atziaga: per si algú tenia cap dubte, a la dreta local i majoritària li ha faltat literalment temps per llançar-se als braços de l'ultradreta i obrir-li de bat a bat les portes de la Generalitat. Cosa, en tot cas, poc sorprenent, i no solament perquè de la solidesa i la fiabilitat de les "conviccions" dels populars ja en sabem bastant en aquesta terra: al remat, l'única cosa que els diferencia, sobretot quan es tracta del seu odi irracional cap a tot allò que no siga l'espanyolisme més ranci i tronat, és que uns se n'amaguen un poc més de dir-ho en públic, i ja es veu que cada volta menys... És l'avantatge innegable de tindre clares les prioritats: sobren rituals, disfresses i escenificacions (algú se'n recorda, ara, del llarguíssim part del primer Botànic?), que hi ha molt per (des)fer i no s'ha de perdre passada; com més prompte comencen, més temps tindran per a allò que realment els importa i que rarament apareix als titulars, mentre els altres (o alguns d'ells) segueixen defugint l'autocrítica, es mantenen entretinguts amb memes de toreros i es preparen per entregar-se amb fruïció --tan de bo m'equivoque-- a la noble, progressista i valencianíssima tasca d'autodestruir-se... I amb tot, i a l'espera que es confirme qui se'n farà càrrec, per dir-li d'alguna forma, de les qüestions mediambientals i per tant del meu àmbit directe de treball, em negue a caure en el desànim. Encara que només siga perquè, també amb açò, no queda més remei que resistir, avançar-se sempre que es puga al curs dels esdeveniments, i tractar de fer-los front. Altra cosa serà veure com, i amb qui, i durant quant de temps haurem de fer-ho, però vull creure que de túnels més foscos hem eixit. Encara que només fora per entrar, tot seguit, en el següent.

No va ser premeditat, però ara que estaré un temps sense poder eixir a caminar (ni disposaré, per tant, de noves fotos), m'ha vingut bé que la darrera passejada fins la Sarga transcorreguera en part per la via verda que ocupa el que havia de ser el traçat de ferrocarril d'Alcoi a Alacant, i de la què ja he parlat ací mateix alguna volta. Pel demés, és evident que estic fotut (i molt) per això de la política, i que crec que és imprescindible que dreta i ultradreta assumisquen, com més prompte millor, que som molts els que no pensem callar ni donar-nos per vençuts, però ara com ara, i pel que fa a veure la llum al final del túnel, tinc unes altres prioritats. I ho tindré ben present, vos ho assegure. 

Santa Rita, 12

Jo vivia al quart. De seguit, des de que vaig nàixer fins que vaig marxar a estudiar, i després a temporades quan tornava a casa per vacances fins que finalment, en acabar la carrera, em vaig quedar a València. Els pares s'hi havien mudat al pis en casar-se per estar a prop dels avis, que des d'uns anys abans vivien al segon, més vell i prou més fosc: dalt, al menys, teníem la minúscula terrasseta al costat de la cuina, minúscula també; però sobretot, teníem el porxi, que en realitat havia estat part del pis de més amunt (coses de les cases 'de dos claus', característiques dels barris obrers alcoians) i sense el qual la nostra adolescència hauria estat sense dubte molt diferent i bastant més avorrida. Però també vaig viure, uns anys després, en el segon: en tornar a treballar a Alcoi durant un temps, i havent faltat ja els iaios, el vam arreglar un poc i ens hi vam instal·lar temporalment, com van fer també després els meus germans fins que cadascú vam anar a parar als llocs on vivim ara; feia ja  temps, tret d'algun curs que el vam llogar a coneguts i de fer-lo servir com a base per a Festes --que no passen per davant però que queden ben a prop-- que el teníem desocupat. Els pares van seguir vivint al quart fins al final.

Durant tot aquest temps, d'ençà que la mare va faltar, hem dubtat sobre què fer amb els dos pisos del carrer de Santa Rita. Massa memòria acumulada, em sembla, com per a que fora fàcil decidir-se; però també ens feia dubtar la remota possibilitat de que potser en un futur, ja fora per a algú de nosaltres o per als nostres fills i filles, almenys algun dels dos podria fer-nos encara algun paper. Però la casa és vella, a dalt i a baix hi ha molt per reparar, i nosaltres estem ara com ara en altres coses i amb poquetes ganes de ficar-nos en segons quins embolics. Així és que, al remat, ens vam decidir fa uns mesos per posar-los a la venda i, tal i com avançava l'altre dia, tots dos tenen des d'ara un altre propietari que ja té planificada, segons ens diu, una profunda reforma i que els donarà --i he de dir sincerament que això ens alleuja-- un altre aspecte i una nova vida.

A nosaltres encara ens queda algun remitjó per deixar-los buits del tot a la data estipulada, perquè també això ha estat un procés llarg i a estones gens senzill; però la major part de la faena ja està feta, i a més a més crec que ens ha servit per a fer memòria de moltes de les coses que hi hem viscut i que amb el pas del temps se'ns havien anat esvaint. Records dels pares i dels avis, sobretot i especialment; però també d'aquell carrer de la meua infantesa, tan diferent del que hi ha ara que em sembla tret d'un altre món, dels amics del barri i de veïns que fa molt de temps que ja no hi són, de les estones passades al porxi (li he promès al meu germà que d'això he de deixar escrita alguna cosa, però ell ja s'ha avançat i no sé si seré capaç de dir molt més) o de les nits d'abril, amb la meua filla de pocs mesos als braços, escoltant les marxes mores retronant tota la casa mentre les filaetes baixaven pel carrer Sant Nicolau... Massa temps, massa coses viscudes com per a que el carrer de Santa Rita no siga ja, per sempre més, el meu carrer. I el seu número 12, molt més que aquella casa on jo vaig viure. 

Pasqua eminentment casolana, enguany, perquè abellia descansar dels tràfecs de les últimes setmanes i perquè, al remat, la cosa ha vingut com ha vingut: tot i que possiblement encara caldrà fer alguna prova més, l'última i recent visita mèdica sembla confirmar un diagnòstic favorable per a la malaltia que m'acaben de trobar (un càncer poc avançat i aparentment bastant localitzat), per bé que hauré d'esperar encara un poc per saber a quin tractament m'he de sotmetre. Mentre, però, els metges no han vist cap inconvenient --jo, la veritat, em trobe d'allò més bé-- per a que, en només uns dies, puga marxar a un viatge que tenia previst des de fa mesos, i al qual m'alegra especialment no haver hagut de renunciar: si ja fa anys que n'estic convençut de tot allò del carpe diem, no cal que vos diga com ho veig ara mateix... 

Solstici

La vesprada va començar inesperadament amb una decisió difícil: ajornar el viatge familiar a Sheffield que havíem planificat per a aquest mateix cap de setmana (la meua filla menuda ha estat aquest curs d’Erasmus per allà, i ens abellia conèixer amb ella el lloc on ha passat els últims mesos) a causa dels aparentment insalvables problemes de mobilitat imposats per la vaga de trens que hi ha aquests dies al Regne Unit, i que han fet saltar per l’aire totes les nostres previsions. Digerint el desencant i el mal humor (i barallant-nos amb la línia aèria, que per cert també té vaga prevista per diumenge, amb això del canvi de bitllets), va arribar la notícia, no puc dir que inesperada però igualment trasbalsadora, de la dimissió de Mónica Oltra; una decisió que trobe encertada --quasi diria que inevitable-- però que em provoca un innegable desassossec per com, per què i, sobretot, per qui hi ha darrere d’allò que ha provocat que haja hagut de donar-se aquest pas. I en això que, mentre anava mirant al mòbil el que es deia a les xarxes sobre l'assumpte (i ja de pas, constatant una volta més la quantitat de gentussa miserable s’hi mou impunement per elles) començà a caure una breu però intensíssima tempesta de vent, pluja i pedra: una vintena de litres en només uns pocs minuts que, tot i que havíem adoptat algunes precaucions en conèixer les previsions, van acabar en inundació casolana generalitzada perquè quan s’embossen alhora tots els desguassos poca cosa pot fer-se tret d’esperar que pare prompte, i encara sort que no hi va haver cap dany significatiu més enllà d’un bon parell d’hores, frontal al cap --la llum no va tornar fins una bona estona després-- i baieta en mà, buidant aigua i paint l’ensurt... Que al remat, ja feia alguns dies que estava jo pensant que havia de fer alguna cosa per superar l'apatia i el general ensopiment en què sobretot la calor, però no solament ella, m’havia sumit darrerament, però no comptava, la veritat, amb una entrada d’estiu tan animada com aquesta. Tan de bo que a mesura que avance l’estació la cosa vaja redreçant-se, o l’espera fins que arribe la tardor se m’ha de fer molt llarga...

 

El primer dia complet de l’estiu és també el dia que la meua filla Teresa --la de Sheffield-- compleix anys, així que recupere el costum de deixar-ho escrit ací (per molts anys!) i ja hi haurà temps de celebrar-ho com cal. I ahir, a banda del solstici, es van fer trenta anys d’ençà que Joan Fuster, de qui enguany es commemora també el centenari del naixement, va deixar d’escriure, que com ell mateix va dir és el que deu ser la mort. I com que entre unes coses i altres no vaig tindre ocasió de fer-ne esment, ho esmene hui, i amb un propòsit ferm: fer-li cas, també en això, i tornar a rellegir-lo.

Descompressió

 

Han passat anys (quasi dos, de fet) i han passat moltes coses, des de l’última volta. Ja n’havien passat --algunes de bones i altres de roïnes, algunes rellevants i altres molt menys-- abans que el virus ho trasbalsara tot o quasi tot, també la memòria de les coses viscudes. I a mesura que passava tot el que anava passant, abans del virus i amb ell ja penosament present, em venia de tant en tant l’impuls o la temptació de retornar, una volta més, a escriure alguna cosa en aquesta línia ja decididament discontínua però que, en el fons i malgrat tot, sempre m’he resistit a  donar com a definitivament tancada.

El cas és que van anar passant els mesos i els anys –quasi dos, ja veus----, els impulsos i les temptacions, i no ha estat fins ara que, al remat, m’he decidit. I crec que ha estat, bàsicament, perquè entre les coses, moltes, que han anat passant, hi ha que des de fa unes setmanes i després de pensar-ho molt (massa, potser) he deixat el lloc de treball i de certa responsabilitat que vaig començar a ocupar el juliol de 2015, i que ha resultat ser, més de cinc anys després, una experiència professional i personal francament intensa, indubtablement enriquidora però també –i diria que literalment-- esgotadora. Deixem-ho, pel moment, ahí.

Així que ací estic, de nou, adaptant-me encara a aquesta nova etapa (diguem-li de post- ex- subdirector) amb menys pressions i noves ocupacions, interessants però menys exigents, ajustant el pas a un altre ritme més pausat, i amb temps, molt més temps, per a poder dedicar-lo a coses estimables que, a poc a poc i de vegades quasi sense adonar-me’n, havia anat deixant de banda; la línia, entre elles, i vosaltres amb ella. M’alegre moltíssim de veure-vos de nou, de veres, espere que estigueu bé, jo seguisc descomprimint(-me) i ja anem parlant si això...

 

Mu kuriozo

Alguns, s'ha de reconèixer, s'ho han pres --com jo mateix, quan vaig veure fa uns dies la notícia-- més aviat com una anècdota més o menys pintoresca. Però ves per on que també hi ha qui, com l'inefable Pérez Reverte, ha expressat la seua santa indignació perquè home, això d'inventar-se llengües està bé quan es tracta de banalitzar i esquarterar dialectos aldeanos com el català; però que un idioma tan grandiós i universal com el castellà haja de rebaixar-se a aquestes coses, per més anecdòtiques i pintoresques que siguen, és simplement intolerable. És cert, i no convé obviar-ho, que el fet que l'autor de la traducció siga afí al SAT i a Podemos --mu kuriozo, això també-- és un factor a tindre en compte a l'hora de valorar algunes de les irades reaccions que ha provocat la publicació. A mi, personalment, em sembla irrellevant la suposada filiació ideològica de qui defensa certs arguments ("el andaluz es un sistema lingüístico con identidad propia, eso es innegable, y se puede catalogar como lengua, como dialecto o como habla. Y esa catalogación se hace desde un punto de vista ideológico. Hay academicistas que niegan la existencia del andaluz. Es más bien una cuestión política") que malauradament em resulten massa familiars, i que trobe igual d'aberrants i d'acientífics vinguen de la dreta o de l'esquerra i s'apliquen a la llengua que s'apliquen. Però no negaré que el fet que, ni que siga per una volta, hagen de ser ells els qui breguen amb la seua pròpia versió del blavero-gonellisme que amb tanta insistència atien --per acció i per omissió-- a casa nostra, no deixa de fer-me molta gràcia; una pechá, vaja.


Demane disculpes si en el títol he comés alguna errada ortogràfica (els meus coneixements sobre l'andalú són molt limitats, i a més no sembla fàcil: "Una beh, kuando yo tenía zeih z'añiyoh, bi un dibuho mahnífiko en un libro...") i vull deixar clar que no tinc cap prejudici a priori sobre l'estratègia que el "nacionalismo andaluz" trobe més escaient per a defensar els seus objectius, tan legítims com qualssevol altres, i per tractar de dignificar una parla que, com passa també en altres llengües, ha estat sovint injustament considerada com a pròpia de gent inculta i ignorant. Però que voleu que vos diga, hi ha coses que, ni que siga per una mínima coherència, no puc justificar de cap manera... Bon cap de setmana!

Prioritats

Ja fa algun temps que vaig caure en el compte, però no ha estat fins ara, en fer una ullada a això que crec que es diu núvol d'etiquetes, que m'he posat a pensar-hi amb un poc més de calma: hi ha coses, es veu, sobre les abans escrivia amb certa freqüència i que ara mateix a penes si apareixen en les entrades de la Línia. Supose que, tot plegat, no deixa de ser normal que en determinades èpoques ens interessen, ens emocionen o ens preocupen més uns assumptes que uns altres, i que això es veja reflectit, directament i indirectament, en aquesta mena de dietari --ja ho he dit altres voltes-- que acaben sent els blogs. Allò curiós, però, és que alguns dels temes que més han patit aquesta reducció no solament no han deixat d'interessar-me, sinó que seguisc pensant en ells amb bastant freqüència; massa, diria, fins i tot. Parle, concretament, de dos assumptes: la política, i jo mateix.

Crec poder afirmar que jo mateix sempre ha estat, per a mi mateix, un assumpte més aviat preocupant; molt més, en tot cas, que interessant o --per descomptat-- emocionant; afirmació, aquesta, òbviament discutible però que, si més no als efectes que ens ocupen, vindria recolzada per dues evidències, a saber: quasi totes les entrades que he dedicat a parlar-ne han acabat encabides en el calaix que, ves a saber perquè, vaig decidir anomenar estat d'ànim; i no teniu més que fer una ullada a l'etiqueta en qüestió per veure que, per regla general, no pot dir-se que els tals estats siguen precisament l'eufòria o l'entusiasme. He deixat, doncs, de preocupar-me per jo mateix?  Francament, crec haver d'afirmar que no: els meus capficaments habituals segueixen, si fa no fa, allí on sempre han estat, i el temps que dedique a gestionar-los --deixeu-me que ho diga així-- de forma més o menys decorosa, tampoc ha patit variacions massa significatives. I un altre tant podria dir, també, de la política: m'interessa, i em preocupa --no; emocionar-me, diria que tampoc-- com ho ha fet d'ençà que arribe a recordar; hi pense, i en parle, tant o més que l'any passat o l'anterior. Però si voleu trobar alguna entrada sobre ella, hauríeu de remuntar-vos molts mesos enrere: escric Trump, i constate amb certa sorpresa que és la primera volta que ho escric ací. No vos dic res més.

Estic dient, amb això, que crec que potser hauria d'escriure més sobre mi mateix i sobre política? Francament, no sabria que dir: al remat, no ha estat fins ara que m'he posat a pensar-hi amb un poc més de calma, i amb aquestes coses sempre convé no precipitar-se. Intuïsc, havent deixat demostrat --espere-- que les meues prioritats no han canviat significativament quant a interessos, preocupacions o emocions, que potser tot acabarà reduint-se bàsicament a una qüestió de peresa, perquè una cosa és interessar-se, preocupar-se i emocionar-se, i una altra molt diferent tindre ganes de deixar-ho escrit. No faré, doncs, cap propòsit al respecte, si més no fins haver-li fet un parell de pensades més. Ha estat, però, pensant en tot això, que he reparat en una altra qüestió: moltes de les coses que abans escrivia sobre política, fins i tot sobre jo mateix, acabaven etiquetades també com a ironies, categoria que tampoc s'ha prodigat molt darrerament en aquestes planes. I això, sincerament, si que em preocupa un poc. No molt, vaja; però un poquet si...

Havia dit que ho faria, i ho faig: les imatges, magnífiques, de l'amic Vicent Moreno (gràcies!) són de la caminada de la setmana passada per la rodalia d'Alcúdia de Veo, a la Serra d'Espadà, un dels indrets ambientalment i paisatgísticament més valuosos, sorprenents i interessants que podeu trobar a les terres valencianes. Si no la coneixeu, no deixeu de buscar el moment de fer-ho; i si ja hi heu estat, m'atrevisc a assegurar que encara hi ha molts racons pendents que els descobriu. I ja posats, i en el marc una volta més d'això del dietari virtual, deixeu-me que deixe constància de dos fets esdevinguts aquesta setmana, tots dos expressables de forma numèrica, i tots dos irrepetibles: 6-1, i 54. Bé, realment, d'irrepetible només n'hi ha un, perquè un només compleix 54 anys (o LIV, si ho preferiu) una volta en la vida; l'altre, almenys en teoria, no hauria necessàriament de ser-ho, però que voleu que vos diga...  Visca el Barça, i bon cap de setmana!

Anar tornant

Gener avança ràpid. Sant Antoni --un poc confós enguany, perquè es veu que li han canviat el porquet de sempre per un de vietnamita-- ha quedat ja enrere i, a falta dels Ports (que l'any que ve segur que si), ja ha anat bé voltar per la terreta i tornar a la Fireta de Muro, sobretot amb tan bona companyia com enguany. Júlia en compta ja dèsset, d'anys, i avança imparable cap al dret de vot. I els caragols, un darrere l'altre, han anat recuperant el lloc a les seues calaixeres, amb el nom actualitzat quan ha calgut i no poques determinacions revisades, que mai està de més mudar de parer si les circumstàncies ho exigeixen. Així que, temps passant i feines fetes, m'ha semblat que ja va sent hora que el blog comence a recuperar el ritme, que d'ací no res fem aniversari i fa un poc lleig que ens agafe, l'efemèrides, enmig de la indolència. I a més, massa silencis hem acumulat ja, a aquestes alçades de l'any, com per seguir sense dir res sobre tot allò que va esdevenint-se, siguen consellers jutjats, infantes imputades, ministres sinistres o, fins i tot i si m'apureu, monges amb sor(sic)presa. Anem tornant, doncs, però a poc a poc i sense pressa. El trellat, si de cas, ja anirà tornant també; però no promet res.

Setmana avant

Dissabte, van ser les circumstàncies familiars les què em van impedir anar a manifestar-me a València. I ja em sap mal, ara, perquè tot i els milers de veus que van reclamar als cínics que ens governen que convoquen eleccions, es veu que en van faltar unes quantes per arribar a la xifra crítica que els hauria fet marxar. Ahir, en canvi, va ser el cansament qui em va tindre tot el matí debatent-me entre anar a trepitjar la neu que havia tornat a caure a la muntanya, o bé quedar-me tranquil·lament a casa recuperant forces i posant-me al dia amb totes les tasques que, aquestes últimes setmanes, he hagut d'anar deixant pendents. Al remat, i en disputada competició, va acabar guanyant la segona opció, però només en part: si bé vaig renunciar a les botes i em vaig limitar a gaudir en la distància dels paisatges emblanquinats, la majoria de les tasques pendents seguiran sent-ho encara una mica més, perquè la llar encesa, llibres a l'abast i Antònia Font de fons van ser una temptació massa difícil de resistir. No em sap greu, en tot cas, perquè ja hi haurà temps d'acabar tasques i pujar muntanyes, i perquè mai està de més dosificar les forces, sobretot quan tenim tanta feina per davant: refer tot allò que ells han desfet, seguir reclamant que tornen el que han furtat o han deixat que furtaren. I recordar-los que, facen el que facen i s'amaguen on s'amaguen, seran ells els que no tindran descans.




Primer va ser Al Tall, després Obrint Pas, ara Antònia Font... Massa comiats, tot plegat; i en tot els casos, sensacions molt paregudes: l'agraïment per tantes bones estones i, tot i que ens queda la música, la certesa de que els trobarem a faltar.

A cara vista

Feia temps que teniem pensament de fer alguna cosa amb aquella paret. Els anys, les humitats i els pedaços successius i poc afortunats en l'arrebossat, li havien fet créixer una pronunciada i indecorosa panxa que amenaçava amb solsir el dia menys pensat. El cas és que, en picar el mig pam llarg de morter envellit i bufat, els obrers van trobar a sota el paredat original de pedra, típic d'aquestes construccions rurals de principis del segle XX. Res extraordinari, evidentment; però com que l'obra es trobava en millors condicions del que cabia esperar i els xics tenien gràcia i bon gust, han pogut recuperar l'estructura de pedra vista i han deixat una paret que fa goig de veure. I ara jo, aprofitant l'avinentesa, podria dir alguna cosa sobre la necessitat de rebutjar les primeres impressions i prescindir de les capes superficials per arribar a copsar allò realment important ("l'essentiel est invisible pour les yeux", ja sabeu), o fins i tot proposar alguna enginyosa relació entre la duresa del ciment i la cara de González Pons. Però no: el que volia dir és que, com que des de fa una temporadeta sembla que em ponen fins els pollastres, això de que sorgisca un imprevist i que siga per a millor ha estat una agradable novetat. I ara, si m'ho permeteu, me'n torne a mirar la meua vella paret nova, però sense deixar de tocar fusta perquè fa una estoneta, quan tornava de veure a ma mare, el cotxe ha començat a fer un sorollet que no m'ha agradat gens...

Desficis

De la primavera m'agrada tot, tret de quan comença. Serà cosa de l'astènia, dels bioritmes o ves a saber de què, però no hi ha any que aquests primers dies de la nova estació no se'm facen bastant més pesats del què voldria. Enguany, a més, als meus habituals desassossecs de temporada s'hi afegeixen altres neguits acabats d'adquirir, alguns significatius --els pares es fan majors, i hi ha diagnòstics que no per esperats resulten menys dolorosos-- i d'altres que, sense passar de simples incidències sense més rellevància, contribueixen a embolicar uns ànims amb clara tendència a la inestabilitat. Una d'aquestes incidències: a partir de demà, a la faena, deixem l'edifici que hem ocupat des que es va crear l'aleshores Conselleria de Medi Ambient el 1993, i ens traslladem a allò que han anomenat --ja sabeu com els agraden els noms pomposos i grandiloqüents-- "Ciutat Administrativa 9 d'Octubre". Per a nosaltres, però, és simplement "la presó"; no perquè esperem unes condicions de treball especialment dolentes (de fet, qui ho ha vist diu que no està malament del tot) sinó perquè el complex ha estat construït sobre el que va ser la Presó Model de València. El cas és que, durant aquests últims dies, i fins que hui ens han donat ja per clausurats els ordinadors, hem hagut de compaginar com bonament hem pogut el treball habitual amb l'inevitable trasbals d'una mudança de grans dimensions. Demà es consumarà finalment el trasllat, i a partir de dimarts que ve comencem una nova etapa que no espere ni millor ni pitjor que la que donem ara per tancada, però que, en tot cas, sempre tindrà l'al·licient de la novetat. Confie que amb això, i amb el cap de setmana llarg que hi ha pel mig, els meus capritxosos bioritmes vagen recuperant una relativa calma, perquè una volta començada, de la primavera m'agrada tot... 

Potser en altre moment de l'any hauria tractat de reflexionar sobre els motius que, més enllà de l'evident cinisme, la hipocresia i la misèria moral i intel·lectual, porten a certs elements a acusar als demés d'allò que ells (i elles) practiquen de forma sistemàtica i premeditada. Però a hores d'ara, tot el que puc dir és que cada volta que escolte o llisc a algú del Partido Popular --o algú de qui els recolza, anima o justifica-- parlar de "acoso", "terrorismo" o "adoctrinamiento", m'envaeix una immensa i insuperable sensació de fàstic. Com diria el mestre Estellés, que ens va deixar hui fa vint anys: "Hi ha molt de fill de puta, fills".

Imatge de La Vanguardia.

Saber llatí

Imatge de la xarxa

La veritat és que, més enllà d'un interès genèric per les coses que passen al món (i, si voleu, d'una innegable curiositat pels ritus i tradicions que envolten aquests esdeveniments), no puc dir que la inesperada renúncia de Benet XVI forme part de les meues preocupacions actuals. Malgrat això, l'excepcional desplegament informatiu amb que la majoria dels mitjans de comunicació estan cobrint la notícia, fa pràcticament impossible no estar al corrent de tots els detalls del cas, fins i tot els més pintorescos i anecdòtics. Ha estat precisament escoltant la ràdio, aquest migdia, que he sabut d'un d'aquests detalls curiosos, que probablement també coneixereu, però que no em puc resistir a comentar: segons he sentit --i he pogut confirmar ara en la premsa escrita--, la periodista italiana Giovanna Chirri, de l'agència Ansa, va poder donar la primícia de la renúncia perquè era l'única entre els periodistes presents que entenia llatí, llengua en la què el Papa va fer la seua declaració. Segons conta, i davant la impossibilitat de contactar amb el portaveu del Vaticà per a confirmar-ho, va demanar el seu redactor en cap que confiara en el seu coneixement del llatí. Aquest ho va fer, i a les 11:46 del matí d'ahir, l'agència llançava la notícia en exclusiva per a tot el món.

Diuen que Luigi Contu, director d'Ansa, ha qualificat el succeït com "la venjança de la cultura davant la preparació dels futurs periodistes". Però a banda d'aquesta reivindicació general, que també subscric, d'una formació cultural àmplia per a qualsevol camp, el que m'ha agradat especialment del cas és que, per una volta, algú que comptava amb una formació més adequada --i trobe que saber llatí, una de les dues llengües oficials del Vaticà, ho és-- ha pogut fer la seua faena millor que la resta, tot i que és molt probable que, en condicions normals, amb parlar més o menys bé l'italià --l'altra llengua oficial vaticana-- i confiar en les notes de premsa oficials, deu ser suficient per anar fent. I he pensat també en tanta gent que, sense comptar amb la formació necessària i sovint sense gens ni mica de vergonya, està ocupant llocs de treball --o exercint càrrecs públics-- tot confiant que, amb sort i un poc d'astúcia (saben llatí, es diu), no es notarà massa la seua incapacitat; però és molt probable que, tard o d'hora, algú o alguna cosa farà evident (potser contra tot pronòstic) la seua incompetència, i llavors serà qui realment en sabia, de llatí, qui se'n sortirà. Espere. O millor dit: amén.

Tàctiques

Hui, a la feina, he tingut un dia especialment desafortunat. Res massa greu, no aneu a pensar: un parell de coses que m'han eixit al revés del que preveia, males notícies d'aquelles que t'esperes però que sempre tens l'esperança d'evitar, la confirmació d'alguna relliscada amb més efectes sobre l'amor propi que conseqüències pràctiques... La qüestió és que, entre unes coses i altres, el dia m'ha deixat molt mal cos, i he acabat la jornada més aviat fotut. I fotut seguisc encara, per més que només arribar a casa haja provat d'assajar algunes tècniques que, pel que he estat veient aquests dies, sembla que donen bons resultats: primer, i contra tota evidència, m'he entestat a negar-m'ho tot (bé, tot tret d'alguna cosa), sense cap efecte visible. He tractat, després, de fingir indiferència, com si la cosa no anara amb mi, i tampoc. Fins i tot he bastit un parell de subtils però imaginatives teories conspiratòries, i al remat he volgut consolar-me pensant que sí, que potser jo he patinat, però hi ha qui patina tant o més que jo, i a més és molt menys transparent. Però res: alguna cosa estic fent malament, perquè a mi no em funciona. Així que ací em teniu, pegant-li voltes al cap, paint el mal humor, i pensant que demà tractaré d'apanyar-ho i que a la pròxima volta ho faré millor. El que pitjor em sap és no poder preguntar-li a Mariano com s'ho fa ell: per a un mestre que tenim, o no contesta preguntes, o contesta el que li rota...

Imatge de directe.cat

Allà on siga que fa vacances --acompanyat, segurament, pel seu amic Alejandro Soler-- hui l'Ovidi compleix setanta-un anys. I enguany, a més, a Alcoi se li ha fet un homenatge i se li ha dedicat un carrer: jo no hi vaig poder anar --mal costum, aquest de caure malalt els caps de setmana-- però tan bon punt puga m'hi passaré a veure la placa. No ha estat un bon dia, però escoltar Ovidi sempre ajuda.

La tristesa guanya el cant.

L'esperança és un infant

Llibertat: nom imparit.

Desescric tot el que he escrit.

Sol d'hivern

Encara no sé si ho he d'atribuir a les bruixes, escarotades per la proximitat de Sant Silvestre, o bé a una obsolescència programada igualment malèfica però admirablement precisa. El cas és que, coincidint amb el canvi d'any, el meu cotxe va decidir, de forma sobtada i unilateral, que la meua entrada en el 2013 seria com a vianant. Per sort, sembla que l'avaria no és greu, i atès que encara no havia de tornar a la faena, les conseqüències de la momentània desmotorització s'han limitat, en la pràctica, a fer-me canviar els meus plans per a hui: si, com ve sent tradicional, vaig tancar l'any pujant al Montcabrer amb una bona colla d'amics i muntanyers de tota la comarca, m'havia plantejat començar el nou, una vegada penats els moderats però significatius excessos de la nit de cap d'any, en alguna altra muntanya de la rodalia, preferentment --no sabria dir per què-- amb vistes a la mar. Potser un altre dia, si al cotxe li va bé.

No és fàcil, però, deixar passar aquests dies d'aire tranquil i sol radiant; a més, tot i que no sóc persona propensa a balanços ni a propòsits, tampoc no va malament aprofitar aquestes dates per replantejar-se algunes coses i concretar-ne d'altres, i ja se sap que caminar sempre ajuda a esclarir i esclarir-se. L'opció, ateses les circumstàncies, ha estat improvisar una curta passejada per la rodalia del poble, sense cap més pretensió que deixar anar una estona les cames i el cap. Però ha estat suficient amb arribar al primer bancal per trobar el sorprenent espectacle de les margarides cobrint de blanc els oliverars acabats de collir: avivades per les pluges de la tardor, milions de llavors --es tracta, a diferència d'altres espècies properes, d'una planta anual-- han germinat per completar el seu cicle de vida en aquest moment en que moltes altres plantes esperen l'arribada de l'encara llunyana primavera. I ha estat tornant cap a casa, que m'he adonat que tot i que no he vist hui el mar, no l'he trobat gens a faltar. I el cotxe, tampoc.

No ha donat, la curta passejada, com per a aclarir massa les idees; però si hi ha una determinació que he decidit seguir aplicant-me estrictament durant l'any que comença, és la de no deixar que les foscors --que n'hi hauran, i moltes-- acaben fent-nos oblidar la llum i les clarors. I de clarors m'ha semblat veure'n algunes, i ben remarcables, a costat i costat de la mar i del canvi d'any: molta gent, a Mallorca, alçant la veu pel país i la llengua; una nova ràdio, també a les Illes, promoguda per la societat civil. I una nova proposta informativa digital a la que desitgem, no cal dir-ho, molta sort i llarga vida: benvinguda La Veu del País Valencià.

Maniós (o no)

Com he dit alguna altra volta, em tinc per una persona moderadament maniosa, tot i que també diria que, en general, no arribe a extrems obsessius o extravagants. Però hi ha certes coses --com comprovar més d'una vegada que la planxa està desendollada o que porte les claus dins la butxaca-- a les que em resulta difícil resistir-me. Crec que em passa perquè, a més de patidor, sóc bastant despistat (cada volta més), i necessite confirmar que he fet certes coses quan no tinc la seguretat d’haver-les fetes, tot i que quasi sempre ve a ser que sí. Però sense sortir-ne de l’àmbit de les verificacions, una de les meues manies principals té un origen més aviat sensorial: en notar una olor o un soroll desacostumats --i hui per hui no vaig curt ni d’olfacte ni d’oïda-- m’agrada saber què els ha provocat. Quan em veuen ensumant o parant l’orella a alguna remor més o menys remota, cosa que faig amb certa freqüència, les meues filles diuen que semble un gos coniller.

Dilluns a la nit, a la casa del poble, una trompada forta i seca en la cambra --com d’alguna cosa que cau a terra-- em va cridar l’atenció. Amb dues xiquetes i cinc gats corrent per la casa, no és gens estrany sentir aquests sorolls, però va ser inevitable que el meu vessant maniàtic es posara en marxa per tal de veure què era exactament el que havia passat. I el que havia passat em va costar un poc de descobrir, perquè aparentment no hi havia res per terra que poguera haver produit l’enrenou. Un cruixit tènue i constant, però, em va fer mirar amunt i trobar-ne la causa: una de les bigues de pi que suporten la teulada havia començat a badar-se visiblement, i estava cedint de forma ostensible. A partir d’ahí, d’una revolada, treure a les xiquetes de casa, posar en lloc segur el que la intuïció et diu que pot ser imprescindible en el pitjor dels casos (cartera, claus del cotxe, telèfons...) i avisar a emergències. Del numeret posterior --diria que un poc excesiu-- de policia, guàrdia civil, bombers, veïns, tècnics i regidors, m’estalviaré detalls; almenys, la tele no va vindre. Tothom, en tot cas, es va portar molt bé.

Al final, tot ha quedat en un bon ensurt i la casa provisionalment apuntalada i desallotjada per uns dies. Una vegada s’haja substituït el voltó partit per un de nou --cosa que, pel que es veu, serà més ràpida i espere que també menys cara del que semblava en principi-- el succeït es quedarà en un altre dels “podria haver estat molt pitjor” que darrerament sovintegen en la meua vida, però sense cap altra conseqüència remarcable. Bé, si, un parell: la pèrdua absoluta de la poquíssima fe que em quedava en les asseguradores, i la impressió que a partir d’ara encara em serà més difícil prescindir d’algunes de les meues manies. Si de cas, quan comence a semblar-me a Melvin Udall (o a Sheldon Cooper), ja m’aviseu i m’ho faré mirar.