Ha estat, pràcticament, una visita llampec: anar a
Prada diumenge, parlar dilluns i tornar dimarts, que hui calia treballar. Però les hores de cotxe (i les corresponents emissions de CO2, tot s'ha de dir) han pagat àmpliament la pena. Ha estat un privilegi participar en la
Universitat Catalana d'Estiu, i més encara de la mà d'un mestre com el professor
Martí Boada, coordinador del curs en el què he intervingut i de qui sempre hi ha tantes coses a aprendre. I bé, és cert que una volta més he hagut de marxar del Conflent sense haver tingut temps de pujar al Canigó; però almenys, aquesta vegada, vaig poder allargar-me fins a
Sant Martí, que era una altra assignatura pendent des de feia massa temps, i fins i tot voltar una estoneta pels extraordinaris paisatges que l'envolten. Poc a poc, coneixent un poc millor la
llesqueta, que deia l'Ovidi; i a la pròxima el cim, sense falta, que bé que el trobaré, tan imponent com sempre, quan hi puga tornar:
i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra / al Canigó no el tiraran a terra, / no esbrancaran l'altívol Pirineu.
