En passar Reis

Imatge de El Mundo

A Alcoi, els Reis deixen per la nit. Vull dir que, a diferència del què passa a la majoria dels pobles, no cal esperar al matí del dia 6 per veure els regals: alhora que ses Majestats van passant pel carrer, els singulars i mascarats patges que caracteritzen --entre altres trets-- la Cavalcada més antiga del món, van pujant als balcons al llarg del recorregut amb les seues escales, per tal de deixar els paquets, que són oberts immediatament. Per qui viu fora del trajecte de la comitiva, d'allò que es tracta és de tornar rapidet a casa, una vegada acaba la desfilada, perquè uns altres patges més discrets hauran aprofitat oportunament l'absència momentània per deixar-hi, també, els regals corresponents. 

Supose que aquest costum té, com tot, avantatges i inconvenients. És cert que, amb xiquets i xiquetes pel mig, la preparació discreta i l'adequada disposició dels regals resulta un poc més dificultosa, i exigeix un esforç afegit d'imaginació --que, sovint, solia ser resolt amb una sobtada i imprevista necessitat de tornar a casa un momentet per motius més o menys explícits, i aneu vosaltres davant que ara vos alcance. Però no haver d'esperar tota una nit, gestionant malament la infantil excitació produïda per la Cavalcada i l'espera, m'ha semblat sempre d'allò més pràctic i funcional, encara que tinga com a contrapartida que la nit del dia 5 no és gens fàcil fer dormir ningú. I també és cert que posar-se, a altes hores de la matinada, a llegir la lletra minúscula de les instruccions de l'aparell de torn --o a muntar les peces d'aquell complicadíssim joguet que probablement va ser dissenyat, després d'una nit de borratxera, per una colla d'enginyers bojos de la NASA-- no resulta sempre una feina sencilla i agradable, i pot acabar posant a prova la més responsable i pacient de les paternitats. La qüestió, en tot cas, és que a Alcoi ho fem així, i ja ens està bé. I també que, per tot això, el 6 de gener a Alcoi no és tant el dia de Reis, com l'endemà de quan deixen els Reis.

Hui és, aquest dia. Els reis van deixar anit, i ja podem dir que finalment, i no sense esforç, hem assolit de nou la fita que, fa només dues setmanes (sembla que haja passat tan de temps...), pareixia un repte pràcticament inabastable. Un any més, per sort, s'ha complert el temps i ja estem en passar Reis. Les xiquetes desborden de goig amb els seus regals (sense dubte, una de les majors satisfaccions que hom pot tindre un dia com hui), els aparells acabats d'adquirir funcionen decorosament tot i no haver llegit les instruccions, i el putxero es cou lentament al foc. En unes hores, també els contenidors desbordaran d'envasos, el pessebre tornarà a la seua caixa, s'acabaran les primeres piles, apurarem els últims trocets de torró --un poc oliós, ja-- i ens prepararem per tornar a la usual i quotidiana successió de situacions anormals que, en aquest País i a falta de res millor, hem convingut en anomenar "normalitat". S'ha acabat Nadal, i això, francament, és un regal afegit que, junt amb els llibres, els aparells electrònics i la sempre inevitable (i quasi sempre desconcertant) sorpresa anual, els agraisc cada vegada més a ses Majestats: que amb la seua vinguda --i posterior partida-- tinguen a bé donar per dignament finalitzat un període tan càlid, tan intens, tan summament entranyable, que haurem de necessitar tot un any de preparació per tornar a encarar-lo amb unes mínimes garanties d'èxit. Però això serà d'ací un any, i a saber tot el que ens passarà (i el que no ens passarà) abans d'arribar-hi. Així que, de moment, que tingueu un feliç en passar Reis. I, per suposat, que hagen vingut molt carregats, i que hi haja molta salut per disfrutar-ho.

Feliç any nou!

¿Qui sinó tots --i cadascú per torna--

podem crear des d'aquests límits d'ara

l'àmbit de llum on tots els vents s'exaltin,

l'espai de vent on tota veu ressoni?

Públicament ens compromet la vida,

públicament i amb tota llei d'indicis.

Serem allò que vulguem ser. Debades

fugim del foc si el foc ens justifica.

Miquel Martí i Pol

Que 2011 siga també un any d'obrir camins, d'assolir reptes, d'horitzons lliures i cels serens... Que l'enceteu molt bé, que tots els vostres propòsits, desitjos i esperances, siguen els què siguen, es facen realitat. Serem allò que vulguem ser. Bon any, de tot cor!

Balanç

O potser fóra millor haver-li dit no-balanç. Perquè a punt de complir-se un any des de que vaig començar a omplir aquestes planes, vull pensar que ja ens hem agafat la confiança suficient com per a que puga, ara, ser-vos completament sincer: em fa una peresa immensa fer cap repàs de l'any que s'acaba, que pel que vaig veient és el que s'escauria en dies com aquests (i el que jo mateix m'havia proposat de fer). No és que em semble malament que es faça, ans al contrari. M'està agradant veure i llegir tots els inventaris, més o menys comentats, dels fets, notícies i circumstàncies rellevants --personals o no-- que han anat esguitant els últims dotze mesos, i la forma com cadascú els ha viscut i interpretat.

Però a mi, simplement, em fa ara mateix una peresa insuperable. Per la qual cosa, tot comptant de bestreta amb la vostra comprensió i complicitat, i ben entés també que algunes de les entrades que han precedit a aquesta han estat motivades, precisament, per fets i succeïts dignes de figurar en qualsevol miscel·lània anual, ja vos dic que no vaig a fer-ne, de balanç. Bé, només una cosa: crec que ha estat un any dur. He vist a molta gent, al meu voltant, passar-ho molt malament (i a molta altra, cal dir-ho, lluitant contra la resignació i la impotència). I, també per això --però no exclusivament-- valore més encara el meu convenciment de què, pel que fa a mi, acabe 2010 molt millor que com vaig començar-lo. No sé si estoy en lo cierto, lo cierto es que estoy aqui...

I ja avise que, pel que fa a la possibilitat de fer pròposits per a l'any vinent, la gossera ve a ser si fa no fa la mateixa. Així és que, tret que demà m'alce amb els ànims un poc més predisposats, he pensat de fer una ullada a les vostres llistes de bones intencions i, si de cas, apuntar-me a aquelles que em semblen més interessants, originals i/o creatives. Total, la probabilitat de que al final les complim (vosaltres i jo) és, no ens enganyem, pràcticament la mateixa.

Fer tradició

Allò que realment dóna consistència a les celebracions tradicionals és el seguit de gestos, costums i rituals que hom basteix al seu caliu, ja siga per decisió pròpia, o com a herència conscientment o inconscientment assumida. Aquests rituals no guarden necessàriament una correspondència directa amb la tradició que els aixopluga, ni amb la seua intenció o significat original; però la nodreixen, la matisen i la sustenten, fins el punt que poden arribar a esdevindre tan importants o significatius com ella. Aquestes festes, tal i com les entenc, en són un exemple clàssic. Segur que cadascú podria fer una llista, menys o més extensa, d'hàbits, pràctiques o ritus més o menys rellevants o anecdòtics que marquen --i, segons com, singularitzen-- la forma de passar les festes, des de determinats plats per dinar o sopar a la imprescindible visita al mercat de Nadal o, posem per cas, al Betlem de Tirisiti.

Recorde, de quan era un xiquet, molts costums (familiars o locals, especialment) associats a aquestes dates: des de l'eixida a la Font Roja a agafar molsa per al pessebre el matí de la Puríssima, a l'imprescindible putxero amb pilota de panís del dia de Nadal. D'ells, ben pocs han sobreviscut al pas dels anys, a les circumstàncies de la vida o a la desaparició de les persones que els conreaven perquè els consideraven importants i que, per això, ens els transmeteren. A canvi, però, hem anat adoptant altres hàbits que van convertint-se, a poc a poc, en les nostres pròpies, petites, apreciades tradicions. Hui, com passa des de fa ja uns quants anys, n'hem complert una, d'aquestes: aplegar-nos al cim de Montcabrer, amb ànims específicament festius i el trellat mínimament imprescindible, per avançar la celebració del Cap d'Any (el dia escollit és sempre el diumenge que cau més prop). A banda de fer --un poc-- el burro, saludar gent que feia temps que no veies i riure una estona, que no és poc, hem tornat a constatar que, com a tradició relativament novella, no deu estar malament, perquè cada vegada en som més gent (enguany, amb dolçaina i tabal i tot). Però la pregunta que acompanya, tradicionalment, a aquesta jornada, la què després dóna peu a múltiples converses i teories, segueix encara sense resoldre: és realment necessari que les ampolles de cava tinguen el cul tan gros? Perquè pujar carregat ja ho assumeixes; però és que al baixar pesen quasibé el mateix... O és l'efecte de beure-se-les abans? Un any més, tenim tot un any per meditar-hi.

Bon Nadal

Des de fa ja uns quants anys, el petit betlem que es planta a casa --a les xiquetes els fa il·lusió, ja sabeu-- està format per: tres reis mags amb els respectius camells i patges; un pastor amb lleugers simptomes de gegantisme i que, tot i la cara de fava, fa tota la pinta de ser un activista de Hamas; i l'home cagant, que és com en Alcoi se li ha dit tota la vida al caganer. El fet que hi haja aquestes figuretes, i no d'altres potser més rellevants, no és res premeditat ni hi ha cap voluntat teològica de destacar la pasqua d'epifania sobre la de nativitat; simplement, són contingències dels repartiments de bens entre germans. De fet, es tractava en principi que cadascú completara pel seu compte allò que no li tocara --en el nostre cas, el pessebre-- però mira, vas deixant-ho córrer d'un any a altre i quan te'n adones ja ho tens damunt... I com que les xiquetes, de betlem, ja en posen un gran i  ortodox a ca els iaios --el dia de la Purissima, com mana la tradició, amb els seus borreguets, la molsa que ara es guarda d'un any per l'altre, i el riuet fet de troços d'espills trencats-- tampoc no han reclamat molt. Jo mateix, que de nano m'ho passava en gran plantant betlems de concurs, vaig passar-me'n ja fa temps al modelisme ferroviari (que ve a ser com una mena de betlem laic, electrificat i permanent) i ja no em fa el mateix comboi que abans. El Nadal, tampoc.

De fet, si fóra uns anys arrere, és molt probable que ara mateix jo estiguera escrivint alguna cosa contra el Nadal i tot el que representa. I no penseu que és solament per ser ateu: pensar permanentment en sexe i en diners ens deixa poc temps lliure per dedicar-lo a aquestes coses. I, al cap i a la fi, tampoc no em diuen res ni Ramadan ni Hanukkà --ni vestir-se de druïda per veure de salvar alguna cosa de l'atàvica i pagana celebració del solstici d'hivern-- i no per això els tinc cap animadversió especial ni deixe de respectar profundament a qui els celebra. Però m'agrada el plantejament dels American Atheists, que proposen per a aquestes festes celebrar la raó, no la religió. Quant al consumisme compulsiu, és cert que sol agreujar-se un poc en aquestes dates. Però és durant tot l'any que em fa ràbia i, per tant, tampoc no trobe raons especials per a ser més crític o hostil cap a qui l'accepta o el practica en desembre que si, posem per cas, ho fera en març o en setembre. A més, i d'alguna forma, en aquests dies és més fàcil d'afrontar perquè ja ho veus vindre de lluny: quan a primers de novembre --cada vegada s'avancen més-- apareix a la tele la primera pel·lícula d'elfos i rens o el primer anunci de joguets i colònies, ja saps que has de prendre les mesures escaients (la primera, imprescindible, cremar la tele). De la cursileria en les seues múltiples manifestacions, o la hipocresia del maleït "esperit nadalenc", ja ni en parlem.

És a dir: que reconec que, a mi, açò de les festes nadalenques em fa més desfici que altra cosa. Però a hores d'ara tampoc m'ho prenc molt fort, perquè sóc del parer que, en açò com en quasi tot en la vida, cadascú s'ho ha de fer com millor li vinga i li abellisca. Per a mi, a aquestes altures, Nadal és poca cosa més que una de les fites cícicles amb que dividim l'any per raons diverses de les que ja he parlat en altres ocasions. Però sobretot, aquestes dates han esdevingut una de les poques oportunitats anuals d'ajuntar-se amb la familia, ni que siga només una estoneta, per fartar com cal, xarrar un poc i constatar que tots conservem bàsicament les mateixes fòbies i fílies de l'any anterior. Perquè encara que, de fet, no vivim tan lluny els uns dels altres, i que a hores d'ara els anys i les circumstàncies l'han deixada reduïda a poc més que l'àmbit nuclear --pares i germans, aquests amb les seues respectives families--, quan t'encantes passen mesos i t'adones que a penes has parlat amb ells un parell de vegades. I els anys passen ràpids, i tots ens fem majors, sobretot els més majors...

Així és que no hauria de sorprendre-vos que, des de l'ateisme conscient, l'anticonsumisme --relativament-- militant, i una insuperable aversió contra la penosa i hipòcrita afectació que s'escampa com la pesta en aquestes dates per tot l'hemisferi occidental, no em caiguen els anells de desitjar-vos, ben sincerament, que passeu unes bones festes. Com vulgueu, i amb qui vulgueu.

PS: atalbat per tot el que, a mode de felicitació, estic rebent, veient i llegint hui (vespra de Nadal) perquè és dia d'això, faig meua la intel·ligent reflexió de Rosa Solbes en El País, i la recomane. I com ella diu: feliç el que siga, però que el que siga, siga feliç.