Per març, marcets

No són les úniques plantes que reben aquest nom, i de fet els nostres diccionaris l’assignen de forma preferent al seu parent conegut també com a jacint bord. Però encara que marcet només siga només una de les nombroses denominacions populars amb què són conegudes les diferents espècies del gènere Muscari que creixen a les nostres terres (calabruixa i les seues variants sembla ser una de les més esteses, però també se’ls diu barralets, frares, caps blaus i de moro, penitents o alls de bruixa, de serp o de fardatxo), trobe que l’apel·latiu resulta, per raons evidents i fenològiques, d'allò més apropiat. Més encara en un any com aquest en el què les condicions semblen haver estat especialment propicies per a l’espècie més freqüent a casa nostra (la que els botànics anomenen Muscari neglectum), que s'ha deixat veure en abundància en conreus, erms i caminals; abundant, comuna i fins i tot i si voleu vulgar, però indiscutiblement bonica i sense dubte, i també per això, digna d’atenció. Que no tot han de ser orquídies...

 

D’ençà de la plujosa primavera de l’any 2022, han hagut de passar uns quants marços per a què, a més de buscar flors, les nostres caminades puguen tindre també com a objectiu explícit veure córrer l’aigua. No tanta, a prop de casa, com en altres llocs, perquè encara que ha estat molt ben caiguda la quantitat arreplegada no ha estat extraordinària i en molts llocs no ha passat de ser discreta. Suficient, en tot cas, per millorar un poc una situació que ja era més que preocupant, i per tal que una visita a la Valleta d’Agres, el Barranc de l’Encantada o la Vall d’Alcalà (i fins i tot a Aialt) ens haja permès collir algunes imatges que feia temps que trobàvem a faltar. Bé estan per començar, però a  veure si hi ha sort i podem seguir sumant, que encara ens en fa falta molta més.

Quinze (i remitjó)

Doncs mira, m'ha tornat a passar. I no serà perquè no hi vaig pensant de tant en tant al llarg de l'any, i em faig llavors propòsit ferm d'estar aquesta volta una mica més pendent. Però torna a arribar el vint-i-quatre de gener, que és el dia que fa anys la línia, i per una cosa o altra se me'n torna a anar el sant al cel i quan vinc a caure en el compte ja he fet tard; enguany, de llarg, que amb un escaig com aquest no puc ni  recórrer a l'acostumada dita de que fins els huit dies val. El cas és que, malgrat tot, sempre em sap mal no aprofitar l'avinentesa per deixar escrita alguna cosa sobre tot açò d'un nou aniversari, i més encara aquesta volta perquè, sense ser pròpiament un nombre redó, el quinze no deixa de tindre també la seua gràcia. I al remat, i si fora per les dites, sempre es pot adduir que val més tard que mai... Gràcies, com sempre i de tot cor, per haver compartit camí tots aquests anys, i a veure si l'any que ve estic una mica més al cas, encara que vistos els antecedents no gosaria prometre res...

L'únic avantatge de fer tard és que hui puc tirar ma, per il·lustrar-ho, de la sempre estimable floració dels ametlers, que a poc a poc va agafant embranzida; la d'aquests, caminant per una preciosa i hivernal Valleta d'Agres, on he començat també a complir el propòsit de moure un poc les cames després d'aquestes setmanes d'inactivitat "calculada". Poc a poquet l'hivern...

El bronze i el cromosoma

Mola Alta de Serelles (Alcoi, l'Alcoià)

Al llarg del prop de mil·lenni i mig que va transcórrer entre l’arribada de la metal·lúrgia del bronze i l’extensió de l’ús del ferro, ja a l’albor de la denominada Cultura Ibèrica, les actuals comarques de l’Alcoià i el Comtat van albergar una densa xarxa de poblament que ha deixat nombroses restes atribuïbles a aquesta etapa històrica. Tot i que no tots els jaciments d’aquesta època --la denominada Edat de Bronze-- van ser com és lògic coetanis, els arqueòlegs n’han catalogat a aquesta zona més de cent vint, la majoria poblats i coves d’enterrament, i les seues característiques distintives respecte a altres àrees de la Península van donar lloc a la descripció d’una cultura específica anomenada Bronze Valencià, contemporània d’altres com ara la de El Argar, pròpia del sud-est de la Península, amb la que comparteix nombrosos trets però de la qual es diferencia sobretot per un repertori material menys elaborat i per les inhumacions en coves i no dins dels espais domèstics, com succeïa en el cas d’aquella.

El Cercat (Gaianes, el Comtat)

A hores d’ara, i si més no a ulls de profà, les restes més visibles de l’Edat del Bronze conservades a aquestes terres estan constituïdes pels poblats, majoritàriament ubicats en els estreps de les muntanyes o en tossals avançats sobre les valls, i protegits quasi sempre per estructures defensives més o menys complexes en funció de la topografia dels llocs; uns trets que, a més de dotar aquests enclavaments d’un innegable interès històric, els converteix en destacats objectius excursionistes i en fita habitual de moltes de les caminades muntanyenques que s’hi poden fer per aquestes contrades. Deixant de banda els nombrosos indrets en els què els poblats del Bronze van ser posteriorment reocupats, per exemple en època ibèrica o andalusina, llocs com la Mola d’Agres, el Cercat de Gaianes, l’Ull del Moro, el Mastec o la Mola Alta de Serelles, per esmentar-ne només alguns dels que em paren més a prop, representen testimonis especialment rellevants d’aquesta època i constitueixen, com s'ha dit, punts de visita indefugible quan hom camina per les serralades en les quals s’enclaven. 

Restes de muralla al poblat de la Mola Alta de Serelles

No ho havia planificat inicialment així, però repassant algunes de les caminades que he fet els últims mesos per aquesta zona, me n’adone que moltes d’elles van incloure la visita, ni que fora de passada, a no pocs d’aquests jaciments, a alguns dels quals feia molts anys que no m’hi acostava. És el cas, per exemple, de la Mola d’Agres, situat en un esperó avançat de l’ombria de Mariola i jaciment cabdal per a la definició, en el seu moment, dels trets característics de la ja esmentada Cultura del Bronze Valencià; o de la Mola Alta de Serelles i el pic del Mastec, situats tots dos relativament a prop sobre escarpades prominències del terreny i defensats per sengles muralles allí on les cingleres i els penya-segats que delimiten la major part del seu perímetre no eren suficients per protegir-los. La Mola de Serelles ha proporcionat nombroses evidències de l’activitat metal·lúrgica, com ara motles per a la fosa de destrals i altres eines, mentre que a Mastec són ben visibles nombroses estructures com canals i cassoletes excavades en la roca, freqüents en altres jaciments d’aquesta època, i la funció dels quals resta encara subjecta a interpretacions i conjectures. 

Mastec (Cocentaina, el Comtat). Ubicació del poblat, detall de la muralla i cassoletes excavades a la roca

L'Ull del Moro (Alcoi, l'Alcoià)

Però la veritat és que, a banda de ressenyar l’innegable interès històric d’aquests poblats i la bellesa de moltes de les ubicacions escollides pels seus habitants per a bastir-los, arran d’aquestes visites he recordat algunes lectures recents sobre treballs d’investigació relatius a la composició genètica de les poblacions ibèriques en aquesta època històrica, els resultats dels quals em resulten tan sorprenents com evocadors. A grans trets, l’escenari que dibuixen aquests estudis, i que amb tota seguretat seguirà completant-se en el futur a mesura que hom dispose de més dades, posa de manifest que fa aproximadament 4.500 anys --és a dir, coincidint si fa no fa amb el trànsit entre les edats del Coure i el Bronze-- una població humana originària de les estepes de l’est d’Europa va irrompre en les terres ibèriques deixant en el patrimoni genètic de les poblacions locals un rastre tan notable que fins i tot va acabar substituint part dels trets originals d’aquestes poblacions. Però el resultat més cridaner d’aquests estudis és la constatació de que aquest procés de substitució genètica va tindre lloc de forma quasi exclusiva per via paterna, atès que els seus rastres han quedat fixats en el cromosoma Y. En altres paraules: a partir de l’arribada dels pobladors de les estepes i per causes que a hores d’ara es desconeixen, les dones que vivien a la Península Ibèrica deixaren d’emparellar-se amb els seus companys autòctons --no necessàriament per la força ni a causa de que aquests foren d’alguna forma eliminats, atesa la falta de testimonis arqueològics que ho recolzen-- i començaren a tindre fills, de forma pràcticament exclusiva, amb els nou vinguts, fins el punt que, pocs segles després, la seua petjada genètica havia acabat per reemplaçar per complet a l’anterior. Poca cosa se sap, ara com ara, dels detalls d’aquest procés, però hom pensa més aviat en una combinació complexa de factors socials, culturals i mediambientals, que explicarien en conjunt l’ampli abast territorial i la relativa rapidesa amb què es va produir.

Mola d'Agres (el Comtat)

Cova del Bolumini (Alfafara, el Comtat), àrea d'enterrament del poblat del
Cabeço de Mariola,  reocupat posteriorment per un important oppidum ibèric.

No hi ha dubte que l’ús de la paleogenètica, encara en una fase molt inicial del seu desenvolupament, aportarà en el futur dades fonamentals per complementar els estudis arqueològics tradicionals i per completar el coneixement de la nostra historia i, fins i tot, de l’evolució de la nostra espècie. De fet, la substitució, als inicis de l’Edat del Bronze, del cromosoma Y dels barons autòctons pel dels procedents de l’est d’Europa és només un dels resultats dels diversos estudis que s’estan duent a terme a la Península Ibèrica, i que abasten períodes temporals que s’estenen des del Neolític fins a l’Edat Mitjana. Quant a mi, tal i com he dit, aquestes coses em resulten francament suggeridores, i seguiré pendent dels avanços que s’hi vagen produint en aquestes investigacions. Però pel moment, quan torne a visitar algun d’aquests poblats, no podré deixar d’evocar aquell moment remot en que uns genets nòmades arribats amb els seus carros i cavalls des dels confins del continent, amb nous costums i noves creences, i guarnits amb armes i ferramentes fetes d’un metall fins llavors desconegut, acabaren deixant una empremta encara més sòlida i duradora que les assolades construccions de pedra que ara contemplem als poblats als quals van viure: aquella que s’amagava, sense que fins ara ho sospitàrem, en els nostres propis gens. 

Gossos i pastors

"Molt abans de ser terra de drapaires i telers, d’obrers i d’empresaris, vam ser, en gran mesura, una terra de pastors", vaig escriure una vegada: Mariola, com altres zones de les comarques de l'Alcoià i el Comtat, ha estat secularment vinculada amb la ramaderia i el pasturatge. Una extensa xarxa de corrals, abeuradors, descansadors i camins ramaders, a més de no pocs topònims, donen testimoni de la rellevància històrica de l'activitat ramadera, reduïda actualment a un àmbit pràcticament residual, però sense la qual no seria possible entendre la configuració actual dels nostres paisatges ni la importància que la indústria tèxtil va assolir en aquestes terres.

Afortunadament, i com passa a altres llocs del País, hi ha qui es resisteix a donar per perduda una activitat al voltant de la qual s'ha configurat un patrimoni històric i cultural d'interès excepcional, però que també pot ser, a hores d'ara, una font sostenible d'aliments i llana, a més de constituir, sota determinades condicions, una ferramenta de gran utilitat per a la gestió ambiental. En aquest context, i amb l'objectiu de "donar a conèixer i posar en valor el patrimoni immaterial i divulgar la cultura tradicional popular", un grup de joves entusiastes ha organitzat, per al cap de setmana del 4 i 5 de maig, el primer Concurs de gossos de ramat de la Valleta d'Agres, una iniciativa singular que mereix tot el suport i que justifica de sobres una visita a aquest preciós poblet mariolenc. El concurs pròpiament dit (s'anuncia la presència d'entre dotze i quinze participants vinguts de Catalunya, Euskadi i diversos pobles valencians com Torrent, Benissa, Ares, Morella, Borriol o Sot de Ferrer) tindrà lloc diumenge de matí, a partir de les deu i mitja; però al llarg de tot el dissabte hi ha previstes activitats de senderisme, rutes guiades i concerts. Si vos interessa, podeu trobar més informació ací; i si, malgrat tot, encara dubtàreu si passar-vos per Agres dissabte i diumenge, tingueu en compte que la primavera, en Mariola, no és cosa per deixar passar.

Fer-se roca

Com bé saben els llanders (i els nefròlegs), en terres com la meua, on les roques calcàries predominen de forma aclaparadora, l'aigua conté concentracions significatives de calç i altres sals minerals dissoltes. Es diu, per això, que són aigües dures, i els minerals que arrosseguen es troben en l'origen de fenòmens tan aparentment diversos com la formació d'estalactites o l'obstrucció de les canonades de la rentadora: en donar-se les condicions adequades, la calç dissolta en l'aigua precipita, donant lloc a dipòsits i incrustacions. El procés de dissolució/precipitació de la calç --o, en altres paraules, el pas de bicarbonat càlcic, soluble en aigua, a carbonat càlcic, que no ho és, i viceversa-- respon a un equilibri complex que depén de diversos factors ambientals, entre ells la concentració de diòxid de carboni (CO₂) present en l'aire. I com que els vegetals, en fer la fotosíntesi, alteren aquesta concentració, no és estrany que quan una planta es troba en contacte més o menys permanent amb aigües riques en bicarbonat, acabe recoberta per una crosta calcària que, a la llarga, pot fins i tot donar lloc a un tipus particular de roca coneguda com travertí.

Els travertins, també anomenats toves o tosques calcàries, són habituals a molts indrets dels Països Catalans --són especialment coneguts per la seua rellevància els de Banyoles-- i han estat profussament utilitzats en construcció. Lluny dels espectaculars paisatges travertínics que es poden trobar en contrades d'Anatòlia, Croàcia o Xina, en el nostre cas es tracta habitualment de formacions petites i molt locals, associades a brolladors, surgències, degotalls i salts d'aigua, i que per això sovintegen ací i allà per tot el nostre territori. Un dens tapís de molses i falgueres, responsables principals de la seua formació en les nostres latituds, cobreix aquests indrets, tot donant lloc a autèntiques illes de frescor que contrasten amb l'eixut paisatge que les envolta. Aquests enclavaments, a més, tenen un elevadíssim valor ambiental, i no és estrany que junt amb les espècies més característiques --com ara la molsa Palustriella commutata o la falzia de pou, Adiantum capillus-veneris-- hi apareguen, en algunes localitats, d'altres molt més escasses com ara el pteridòfit Pteris vittata o les insectívores Pinguicula. Per aquesta raó, els anomenats brolladors petrificants són un dels hàbitats prioritaris protegits per la normativa europea i la xarxa Natura 2000.

En aquesta època eixuta i calorosa, m'agrada especialment passejar per aquests indrets, i en pocs dies de diferència m'he deixat caure per dos dels millors exemples de brolladors petrificants d'aquestes comarques: el Montblanc d'Agres, i el Candoig a la Vall d'Alcalà. Tots dos mereixen, sense dubte, un esment més detallat --especialment el segon, per la seua innegable singularitat i per la presència excepcional de la llengua de cèrvol, raríssima en aquestes contrades-- i m'ho deixe pendent per a un altre moment. Però és el cas que pensava anit, en recordar el degoteig constant de l'aigua sobre les fràgils branques de les falzies i la Palustriella, com podria ser d'oportú, en aquests temps que corren, que trobàrem la manera d'esdevindre també una roca; o, si més no, d'aprendre, de tant en tant, a sentir --o a no sentir-- com si ho fórem...

I am a rock,
I am an island.
And a rock feels no pain;
and an island never cries.

Dues notícies enterboleixen hui encara més l'ambient de ràbia i tristesa que ens domina des de fa uns dies: la mort, ahir a la vesprada, del pilot d'un dels helicòpters que participaven en l'extinció de l'incendi de Dosaigües --dos més van resultar ferits en un altre accident que va tindre lloc uns minuts després--, i el record de l'accident de metro que, hui fa sis anys, va costar la vida a 43 persones i del qual encara no solament segueix sense haver (tampoc) cap responsable, sinó del que cada nova notícia que coneixem sobre el paper dels nostres governants provoca més fàstic i indignació. Potser, pensant-ho millor, no és en una roca insensible en el que ens haurem de convertir, sino en el seu malson permanent, en la veu de la consciència que no tenen.

Imatge de David Segarra (agafada d'Arrap València)

Caminar

"Pels cingles de Mariola

vaig igual que un pelegrí.

Del meu gest de bruixot místic

s'ha burlat un teuladí."

Joan Valls, "La cançó de Mariola"

Difícil resistir-se a la llum d'un matí com el d'ahir. Més encara, tenint a tocar la serra i els seus racons. Acostar-se a les màgiques ombries de la Teixera d'Agres és sempre una opció recomanable; i fer-ho d'anada per la ferèstega Cabrantà, i per les carenes del Comptador i el Cerincal en la tornada, un passeig rodó, dels més complets i recomanables de tots els que ofereix la Mariola, que en són molts. Dels teixos --d'aquests, i dels de la resta de les muntanyes que envolten el meu poble-- hi ha tantes coses a dir que ho deixarem per a altre dia. Ahir es tractava, només, de caminar. I de pensar. O potser era a la inversa...